Un crim català - An american crime

Hi ha vegades que la realitat supera la ficció. En el cas que descriuré, tanmateix, caldria dir que la realitat supera la realitat. I posats a ser curosos, ni tan sols la supera. Què tenim, doncs, abans de lliscar cap a una tautologia perversa? A aquestes alçades ja no ens queda ni la caixa de Pandora... Anem a pams: aquest cap de setmana he vist una pel·lícula que es titula "An American Crime" , que explica els esgarrifosos fets que es van esdevenir l'any 1965 a l'estat nordamericà d'Indianapolis, en què una noia de 15 anys, Sylvia Likens, va ser víctima durant 3 mesos d'humiliacions i tortures per part no només de la dona que l'acollia (Gertrude Baniszewski), sinó també dels seus 6 fills (!!) i d'alguns dels amics dels fills (!!!). Va ser cremada centenars de vegades amb cigarretes, colpejada (fins i tot un dels veïns la utilitzava per a entrenar-se en les arts marcials), obligada a introduir-se una ampolla per la vagina, obligada a menjar-se els seus propis excrements, banyada amb aigua bullent i molt mal alimentada fins que finalment va morir d'un "mal cop" d'escombra al cap. La pel·lícula et deixa una mala sensació a l'estómac, i no només pels maltractaments (dels quals no se'ns donen, afortunadament, imatges explícites) sinó perquè és un exemple de què la maldat no és sempre atribuïble a subjectes desequilibrats i psicòpates (tot i que resulta molt còmode pensar-ho), sinó que sovint és fruit d'una espiral en què s'hi barregen diversos elements força arrelats en la nostra societat (de la que els EEUU en són paradigma, d'aquí que sigui "un crim americà"). I la pobra Sylvia va tenir la mala sort de coincidir amb molts d'aquests elements que permeten que l'extrema violència esclati: pobresa, ressentiment, obcecació religiosa, repressió sexual, etc. (de fet, al principi de tot no són tortures sinó "càstics" perquè veuen i projecten en la noia allò mateix de què ells són víctimes: principalment la mentida i un embaràs no desitjat). Però també hi col·laboren, un cop ja ha esclatat el mal, el silenci covard dels veïns (¡què típic d'occident, mirar cap a una altra banda si algú pateix!) i l'autoritat mal entesa (o molt ben aprofitada, vés a saber), ja que el judici que es va produir a partir dels fets té moltes ressonàncies amb el judici de Nüremberg o el judici a Jerusalem, perquè els joves implicats van al·legar, com havia fet Eichmann, que ells només seguien les ordres de senyora Baniszewski. [[En aquest sentit d'obediència a l'autoritat, resulten aterradors els resultats de l'experiment que (a propòsit del judici a Eichmann, precisament) va dur a terme el psicòleg Stanley Milgram, en què va mostrar que és falsa la creença de què la majoria de gent no infligiria dolor excessiu a algú altre encara que li ho ordenessin, sinó tot lo contrari: la major part de nosaltres torturaria algú si alguna autoritat li ho manés. Vegeu-ne els detalls a l'entrada que li dedica la wikipèdia: Milgram experiment]].

Doncs amb aquest nus a l'estómac em trobava jo, mirant-me tothom pel carrer com si fossin teies impregnades de gasolina a les que només faltava un misto per a cremar i il·luminar la terra amb el Mal, i provant de superar-ho pensant que aquests casos només es donen massa casualment i molt de tant en tant, que va i (casualment!?) donen la notícia de què a Centelles (Osona) han rescatat una noia que 5 persones mantenien segrestada i torturada des de feia un parell de mesos. Llegiu-ne aquí la notícia i vegeu aquest breu vídeo on la noia ho explica.

Tal i com va dir Théoden, rei de Rohan, davant l'avanç imparable del Mal : ¿com és que hem arribat a això? Com és que hem deixat que al món hi triomfi el mal, es trepitgi l'estendard de la justícia i ja no ens impressionin el sons de la dignitat, l'honor i la decència?

Where is the horse and the rider? Where is the horn that was blowing? They have passed like rain on the mountains. Like wind in the meadow. The days have gone down in the west. Behind the hills, into shadow. How did it come to this?