dissabte, 5 de juliol de 2008

Manifestament cansat

Aquests dies escric poc perquè fa massa calor davant de l'ordinador i, sobretot, perquè vaig molt cansat: he anat quasi cada matí a fer piscina i he sortit dues nits a córrer amb el Guillermo per Montjuïc. I en aquest estat de satisfacció somàtica (o gairebé millor: de saturació corporal) en tinc prou d'asseure'm i mirar el sostre per a assolir aquell estat de senzilla plenitud que vaig gaudir a Formentera. Però motius de vòmit no me'n falten: (1) Els fatxes del Manifiesto por la lengua común vénen a provocar muntant una paradeta a la Plaça Catalunya (ben emparats per la bandera espanyola que presideix el Banc d'Espanya, edifici sota del qual han decidit instal·lar-se), aviam si algú els tira una pedra i ja tenim la cirereta al seu discurs victimista. [Ben mirat, com que el seu és un discurs en què ja se'ns acusa desacomplexadament de nazis i violents, pel mateix preu se'n podrien tornar a casa amb una cara nova]. La qüestió és que l'assumpte segueix remenant, a nivell intel·lectual (genial l'article que va publicar el catedràtic madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera a Público: el manifiesto nacionalista, on es desmunten novament moltes de les incongruències i contradiccions del text) i a nivell de carrer: l'altre dia se'n va liar una de grossa a la botiga quan la parella d'una companya de feina (votant de Ciutadans) va dir que ell havia signat el manifest, i tota la resta dels presents vam tirar-nos-hi al damunt (metafòricament, eh? deixem la cirereta per les postres!). Malgrat que jo li donava la raó en la defensa del dret de poder-se educar en castellà (de fet, és un dels meus principals motius en favor de la independència: mentre això sigui Espanya, considero que qualsevol espanyol té el dret de poder educar el seu fill en la seva llengua), no li va agradar que jo "l'insultés" diguent-li "fatxa", ni li va agradar la meva posterior explicació de què no l'estava insultant sinó descrivint, ja que considero que els signants d'aquest manifest recullen el testimoni del programa feixista espanyol de la Una, Grande y Libre. Emprenyat, va dir que no tornaria més, i tots ens en vam alegrar. (2) El Periódico ara va i es despenja avui amb una portada d'aquelles pseudo-catalanistes que no saps que pretenen (a part de lloar els socialistes, vull dir) ni amb qui és que volen quedar bé: que si el PSOE surt en defensa del model lingüístic català (ai ai ai, millor calladets i ja ens defensem naltros solets, eh?), que si el Laporta s'emociona i emociona i fins i tot (amb uns tocs de progressia i esquerranositat) que si el cap de la Guàrdia Urbana va ser víctima d'un cop de pilota d'un Mosso durant les celebracions per la victòria de la selecció espanyola. Per cert: ¿què hi feia allà l'urbano de paisà? ¿vigilava en secret, provocava alderulls per a justificar la repressió dels mossos (quina novetat, oi?) o hi participava entusiasta i delictivament?. Tot plegat té collons, perquè ja sabem de sempre que molts cops els mossos apunten a tocar quan disparen les boles de goma: ¿i ara se'n fan creus només perquè la víctima ha estat un alt càrrec de la Urbana? ¿Haurem, doncs, de desitjar que insultin, provoquin, vexin i torturin algun altre alt càrrec per a què es comencin a prendre mesures contra els seus abusos? (3) Sense deixar les forces de repressió (perdó, d'inseguretat), llegeixo a l'Avui que els sindicats policials es consideren discriminats per parlar castellà. Ja sé que són policies i que per tant no cal esperar gaire raonament, però el que volien dir no seria més aviat que se'ls discrimina per NO parlar CATALÀ? És l'eterna cançó: ells venen de fora sense ganes ni interès per a integrar-se, però la culpa és dels d'aquí que no els permetem seguir sent tan purament espanyols com eren allà. Tant de refinament dels "intel·lectuals" amb el seu Manifiesto per a dissimular les seves pretensions colonitzadores i tot a fer punyetes amb aquesta gentussa d'uniforme i arma a la cintura... ai senyor! (4) Per negar-se a condemnar determinada violència, en aquest país s'han tancat diaris i prohibit partits, però si a Alacant el PP vota en contra de la moció que volia retirar el nomenament de fill adoptiu i predilecte a Francisco Franco, aquí no passa res. Per si no havia quedat clar amb l'Eurocopa de futbol, quan va veure's que pots onejar banderes franquistes amb tota la impunitat del món. Encara sort que ningú no va anar i va estripar una d'aquestes rojigualdas amb l'aligot, que segur que encara va i me l'empresonen (oi, Franki?) (5) Parlant de la "justícia" (sí, en minúscules i entre cometes, quin remei), en Marc Belzunces (autor del bloc de l'Holocè estant) va ser citat a declarar davant d'un jutge acusat de delicte electoral, ja que no es va presentar a la mesa de les passades eleccions espanyoles (ho va explicar així en el seu blog) i ha alegat objeció de consciència en tant que ciutadà català, tal i com explica en la declaració que li ha entregat al jutge. Dijous va ser la citació, i aquí podeu llegir com va anar tot, a banda de que s'hi explica la manera d'ajudar-lo econòmicament, ja que s'enfronta a una dura condemna (una primera pena de 180 a 1800€, més una segona de presó que pot ser substituïda a raó de 30€ per dia). Un extraordinari exemple cívic a seguir. (6) I qui vulgui seguir amb tot un reguitzell de notícies injustes, descaradament parcials i altres exquisiteses del nostre periodisme, ja pot llegir el recull de perles informatives del mes de juny a càrrec d'en Pascual Serrano.