Ets un assassí miserable, un criminal de guerra immisericorde, i hauràs de rendir comptes davant de la justícia per la teva responsabilitat en fets tan vergonyosos com el setge de Sarajevo o la matança d'Srebrenica. Però som una societat tan podrida, sectària i condicionada pels obscurs corrents de les mans invisibles del capital que només fem caure el pes de la llei damunt de Sèrbia. Bons contra dolents. Nazis contra nordamericans.
El TPI (Tribunal Penal Internacional) que et jutjarà ens recordarà el bo i també el pitjor dels judicis de Nüremberg. El bo perquè ens mostrarà que hi ha crims terribles que no poden quedar impunes ; el pitjor perquè ens mostrarà que hi ha crims terribles (com ho van ser Hiroshima, Nagasaki, els bombardejos sobre Dresde, Friburg, etc.) que no només queden impudens sinó també excusats o, fins i tot, justificats. Maniqueisme pervers que, quan el veus aplicat des dels àmbits que se suposa han de vetllar pel bon funcionament de la Humanitat, t'omple d'una impotència que desanima i desespera.
Impotència que augmenta en veure com la gran majoria de mitjans de comunicació col·laboren activament en la creació i consolidació d'aquest maniqueisme reconfortant. Impotència que es reafirma en si mateixa quan veus que el més normal és creure-hi a ulls clucs; quan, per exemple, ens resulta el més normal del mon que el primer ministre de Kosove sigui Hashim Thaçi, un "pressumpte" criminal de guerra de qui els diaris han oblidat els crims que fa uns anys no dubtaven en denunciar (com per exemple el New York Times).
En un món en què els serbis són la Foscor i la barbàrie, no hi ha espai per a les seves gestes ni nobleses que també van dur a terme durant la guerra (i en resulta una excepció la menció que fa en Vicent Partal al seu Mail Obert d'avui de la figura del general Divjak, serbi que va dirigir en primera línia la defensa de Sarajevo). En un món en què els croats són la Llum i la civilització, no hi ha lloc per a recordar o a il·luminar les profundes relacions entre l'UCK (la guerrilla albanesa de Kosove, que per cert va dirigir el Hashim Thaçi) i l'antic moviment feixista croat dels Ustaixa, que va donar suport a Hitler.
I és només per culpa d'aquest silenci còmplice, d'aquest maniqueisme pervers, que et dono les gràcies, Radovan Karadzic. I te les dono perquè serà la teva veu l'única que davant d'un tribunal internacional denunciarà les atrocitats que van dur a terme croats, musulmans, bosnis, nordamericans i soldats internacionals durant el conflicte dels Balcans. I ho has de fer tu, botxí, i no pas cap "demòcrata". Patètic.
PS: per a més llum sobre el ca(o)s iugoslau, torno a remetre'm a un article de l'Abel Caldera (aquest, però també aquest), o a aquest de Rebelión. O a aquest altre sobre "l'altra Srebrenica" (una matança dos anys abans, aquest cas dels musulmans contra els serbis, però que "només" va provocar 400 morts).
El TPI (Tribunal Penal Internacional) que et jutjarà ens recordarà el bo i també el pitjor dels judicis de Nüremberg. El bo perquè ens mostrarà que hi ha crims terribles que no poden quedar impunes ; el pitjor perquè ens mostrarà que hi ha crims terribles (com ho van ser Hiroshima, Nagasaki, els bombardejos sobre Dresde, Friburg, etc.) que no només queden impudens sinó també excusats o, fins i tot, justificats. Maniqueisme pervers que, quan el veus aplicat des dels àmbits que se suposa han de vetllar pel bon funcionament de la Humanitat, t'omple d'una impotència que desanima i desespera.
Impotència que augmenta en veure com la gran majoria de mitjans de comunicació col·laboren activament en la creació i consolidació d'aquest maniqueisme reconfortant. Impotència que es reafirma en si mateixa quan veus que el més normal és creure-hi a ulls clucs; quan, per exemple, ens resulta el més normal del mon que el primer ministre de Kosove sigui Hashim Thaçi, un "pressumpte" criminal de guerra de qui els diaris han oblidat els crims que fa uns anys no dubtaven en denunciar (com per exemple el New York Times).
En un món en què els serbis són la Foscor i la barbàrie, no hi ha espai per a les seves gestes ni nobleses que també van dur a terme durant la guerra (i en resulta una excepció la menció que fa en Vicent Partal al seu Mail Obert d'avui de la figura del general Divjak, serbi que va dirigir en primera línia la defensa de Sarajevo). En un món en què els croats són la Llum i la civilització, no hi ha lloc per a recordar o a il·luminar les profundes relacions entre l'UCK (la guerrilla albanesa de Kosove, que per cert va dirigir el Hashim Thaçi) i l'antic moviment feixista croat dels Ustaixa, que va donar suport a Hitler.
I és només per culpa d'aquest silenci còmplice, d'aquest maniqueisme pervers, que et dono les gràcies, Radovan Karadzic. I te les dono perquè serà la teva veu l'única que davant d'un tribunal internacional denunciarà les atrocitats que van dur a terme croats, musulmans, bosnis, nordamericans i soldats internacionals durant el conflicte dels Balcans. I ho has de fer tu, botxí, i no pas cap "demòcrata". Patètic.
PS: per a més llum sobre el ca(o)s iugoslau, torno a remetre'm a un article de l'Abel Caldera (aquest, però també aquest), o a aquest de Rebelión. O a aquest altre sobre "l'altra Srebrenica" (una matança dos anys abans, aquest cas dels musulmans contra els serbis, però que "només" va provocar 400 morts).
1 comentari:
Creo que esto es lo más incisivo que te he leído nunca.
Publica un comentari a l'entrada