Messi vs. Valero

Ahir la nit va jugar el Barça. Comentari innecessari, donat que durant les darreres hores hem estat bombardejats ad nauseam per la notícia del golàs del Messi al Camp Nou, i és algo que ja deuen de saber fins i tot les mosques. Unes mosques que probablement no sàpiguen res de les bombes a Bagdad, perquè poden molt més 6 defenses del Getafe driblats que 170 moros morts. És clar que si el tàvec redactor en cap del "Daily Mosquing" hagués titulat "els Iraquians cauen com a mosques" hauria causat cert interès mediàtic entre el món dípter. La merda les atrau. Punt clau dins del noble art del periodisme (i uns quants més). La qüestió és que vaig sortir, per primer cop al nou pis, a buscar un bar per a veure el partit, i després d'algun intent infructuós (el barri és ple de bars, però pocs disposats per a posar futbol un dijous a les nou de la nit) vaig trobar-ne un no gens lluny de casa, quan ja hi tornava despesperançat i assumint que se'm venia a sobre una altra nit de no saber com matar les hores. I quina no va ser la meva sorpresa quan al bar m'hi vaig trobar en Valero, un professor de grec que vaig tenir a la universitat. Vam mirar el partit plegats, i va ser una situació molt agradable. Sorprenentment agradable, he de dir, perquè porto molt malament el retrobament amb elements del meu passat universitari, i aquest meu passat universitari aporta bona part dels llastres emocionals irreductibles a què em referia fa un parell de posts. Però és que es tractava d'en Valero, de qui el meu cap n'ha conservat els aspectes humans i no pas els docents. Com a professor no era cap meravella (i el perquè del seu càrrec és un aspecte fosc i boirós de les èpoques resultants de "cuando entraron los nacionales") i patia de certs defectes com ara una debilitat obscena i grollera per les jovenetes, però era un tio amb qui podies parlar de qualsevol cosa. Sempre m'ha fet la impressió que, malgrat tots els seus defectes, és algú que es manté fidel a algun codi d'honor, i que dóna molta importància a aspectes com ara la lleialtat, la prudència i la paraula. No prou preparat ni erudit per a les elits universitàries, posseeix no obstant un seguit d'aptituds que fan que molts estudiants, generació rere generació, li tinguem simpatia i també respecte. Personalment, no tinc cap mena de vacil·lació a l'hora de preferir a professors com ell abans de tant de pedant incapaç de transmetre gaire cosa més enllà de la seva vasta, rígida i selectiva erudició. A més, a diferència de la majoria, va mirar-me amb comprensió quan va veure que no tinc intenció d'acabar la carrera. Em va dir que no era una opció gens assenyada, i que era probable que després me'n penedís, però que jo a sabria millor que ningú el que em convenia. "Tu sabrás", em va espetar finalment. "Tu sabràs": és una frase que la major part de les vegades la usem quan despreciem l'opció triada pel nostre interlocutor, però el Valero me la va acompanyar d'un gest no només de comprensió, sinó també de confiança en la meva elecció. I reconforta un gest de confiança entre tant d'altre d'incomprensió, poca fe o descrèdit. Tampoc va argumentar-me aquest seu recolzament, ni jo vaig necessitar-ho: en vaig tenir més que suficient amb la seva mirada de murri. És clar que les mirades són sempre armes de doble fil, de les que en pots extreure la lectura que més t'interessi. Lectura que sovint és errònia, com diu aquell vell adagi llatí recentment recuperat de l'Anthologia Persephoniana: "oculi qui tantum volvent amorem, mutos esse credere non posses". És clar que la meva credibilitat, anit, va quedar per terra. Quan el Barça va marcar el primer gol i tot el bar va embogir i va començar a bramar i donar bots, jo em vaig limitar (com sempre) a somriure i a aplaudir una miqueta. El Valero m'ho va fer notar i va posar en dubte la meva sang culer, a lo que vaig respondre que el meu tarannà reservat es reflectia fins i tot en detalls com aquest. "Sí, es verdad, siempre lo has sido", i em va fer venir una estúpida sensació d'orgull, com si ser més aturadet que un pal de la llum fos algo de lo que sentir-se satisfet. Però al cap d'uns minuts va aparèixer el Messi i em va fer aixecar de la cadir i endur-me les mans al cap entre exclamacions de sorpresa. Patètic.