Bicing, per fi

Després de 4 mesos de tenir el carnet de Bicing dormint a la cartera, ahir finalment vaig poder fer-lo servir per primera vegada. He de dir que, com que normalment ja vaig amb la meva pròpia bici plegable (com a mínim, per a anar i tornar de la feina), les ocasions en què havia necessitat del Bicing havien estat escasses, però sempre infructuoses: o bé la terminal no funcionava, o bé no hi havia cap bicicleta disponible, etc. Però ahir nit (sobre quarts de tres) vaig poder-ne agafar una a Plaça Universitat i deixar-la a l'Escola Industrial, de tal manera que el que haurien estat 20 minuts a peu, cansat i sense un bri d'aire a l'ambient van esdevenir 5 minuts, animats i amb la frescor del ventet a la cara. Vaig arribar a casa fresc com una rosa (tot i que la xafogor em va fer començar a suar de seguit), i tinc el pressentiment de què si hi hagués arribat a peu ho hauria fet molestament suat i mig marejat encara per l'hora que m'havia passat dins d'un bar al Raval. Ara feia molt de temps que no sortia de nit, i seguiré fent-ho al mateix ritme que fins ara, perquè gairebé no li trobo cap atractiu: et gastes una pasta, et vernisses amb una capa gruixuda de suor i nicotina i, sobretot, has de suportar les cares (hostiables) i les converses (insufribles) de tant de guai i modernet que corre lliure per la ciutat. Em va tornar a sobrevenir aquella sensació de pertànyer a una generació perduda i desaprofitada, però d'allò més encantada d'haver-se conegut. Afortunadament, abans havíem anat a sopar a un bufet japonès uns pocs amics de la universitat, a celebrar que un d'ells s'ha tret les opos de llatí. Malgrat l'evisceralitat que em provoca el tema de les opos, m'alegro de comprovar que l'amistat està per damunt d'aquestes coses. Si mai se n'haurà de ressentir no serà per divergències en el pla teòric, sinó perquè la pràctica quotidiana ens haurà separat irreparablement fins a distàncies tals que les converses còmodes i agradables que defineixen una amistat seran impossibles. I jo encara jugo al seu terreny. Seré una ovella descarriada que mira més enllà de les muntanyes de Filologia, però encara pasto als mateixos camps. PS: casualment, avui a Vilaweb parlen d'un sistema de cotxes plegables semblant al Bincing. Interessant, però... per a quan? I d'on treuríem l'espai per a posar-ne estacions?

Aeronàutiques

Avui he tingut una conversa surrealista per telèfon. Com que encara estava fent la migdiada, el procés de racionalització del que s'esdevenia ha estat llarg i costós. Però és que la meva interlocutora ha entrat a sac: "t'interessa un curs d'aeronàutica?". "Un curs de què?", és el que he encertat a respondre, i malgrat que no era que no sapigués que és l'aeronàutica, em sembla que la sensació que he transmès ha estat aquesta. Tanmateix, això no m'ha eliminat de la seva llista de candidats (mal senyal?), perquè (després d'un lacònic "avions") ha seguit demanant-me l'edat, l'alçada, estudis i tot un seguit de dades més. Però el meu caparró, a mesura que sortia de la letargia, s'anava obsessionant pel motiu de què el meu nom i telèfon hagués anat a parar a algú que oferia cursos d'aeronàutica. Jo!? Algú de lletres interessat en submergir-se en l'alta enginyeria i en les obscures aigües de la matemàtica més complexa? El més sensat que se m'acudia era que tinguessin accés als usos i consultes dels usuaris del Google, i que haguessin vist que darrerament he estat buscant coses de matemàtiques. Però res més lluny del disseny d'avions! Senzillament que a electricitat hauré de fer algun càlcul i tinc les mates més rovellades que unes manilles a Guantánamo. Finalment, doncs, he decidit interrompre el seu qüestionari (que en aquells moments ja m'hauria hagut de fer sospitar: m'estava demanant l'alçada i si tenia bona presència física) i li he demanat pel contingut del curs, i ha resultat ser per a una mena d'assistent de vol, algo semblant a un assafato o hostès d'avions ("però a cabina", no parava de matisar-me). No he pogut evitar que se m'escapés una rialla, tot i que realment no he pogut trobar cap objecció inapel·lable per a aquest ús del terme "aeronàutica", i no li he dit res. De fet, vist d'aquesta altra manera, la cosa m'ha començat a fer un mínim de gràcia, i quan al final m'ha demanat si hi estava interessat i em podia posar a la llista de preseleccionats, m'ha vingut un rampell de nihilisme catxondo i hi he donat el meu assentiment. Ha dit que llavors ja me'n donaria més informació, i que sempre estaré a temps de dir que no. I d'ençà d'això que porto tota la tarda imaginant-me vestit de blanc mentre assenyalo obscenament les sortides d'emergència d'un avió carregat de gent estranya entre Honolulu i Damasc. I, realment, té la seva gràcia. Allunyat del tot d'un mínim d'enfocament seriós de la vida (i no són poques les vegades que m'hi trobo), no m'importaria passar uns anys sotmès a les absurdes disciplines de la jerarquia i de l'uniforme. La meva curiositat antropològica n'estaria agraïda, i no seria algo tan moralment avorrible com el servei militar (tot i que el turisme de masses i tot allò que comporta em repugnen d'allò més). Potser és que part del meu pensament va massa pressionat pels nous viaranys de la lampisteria que començava a enfilar, i aquest oferiment a l'aeronàutica popular és un contrapunt d'allò més inesperat... i necessari. Me n'adono que estic posant massa càrrega vital al curs de lampisteria, com si fos una mena de redempció tardana a una vida enfocada sota uns paràmetres que detesto ; com si fos una mena d'entrada d'emergència a la realització personal per la via d'una feina necessària i manual. En definitiva, com si encara em pogués prendre la vida en sèrio i provar de trencar amb la inèrcia destructiva del capitalisme ; com si encara pogués viure dignament en una relació material i solidària (és a dir, marxista) amb el món que m'envolta. Però anècdotes com les d'avui potser em demostren que ja és massa tard, que ja sóc incapaç de prendre'm la vida seriosament. El cúmul de decepcions que m'ha deparat la realitat des de que vaig fer 8è d'EGB és tan gran que a aquesta meva realitat només puc odiar-la o prendre-me-la a broma. Un futur "aeronàutic" és indubtablement una opció catxonda. ; un futur de lampista, en canvi, és la opció pel ressentiment disfressada de seriositat. La dignitat, però, només la podria aconseguir, i no les tinc totes, amb aquesta segona opció. Per a riure. PS: avui o un dia d'aquests se celebren els 15 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics. Com l'assassinat del Kennedy pels americans, és un bon referent per a saber què fèiem llavors. Jo estava a l'estiu entre setè i vuitè, i és l'època en la que puc establir la meva entrada racional al món dels adults, que s'aniria consolidant al llarg de l'últim curs de l'EGB. El problema va ser que vaig absorbir com una esponja una sèrie d'idealitzacions que, per a un bon estudiant de classe mitjana, semblaven certes i confiables. Com a mínim, jo vaig decidir creure-me-les i confiar-hi. Vaig arribar a creure en la nostra societat i les seves aspiracions nobles i principis de moralitat inqüestionable. Els patiments i injustícies que pogués veure els veia com a petites rugositat que tard o d'hora serien arreglades per l'avança imparable del progrés. Evidentment, a partir de llavors tot van ser les decepcions a què abans em referia. Ni la poma era tan fresca ni el seu pinyol tan noble. I si a un costat del pomer hi fa tant de sol és perquè a l'altre hi regnen les ombres.

De monarquies, polítics a sou i d'altres tiranies

A propòsit de l'afer contra El Jueves, és important considerar que la fiscalia va actuar totalment d'acord amb la llei, ja que van considerar que es cometia el delicte descrit a l'article 490.3 del Codi Penal (el de les injúries a la Corona). Per començar, és una llàstima que no mostrin sempre la mateixa diligència a l'hora d'aplicar la Llei, perquè no van fer res quan el passat 18 de Juliol es van manifestar alguns feixistes exhibint símbols franquistes (i això està tipificat com a delicte a l'article 607.2). Però, sobretot, l'existència dins del Codi Penal d'una sèrie d'articles que privilegien uns pocs per damunt de la resta deslegitima de soca-rel el que hauria de ser un dels pilars de l'Estat de Dret. En conseqüència, un té la sensació que no és que les lleis siguin justes o injustes (és a dir, el problema no és si és just o no que segrestin El Jueves), sinó que senzillament aquestes lleis no tenen un mínim de credibilitat i és irrellevant apel·lar a la Justícia sota unes condicions què la justícia ja ha estat desterrada de base. Les lleis espanyoles (i la de tots aquells països amb monarquies) no tenen les condicions mínimes necessàries per a ser considerades com a expressió del Dret Universal. I, en aquest sentit, és important la diferència (i significatiu el tractament diferent que se n'ha fet) entre l'atac a la llibertat d'expressió que ha suposat lo d'El Jueves i l'atac a la llibertat d'expressió que va suposar la no renovació de la llicència a la televisió veneçolana RCTV: aquest era per defensar el govern (dipositari de la sobirania popular), mentre que aquell per a defensar una monarquia (negació de la sobirania popular). Però l'alternativa a la monarquia i a d'altres jerarquies imposades per la força de la tradició (i totes les seves injustícies), és a dir, aquelles posicions de poder que haurien de representar el poble (del qual emanen) amb la força de la raó, no ofereixen el seva expressió real una alternativa gaire encoratjadora per a la desaparició de privilegis. Per a posar un exemple recent, el 90% dels alcaldes de províncies espanyoles s'han apujat el sou. De la tirania tradicional, sostinguda per la divinitat, passem a la tirania democràtica, sostinguda pel capital. Però, igual que sempre (igual que Franco, per exemple), la majoria dels nous tirans segueixen morint tranquil·lament al seu llit, com Polanco. PS1: quedi clar que no defenso cap atac a la llibertat d'expressió, tampoc el de Chávez a RCTV. El problema no és que existeixin idees perilloses o injustes, sinó condicions en què hi hagi gent disposada a seguir-les. Un bon exemple el tinc en el món del llibre, en el que està prohibida la venda o distribució del Mein Kampf. M'oposo totalment a aquesta prohibició. El problema no és el que diu aquest llibre (ans al contrari: hi ha pocs exemples més clars de la barbaritat que suposa el nazisme), sinó que algú pugui apropiar-se'n les idees. I prohibint-lo no aconsegueixen, com suposo pretenen, evitar que la gent el pugui llegir: cada cop que em ve a la llibreria algun adolescent demanant-me'l i li he de dir que no l'hi puc aconseguir, m'espanto de pensar que la seva curiositat només la podrà sadollar a la llibreria Europa o a alguna pàgina web feixista, on tindrà accés a noves i pitjors informacions. A més, prohibir alguna idea perquè és perillosa és pressuposar que la gent és idiota i incapaç de discernir amb criteri, i aquesta no pot ser la postura de cap govern envers els seus ciutadans. Per acabar, prohibint-la li donen una aura de misteri que la fa més atractiva ; i encara ho resultarà més si és exposada amb intel·ligència i reforçada des de postures de resistència i conspiració social. La prohibició afavoreix un còctel que pot resultar explosiu per a moltes ments sensibles i desenganyades per la realitat que ens envolta, de la que (amb motius) desconfien. PS2: en relació amb l'anterior, l'objectiu del segrest dels exemplars d'El Jueves no era minimitzar la propagació d'una injúria, doncs era evident que amb aquesta mesura s'aconseguiria just el contrari i se'n vendrien tots els exemplars (i ni tan sols els funcionaris de l'Estat Espanyol són tan ximples). Es tractava d'un avís, d'una advertència, de fomentar la por a expressar determinades idees. Més forta que la censura punitiva (que genera oposició) és l'autocensura (que genera sometiment).

Harry Potter i les relíquies mortals del capitalisme

Amb la publicació del darrer llibre del Harry Potter es tornen a fer evidents les possibilitats d'internet enfront de les limitacions de la indústria editorial tradicional. A les poques hores d'aparèixer l'original en anglès ja se'n podien trobar a la xarxa traduccions prou bones al castellà (en català no n'he sabut trobar cap), mentre que les editorials (Salamandra i Empúries, respectivament) anuncien que les tindran a principis de febrer del 2008. ¡D'aquí a set mesos! Normalment es algo que justifiquen sobretot pel fet d'haver de preparar una bona traducció, que implicaria un munt d'hores per al(s) traductor(s) i un altre munt per al(s) corrector(s) ; cal afegir-hi, després, maquetadors, editors, impressors i tota la comparsa. Però sovint els resultats no són els esperats, i és així que les edicions anteriors de Salamandra i Empúries han rebut crítiques tan a nivell de traducció com a nivell d'edició. I tothom està força emprenyat d'haver d'esperar ara set mesos per a poder tenir una versió oficial traduïda que ja saben que tampoc haurà justificat tanta espera, i en conseqüència les lectures a internet es disparen i funcionen com el veritable recurs de transmissió cultural. I els seus resultats no són, ni molt menys, de poca qualitat (en qualsevol cas, la proporció entre temps invertit i qualitat final és infinitament favorable per a les edicions pirates d'internet que per a les edicions comercials de paper). Internet és el contraargument més potent que tenim avui contra el capitalisme i les seves formes. És un torpede en una de les seves línies de flotació, aquella segons la qual la competència és la base de la productivitat i de la qualitat. Internet és ple d'iniciatives fetes per pura passió, per pur amor a l'art. La gent que ara mateix està traduint Harry Potter and the Deathly Hallows no espera cap retribució econòmica, com tampoc l'esperen tants i tants autors i col·laboradors del programari lliure. L'oposició tradicional entre capitalisme i comunisme la podríem expressar avui dia entre els defensors del model Windows i els del model Linux. O, fins i tot, entre la Viquipèdia i l'Enciclopèdia Catalana. Avui dia es donen les condicions necessàries per a desvincular totalment bona part de la cultura del capital i, en certa manera, triar d'obtenir benefici econòmic per mitjà de la cultura és també, avui dia, una decisió moral. Intentar justificar els set mesos de tardança amb promeses de qualitat és una presa de pèl. El que s'està justificant, en qualsevol cas, és l'existència d'una sèrie de càrrecs i de condicions laborals imposades pel model capitalista vigent (que, alhora, justifiquen el sitema educatiu vigent, que alhora justifica...). Però un parell de persones (fans adolescents del Harry Potter) són capaços, en una sola nit, d'enviar a fer punyetes tots aquests discursos justificatoris. Qui ho hauria de dir, però la supervivència del nostre planeta podria dependre del reeiximent de totes aquestes Ordes del Fènix i de la seva sort enfront del capital mortífag. I és que la realitat sovint supera la ficció.

El Feixisme contra El Jueves

Acabo d'escoltar a les notícies que el jutge del Olmo ha demanat que la policia retiri dels quioscos l'últim número de la revista satírica El Jueves, perquè a portada hi apareix un dibuix explícit del Felip de Borbó i la Leticia cardant al llit. Com s'explica a Vilaweb, la caricatura fa referència a l'ajuda per a la maternitat de dos mil cinc-cents euros anunciada pel govern espanyol, i hi surt el text "Te n'adones? Si et quedes embarassada... això serà el més semblant a treballar que hagi fet en tota la meva vida".
























Tot el meu suport per a l'equip d'El Jueves. El meu petit, estúpid i inútil gra de sorra serà fer una fotocòpia ampliada del dibuix i enganxar-me'l a la part del darrere de la samarreta, que exhibiré orgullosament demà quan em desplaci fins Plaça Catalunya. El jutge ha demanat també al director d'El Jueves que els digui el nom de l'autor del dibuix [¿tan estúpids són que no saben que els dibuixants firmen les seves obres?], a qui poden caure dos anys de presó per calúmnies i injúries als fills de puta que viuen a la Zarzuela. Lamentable i fastigós. Aviam si tot plegat serveix, com a mínim, per a resoldre el problema amb aquests Borbons paràsits. Hi ha dues opcions: o ens adaptem als temps que corren i els obliguem (amb els Drets Humans a les mans!) a renunciar a tots els seus privilegis i collonades, o bé acceptem que encara ens regim per maneres de segles pretèrits i els guillotinem a la Puerta del Sol. Però més important encara que el destí d'aquesta família de subnormals congènits (res d'estranyar, venint d'una nissaga que, a més d'assassina, es caracteritza per incestuosa) és la delicada situació de la llibertat d'expressió. Recordem que, segons la propaganda oficial, aquesta només està amenaçada a Cuba i a Veneçuela...

Ànims, gent d'El Jueves!!
.

Ha començat el curs

Aquest vespre he començat el curs de lampisteria, la part d'electricitat. A l'agost pararem i hi tornarem al setembre, quan començarà també la part de fontaneria. Tot està anant massa ràpid, però ho porto bé. Dissabte vaig parlar amb mons pares i vaig acabar per decidir que el faria, diumenge vaig dir-los als companys de pis que marxava, ahir vaig anar a inscriure-m'hi i pagar, i avui he començat les classes. Tinc la impressió que són coses que vull fer, però hi ha massa fils sueltos que em fa por d'estirar massa i que se'm desfaci tota la pilota. És veritat que m'interessa? Realment puc compaginar-ho amb el gasto del pis? No m'he gastat massa diners (1850€) per un curs que he triat massa ràpid sense saber-ne totes les característiques? A més, a classe he tingut la impressió que sóc l'únic que no té la més mínima idea del que s'hi explica, tot i que sé que en el fons això em motiva, perquè prefereixo que el curs m'exigeixi esforç constant i m'ofereixi realment nous coneixements. A jutjar pel dossier i el llibre que m'han entregat, hauré de fer també una bona repassadeta a les meves mates (començant per les operacions més bàsiques de l'EGB, que ja ni recordo). En qualsevol cas, estic aconseguint fer prevaler els costats positius de tot plegat (tampoc és que estigui content, però com a mínim sí una mica emocionat), malgrat que hi ha un seguit de petites (o no tant petites) cosetes que m'amenacen des de les profunditats de la consciència. (1) ¿És el motiu econòmic l'únic pel que deixo el pis? M'ha sorprès que la Montse de la llibreria m'hagi comentat avui que m'anirà bé, a banda de començar el curs, marxar del pis ; perquè no recordo haver dit mai res que pogués fer pensar ningú que al pis no m'hi trobo bé. (2) A més, ahir van saber-se els resultats de les opos de Grec i de Llatí. Si las coses haguessin anat com se suposa que havien d'anar, ahir hauria posat punt i final a més de vint anys d'educació ; ahir hauria assolit el colofó a tantes hores invertides, a tants diners i sacrificis malgastats per mons pares. I quan hi penso em sobrevé la sensació de ser engolit per la immensa bola que conformen tots aquests milers de dies perduts al llargs de tots aquests anys. Tot i això, sé que si no els hagués viscut com els he viscut avui no podria sentir ni pensar el mateix i, en aquest sentit, no els he perdut. Avui hi pensava quan em mirava els companys del curs d'electricitat: què n'esperen, ells? algo semblant al que pensava jo quan vaig entrar a la universitat? o (millor) quan vaig entrar a l'institut? s'ho prenen com una feina, com un hobby o ni tan sols s'ho plantegen i estan dissolts en la inèrcia de la seva classe social? preferirien cursar els estudis universitaris que jo m'he impedit d'acabar? (3) Amb tot plegat no sé si estic fent una passa més (i significativa) lluny del món que m'ha vist créixer i sota el que he vingut desplegant els meus referents i bastint les meves relacions personals. Cada cop més sovint (sobretot aquests darrers dies), quan rasco una miqueta la capa de tantsemenfotisme que em cobreix, hi descobreixo certa voluntat de trencar vincles amb aquest meu passat. I després, és clar, passen a fer-me una visita pel pis i jo prefereixo quedar-m'hi fent la migdiada que marxar a fer una volta. No fos cas, també en part, que m'estiressin de cap fil suelto. Me n'he adonat que no tinc ganes de parlar-ne amb ningú. En certa manera, que no puc parlar-ne amb ningú: massa explicacions, massa interconnexions entre els més diversos aspectes de l'existència, massa (sobretot) allunyat de les perspectives habituals. Tinc el convenciment de què, si comentés en veu alta alguna de les possibilitats que veig en aquest gir vital que estic emprenent, provocaria una d'aquelles reaccions de paternalisme ofensiu que tan em dessagnen. Traspassar determinats límits (fins i tot en ambients ideològicament propers), té certs riscos en l'acceptació i reputació social, i ara mateix no estic disposat a assumir-los. De moment, millor no precipitar-se i seguir amb el curs desangelat i poc apassionat de la meva vida. A poc a poc i bones maneres.

Bilingüisme ciudadano

Fa pocs dies ens ha arribat a la llibreria "El català perseguit", un recull a càrrec de David Pagès d'atacs i disbarats contra la llengua catalana. A internet hi tenen un pàgina en la que pots deixar una experiència viscuda en la que t'has sentit discriminat, atacat o insultat pel fet d'usar el català. Acabo d'enviar-lis el que em va passar dijous: Treballo en una llibreria. Fa un parell de dies va venir-nos un senyor demanant el darrer llibre apologètic del partit Ciudadanos de Cataluña. Se'm va adreçar en castellà, i jo vaig respondre-li en català. Al cap d'una estona, suposo que fart de la meva "mala educació", em va demanar (en castellà) com era que no em donava la gana d'atendre'l en castellà, si la Catalunya real era una societat bilingüe (sic). Li vaig replicar que, en primer lloc, a Catalunya es parlen moltes més llengües que no pas dues, i tot seguit vaig mostrar-li la meva indignació per la seva concepció del que és el bilingüisme. Vaig provar d'argumentar-li que el bilingüisme ideal seria aquell en què cadascun dels interlocutors parla lliurement en la seva llengua i l'altre l'entén, però el senyor va donar-me l'esquena i va començar a allunyar-se. Abans de desaparèixer, a l'estil dels millors Western, va tornar a girar-se i m'amenaçà (en castellà): "això se us acaba ; el vostre oasi té els dies comptats".