Com ens enganyem (2a)

Recull de cites del llibre i reflexions disperses que m'ha suscitat. L'he dividit, per la seva extensió, en dues parts:

--La cita inicial de Kierkegaard “penso que el món morirà d'aquesta manera: en l'alegria general de les gents espirituals que es creuran en una farsa” em recorda allò de l'Alba Rico de què "vindrà la realitat i ens trobarà adormits". Ho diu (el danès) a propòsit d'un bufó que surt a anunciar a platea que el teatre s'està incendiant, però la gent ho riu com una gràcia.

--El llibre fa palès més d'un cop que alguns problemes del nostre món no són sinó la dimensió político-social d'alguns mecanismes psicològics. La ceguesa induïda és el mateix tipus de resposta que la que espera un nen quan ha pres mal: cap argument ni descripció precisa de la ferida, només que algú li digui que no es preocupi, que no és res. (p.9-12,62-63,86).

--El model de ciutadà occidental contemporani és el d'un ciutadà modelat per tal d'acceptar-ho tot de bon grat. (p.13)

--Des de sempre, les qüestions més valuoses, aquelles que veritablement importen, han estat transmeses en forma de relats, d'històries. A occident estem perdent aquesta facultat: Walter Benjamin es lamentava de què els soldats que tornaven de la Primera Guerra Mundial no sabien explicar-la a les seves famílies. (p.19)

--Borges: “els homes veuen el que estan acostumats a veure: Tàcit no va percebre la Crucifixió, malgrat que la registra en el seu llibre”.

--L'unicorn és el símbol de tot allò que, perquè defuig la normalitat, resta ocult.

--”Quina és aquella realitat ignorada per les instàncies encarregades de fabricar la història oficial? [...] Espectres aterridors que amaguen la seva faç totalitària, ocults sota la protecció inconscient d'una classe intel·lectual, absolutament prescindible, dedicada a les seves insignificances quotidianes. Ben bé com aquells grans pensadors de la vie littéraire parisenca de la dècada dels quaranta que no foren capaços d'advertir l'Holocaust que es desencadenava al seu voltant, ocupats com estaven en les seves pràctiques aduladores i conformistes, en els seus assumptes intrauniversitaris, en la distribució mútua i equitativa de guardons literaris...”. (p.21). I darrerament cal afegir també a aquestes classes prescindibles, hedonistes i cegues al patiment, la major part de la classe mitjana, entretinguda en funcionariats o en places estèrils del sector serveis. Sóm una societat dedicada majoritàriament al luxe, a allò prescindible. Lo qual m'avindria i tot a considerar-ho un senyal de maduresa social si no fos perquè tenim allò imprescindible totalment abandonat i menystingut. En això conflueixo amb Garcia del Muro: estem bastint una enorme estructura intel·lectual sense tenir present la precària base real en què se sustenta. La meva tirada marxista em faria dir 'material' més concretament que 'real'.

--Em sembla que l'autor peca d'ingenu quan denuncia que els intel·lectuals declinen d'immiscir-se en els assumptes que preocupen la gent del carrer (p.25). Accepto que no podem comptar amb la intel·lectualitat cultural actual per a redreçar el món, però la gent del carrer ja no és tampoc baluard de cap cosa bona. Si la moral interessa poc a l'elit, encara menys a la plebs.

--«Nietzsche es referia a l'últim home com aquell que no fa res però ho fa amb totes les seves forces». I jo no puc deixar de pensar, gens nietzscheanament, en tots aquests joves d'hiperactivitat supermodèlica que s'esforcen en tasques totalment improductives o militen en ONG de sedicent altruisme.

--El capítol 3 està dedicat a John Gray, un filòsof que duu a l'extrem els postulats postmoderns, fins al punt d'acusar els seus predecessors (com ara Rorty, que per cert l'acaba d'endinyar) de ser massa moderns en voler mantenir aspiracions universalistes. Curiosament, sembla ser un autor que agrada a Garcia del Muro, malgrat que el llibre va ple de pestes cap als postmoderns. Serà pel seu realisme, pel seu afany de tocar de peus a terra? Segons Gray, una declaració universal dels drets humans és un disbarat que prové de l'afany dominador, del complex de superioritat, de la cultura occidental. Quan ens referim a la barbàrie de certes pràctiques estem cometent un acte intolerable de colonització cultural.

--Té la seva gràcia que Gray digui aixó i alhora sostingui que «l'imperi de la llei, el sistema de propietat privada o de diverses propietats, així com la limitació de l'autoritat governamental per la constitució o (com a la Gran Bretanya) per precedents establerts de fa molt de temps, poden veure's com a instruments per evitar conflictes i resoldre's», perquè quan fa uns mesos vaig llegir “Sieg Heil!” vaig oposar precisament els Drets Humans universals a les teories del Dret Natural legitimadores de tradicions monàrquiques. La postmodernitat d'aquest Gray es carrega tots els relats menys els de la dreta més conservadora: propietat privada, dret natural, monarquia...

--A propòsit de les tortures d'Abu Grahib: «què caram passa quan aquells que [...] ho justificaven tot en nom de la llibertat i de l'estat de dret, són alhora aquells que estan aprofitant les mateixes masmorres per a establir un règim de tortura generalitzada? Què és el que passa quan joves metges doctorats en algunes de les millors universitats dels Estats Units es dediquen a falsejar actes de defunció i a mesurar la capacitat de resistència dels detinguts per tal de calibrar la possibilitat de fer-los el màxim de mal en el màxim de temps?» (p.41). Com ens havia dit el propi autor a la pàgina 27: «per tal d'aturar la barbàrie no n'hi ha prou a fomentar la cultura, cal fomentar-la en una direcció determinada»!

--Una obra perduda de Bakhtin, Aquells que no moriren (circa 1929), deia que aquells que no van perdre la vida durant el terror leninista van perdre la integritat, i els que no van morir (com ell mateix) va ser aquells intel·lectuals que van estar disposats a pagar l'alt preu que se'ls exigia, salvar la vida a costa de perdre la dignitat. Algo de semblant recordo d'algun supervivent d'un camp de presoners nazi (Georges Hyvernaud?)

--A mitjan segle XX hi va haver una greu deriva de certa intel·lectualitat cap a la ceguesa: molts pensadors es van deixar arrossegar pel miratge d'utopies. Ara, però, ja no cauen en miratges feixistes o estalinistes ; no els cega la bellesa d'un ideal utòpic, però prefereixen mirar cap a un altre costat. La vella complicitat activa a estat transformada en complicitat de displicència. (p.48).

--Recull de textos part 2 de 2: pitja aquí per a accedir-hi.
--Introducció: pitja aquí per a accedir-hi.

Com ens enganyem (Joan Garcia del Muro)

Com ens enganyem.

Joan Garcia del Muro. Ed. Bromera. 2007.

Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta.

197 pàg. 18,50€

ISBN: 978-84-9824-200-3

És un llibre recomenable, de fàcil lectura i no gaire llarg. La tesi principal és que la cultura actual afavoreix l'autoengany, una ceguesa voluntària que ens porta “no a denunciar les injustícies, sinó a minimitzar-les ; no a intervenir decididament en la defensa de la dignitat humana [...], sinó a mirar cap a un altre costat”. Malauradament, no em queda gaire clar quina en seria la causa (tot i que l'autor fa contínues referències a l'excessiva distància que ha adquirit la cultura respecte de la realitat) ni, encara menys, he estat capaç de trobar solucions a l'autoengany que es denuncia. En canvi, el llibre destaca a l'hora de donar exemples i símptomes d'aquesta ceguesa, de tal manera que al final fins i tot els més escèptics n'hauran quedat convençuts.

De fet, el que m'ha interessat especialment ha estat la seva segona meitat, un catàleg (involuntari?) de les grans barbaritats que ens han assotat aquesta darrera dècada, un recordatori necessari per a provar d'esquerdar una miqueta més aquest còmode i despreocupat anar fent que caracteritza els nostres temps. No cal oblidar que en acceptar els models de la nostra ordenada vida quotidiana estem legitimant [l'acció dels nostres governs davant de] el genocidi de Rwanda, els autobusos de la mort del Sàhara, les tortures d'Abu Grahib, els vols de la CIA per Europa, etc.

Trobo que l'autor fa massa incís en el paper que hauria de tenir l'intel·lecte (i la intel·lectualitat) en la superació d'aquesta ceguesa moral. Com si tot fos qüestió d'opinió, com si tot s'arreglés amb la creació d'un àmbit de consciència dels mals de la societat ; com si no hi tingués res a veure la inèrcia político econòmica en què ens movem ; com si això no ens passés ja a tots nosaltres, que ens adonem del mal però ens sabem incapaços de res des de la nostra petita part de l'engranatge. L'autor critica més d'un cop la separació excessiva del món de les idees (cultura, intel·lectuals, dirigents) respecte de la realitat, però el seu propi discurs peca del mateix defecte, en no considerar l'àmbit real de vida de les persones (o, fins i tot, dels organismes internacionals), limitat a coses concretes i properes, i totalment incapacitat per a incidir el més mínim en aquestes atrocitats. [És més: ens resulta impossible de concebre, d'imaginar-nos (que diria l'Alba Rico), què signifiquen aquestes atrocitats]. Per a combatre-les, i d'això no se'n diu res al llibre, calen accions, cal materialitat. Garcia del Muro, en canvi, ho deixa tot a les mans de la consciència: si tots ens curéssim d'aquesta ceguesa (sembla dir-nos), si tots veiéssim realment el que està passant, hi posaríem solució. Però jo dubto que la majoria de nosaltres no haguem estat en cap moment capaços d'adonar-nos-en. El problema no és la ceguesa, és sobretot la impossibilitat material de fer-hi res des de la nostra rutina, des de la nostra inèrcia. Fet i fet, la ceguesa no és el problema, és la solució: és la única possibilitat que tenim de seguir vivint amb certes garanties i comoditats.

--Recull de textos 1 de 2: prem aquí per a accedir-hi.
--Recull de textos 2 de 2: prem aquí per a accedir-hi.

Veneçuela, Youtube i Antena 3

Segons ens informa Rebelión, Antena 3 ha manat retirar del Youtube els vídeos d'un debat sobre RCTV. Casualment (o no tant) la part que defensava la postura del govern de Chávez estava formada pels autors del llibre sobre Veneçuela que apareix a la llista que vaig fer ahir. Jo havia mirat el documental aquest cap de setmana passat, i tampoc el vaig trobar res de l'altre món. Sens dubte molt interessant, sobretot tenint en compte el telespectador habitual d'A3, per tampoc em va semblar mereixedor de la majoria de comentaris o titulars que s'han pogut llegir aquests dies a mitjans afins a Chávez (que si "nou ridícul de la part antichavista", que si "lliçó magistral de la causa bolivariana"). Penso que no n'hi va haver per tant, i són detalls com aquesta exaggeració els que em fan tenir un cert recel amb el tema veneçolà (o revolucionari en general). Val a dir que l'Alegre i el Fernández Liria tampoc van acabar d'estar fins (em convencen molt més amb els seus articles), i va ser una ocasió no del tot aprofitada. D'altra banda (a aquesta banda de l'Atlàntic), la repressió a la dissidència segueix decididament cap endavant. I aquí ningú s'endú les mans al cap. Avui han tornar a desallotjar Miles de Viviendas, i l'han mig tirat a terra. El moviment okupa passa per moments molt durs: tant els desallotjamens com l'opinió desfavorable del ciutadà estàndard estan augmentant fins a límits inimaginables fa uns mesos.

Ressenya de llibres

Aprofitant el temps vacacional i el consum forçat d'hores davant de la pantalla de l'ordinador, he pensat d'enriquir de tant en tant el meu blog (que bona falta li'n fa) amb les ressenyes d'alguns dels llibres que aniré llegint. Unes lectures que també es veuran afavorides per l'arrest domiciliari a què em sotmeten els petards. Malgrat tot, he d'admetre que al final sempre m'acaba resultant menys patidor de posar-me els auriculars davant de la tele o, millor encara, amb l'ordinador. La lectura sol ser un acte silenciós o, com a mínim, que requereix certa concentració, i aquests dies aniré ben escàs de capacitats concentratives. Però per si de cas, ja m'he abastit d'un seguit de llibres interessants. Com és habitual, (gairebé) cap novel·la i tot assajos amb què confio aprofundir en el meu malestar:

1. Com ens enganyem. Joan Garcia del Muro. Ed. Bromera 2007

2. Leer con niños. Santiago Alba Rico. Ed. Caballo de Troya 2007

3. Comprender Venezuela, pensar la democracia. Carlos Fernández Liria y Luis Alegre. Ed Hiru 2006

4. Educación para la ciudadanía. Carlos Fernández Liria y Luis Alegre. Akal. 2007

5. El año que tampoco hicimos la Revolución. Colectivo Todoazen. Ed. Caballo de Troya 2005

6. El sabio, el mercader y el guerrero. Franco Berardi (Bifo). Ed. Acuarela. 2007

Veneçuela i RCTV

Fa massa dies que els mitjans van plens de notícies sobre la no-renovació de la llicència d'emissió a Radio Caracas TV. Bé, la majoria de diaris, els diaris “normals”, els de la communis opinio, parlen directament de “tancament”, amb les implicacions despòtiques que aquest matís inclou. I, malgrat que recolzo fermament el posicionament dels qui (com Rebelión) denuncien les crítiques de les democràcies capitalistes a la mesura del govern de Chávez (allò de veure només la palla a l'ull d'altri), m'entristeix de veure que tampoc entren a criticar les accions de Chávez. El paper tan patètic i servil que fan els nostres mitjans de comunicació són un bon indici de què la revolució bolivariana és una seriosa amenaça al predomini capitalista, però no és suficient per a donar per bona tota mesura del govern veneçolà, i cal criticar qualsevol indici d'amenaça a les llibertats o, fins i tot, de deriva totalitària. Què caldria fer, doncs, en aquest cas? Segons el meu parer (és a dir, el d'algú de classe mitjana europea que s'ho mira des de la còmoda distància), en primer lloc, i com ja s'ha fet, no renovar-lis la llicència, perquè no compleixen els mínims criteris exigits pel govern. Però tot seguit (i sobretot a partir de les protestes que aquesta mesura ha suscitat) concedir alguna llicència als grups opositors, perquè representen una bona part de la població i és poc exemplar deixar un grup nombrós sense canal públic. És a dir, estimular i ajudar als grups opositors per a què s'avinguin a complir els requisits governamentals de qualitat, i puguin oferir als ciutadans una visió i uns arguments diferents que els que proposa el govern. Res més enriquidor per a un país que és l'únic que pretén, avui dia, ser un exemple de veritable democràcia, llibertat i justícia.

Tittytainment de Sant Joan

Ahir divendres al migdia vaig començar les meves vacances de Sant Joan, i ho vaig fer de la manera que més em demanava el cos: dormint. Primer una migdiada de gairebé 3 hores fins les set de la tarda. Després, poc després de les onze, ja tornava a ser al llit, i avui no m'he llevat fins les deu. I encara dec tenir son acumulada, perquè em trobo força cansat i ja penso en la propera becaina. I no porto en absolut un ritme de disbauxa i desenfrè (d'ençà del canvi de pis no he sortit cap nit), més aviat un desànim massa perllongat que fa que tan sols em vingui de gust (tant a nivell mental com somàtic) descansar i dormir. Fa massa temps que carrego nit i dia un cansament massa profund amb la realitat que m'envolta. No és pas un dolor fort, més aviat de baixa intensitat, però sí persistent, perquè al llarg del dia hi ha massa coses que me'l recorden. A tall d'exemple, la lectura dels diaris cada matí tot fent el cafè. No m'arriben a posar de mal humor, però sí que em deixa un mal regust de boca veure no només què malament que va tot, sinó amb quin tractament tan poc digne se'n parla.

I ara quinze dies per endavant per a aïllar-me encara més del món que m'envolta, fins que passi la revetlla i les ànsies detonatives dels seus acòlits. A provar d'entretenir-me ignorant l'olor de pólvora que impregnarà els carrers. Una reproducció domèstica, verbenera i buscada del tittytainment occidental.

Stopefacte

Evidentment, no vaig trigar gaire a dir 'stop' i deixar el ritme frenètic descrit a l'entrada anterior. Ara ja torno a estar incòmodament situat als terrenys més familiars de la inacció i la desídia. Els moments de trànsit els vaig invertir visitant escoles i centres de formació, per tal d'iniciar l'any vinent un curs de lampisteria, electricista o algun altre ofici bàsic i d'utilitat manifesta. L'experiència va ser depriment, i si les maneres universitàries gairebé van assassinar-me l'esperit, m'espanto de pensar què no faran les maneres d'uns ambients que encara em són menys propis i naturals. El colofó a tot plegat va ser la visita a casa mons pares del comercial d'una d'aquestes escoles (caríssima, per cert), que quan va saber que jo tenia experiència universitària ja no va ser capaç d'oferir-me cap altra cosa que no fos el curs d'obtenció de no sé quin títol d'instal·lador de no sé ben bé què, amb el que podria guanyar molts calés només firmant vist-i-plaus de les obres que haurien fet uns operaris mediocres i menys qualificats. "Sí, d'acord, però el que jo vull és precisament dur a terme les obres, fer servir les mans", dit lo qual el paio se'm quedava mirant una bona estona, mig perplex, i després prosseguia novament amb la mateixa idea com si jo no hagués dit res. Aquest comercial de mirada estúpida, trajo elegant i pentinat pepero va ser-ne el colofó, sí, però mentiria si digués que va ser el pitjor. Perquè el pitjor va ser l'experiència de veure'm envoltat, en un parell d'aquests centres, per una colla d'adolescents que són l'encarnació més pura del fracàs del nostre sistema educatiu (i, per extensió, de tota la nostra societat). Són l'escòria, el rebuig, els que no serveixen per a seguir estudiant. Algo del que ja n'era plenament conscient quan tenia 14 anys i la meva classe de vuitè d'EGB es va dividir entre els que vam obtenir el graduat escolar i els que no. Però l'experiència repateja més durament el fetge que no pas la raó, i aquestes exposicions a la realitat dels meus pensaments amargs em deprimeix amb extrema contundència. I sempre concloc que no hi ha res a fer, que no val la pena seguir. Però pitjor encara que l'exposició a la cara fosca de la lluna educativa va ser la nit que em vaig acostar a l'auditori del MACBA (on el Jordi Valls feia l'últim acte com a Poeta de la Ciutat), i em vaig trobar amb el museu convertit en una passarel·la de moda i la Plaça dels Àngels en un aparcament per a cotxassos, guaperes i gent super fashion. Vomitiu. Però el que em va deprimir de debò van ser les cares d'alguns dels transeünts, especialment la de dos tipus de persones: (1) les que pretenien aparentar rebuig, cabreig o simplement desaprovació, però que traspuaven enveja, impotència o ressentiment ; (2) alguns musulmans (la minoria, afortunadament) que se'ls miraven (els admiraven) com a referent a assolir, com a fita social a aconseguir. Però pitjor encara que l'exposició a la cara més cool i guapa de Barcelona ha estat l'experiència d'escoltar més d'un parell d'animades converses a propòsit de la manifestació okupa de l'altre dia, la de l'ús del kubotan i el cop de puny al mosso. El fet de veure'm envoltat per gent que hauria dit propera, oberta o d'esquerres, però que la trobes defensant un discurs d'allò més dretà i conservador. Estupefacte de sentir, des de boques amb pírcings i rastes fins a senyores de vestimenta feminista militant, que si mà dura, que si quins collons que tenen apropiant-se de coses que altra gent s'ha guanyat amb suors i treballs, que si... Perquè no és només que ja no hi hagi res a fer ; no és només constatar que el món és com és i que les meves neures no només no el canviaran sinó que ni tan sols podran acomodar-s'hi amb un mínim de satisfacció. És començar a tenir por una d'una assumpció massiva d'aquests postulats conservadors per part de molta gent a qui l'actual careta d'esquerranositat comença a fer nosa. Començar a tenir por d'un futur que ja no amenaça només marginalitat i bogeria, sinó assetjament i violència.