6.000€ per a traduir del català al valencià??

Fa uns dies va saltar la polèmica quan es va saber que l'Eurocambra s'havia gastat 6.000 euros en traduir la seva campanya de propaganda institucional del català al valencià. Tothom se'n va endur les mans al cap, i no n'hi ha per a menys, atès que del text original (el català) no se n'ha canviat ni una coma, i la versió valenciana només va resultar diferent pel que fa a l'accent de la veu en off. Les podeu escoltar i comparar des d'aquesta notícia de Vilaweb. Però no és això el que volia destacar (ja se n'ha parlat a bastament a molts altres llocs), sinó d'aquella altra part del titular que, de tant normal com la trobem, ja no escandalitza: ¿¿realment costa 6.000€ doblar un anunci de 30 segons?? Em rebenta, perquè jo treballo més de 160 hores al mes, un de cada dos dissabtes en una jornada maratoniana (i del tot anul·ladora) de 10 hores seguides, i no guanyo ni uns mísers 1.000€. ¿Tanta és la diferència que hem d'acceptar entre feines no-qualificades i feines que sí que ho són? I, a sobre, en casos com el que ens ocupa, en què ja m'explicareu, per molt professionals que siguin els dobladors, com es justifiquen aquestes calerades per a simplement parlar davant d'un micro durant tan poca estona. Collons, si es pot fer igual de bé, gratuïtament i des de casa! [Per exemple, i ja que parlem de posar-se davant d'un micro, podeu considerar el projecte Librivox de lectura voluntària de llibres de domini públic]. I el fet aquest d'haver instaurat com a ofici "professional" (i molt ben remunerat) allò que es pot fer de manera voluntària és, al meu entendre, un greu error que resultarà un llastre molt pesat en qualsevol procés revolucionari, ja que són les feines que realitzen bona part de les nostres classes mitjanes i és ben clar que molt pocs estaran disposats a renunciar als seus sous concrets en nom d'un eteri progrés social. És, de fet, el problema més general de considerar com a economia productiva (i, cada dia que passa, la més productiva) el sector serveis i, particularment, l'artístic. Art i diners no haurien d'anar mai de la mà. L'art hauria de ser una opció de realització o de creació a l'abast de tothom (de tothom que volgués realitzar-se o crear, és clar), aprofitant el temps lliure de què disposaríem si entre tots ens ocupéssim de les tasques materials que calen per a sostenir una societat. Però és clar que amb l'esquer tan atractiu de poder treballar aplicant-te en allò que t'agrada i amb un sou molt més elevat que la majoria de mortals, arribat el dia ja disposarem d'una nova fornada de joves esquerrans convertits en contrarrevolucionaris il·lustrats.