L'Ana Isabel (la reportera freelance que tenim per Sud-Amèrica) m'envia, juntament amb la seva darrera crònica des de Guayaquil (titulada aclaridorament "Mes funest podria estar arribant al final", referint-se a tot un seguit de robatoris, banyes i magrejos), aquest enllaç sobre el llibre El Sur en Revolución: una mirada a la Venezuela Bolivariana, en què apareix una foto del seu autor, en Luismi Uharte, amb qui jo guardaria una certa semblança.
És clar que l'Ana ja deia, quan estudiàvem junts a la Universitat, que jo m'assemblava al Ben Affleck (!!) tal i com sortia a la pel·lícula Chasing Amy. Val a dir, en defensa de l'Ana, que ella llavors es passava massa hores davant dels llibres i jo duia perilla i tenia certa estima per un parell de camises de franel·la a quadres de la meva joventut (avui ja defunctes). Però bé, sí, no seré jo qui negui que amb el Ben sempre hem compartit uns trets facials seductors (en el meu cas, cada dia més frontals i cranials) i una mirada felina i encisadorament miop. ;-)
La tercera semblança la vaig descobrir per casualitat a la llibreria, i es tracta del poeta Arturo Tendero (Albacete, 1961), de qui ens va arribar un exemplar del seu llibre Adelántate a toda despedida, del que podeu llegir aquesta ressenya (atenció a les crítiques: a Castella disparen a matar). Aquest meu quartus ego té un blog, on va recollint els articles que publica en els diaris. Aquí el teniu amb la foto que il·lustrava el llibre, de no gaire qualitat però prou definidora de com podria ser jo d'aquí a uns anyets.
Amb tot plegat, ara m'han quedat un parell de dubtes. ¿Algú coneix alguna altra rèplica meva que corri pel món? ¿A quina d'elles m'assemblo més?
PS: per cert, el llibre del Luismi Uharte el presenten demà dijous al vespre a Gràcia. Llàstima de la grip, perquè a banda de què sembla un llibre d'allò més interessant, no podré conèixer una de les meves còpies!
És clar que l'Ana ja deia, quan estudiàvem junts a la Universitat, que jo m'assemblava al Ben Affleck (!!) tal i com sortia a la pel·lícula Chasing Amy. Val a dir, en defensa de l'Ana, que ella llavors es passava massa hores davant dels llibres i jo duia perilla i tenia certa estima per un parell de camises de franel·la a quadres de la meva joventut (avui ja defunctes). Però bé, sí, no seré jo qui negui que amb el Ben sempre hem compartit uns trets facials seductors (en el meu cas, cada dia més frontals i cranials) i una mirada felina i encisadorament miop. ;-)
La tercera semblança la vaig descobrir per casualitat a la llibreria, i es tracta del poeta Arturo Tendero (Albacete, 1961), de qui ens va arribar un exemplar del seu llibre Adelántate a toda despedida, del que podeu llegir aquesta ressenya (atenció a les crítiques: a Castella disparen a matar). Aquest meu quartus ego té un blog, on va recollint els articles que publica en els diaris. Aquí el teniu amb la foto que il·lustrava el llibre, de no gaire qualitat però prou definidora de com podria ser jo d'aquí a uns anyets.
Amb tot plegat, ara m'han quedat un parell de dubtes. ¿Algú coneix alguna altra rèplica meva que corri pel món? ¿A quina d'elles m'assemblo més?
PS: per cert, el llibre del Luismi Uharte el presenten demà dijous al vespre a Gràcia. Llàstima de la grip, perquè a banda de què sembla un llibre d'allò més interessant, no podré conèixer una de les meves còpies!
5 comentaris:
Hostiaaaa!!!!! L'Arturo Tendero??!!!!
Era el meu profe d'Educació Física!!!
persephone
De debò?? Ostres, el món és un panyuelu! ¿S'assemblava a mi (ja que el vas conèixer quan era més jove, és a dir, més proper a la meva edat)? Ja ens presentaràs! ;-)
Qué va, no s'assembla gens. I tampoc no era tan jove quan em feia classe (en tot cas, clar, a mi em semblava gran).
No portava barba i es petitet i prim, una d'aquelles cares amb les faccions molt marcades, la pell curtida i ben afaitada... un estil al Velaza potser. Pero, en tot cas cas, gens paregut a tu.
Lo que si era molt simpàtic. Va ser l'unic profe d'educació física que va treballar algo més que el puto test de cooper i les abdominals... no se si vam fer algo d'expresió facial, o teatre, o similar, en tot cas tenia un punt mistico-poétic, un dia ens va parlar de l'aura... lo qual per algú de l' Albacete dels 90 té molt de mèrit, la veritat.
"Pero, en tot cas, gens paregut a tu. Lo que si era molt simpàtic". Mmm... no sé com interpretar la conjunció entre aquestes dues oracions... ;-)
Però vaja, ja que no ens assemblem físicament, me n'alegro que no divergim del tot pel que fa a l'extravagància.
Gens paregut (físicament), el que SÍ era (en el que sí us assembleu)molt simpàtic (com tu)i tenia aquell punt d'extravagància en el que no se si podem parlar de semblança, pero si que us haguessiu entés molt be.
Publica un comentari a l'entrada