dimarts, 14 d’octubre de 2008

Almeriarantz bidaia / Viatge cap a Almería

Aquests darrers dies no he escrit gens al blog, i aquests en serien els tres motius principals: (1) Inapetència / desídia / manca de creativitat. Aquest apartat té unes quantes sub-causes, que vindrien a ser: (a) el cansament provocat per l'astènia tardoral i aquest escurçament depriment de les hores de llum ; (b) el cansament provocat per totes les notícies sobre la crisi econòmica i les mesures per a combatre-les... em fa tanta pena tot plegat que ja no tinc voluntat ni per a criticar-ho [com sí ha fet en Marc Peris, que també reprodueix l'editorial d'ahir del diari basc Gara, encara una mica més a l'esquerra que els de Vilaweb]. (2) Represa del curs d'euskara Bakarka, després de gairebé 3 anys havent-lo deixat arraconat. Són 5 llibres, i jo llavors vaig arribar a començar el tercer volum. Ara espero refrescar el primer en un parell de setmanes, el segon en un mes i la resta (els nous) a un ritme més tranquil. Poliki-poliki (a poquet a poquet). És a dir, que el poc que m'he assegut davant de l'ordinador, ha estat per a estudiar basc. (3) Viatge llampec cap a Almería, ajudant els pares de la Priscila (xicota del meu amic Vicenç i companya ocasional de feina) a fer el trasllat de mobles, ja que s'hi van a viure ara que es jubilen. Vam sortir divendres a la nit (després de 6 hores carregant) i vam arribar-hi al cap de gairebé 9 hores d'autovies. Vam descarregar, descansar una mica i sant-tornem-hi de tornada, nou hores més, que encara havíem de tornar a carregar una segona tongada. Jo, però, ja em vaig quedar a Barcelona on, evidentment, em vaig passar la resta del diumenge dormint com un beneit. El viatge en sí tampoc se'm va fer tan pesat, perquè mai no havia passat de la ciutat de València, i m'anava distraient amb el paissatge i els noms d'uns pobles carregats de significat. Un cop allà, vaig ser testimoni d'una anècdota lingüística prou significativa de la manera de fer de determinats pobles: a la immobiliària on havíem de recollir les claus hi havia també una parella d'anglesos interessats en comprar una casa per la zona, i era penós comprovar com ni els uns (els anglesos) mostraven cap interès en provar d'aprendre la llengua de la ciutat que els acollia ni els altres (la noia espanyola) tenia el més mínim coneixement de l'anglès, malgrat que més tard ens va reconèixer que "des de fa uns 5 anys els britànics són els nostres clients més nombrosos". Tan anglesos com espanyols estan massa mal acostumats a què sempre sigui algú altre el que cedeixi. Rèmores imperialistes.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

i que dius de l'imperialisme català que vull destruïr la cultura valenciana?
Ah, soc anglès i la meva mare es espanyola, de València. I parlo, segur, més llengües que vosté. felicitacions per al blog.

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Gràcies per les felicitacions. I felicitats a tu també (perdona que et tutegi ja d'entrada, són coses de l'anonimat) per parlar tantes llengües, fet que denota una obertura de mires a les antípodes del que criticava en la meva entrada.

I de l'imperialisme català que em parles no en sé gairebé res. L'únic imperialisme català que conec per aquelles terres va ser el de Jaume I, però és clar que llavors encara no hi havia valencians i les garrotades i les imposicions se les van endur els musulmans.

A dia d'avui segur que hi ha algú que vol sotmetre els valencians a les maneres de fer del Principat, però jo personalment no en conec cap. Conec molta gent, això sí, que com jo considera que valencians i catalans som germans de llengua. I això a una banda i a l'altra de l'Ebre.

Tanmateix, conec força valencians que, dient que fugen d'aquest suposat imperialisme català, no tenen cap mena de mania de disoldre's en l'imperialisme castellà.