Retorn a la infantesa

Darrere del meu refredat s'hi amagava una grip, i el metge m'ha dit aquesta tarda que de treballar res, i m'ha donat la baixa fins divendres. I jo, que abans de saber que era una grip tenia fins i tot remordiments per la meva absència laboral, ara estic més content que un gínjol. És el que té quedar lliure de responsabilitats, i saber que ara tinc un parell de dies per a estar-me a casa dormint, llegint i mirant la tele (si la febre i el mal de cap m'ho permeten, que de moment sí gràcies a Couldines i d'altres màgies). Un retorn a la infantesa en tota regla. PS1: ma germana, membre d'aquesta classe mitjana recentment convertida en propietària aprofitant els "avantatges" de la crisi, ha aprofundit aquest meu descens a la infantesa obsequiant-me amb la versió Youtube d'un dels videoclips de la Raffaella Carrà que teníem enregistrats en una de les cintes VHS que ens acostumàvem a empassar les estones mortes quan ens quedàvem sols a casa. [Les altres eren, que jo recordi: uns dibuixos d'El Mago de Oz (amb els anuncis del xiclet Tico-Tico), Aladdino y la lámpara maravillosa (versió Mr. Magoo), Rock el valiente (un "manga" de gossets de l'any 63!), els Goonies, i una que no recordo sobre una bruixa, que era súper patètica i amb actors i decorats de cartró-pedra supercutres]. Han passat 20 anys (i més), però les seqüeles encara condicionen les meves inclinacions estètiques. Però és que lo de la Carrà era criminal, un debat radical sobre tradició i modernitat. Compareu, si no, la pobra iaia que apareix al vídeo amb els ballarins horteres: PS2: lo fotut és que tenia raó: "Pedro Pé, jamás te olvidaré". I és que encara me les sé totes de memòria!