Astènia i malaltia tardoral

Segueixo captiu de la punyetera astènia tardoral. O, si preferiu deixar-me sense excuses, de la mandra i desídia que m'ataquen cíclicament. A sobre, m'he refredat, perquè somàticament sóc així de simple: si ja van avisar que la de dijous seria una nit freda i amb alta probabilitat de refredar-se, doncs jo, és clar, vaig haver de refredar-me. Part d'aquesta lògica malaltissa rau en que sempre he tingut els leucòcits (o glòbuls blancs) molts baixos: la normalitat està entre els 4 i els 12 milions, i en la meva darrera anàlisi n'he mostrat només 3,8. Ara bé, tot lo demés perfecte. També estic més fluix i apàtic perquè fa 20 dies que ja no surto a córrer. Pel fred? No, pel mateix motiu que m'he hagut de fer les anàlisis: per precaució. I és que 20 dies enrere vaig començar a notar una mena d'irregularitats en els batecs del cor. Ara ja gairebé no en noto (m'hi hauré acostumat?), però llavors em passava entre 5 i 10 cops al dia que de cop un dels batecs "s'alentia" o "arribava tard", em sobrevenia una sensació com d'angoixa al pit i havia d'adaptar-hi la meva respiració, que passava a ser més profunda. En diria "palpitacions" si no fos perquè jo entenc que una "palpitació" és una acceleració en els batecs, mentre que el meu cas és (o tinc la sensació que és) precisament el contrari: hi ha un batec que es desaccelera. Però tot plegat molt puntual (al cap de 2 segons tot torna a estar normal) i sempre de molt baixa intensitat. Però és clar, em va deixar preocupat i porto uns dies de visita a metges, cardiòlegs i analistes. Tots m'han dit des de la primera auscultació que no és res greu, i amb cada electrocardiograma i anàlisis s'han refermat les seves tesis tranquil·litzadores. Em falta encara un escàner doppler al Sagrat Cor, però la resta de proves han anat descartant les dolències més probables (per exemple, segueixo sent capaç d'absorbir satisfactòriament el col·lesterol, malgrat que sempre he menjat molt embotit, formatge i ous). I doncs, què tinc? Em diuen que probablement alguna cosa que em neguiteja. I jo no ho entenc. El sistema econòmic es va ensorrant, es premia els incompetents i corruptes en lloc d'exigir-los responsabilitat i jutjar-los, i les classes mitjanes baixes aprofiten la caiguda de preus per a esdevenir propietàries. D'una situació que hauria d'afavorir el canvi de sistema en sortirà enfortida la part contrarevolucionària. Assistim, novament, al canvi generacional en el que els putejats d'ahir que s'ho poden permetre esdevenen els putejadors de demà. A aquestes alçades de la pel·lícula, he de dir que no em sorprèn gaire, i que per tant no és això el que em neguiteja. Em neguiteja, i m'espanten, les conseqüències d'aquesta reafirmació de l'egoïsme humà ara que hi ha en joc no només la lluita entre diferents concepcions d'entendre la vida humana, sinó la vida mateixa. Per primer cop a la història, un dels bàndols haurà de lluitar amb totes les seves forces perquè sap que no hi ha haurà cap altra alternativa. Un altra bàndol, al seu torn, lluitarà del costat de tota la força destructora i nihilista de saber que ja no lluiten pel bé de cap fill o generació futura. Com en els vells relats homèrics, les divinitats es reencarnaran i batallaran entre els homes. I el combat entre l'Egoïsme i la Desesperació promet ser terrible.