dijous, 16 d’octubre de 2008

Lluís Companys, Espanya i la decència

Ahir va fer 68 anys de l'assassinat d'en Lluís Companys. Com recorda en Bernat Joan, i cal dir-ho ben alt, l'únic president demòcrata assassinat durant la Segona Guerra Mundial. Com recorda en Vicent Partal, i cal dir-ho ben fort, afusellat no per ser Lluís Companys, sinó per ser president de la Generalitat de Catalunya. A dia d'avui, tanmateix, segueix sent un criminal per al sistema jurídic espanyol, que no només es nega a fer justícia i anul·lar el judici que el va condemnar, sinó que fins i tot s'entossudeix a no voler demanar perdó (com sí que ha fet ja, per exemple, alemanya, ja que van ser els nazis els que van entregar Companys als seus amics feixistes espanyols). Segueix doncs sent un fet, com recorda en Ròdia Raskòlnikov, que el President Companys fou afusellat per un exèrcit d'ocupació, el mateix que encara ocupa la nostra terra, i que el tribunal que el va condemnar pertany al mateix poder que encara avui ens empresona per cremar les imatges de l'hereu de Franco. I és que els fot molt, als espanyols, que la Generalitat sigui el darrer vestigi de legitimitat republicana que queda (com també ens recorda en Partal a l'article abans citat). I els fot encara més que hi hagi gent que, malgrat tota la seva modèlica transició i tots aquests 30 anys de progrés i democràcia (em dispensareu la ironia), preferiríem seguir vivint d'acord a les darreres paraules que va exclamar en Companys abans no el fulminessin les bales: "per Catalunya!".