La superioritat del capitalisme

Sense que serveixi de precedent, avui reprodueixo també al Diari d'Avort la traducció que he fet del darrer article del Santiago Alba Rico. Principalment, perquè aquests dies voldria haver escrit sobre la famosa "crisi" i no ho he fet (i l'article ho fa molt millor que no ho faria jo), però també perquè tinc la sensació de no tenir gaire res a dir, i em fa por tornar a deixar el blog en blanc.

LA SUPERIORITAT DEL CAPITALISME

Què és una crisi capitalista? Vegem en primer lloc allò que NO és una crisi capitalista. Que hi hagi 950 milions de persones passant gana a tot el món, això no és una crisi capitalista. Que hi hagi 4.750 milions de pobres a tot el món, això no és una crisi capitalista. Que hi hagi 1.000 milions d'aturats a tot el món, això no és una crisi capitalista. Que més del 50% de la població mundial activa estigui subocupada o treballi en precari, això no és una crisi capitalista. Que el 45% de la població mundial no tingui accés directe a aigua potable, això no és una crisi capitalista. Que 3.000 milions de persones no tinguin accés a serveis sanitaris mínims, això no és una crisi capitalista. Que 113 milions de nens no tinguin accés a l'educació i 875 milions d'adults segueixin sent analfabets, això no és una crisi capitalista. Que 12 milions d'infants morin cada any a causa de malalties curables, això no és una crisi capitalista. Que 13 milions de persones morin cada any al món a causa del deteriorament del medi ambient i al canvi climàtic, això no és una crisi capitalista. Que 16.306 espècies estiguin en perill d'extinció, entre elles la quarta part dels mamífers, no és una crisi capitalista. Tot això ja passava abans de la crisi. Què és, doncs, una crisi capitalista? Quan és que comença una crisi capitalista? Parlem de crisi capitalista quan matar de fam 950 milions de persones, mantenir-ne en la pobresa 4700 milions, condemnar a l'atur o a la precarietat el 80% del planeta, deixar sense aigua el 45% de la població mundial i el 50% sense serveis sanitaris, fondre els pols, denegar auxili als nens i acabar amb els arbres i els óssos, ja no és suficientment rendible per a 1.000 empreses multinacionals i 2.500.000 milionaris. El que demostra la superior eficàcia i resistència del capitalisme és que totes aquestes calamitats humanes —que haurien invalidat qualsevol altre sistema econòmic— no afecten la seva credibilitat ni li impedeixen de continuar funcionant a ple rendiment. És precisament la seva indiferència mecànica la que el torna natural, invulnerable, imprescindible. El socialisme no sobreviuria a aquest menyspreu per l'ésser humà, com de fet no va sobreviure la Unió Soviètica, perquè està pensat precisament per a satisfer les seves necessitats; el capitalisme sobreviu i fins i tot s'enrobusteix amb les desgràcies humanes perquè no està pensat per a alleujar-les. Cap altre sistema històric no ha produït més riquesa, cap altre sistema històric no ha produït més destrucció. Només cal considerar en paral·lel aquestes dues línies —la de la riquesa i la de la destrucció— per a ponderar tot el seu valor i tota la seva magnificència. Aquesta doble tasca, que és la seva, el capitalisme la fa millor que ningú, i en aquest sentit el seu triomf és inapel·lable: que hi hagi cada cop més aliments i cada vegada més fam, més medecines i més malalts, més cases buides i més famílies sense sostre, més treball i més aturats, més llibres i més analfabets, més drets humans i més crims contra la humanitat. Per què hem de salvar això? Per què ha de preocupar-nos la crisi? Per què ens convé trobar-hi una solució? Les velles metàfores del liberalisme s'han revelat totes mentida: la "mà invisible" que harmonitzaria els interessos privats i els col·lectius recompta monedes en una cambra blindada, el "degoteig" que irrigaria les capes més baixes del subsòl amb prou feines és capaç d'omplir el palmell d'una mà, l'"ascensor" que baixaria cada cop més de pressa a rescatar gent de la planta baixa s'ha quedat amb les portes obertes al pis més alt. Les solucions que proposen, i aplicaran, els governants del planeta prolonguen, en qualsevol cas, la lògica immanent del benefici ampliat com a condició de supervivència estructural: privatització de fons públics, prolongació de la jornada laboral, acomiadament lliure, disminució de la despesa social, desgravació fiscal als empresaris. És a dir, si les coses no van bé és perquè no van pitjor. És a dir, si no són rendibles 950 milions de morts de gana, caldrà doblar-ne la xifra. El capitalisme consisteix en això: abans de la crisi condemna a la pobresa 4.700 milions d'éssers humans; en temps de crisi, i per sortir-ne, només pot augmentar les taxes de guany augmentant el nombre de les seves víctimes. Si es tracta de salvar el capitalisme —amb la seva enorme capacitat per produir riquesa privada amb recursos públics— hem d'acceptar els sacrificis humans, primer en altres països lluny nostre, després potser també als barris veïns, després fins i tot a la casa del davant, tot confiant que el nostre compte bancari, el nostre lloc de treball, la nostra televisió i el nostre ipod no entrin en el sorteig de la superior eficàcia capitalista. Els que tenim alguna cosa podem perdre-ho tot; ens convé, per tant, tornar el més aviat possible a la normalitat anterior a la crisi, als seus morts en-alguna-altra-part i als seus desgraciats sense-cap-esperança. Un sistema que, quan no té problemes, exclou d'una vida digna la meitat del planeta i que soluciona els que té amenaçant l'altra meitat, funciona sens dubte perfectament, grandiosament, amb recursos i forces sense precedents, però s'assembla més a un virus que no a una societat. Pot preocupar-nos que el virus tingui problemes per reproduir-se o podem pensar, més aviat, que el virus és precisament el nostre problema. El problema no és la crisi del capitalisme, no, sinó el capitalisme mateix. I el problema és que aquesta crisi reveladora, potencialment aprofitable per a l'emancipació, arriba a una població sense consciència i a una esquerra sense una alternativa elaborada. S'equivoqui o no Wallerstein en el seu pronòstic sobre la fi del capitalisme, té raó sens dubte en el diagnòstic antropològic. En un món amb moltes armes i poques idees, amb molt de dolor i poca organització, amb molta por i poc compromís —el món que ha produït el capitalisme— la barbàrie s'ofereix molt més versemblant que el socialisme. Per això cal ajudar-se en els illots de consciència i en els grumolls d'organització. La Cuba bloquejada, la Cuba assotada pels vents, la Cuba pobra, la Cuba incòmoda, la Cuba de vegades equivocada, la Cuba improvisada, la Cuba disciplinada, la Cuba resistent, la Cuba il·lustrada, la Cuba sempre humana, manté oberta una tercera via, avui més necessària que mai, entre el capitalisme i la barbàrie. Si no podem ajudar-la, podem almenys ajudar-nos nosaltres mateixos pensant en ella amb consol i agraïment. -Article original: La superioridad del capitalismo.