Ahir vaig tornar de Formentera, cap a on vaig marxar (sense previ avís al blog, perdoneu-me) a passar 10 dies de vacances. He aprofitat per desintoxicar-me del cafè (espero aguantar fins dilluns, quan se'm torni a fer indispensable la dosi per a suportar la jornada laboral) i també d'internet (ja hi he recaigut, punyeta!).
Les vacances han estat delicioses. Tranquil·litat, puresa, serenor i, sobretot, senzillesa. La senzillesa de les quatre coses que molts éssers vius requerim (aigua, sol, aire, terra) i també d'aquelles quatre més que la civilització necessita per a no naufragar (conversa, reflexió, harmonia, amor). I al nostre voltant els estels, les brises, les aromes, els silencis i les platges de color turquesa que poc llocs com Formentera poden oferir. I tot plegat amb la Laura.
No sé si aquest blog se'n ressentirà, però he tornat tan buit i descansat que la major part de tota la voràgine humana (accentuada en una metròpoli com Barcelona) se'm fa terriblement antipàtica i sobrera. Els mals que la turmenten i els esforços i iniciatives per combatre'ls. Miro el prestatge carregat de llibres de política i d'anticapitalisme i els trobo feixucs i superflus. ¿Serà que no mostren tant un horitzó de justícia i senzillesa com un present carregat d'impotència i escassa voluntat per a assolir-los? ¿Serà que calen només quatre paraules (aigua, sol, aire, terra, justícia, amor) per a descriure el somni i en canvi assajos sencers per a donar comptes dels nostres errors, impotències, misèries i hipocresies? I em resulta molt enutjós haver de comprovar que Formentera és un somni, unes vacances, un luxe, una experiència passatgera ; i que Barcelona segueix sent la realitat, el non-plus-ultra, la condemna eterna.
Les vacances han estat delicioses. Tranquil·litat, puresa, serenor i, sobretot, senzillesa. La senzillesa de les quatre coses que molts éssers vius requerim (aigua, sol, aire, terra) i també d'aquelles quatre més que la civilització necessita per a no naufragar (conversa, reflexió, harmonia, amor). I al nostre voltant els estels, les brises, les aromes, els silencis i les platges de color turquesa que poc llocs com Formentera poden oferir. I tot plegat amb la Laura.
No sé si aquest blog se'n ressentirà, però he tornat tan buit i descansat que la major part de tota la voràgine humana (accentuada en una metròpoli com Barcelona) se'm fa terriblement antipàtica i sobrera. Els mals que la turmenten i els esforços i iniciatives per combatre'ls. Miro el prestatge carregat de llibres de política i d'anticapitalisme i els trobo feixucs i superflus. ¿Serà que no mostren tant un horitzó de justícia i senzillesa com un present carregat d'impotència i escassa voluntat per a assolir-los? ¿Serà que calen només quatre paraules (aigua, sol, aire, terra, justícia, amor) per a descriure el somni i en canvi assajos sencers per a donar comptes dels nostres errors, impotències, misèries i hipocresies? I em resulta molt enutjós haver de comprovar que Formentera és un somni, unes vacances, un luxe, una experiència passatgera ; i que Barcelona segueix sent la realitat, el non-plus-ultra, la condemna eterna.
3 comentaris:
Doncs sí, ja t'havíem posat falta, però va, estàs perdonat, pobret, que se t'han fet molt curtetes les vacances. És normal... a Formentera tio, quina passada! Jo no hi he estat, però ha de ser impressionant!!! És que Ses Illes tenen un encant... aaaiii...
Hola Aurora! Estava acollonit, perquè era conscient de la meva falta i no havia pogut falsificar cap justificant per a la profe! Ara ja estic més tranquil perquè es probable que no hagi de repetir curs... Tot i que m'hauré de posar les piles, perquè encara estic a la parra. No havia estat mai a Formentera (dos cops a Menorca), però ara penso si podré seguir vivint sense l'esperança de tornar-hi algun dia. Mos veim!
Un cel tan diferent del que hi ha damunt ca meva
és tot un al·licient per deixar-se caure a Formentera.
Planeta blau i blanc, adéu des d'allà dalt...
Antònia Font ("Armando Rampas").
Publica un comentari a l'entrada