Rafael Barrett: a partir de ahora, el combate será libre

Publiquen avui a Rebelión una interessant ressenya de "Asombro i búsqueda de Rafael Barret", una biografia de l'autor hispano-paraguaià (valgui la redundància?) escrita pel Gregorio Morán i publicada per Anagrama. Ja em va emprenyar quan ens va arribar a la llibreria (ara fa ja uns mesos) que l'autor presentés el seu llibre com el primer en rescatar a Barrett de l'oblit, ja que amb el mínim de documentació, rigor o decència exigible (sobretot per a algú com el Morán, acostumat a donar-se-les d'intel·lectual i representant de la bona cultura) hauria de citar com a mínim l'antologia que en Santiago Alba Rico va seleccionar i prologar l'any 2003, editada per Ladinamo.

L'article de Rebelión és un exemple de les moltes porqueries, mentides, estupideses i manipulacions que s'arriben a publicar avui dia, fins i tot a segells tan de referència com Anagrama. Pitgeu damunt l'enllaç, perquè esfereeix d'observar, més enllà de la poca cura i interès aplicat pel Gregorio Morán, l'interès (ara sí) ben conscient de menysprear i desprestigiar l'anarquisme (i de retruc totes aquelles formes radicals d'oposar-se a la violència injusta del nostre món).

En homenatge a Rafael Barret (1876 - 1910), i en descrèdit del Morán i les seves insufribles Sabatinas Intempestivas amb què es pavoneja cada setmana des de la tribuna que li ofereix La Vanguardia (española) he decidit traduir i transcriure alguns dels fragments de l'antologia abans esmentada, que es pot descarregar sencera en PDF des de la pàgina de l'editorial: cliqueu aquí.

A PARTIR DE AHORA EL COMBATE SERÁ LIBRE

Rafael Barrett

Ediciones Ladinamo Madrid, 2003

978-84-607-6754-X

240 pàgines

12€




Del Pròleg de Santiago Alba:

—Barrett va arribar al Paraguai com un home de la seva època i amb les marques del seu origen, moltes d'elles compartides amb els europeus —i espanyols— de la seva generació: exaltació individualista, ideal de l'individu superior, fetitxes de la nació i la raça, elitisme intel·lectual, rebel·lia purament literària. Però tots aquests trets que compartia amb els intel·lectuals del seu temps van anar a estavellar-se contra una realitat de tots els temps, la misèria i el dolor [...] Va invertir quasi geomètricament la trajectòria dels altres membres de la generació del 98, a la que pertanyia per edat: mentre els seus famosos coetanis derivaven (tret de Valle i Machado) de la revolució a la reacció, Barrett va començar rodejat de cavallers i va acabar estimat només per (quasi) dinamiters (p.15).

—La contradicció entre individualisme i revolució social la resol políticament mitjançant l'anarquisme (p.17).

—“Absència de govern” és una divisa també dels liberals; l'anarquisme és un liberalisme en el que s'ha substituït la maneta invisible dels interessos egoistes, com a condició de tota harmonia social, per la necessitat d'un altruisme conscient (p.20).

—No hi ha cap contradicció entre raó i voluntat si es creu en la potència de la virtut: raó per a construir les condicions materials del benestar humà, a través de la tècnica, i bona voluntat per a usar-les bé (p.21).

—Al contrari que Tolstoi, Barrett no va acceptar sempre la idea de no resistir al mal. Tolstoi pensa que la violència és incompatible amb l'amor ; Barrett, en canvi, està convençut de què, si realment s'estima, l'amor s'ho pot permetre tot, fins i tot matar (p.22).

—L'actualitat de Barrett és l'actualitat del mal que va combatre (p.25).

—A Francis Fukuyama se li va acudir anunciar “el fi de la història” precisament en el moment en què Occident, després d'un il·lusori parèntesi de 50 anys, hi tornava. Les altres regions de la terra no n'han sortit mai. Acaronats per l'Estat del Benestar que avui es desmunta a corre-cuita, com un decorat provisional després d'una festa, els occidentals declarem la mort dels Grans Relats i expulsem de les nostres vides tot principi de transcendència per a reivindicar el present ininterromput de les mercaderies, el temps real del mercat i la seva roda de vanitats (p.28).

—De cop, tota una generació que es percebia a si mateixa sense origen i sense destí, investida per naixement del dret de veure l'apocalipsi o la parusia per la televisió, comença a prendre consciència dolorosament de la seva inscripció en una història molt llarga; comença a voler aprendre del passat i a témer el futur (p.29).

—Com Marx, Barrett creu en la virtualitat emancipatòria del desenvolupament de les forces productives i en la neutralitat racional del progrés tecnològic ; i pensa que és el “principi de propietat” capitalista el que converteix en un càstig totes les meravelles que el propi capitalisme, sense saber-ho, està preparant per a la societat del futur (p.31).

A partir de ahora el combate será libre:

—Em trobo en la urgència de parlar de mi. Particularment considerat, el meu cas no interessarà ningú, però l'home és una animal que indueix. Tal vegada el lector tregui de l'exemple individual conseqüències generals (p.39).

—Meravellosa és la divisió del treball i la perfecció social dels formiguers i dels ruscs. Tanmateix, ni les formigues ni les abelles coneixen els diners (p.40).

—En establir que no he de pagar al meu sastre, anticipo, encara que parcialment, un món millor, fins i tot per als sastres (...). No pagar és instituir sobre la terra el règim sublim de les donacions (p.41).

—Es concep un esclau amb les mans lliures? La mà del miserable, quan no està obligada a servir-nos, acaricia el punyal, la bomba de dinamita o l'espanyaportes (...). El gandul és el rebel, és qui troba temps per a pensar. Jesucrist era un gandul (p.42).

—És millor caminar pels camins demanant almoina que vendre'ns per fam a les maniobres d'altri. És millor ser sostingut per la caritat que per la cobdícia (p.43).

—Cada cop són més intolerables els crits d'aquells que escorxem. El cloroform és la nostra gran innovació moral (p.45).

—Únicament el dolor, no el dolor pulcre i bell i rimat en marbre com el de Laocoont, sinó el dolor lamentable i brut i desemparat i grotesc, és digne d'ordenar al destí que respongui (p.50).

—No admirem en l'art allò que s'adhereix a l'artista, sinó allò que ens pertany a tots, allò que circula sense esforç amb la sang del cos social (...). Quan el geni parla, s'oblida de l'estil (p.51).

—L'art futur serà una funció col·lectiva; serà alhora representació i acció. Desapareixeran els accents particulars en l'harmonia total ; passarem dels instruments aïllats, es diguin Virgili o Víctor Hugo, a l'enorme simfonia. L'art serà quelcom innumerable, anònim, i tanmateix més expressiu d'una època que cap talent considerat separadament. Es fundarà en l'energia intuïtiva, que és altruista, i no en l'estil, que és egoista. Els creadors no es preocuparan de ser originals, sinó de ser sincers ; no de signar les seves obres i d'elevar-les en pedestals inaccessibles, sinó de fondre-les en l'obra comuna (...). La humanitat s'assemblarà a l'home (p.51).

—Quan un malalt es cura, els seus companys de manicomi xiuxiuegen amb llàstima: “ha perdut la raó, l'han tancat afora”. Però és que per a tancar el pròxim no n'hi ha prou amb ser assenyat ; cal ser el més fort (p.53).

—Si és gran el país en què un home aconsegueix, sense violar la llei, ajuntar cinc mil milions, és més gran encara el país que no se'ls perdona i que, anticipant-se a la mort, li obliga a retornar-los (p.57).

—El animals domèstics desapareixerien si fossin tornats a la realitat. Els hem fet incapaços de resistir el règim salvatge del que va ser sostrets (...). Hem embrutit multitud d'éssers, i deixar d'explotar-los seria aniquilar-los (p.59).

—Desterrem l'egoisme, i matem en pau. Matem amb amor. Pasteur va matar molts conills i molts gossos i va rebaixar una mortalitat del 16% al 7% (p.60).

—No és el fanatisme allò que engrandeix les pàtries, sinó el treball, però els qui parlen a cada moment de la pàtria no só els qui l'engendren, sinó els qui l'exploten (p.62).

—Quants prejudicis, quantes ximpleries, quants errors, inoculats per mitjà de l'escola, vam haver de destruir en nosaltres per a tornar-nos aptes per a la lluita contemporània (p.62).

—Mentre no vaig posseir més que el meu jaç i els meus llibres, vaig ser feliç. Ara tinc nou gallines i un gall, i la meva ànima està pertorbada. La propietat m'ha fet cruel (p.63). On és la meva vella tranquil·litat? Estic enverinat per la desconfiança i per l'odi. L'esperit del mal s'ha apoderat de mi. Abans era un home, ara sóc un propietari (p.64).

—La misèria es castiga amb treballs forçats. El taller és el presidi. Les màquines són els instruments de tortura de la inquisició democràtica. Hem enverinat el treball (p.69).

—Alliberarem els pobres de l'esclavitud del treball, i els rics de l'esclavitud de l'ociositat (p.70).

—Els qui es mantenen drets en la lluita, els lladres, els bandolers, les despulles de l'hampa cosmopolita i dels naufragis socials, representen la moral en el seu sentit més profund, perquè enfront de l'etern enigma es condueixen com homes i no com espectres (p.76).

—De la destral al canó, vet aquí el que molts anomenen progrés (p.78). —Ens dirigim cap a la justícia, que és la ciència del cor ; i cap a la ciència, que és la justícia de la natura (p.79).

—La humanitat és tan bàrbara perquè la justícia i la força no estan juntes. Els forts no són justos ; els justos no són forts. La generositat no té braços ; l'espasa abusa. I tal serà l'obra de la civilització: armar els pacífics (p.79).

—Les construccions primitives contenen una gran quantitat de matèria inútil, i les màquines antigues sorprenen per la feina que malgasten. El progrés resideix, més que en augmentar l'energia total, en distribuir-la millor (...). Els home evolucionen aprenent a economitzar els seus recursos naturals (p.81).

—Les passions, sota l'elegància i la serenor dels modals, són més profundes i despietades (p.82).

—Els homes-ruïnes, les femelles-esquelets, els nens-cucs que mosseguen la pedra i el fang de les mines, o que unten amb la seva sang les màquines, aquests pobres diables són massa gent. Són la normalitat. En canvi, els lladregots, els estupradors, els assassins fan que el públic respectable s'estremeixi d'interès (p.85).

—Instruir? No és allò essencial. Ensenyar gramàtica i química a un esclau? Per a què? El que cal ensenyar-li és que avorreixi l'estat, que pateixi i que es menysprei i s'indigni, que estimi la llibertat més que la vida. No és ciència el que cal, sinó consciència (p.87).

—Feriu allò moral. Allò moral és allò real. Feu que l'home s'avergonyeixi d'obeir (p.88).

—La Natura no podria engendrar res de nou si l'obliguessin a conservar allò vell. Si els ancians no morissin, els nens deixarien de nàixer. Per això la mort manté l'amor sobre la Terra (p.94).

—Distingim entre evolucions i revolucions per un còmode artifici de llenguatge. Una evolució és una revolució lenta (p.94).

—Per a un govern a la moderna, com per al modern i difunt rei Eduard VII, el gran elogi consisteix en establir que no s'ha ficat amb ningú. L'ideal d'un govern sa és no governar (p.95).

—Tot procés on giren grans interessos polítics, econòmics o socials es decideix pel més fort. Només en les qüestions insignificants observem aquella aparent regularitat que anomenem justícia (p.99).

—Què importa que els poderosos jutgin els dèbils segons el seu caprici, o segons la llei, que és el caprici dels poderosos d'ahir? Hi ha una injustícia més profunda que violar les lleis, i és cumplir-les a cegues (p.100).

—Jesús és més sublim que Sòcrates, perquè va saber morir per motius més alts que el respecte a les lleis (p.100).

—L'odi essencial és la indiferència. No s'odien els que creuen odiar-se, sinó els que s'ignoren (p.103).

—Perquè veiem en els reis uns mediocres còmics, subvencionats per la resignació de la massa, pretenem que la massa ens escolti i vegi igual que nosaltres. Com si la massa no fos essencialment religiosa, és a dir, subjecta al poder dels signes. Molt després de què hagin perdut tota influència, directa o no, sobre la marxa de les nacions, els reis subsistiran en qualitat de signes externs. Hi ha una cosa que dura més que allò útil, i és allò inútil (p.108).

—França ha tingut sort de què els moros de Marràqueix matessin el doctor Mauchamp (...). Suposem que el maten a Berlin i els criminals no apareixen... enviaria França els seus bucs de guerra a bombardejar els ports alemanys? (p.110)

—Sota de la França legal i representativa que amb tant de cinisme descobreix en la seva política exterior la baixa moralitat que en la política interior és regla secreta, hi ha una altra França. Sota de cada poble d'Europa hi ha un altre poble, i aquests pobles subterranis, encara silenciosos, que creixen en l'ombra, són un sol poble. Un de sol, fins i tot amb les plebs humiliades i fanatitzades del Marroc (p.113).

—El govern és tant més sòlid com més dèbils i viciosos són els ciutadans (p.120).

—Xiquets extenuats, descalços, mig despullats, amb la fam i la ciència de la vida retratats en els seus rostres, greus, corren sense alè, carregats de premsa, corren, dèbils bèsties esperonades, a distribuir per la ciutat de l'egoisme la paraula hipòcrita de la democràcia i del progrés (p.122).

—Vaig sentir la infàmia de l'espècie a les meves entranyes. Vaig sentir l'ira implacable pujar-me al cap, mossegar-me els braços. Vaig sentir que l'única manera de ser bo és ser ferotge, que l'incendi i la matança són la veritat, que cal mudar la sang dels odres podrits. Vaig comprendre, en aquell instant, la grandesa del gest anarquista, i vaig admirar l'alegria magnífica amb què la dinamita retruny i esberla el vil formiguer humà (p.124).

—L'or i l'aire i l'aigua i el cel no són de ningú, perquè no són humans ; la teva joia té amo, no perquè sigui d'or, sinó perquè és joia, perquè un home va retratar en ella la imatge fugitiva del seu esperit en cisellar-la (p.126).

—Ens vam tornar bojos el dia en què vam pagar amb or el qui fa una joia i el qui escriu un llibre. No comprens que no hi ha equivalència possible entre un tros de metall i un tros d'esperit? La base de la societat és una immensa mentida, un tràfic il·lusori entre coses intraficables (p.126).

—Convé que el dolor absurd remogui el fons de les consciències, i que s'infli sempre l'ona venjadora (p.127).

—Avui, com ahir, gaudeix l'odi d'una autenticitat negada a l'amor. Tots sabem que no són les males passions les que es falsifiquen (p.128).

—Quan l'or hagi desaparegut, i també l'espasa, quan s'hagin esvaït les emocions mesquines que acompanyen l'acció incalculable del capital modern, quedarà l'edifici aixecat pel mal per a què l'habiti el bé (p.130).

—Les conseqüències dels nostres actes són incalculables. Allò infinitament petit esfereeix (p.132).

—La injustícia de les civilitzacions prolonga la injustícia fonamental de l'espècie. Per l'únic crim de nàixer, uns neixen dèbils i malalts, i d'altres robusts (...) Nosaltres hi hem afegit que, per l'únic crim d'haver nascut, hem aconseguit que uns neixin esclaus i d'altres reis (p.133).

—Les injustícies extremes són útils ; elles, sembradores de còleres sagrades, han despertat el geni, han revolucionat els pobles i han fecundat la Història (p.133).

—L'emperador Guillem va dir en una revista que un soldat, si li ho ordenen, està en l'obligació d'afusellar la seva mare. Compreneu de quina manera es va Alemanya poderosa i magnífica (p.141).

—El rigor dels tribunals es reserva preferentment per als pobres, per als inofensius. És un fet comú. Els forts no serien forts si no impressionessin el jutge (p.144).

—Cal destruir l'esperit de l'autoritat i el prestigi de les lleis. Això és tot (p.146).

—Si ens fixem en l'evolució de la ciència, es veu de quina manera disminuïa l'esperit d'autoritat a mesura que es van estendre els nostres coneixements (...). Cap savi, per il·lustre que sigui, presentarà avui la seva autoritat com un argument ; cap no pretendrà imposar les seves idees pel terror. El qui descobreix es limita a descriure la seva experiència, per a que tots repeteixin i verifiquin. I això què és? El lliure examen, base de la nostra prosperitat intel·lectual. La ciència moderna és gran per ser essencialment anàrquica. I qui serà el boig que la titlli de desordenada i caòtica? (p.147)

—Les nou desenes parts de la població, gràcies a les lleis escrites, estan degenerades per la misèria (...). Què cal fer? Educar-nos i educar. Tot es resumeix en el lliure examen. Que els nostres nens examinin la llei i la menyspreïn! (p.148)