Silent Nights

Ja estic instal·lat a casa mons pares. L'enyor pel Carlos, el Guillem i el pis em ve sobretot a les nits, perquè allà significava gresca, merder, soroll, jugar a la consola i fer el sopar tots junts muntant un bon sidral a la cuïna ; aquí amb mons pares, en canvi, és just el contrari, ja que a quarts d'onze ja dormen, i tota la casa és silenci i penombra. I és llavors quan em sobrevé una mica d'angoixa, reforçada per temptacions de penediment pel fet d'haver-los deixat. La via d'escapatòria més fàcil, que seria la de submergir-me i distreure'm a internet, la tinc impossibilitada per culpa dels cabrons d'ONO, que ens han deixat sense servei i ignoren les nostres reclamacions [m'han arribat a penjar dues vegades pel fet de, n'estic segur, adreçar-m'hi en català]. Conseqüentment, les pel·licules pel satèl·lit també les tinc vetades, perquè canvien els codis de protecció i no puc entrar a internet a buscar-ne els nous. Provo doncs d'aprofitar i posar-me a estudiar algo d'electricitat o fontaneria, però amb els manuals a la falda encara m'angoixo més. Acabo per tant agafant algun llibre dels vint-i-quatre mil que tinc començats, però les condicions ambientals no em són les idònies (silenci sepulcral i penombra trencada només pel focus del meu llum de lectura) i els ulls i el cap se'm cansen de seguida. És algo que recordo ja tenir quan estudiava a l'escola: em concentro molt millor envoltat de soroll (gent, teles, ràdios) que en silenci. Per això també m'agradava la biblioteca de llatí, perquè la gent hi parlava i era l'únic espai d'estudi a tot la universitat que no estava sotmès al règim dictatorial dels qui només poden estudiar forçant la gent a callar. Les regressions temporals em són massa freqüents, aquests dies. Tinc la sensació de què podria re-inserir-me en qualsevol de les etapes que he tingut a la vida (institut, universitat, biblioteca, institut Opina, Manchester, etc.) com si no hagués passat res des de llavors. A la botiga he tornat també aquesta setmana a fer la meva feina habitual de magatzem. I per primer cop, accentuat sens dubte pel retorn al casa dels pares, tinc la sensació d'haver fet un pas enrere. I posats a fer un pas enrere, m'agradaria de fer-ne uns quants més, molts més, i tornar a provar moltes coses d'una altra manera.