Retorn a la pàtria

Per si l'onze de setembre no era ja una data carregada de simbolisme, he aprofitat el seu caràcter festiu (no laboral, vull dir) per a fer bona part del trasllat de coses del pis del carrer Còrsega al de casa mons pares. Allà ara només m'hi queden el llit i les quatre coses necessàries per a sobreviure-hi fins dissabte, quan ho enllestirem del tot i consumaré la meva fugida cap a la mare pàtria. De moment, ho porto molt bé: veig que he desenvolupat fins a nivells impensables la capacitat d'impermeabilitzar-me davant d'atacs de nostàlgia (i només fa 5 mesos de l'anterior trasllat de pis, durant el qual hi sucumbia dia sí i dia també). Però no només és protecció davant de la nostàlgia, sinó també el fet de vèncer les veuetes interiors que (fregant la paranoia) m'omplen el cap sovint (i sobretot en els moments més inoportuns, quan voldria poder-me deixar anar pel corrent del moment i gaudir acríticament de l'instant) amb innumerables qüestions i replantejaments vitals. Un cas molt clar el tinc també durant les classes de lampisteria, en què és molt alta la temptació de cedir davant d'aquesta crida de les vísceres cerebrals a auto-visualitzar-me des d'una perspectiva objectiva, i preguntar-me què collons faig jo ara estudiant aquesta mena de coses, i què punyetes estic fent rodejat d'adolescents immigrants amb els que no tinc gairebé res en comú, i per què carall m'he gastat tants diners amb tot plegat, o... (la llista seria massa llarga). Però no, ara veig que sóc capaç de no cedir-hi i mantenir la concentració (que no sempre vol dir l'interès, malauradament) en les explicacions del professor. Però em temo que tot té un preu, i en aquest cas això vol dir (entre d'altres conseqüències que ara mateix se m'escapen) trencar emocionalment amb un passat amb el que sempre m'he sentit (i m'hi he volgut sentir) molt lligat. En un nou i aterrador pas en la meva fredor de psicòpata, fa dies vaig ser capaç de desfer-me (i encara no me n'he penedit) de tots els apunts que havia anat aplegant al llarg de la meva vida: a l'escola, a l'institut i (sobretot i encara amb perversa satisfacció) a la universitat. Molts i molts quilos del que fins fa poc havien estat tresors emotius i fonaments del meu present. Ara s'amunteguen en un abocador ple de merda, i jo sense remordiments. I també em sembla evident que aquest retorn a la pàtria és un pas més en el blindatge davant de tot allò que em resulta feridor. I que, com a l'hora de guardar records i apunts, no serveixen les mitges tintes. Encara hi ha coses que em fan mal, i tenir l'espina mig clavada no és gaire millor que tenir-la clavada del tot. [Bé, què collons, és clar que és molt millor, però no suficient!]. I hi ha coses que, malgrat que vulgui pensar que ja van cicatritzar, encara em suposen un dolorós retorciment càrdio-intestinal. Hi ha idiomes i noies que no puc seguir veient sense patir un daltabaix anímic i un desajustament mental. I em resulta tan temptador pensar que podria ser tan fàcil com amb els apunts i fotocòpies! Però no és en va que l'esperit sempre venç la matèria. [O era a l'inrevés??]. O que tampoc és el mateix combatre la matèria (apunts) amb més matèria (el meu jo actual, purament fàctic), que provar de vèncer mals esperits (el record de persones que m'he estimat sense correspondència) . Bé, d'aquí al deliri me'n separen 5 línies. Per això aquests dies m'estic millor, entre d'altres repressions, no escrivint res.