Projectes frustrats

Uf, no aconsegueixo de sortir del pou, i els dies (i les nits) passen pastosos i desganats. Miro endavant i m'espanto: no paro de repetir-me que m'empenediré del que estic fent. Bé, més aviat del que estic deixant de fer, que el cansament ve més del que tinc darrere que del que hi ha al davant. Però en dies d'aquestos que no tinc força per mirar enrere, el passat se les empesca per a encalçar-me i fotre'm un parell de cleques: tot just començava a alegrar-me de la decisió d'haver trencat tots els vincles amb el llatí (ja en fa gairebé dos mesos i m'havia desaparegut la sensació d'addicció), que en tres dies he quedat soterrat per un allau de llatinitat: he rebut tres cartes de tres llatinistes diferents, i també l'últim número d'una revista neollatina de la que pensava que ja no en rebria cap número més ; a la botiga he entrat una nova gramàtica llatina, i un amic m'ha demanat si m'anava bé de donar classes de repàs de llatí a un alumne seu. Uf. A sobre, he topat amb una pàgina d'autoedició de textos, i m'ha resultat inevitable de pensar en el petit diccionari de neollatí que sempre somiava de publicar per al alumnes i membres del Circulus Latinus Barcinonensis.

I per si amb el retrobament amb el llatí no n'hi hagués prou, també m'ha passat amb el basc. Afortunadament és una passió més curta i menys sentida que la que vaig tenir amb el llatí, però no deixa de ser una espina que duc clavada allà on fa mal, com la majoria de coses que començo i no acabo. Va començar diumenge passat, quan es va jugar el partit entre les seleccions Catalana i Basca, i va seguir dimarts, quan van fer un recital de poesia Basca a l'Horiginal. Llavors l'espina ja em va començar a punxar, perquè vaig pensar en què (si ja sabés basc) podria haver-hi anat i intercanviar quatre paraules amb l'escriptor Kirmen Uribe i amb la Laia Noguera (traductora del basc), amb qui el Jordi Valls s'estarà a Bilbao d'aquí uns dies. Al final vaig preferir quedar-me a casa que exposar-me al patetisme de les meves impotències. I el súmmum va ser divendres, quan em va semblar veure pel carrer la Nagore, una donostiarra amb qui vaig quedar unes poques vegades per a fer intercanvi de conversa en basc i en català (la cosa va acabar amb allò tan trist de “ja et trucaré”, i no en vaig tornar a saber res més, malgrat que vaig escriure-li un parell d'SMS i correutrònics). Uf, i avui no em fan el Barça per la tele...

Conseqüències de les manis

Finalment s'ha suspès la reunió de ministres d'Habitatge que s'havia de realitzar a Barcelona la setmana que ve. Hi té molt a veure la manifestació "no tindràs casa en la puta vida" de fa 10 dies, que tornava a estar convocada per als dies de la reunió aquella. Evidentment, ha estat un triomf simbòlic important, però l'anul·lació podria també reforçar les postures cívico-repressives, ja que es vol transmetre la idea que s'haurien aplegat tants avalotadors i es corria un perill tan real que calia suspendre l'acte. A més, és probable que en la propera manifestació encara hi anés més gent, i es volia evitar de fer el ridícul amb tants polítics estrangers. En qualsevol cas, la convocatòria es manté, amb lo que hauran de tornar a rebentar la manifestació per a provar de desqualificar-ne els assistents. A propòsit de la mani pel Forat de la Vergonya, avui publiquen a El País un bon article del Manel Delgado.

Joves violents

A la campanya de criminalització dels moviments alternatius s'hi afegeixen també, com no podia ser altrament, els diaris gratuïts. Si normalment els continguts entre els tres que es troben a Barcelona (Qué!, 20Minutos i Metro) són molt semblants, a l'hora de tractar temes com el terrorisme o l'incivisme són ja idèntics. N'he extret dos retalls per a comentar-los: (1) El primer l'he perdut (collons!), però era curtet i fàcil de recordar. Es referia a l'atac aquest cap de setmana d'uns encaputxats a l'ajuntament de Tudela, i l'englobava en un alarmant (alarmista?) augment de la kale borroka al País Basc. Tot plegat en un parell de frases, a l'estil dels teletipus de les agències informatives. Però de seguit hi afegia un altre parell de frases, però aquest cop no ja informatives sinó d'opinió (performatives?), tot dient que era una mostra clara que aquesta gentussa no respecta res (atacar un ajuntament deu ser el súmmum de la falta d'educació) i que els que recorren a la violència no tenen cap justificació (ja veig que, si mai em volen violar, hauré de triar entre provar de conservar la integritat del meu cul o bé tenir del meu costat a jutges i ciutadans). Consti que sóc dels que penso que els diaris no només han d'informar, sinó també opinar ; però lo perillós d'aquests diaris és que inclouen opinions en notícies que no van signades, que no es presenten com el raonament de ningú, sinó el resultat objectiu de la observació de la realitat. Són opinions disfressades d'informacions, i de tot plegat se'n destil·la una mena d'advertiment a les masses: “us informem que això és així, i que si no hi fem res, us advertim que serà pitjor”, aplanant el camí per a què futures repressions siguin acceptades per la majoria de la població. I aquest és un dels altres perills d'aquests diaris: que són accessibles, que són propers, i per tant és més fàcil que la gent vulgar (en el sentit neutre de la paraula) se senti més identificada amb el que s'hi diu. Com a curiositat, cal esmentar que la notícia, en contextualitzar els fets al País Basc, dóna la raó a una de les tesis de l'abertzalisme que pretén atacar: la de la unitat d'Euskal Herria. Tudela, amics periodistes, és a Navarra. (2) El segon retall es titula “Perfil dels joves violents” (l'original és en castellà, com la majoria dels articles d'aquestos diaris gratuïts) i hi són numerades les cinc característiques comunes de la gent que omple el Macba de pintura (em refereixo als que ho fan de manera il·legal, malgrat que n'hi ha que ho fan dins a les exposicions i sí que resulten d'autèntic delicte): a) Joves frustrats, sense perspectives socials, que no han tingut normes o amb un excés de protecció. b) Incapaços d'esforçar-se en res. c) Amb falta d'autoestima. Tenen pocs èxits directament vinculats al seu esforç. d) Necessiten entregar-se a la seguretat de la norma (i n'hi ha a les bandes i moviments violents). e) Tímids i amb poques habilitats socials (que acaben desenvolupant a la banda). Collons, ara ho entenc tot: estic predestinat a la violència. Els tímids, frustrats i amb l'autoestima baixa tenim tres projeccions bàsiques: o acabem convertits en un Harry Potter, o en un terrorista antisistema o bé en un nyicris carn de barbitúrics. En el primer cas és necessari comptar amb una flor al cul, herències familiars (monetàries i genètiques), sobreprotecció de professors, admiració de companys i adulació de seguidors. Per al segon cas, d'entrada se m'acuden dues possibilitats: o ets un gilipolles que necessites bastir-te d'elements extrems d'identificació per a sortir de la mediocritat (i no dubto que n'hi hagi) o bé ets algú que pateix en carn pròpia alguna de les moltes injustícies o pressions socials que ens amenacen i que et decideixes a fer alguna cosa per a canviar el rumb de les coses. Per al tercer cas no cal gaire cosa, només deixar fer, amb lo just de bona fer per a pensar que les coses s'arreglaran si segueixes cívicament les normes que hem disposat per al bon funcionament de la societat, les mateixes que provoquen la major part de la frustració i falta de perspectives que et desagna.

Terroristes i responsables

Miro el Telenotícies i em diuen que la majoria dels joves estan molt contents amb aquesta societat de consum en la que viuen, i que no en volen sortir. En dóna fe el reportatge, il·lustrat amb unes declaracions de víctimes de l'acné orgulloses d'admetre que gasten sense control i de manera impulsiva. Dues terceres parts són també víctimes (ho reconeix el reportatge) d'adicció al consum. Se'ns informa també que es tracta dels joves més joves, que s'està produint un trencament amb la meva generació, menys entusiasta a acceptar obertament els carmeletes del mercat. Però tan és: amb entusiasme o sense, amb interès o sense, el jovent no representa avui cap amenaça a l'avanç de la destrucció capitalista. Avui dia, a més, els qui respecten mansament aquest ordre són considerats, automàticament, com a responsables. Els qui s'hi oposen, en canvi, incívics, avalotadors, antisistema, terroristes. Ho hem pogut comprovar un parell de notícies abans, quan parlaven de la manifestació d'ahir de protesta pel Forat de la Vergonya. O el cap de setmana passat, quan els Mossos van netejar Plaça Catalunya de les tendes de campanya que reivindicaven el dret a l'habitatge . La crítica, quan se surt dels esquemes estèrils de les manifestacions acordades i pretén incidir fàcticament en el món que critica, és terrorisme. Ho és ja clarament per a les autoritats (siguin de dretes o “d'esquerres”), i no queda gaire perquè així ho entengui la majoria de la població benpensant i responsable. Val a dir que el concepte de terrorisme està molt condicionat, és clarament tendenciós i sempre és algú altre, i que unir-se contra la por, contra l'enemic, contra el terrorisme, ha estat sempre una de les maneres més eficaces que tenen els poderosos de comptar amb el recolzament de les masses. Desafortunadamet, la major part de la gent acostuma a mostrar-se incapaç de trobar els mateixos riscos i perills en algú que no entri en els esquemes oficials del que és terrorisme. Avui, per exemple, se celebren 30 anys de l'atemptat amb què l'anticastrisme va rebentar un avió i va matar 70 cubans. Un dels executors de la matança viu encara tranquil·lament a Miami, rodejat de veïns que, al seu torn, troben absolutament normal que es destrossin un parell de països tot buscant el Bin Laden. Res massa estrany en un país que porta mig segle desestabilitzant i destrossant el món (ahir l'Amèrica Latina, avui l'Orient Mitjà) mentre no para de trobar arreu menys a casa amenaces de la pau mundial. I lo més trist és que els ho permeten els més de 200 milions de ciutadans americans (que hem de suposar instruïts) que segueixen votant i consumint responsablement. Si he de triar entre responsabilitat o terrorisme, ho tinc molt clar. Aquella, avui dia, amaga impotència, servilisme, connivència ; aquest, en canvi, és la llavor de noves possibilitats d'humanitat. És un dels motius (suposo que el principal) que em van portar a deixar els estudis: un gran pas enfora de la responsabilitat. Me'n queden uns quants més.

L'anunci de les seleccions catalanes

La meva relació amb la política ha estat gairebé sempre reactiva, de tal manera que són diaris com Libertad Digital o l'ABC els que em fan sentir català, i no l'Avui o El Punt. De manera similar, no tinc cap motivació especial per anar a votar a les properes eleccions del dia de Tots Sants, i que ho acabi fent o no dependrà molt més dels atacs que poguem rebre que del programa (i promeses) d'Esquerra Republicana. Els he votat a les darreres eleccions, però m'han decebut perquè s'han consolidat i acomodat en les maneres acostumades (i, per tant, vomitives) de fer política, en una casta diferenciada. Senzillament, són el partit més a l'esquerra, més coherent i més del país, però tanmateix no prou d'esquerra, no prou coherents i no prou del país com per a què m'hi pugui sentir representat. Tot plegat venia per la prohibició de l'anunci de les seleccions catalanes ordenada avui per un jutjat de Barcelona, en resposta a una denúncia del Partit Popular i del Partit de la Ciutadania, perquè pot fomentar la discriminació entre menors i provocar "danys i perjudicis de difícil restauració'". Vergonyós. I això que l'anunci és tirant a nyonyo! Des de Vilaweb han iniciat una campanya de difusió alternativa de l'anunci, i m'hi adhereixo. Bon cop de mouse!

De nens, passejos i abraçades

Avui he tingut el privilegi de poder parlar tranquil·lament amb una noieta de 9 anys. Amb els nens, quan tenen un mínim d'intel·ligència i mantenen certa independència als bombardejos estil SuperTres a què són sotmesos, es poden tenir converses molt interessants. Envejo la senzillesa dels seus plantejaments, perquè amb els anys ens anem carregant de tonteries i de conceptes innecessaris. Sovint són un exemple a tenir molt més en compte que el discurs teòric i ben raonat d'algun adult, ja adulterat per les diverses pressions socials. En certa manera, són un referent per la meva pretensió de deslliurar-me de moltes de les coses (materials i conceptuals) que he adquirit en aquesta societat que detesto, perquè els nens vindrien a demostrar que hem bastit innecessàriament un edifici social massa complex. Moltes de les injustícies d'aquesta societat es perpetuen per aquesta mateixa complexitat, que impedeix afrontar els problemes de manera clara i predisposen la gent a inserir-se en el corrent establert, en una postura molt menys desgastadora que la d'assumir la responsabilitat d'aclarir resoltament els conflictes que cada dia afrontem. La qüestió és que aquesta noia m'ha dit, amb un somriure encisador, que només volia dues coses en aquesta vida: tenir algú per abraçar i llocs per on passejar. Ostres, no he pogut sinó somriure-li càlidament en resposta! Ben pensat, també és l'únic que jo voldria. I, ben mirat, són la font essencial de la meva frustració: no tinc l'empenta social necessària per a aconseguir abraçades, ni els diners suficients per a viatjar. O potser és que ja complico massa les coses, i estic parlant de personalitat i diners quan volia dir passejos i abraçades.

Què paatxa!

Les aigues s'asserenen, i torno a ser un artefacte feliçment somort. Esmorteïts els impulsos celestials de la matèria, la inactivitat contemplativa torna a ser la de sempre, lluny d'impaciències i recremors. Avui ja m'he llevat menys nerviós, però una becaineta de dues hores i mitja m'ha acabat de refer. Aquests episodis d'apassionaments frustrats cada cop em destrossen més, potser perquè cada cop en tinc menys però duren més. I deixen més seqüeles, eixamplant encara més la meva predisposició a no sortir de la closca i córrer riscos que voldria innecessaris. D'altra banda, avui he explotat a riure com feia temps que no reia. Estava a punt de marxar de la feina, quan m'han passat una trucada. En resposta al meu “mani'm?” m'han respost amb un “Joan?” tan familiar que m'he pensat que era un amic, més encara quan el timbre de veu s'hi assemblava. I amb aquella alegria que portes al cos quan s'ha acabat la jornada laboral, li he espetat un “què paaatxa?!” que, com no ha tingut resposta immediata, m'ha fet caure els collons a terra tot adonant-me que acabava de ficar la pota. Efectivament, es tractava d'un client. Els primers moments, a sobre, no podia recordar de quin client era, i m'han vingut tot de mals pressentiments de què segur que n'era algun d'important o conegut dels amos. Però no, n'era un que feia uns dies m'havia dit que em trucaria per saber si li havia pogut aconseguir uns llibres. Tot un personatge, d'aquells que fan interessant les feines de cara al públic: quan l'havia atès dissabte em va explicar que feia molts anys que vivia a Costa Rica, i em va tenir dolçament entretigut gairebé mitja hora amb anècdotes d'allò més divertides. A més, fruit del perllongat allunyament, el seu català era ben curiós, i es fixava molt en la meva manera de parlar i sovint repetia alguna de les expressions que jo emprava (ho sento, IEC!), que al cap de mig minut no dubtava en introduir a les seves frases. I llavors se m'ha acudit si el meu “què paaatxa?!” també hauria passat a enriquir el seu vocabulari, pensant-se que és d'allò més normal entre els catalans de principis del XXI. I amb la barreja dels nervis acumulats m'han sobrevingut unes ganes terribles de riure, que com més provava de contenir més m'augmentaven. I com que el senyor se'm tornava a enrollar amb batalletes, i jo no gosava d'obrir la boca per por que se m'escapés una rialla, he estat cinc minuts amb les abdominals i el diafragma contrets. Quan s'ha decidit a penjar-me, la distensió ha vingut acompanyada per un riure dolorós, agònic i imparable de gairebé un minut, entrellaçant riallades, plors i gemecs de queixa: estic segur que quan el doctor Jekyll es transforma en el senyor Hyde ha de patir una reacció similar! Sort que no hi havia ningú al magatzem per a contemplar un espectacle tan esgarrifós...