dilluns, 22 de març del 2010

Això del català, podem fer-ho més fàcil?

Això del català, podem fer-ho més fàcil?

Albert Pla Nualart

Editorial Columna, 2010

264 pàgines

978-84-664-1122-6

18€


Dijous ens arribava a la llibreria aquest llibre de l'actual cap d'edició de l'Avui (diari on ja podeu llegir aquesta entrevista sobre la recent publicació), que en Joan Solà, en el pròleg, ja aventura que serà polèmic. Raons no li'n falten: som un país molt sensible al tema de la llengua, i les brases dels enfrontaments entre els partidaris del català heavy i el català light encara són prou calentes com perquè d'aquesta graella en surtin unes quantes botifarres. 

Bé, com ja sabreu els que em llegiu, jo sóc dels primers interessats en atiar aquest foc (i, si cal, aixecar el dit del mig mirant cap a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans), perquè considero que la normativa catalana és massa sufocant i, per extensió, un motiu més per a col·laborar en la desbandada de parlants cap a d'altres llengües. I no pretenc menystenir, com tampoc no ho fa l'autor del llibre, els factors socio-polítics tan destructius a què es troba sotmesa la nostra llengua (objectivament, el motiu més important per a aquella desafecció), sinó senzillament fer constar que un dels enemics també el tenim a casa, amagat sota els uniformes de l'autoritat sorda, la puresa essencialista, el rigor acadèmic i la pedanteria universitària.

I, com potser ja hagi explicat alguna altra vegada, parlo des de l'experiència d'haver anat veient com molts dels meus amics i antics companys d'escola (anys 80) i d'institut (els 90) catalanoparlants de l'Eixample barceloní han anat deixant de relacionar-se en català per a fer-ho gairebé exclusivament en castellà. Amb l'única excepció de l'expressió oral (doncs tots seguim parlant en català quotidianament), en la resta de parcel·les trien gairebé sempre el castellà: a l'hora de llegir un llibre, de mirar una pel·lícula i, sobretot, d'escriure una entrada al Facebook. Per què? Simplificant-ho molt i de manera barroera, perquè busquen la normalitat, i després de tants anys de cansaments i d'inseguretats sentint (i sentint-se dir) que el seu català no és correcte, el que volen és senzillament embolcallar-se de normalitat, una normalitat que no troben quan llegeixen en un llibre (o escolten en una peli) el diàleg falsament espontani d'algú que s'expressa en català normatiu. Tan gran és la fractura entre el nostre llenguatge quotidià i la llengua dels diccionaris. I si ja era prou gran aquesta escletxa quan vam iniciar l'EGB, les normes i mesures que havien d'ajudar a reduir-la el que han aconseguit ha estat, contràriament, ampliar-la, i acabàvem el COU sentint-nos encara més insegurs.  

Aquest llibre, malgrat que divergim en alguns aspectes, és una nova i valenta empenteta envers el que hauria de suposar una reforma de la normativa catalana. Fer-la més humana, més dels seus propis parlants, que s'hi reconeguin i se'n sentin partíceps. I malgrat que agraeixo profundament la seva publicació, aquesta bafarada d'aire fresc arriba, al meu entendre, massa tard. La meva generació, una de les que hauria de servir d'enllaç indispensable entre les generacions genuïnes dels nostres pares i les noves masses nouvingudes, no està preparada. Està, ben al contrari, insegura, cansada i perduda amb el seu propi idioma, i així no podem transmetre ja res de bo (excepte aquesta sensació d'inseguretat i desconfiança). Tret de les mòmies de l'IEC, lingüistes, filòlegs, lletraferits, gent de la ceba, repel·lents que volen ser poetes, militants de bona fe i algun outsider, a gairebé tota la resta [segueixo parlant des de l'Eixample de Barcelona] la normativa actual els ha abocat en braços d'un altre idioma on se senten més lliures a ser com volen ser, menys constrenyits (perdó, "contrets") per unes normes de vegades absurdes, massa sovint poc entenedores, gairebé sempre percebudes com poc espontànies.

Els següents fragments triats són només de la primera part del llibre (fins a pàgina 124), més reflexiva i transversal (més, diguem-ne "sociolingüística"). La segona, més teòrica, consisteix en un aplec dels diferents articles que ha anat publicant al diari Avui (les famoses "terrassetes" de la contraportada), i se centra per tant gairebé exclusivament en els aspectes ja més concretament lingüístics. Que ja m'interessen, ja, però que queden fora de la polèmica que avui m'interessava d'atiar.

* * * 

DEL PRÒLEG D'EN JOAN SOLÀ

—Aquest llibre provocarà polèmica [p.17].

—La llengua actual no pot continuar condicionada per un pensament o un sentiment d'adhesió cega o defensiva a una normativa establerta fa molts anys i per a una societat que parlava de manera prou diferent [p.17].

—A Pla no li sembla viable el model composicional actual (“l'aplicació d'un estàndard unívoc fet de retalls d'aquí i d'allà”), sinó que defensa un model d'estàndards autònoms, d'estàndards que parteixen del llenguatge natural d'una determinada zona i s'autoregulen i s'adeqüen a l'audiència a la qual es dirigeixen [p. 18].

—Pla diu: “tenim tot el dret a potenciar al màxim un model genuí que encara té prou vitalitat perquè amb l'esforç de tots els professionals de la llengua pugui ser, si assolim el grau d'autogovern necessari, l'estàndard amb funció discriminant que s'acabi imposant”. Aquesta clara posició potser sorprendrà algun lector a qui hagi pogut semblar que defensa una posició més “realista”, més d'abandonar el català a la seva pròpia situació [p.19].

—Jo pertanyo i dec lleialtat a la institució (l'Institut d'Estudis Catalans) que l'autor critica amb una acritud de vegades exagerada o innecessària [p.20].

—¿De què ens ha servit no deixar sentir en aquests trenta anys de “democràcia” les veus no coincidents amb el poder, amb la pau social i lingüística que el poder predicava? [p.21].

DEL LLIBRE

—Percepció social de dificultat (de la llengua catalana), que com a percepció és irrefutable [p.25].

—Hi ha, en aquest neguit (el de sentir-se desemparat i ple de dubtes quan fa servir el català), alguna cosa malaltissa que pot degenerar en actituds que van d'un purisme exagerat al passotisme de qui té clar que mai en sabrà prou i que això del català correcte és només per a lletraferits o masoquistes [p.27].

—La meva experiència professional m'ha portat al convenciment que només eliminant de la correcció tot allò que la fa inútilment difícil, tot allò que genera desconcert i confusió sense ajudar-nos a dir millor el que volem dir, podrem després exigir als usuaris un ús responsable i professional de la llengua [p.27].

—No podem pretendre que la llengua segueixi un curs i la societat un altre. No podem fer anar la llengua per on som incapaços de fer anar la societat. Una llengua que no és el reflex d'una societat real acaba sent, ella mateixa, irreal [p.28].

—El que farà el català menys anormal (mentre no puguem alterar el marc social) és apostar per la màxima funcionalitat, i entendre que és genuí allò que hem fet nostre i que diu millor, amb més precisió i economia, el que volem dir: s'allunyi o s'acosti al castellà o a qualsevol altra llengua [p.28].

—Miquel de Palol, en el seu polèmic pròleg a Nocturns deia que les nostres normes gramaticals són “tan complicades que condemnen el gruix de la població a un perpetu analfabetisme secundari” [p.29].

—Quan l'any 1985 vaig entrar com a corrector al diari Avui, em va rebre el Sr. Joan Fortuny, un home de la vella guàrdia [...]. Sota Fortuny, la correcció era un despotisme il·lustrat sense concessions, perquè hi havia, en la mentalitat del corrector d'aleshores, un sentiment de sacerdoci, de vetllar unes essències tan inqüestionables com les de l'Alcorà per als musulmans. Fabra era el profeta i Ramon Aramon, secretari permanent de l'IEC, el seu representant a la terra. Quan li vaig dir que era alumne de Joan Solà, va arrufar el nas: “I què en penseu?”. “I vós?” vaig dir tirant pilotes fora. “Doncs que aquests que perquè s'ha mort Fabra volen ser més llestos que Fabra, no em fan cap gràcia” [p.32].

—Qui avui repassi la correspondència de Joan Coromines amb Joan Sales o Carles Riba sabrà que ja a la postguerra hi va haver un creixent malestar entre els escriptors i els hermètics filòlegs de l'IEC [p.32].

—Terenci Moix en va arribar a dir de l'alçada d'un campanar. Però malgrat el seus estirabots, aquella pressió sufocant va convertir “El dia que va morir Marilyn” (1969) en un galimaties postnoucentista tan poc natural que el 1996 es va haver de refer de dalt a baix [p.32].

—Per l'Avui van passar Josep M. Fulquet, Ferrant Toutain, Ricard Fité, Manel Pla. [...] Joan Barril va inventar les etiquetes “heavy” i “light”, polèmica que va tenir en Francesc Vallverdú la rèplica ortodoxa més constant [p.33].

—Fité expressava l'esperit d'aquella perestroika amb un lema curiós: “hem d'escriure i parlar bé sense que es noti”. I és que això del català light va ser, abans que res, un moviment contra la impostació, el rebuig instintiu a substituir paraules i expressions integrades a la identitat per formes artificioses que no et deixaven ser tu mateix. [...] Era l'època en què en un estadi “els afeccionats fruïen tant que romanien dempeus” [p.33].

—L'any 1986, Xavier Pericay i Ferran Toutain, apadrinats per Joan Ferraté, van publicar “Verinosa llengua”. S'hi definia el problema com “el trencament de la continuïtat entre el català real i la seva versió formalitzada”. Però hi denuncien, sobretot, que una proposta feta amb esperit científic i oberta, per tant, a permanent revisió, l'hagin convertit en veritat inqüestionable uns acadèmics que blinden així la seva autoritat. [...] Deixen molt clar que la ideologia associada als Països Catalans és indestriable de l'aposta composicional, una aposta que aboca a l'artificiositat, a la fractura entre estàndard i català real [...]. No creuen en un estàndard de laboratori que reprimeixi i condicioni l'ús. Ben al contrari, entenen que ha de ser l'ús creatiu i sense restriccions el que ha de fixar l'estàndard: “el paper dels gramàtics no ha d'anar més enllà de la fixació posterior de les propostes que sorgeixen de l'ús continuat” [p.33-34].

—Van crear el Grup d'Estudis Catalans i van publicar “El barco fantasma”, un llistat de paraules que picava a la porta del diccionari. L'èxit d'aquestes propostes deriva del fet que són molt més realistes, molt més pràctiques i fàcils d'aplicar que les dels puristes i essencialistes. I, sobretot, fan molt més fluïda la relació corrector-corregit. [p.35].

—De light a Ciudadanos. Els que sempre van rebutjar les tesis dels verinosos han vist en la seva trajectòria posterior una tranquil·litzadora confirmació dels seus pitjors temors. Des del començament, recordo els sagnants sarcasmes que els va dedicar el sempre brillant Ramon Barnils [p.36].

—Hi ha, en el rerefons dels seus postulats, una visió aparentment molt ingènua del que és una llengua. El seu atac a l'artificiositat, el seu rebuig a qualsevol interferència ideològica en el model lingüístic, els porta a reivindicar un naturalisme tan extrem que gairebé sembla que confonguin llengua amb llenguatge. El correlat d'aquest naturalisme és un trampós liberalisme que Ivan Tubau ha predicat després amb molta menys subtilitat. Per Tubau, que el català és castellanitzi forma part, gairebé, de la seva evolució natural, com si l'avanç o el retrocés de les llengües no fos, essencialment, un fenomen polític [p.36].

—Les anomenades llengües de cultura són conseqüència, sempre, d'un fort intervencionisme. S'estructuren al voltant d'un dialecte codificat que s'ha imposat mitjançant la coerció institucional i la funció discriminant [p.37].

—Lluny, doncs, de ridículs naturalismes, el que jo reivindico (també de Toutain i Pericay) és que hi ha d'haver límits per a la intervenció i que el legítim projecte nacional de codificar un estàndard i assolir un cert grau d'unitat lingüística no pot deixar de tenir en compte que una llengua és també llenguatge (té una base natural), i que la norma —sent en part convenció i artifici— serà difosa i interioritzada més fàcilment com menys s'allunyi de la intuïció dels parlants [p.37].

—El que jo plantejo és que tot allò d'aquesta proposta que en tots aquests anys un gran nombre de parlants interessats i intel·ligents no han sigut capaços d'interioritzar, es pugui reformular o flexibilitzar de manera que el català correcte acabi sent més fàcil per a tothom [p.37].

—La feina del corrector, ho vulgui admetre o no, és traduir del catanyol o directament del castellà el que escriuen uns redactors que beuen del mestissatge del carrer i d'un argot que s'alimenta en part de marginalitat i subversió (quan el català és classe benestant i oficialitat, i actua a la defensiva davant la creativitat del parlant) [...]. Aquella broma no es pot fer, el que tothom diu i entén i fa servir no existeix en català [p.39].

—La llengua és part indestriable del que som. És un vestit que no podem deixar a l'armari. Qui s'hi troba bé —no se'l sent estret ni gran— i el sap portar amb gràcia, viu d'una manera més humana i plena. Des de fa massa temps, massa gent troba difícil viure així el català [p.41].

—Els llibres que a principis dels 80 van publicar a Casals l'equip de pedagogs de Rosa Sensat són llibres que veien la llengua com una font inexhaurible de creació, de joc, d'imaginació. Els obries i ja hi estaves nedant, gaudint del plaer de fer unes braçades en aigua fresca. Sempre era l'ús, l'ús creatiu, el que et feia venir ganes de saber més [p.41]. La consciència dels diversos nivells de llenguatge hi era sempre present, diluint el maniqueista binomi correcte / incorrecte en un criteri més dúctil i subtil: l'adequació al registre [p.42]. Anaven afinant la intuïció de l'adolescent fins que aquest produïa una llengua raonablement genuïna, natural i saborosa. Jo no en diria correcta —el domini de la normativa no era exhaustiu—, però era un bon català [p.43].

—Pels mateixos anys, altres llibres de text escolars entatxonaven informació amb un llenguatge fred i asèptic. [...] Els professors dedicaven les classes a disseccionar frases davant dels alumnes en la ingènua creença que la comprensió abstracta de l'estructura profunda de la llengua ens fa competents a l'hora de fer-la servir [p.42]. Quan s'aliaven amb un tarannà integrista, tendien a crear mestretites, una versió molt nostra del pedant que desconfia de la naturalitat. Gasten una llengua tan correcta que costa d'entendre. De tant empollar la normativa l'han convertit en una cotilla que els fa caminar enravenats. Corregeixen els altres, de vegades enmig d'una conversa, i senten una gran satisfacció quan tot és molt complicat. Darrere aquesta mentalitat, hi ha aquella inseguretat del pobre esperit que necessita un dogma, una autoritat i un reglament perquè no se'l mengi de viu en viu la pròpia sensació de petitesa [p.43].

—Avui els alumnes no saben redactar, no saben expressar ni comprendre el pensament complex. En la seva arrel hi ha un problema derivat de l'actual model de societat: que no deixem que els nens s'avorreixin. La lectura reflexiva, feta en un cert aïllament, demana un esforç i crea les estructures lingüístiques que permeten expressar un pensament complex [p.45]. Esperar que aquests nens, al 10-12 anys, comencin a devorar literatura és somiar truites [p.47].

—Per mi, que un universitari no faci neutra la vola de que a "el que" o a "que interessant!" és gravíssim. [p.47]. {{Fantàstic, jo no la faig neutra, sinó tònica i oberta: "què", i així ho escric}}.

—El nen pot acabar dient el que no vol dir i amb prou feines es farà entendre. I aquest fracàs comunicatiu el portarà a pensar que aquell català que aprèn a l'escola no acaba de ser una llengua normal, una llengua de debò [p.48].

—Un nen que té el català com a primera llengua —de Vic, Manresa o Reus— té clar que una cosa és la llengua formal i una altra la de casa seva; i que de vegades no coincideixen. El problema el té un nen castellanoparlant de l'Hospitalet o el xinès de Badalona. Per a ell el català ja és una llengua irreal (allunyada de la quotidianitat). Esperar que faci l'esforç d'interioritzar formes diferents per al carrer i un teòric estàndard (qui diu "li ho" o "li'n" a TV3?) sembla clarament esperar i demanar massa [p.50].

—Es dóna la paradoxa que la llengua correcta que els professionals aprenen als mitjans és en alguns casos el que a l'escola estan ensenyant a l'alumnat que és incorrecte. Alguns professors se'n queixen i demanen, amb raó, que entre els llibres de text i els llibres d'estil dels mitjans hi hagi més continuïtat [p.51].

—No sembla que arcaismes del tipus "llur", "hom", "quelcom" o "àdhuc" estiguin triomfant, si bé mantenen una presència encara alarmant en els textos d'alguns joves aspirants a escriptors [p.52].

—Crec que el més assenyat per a la ràpida consolidació de l'estàndard és afavorir sempre l'ús genuí més estès. I que fer el contrari contribueix greument a retardar la normalitat i desconcerta el parlant [p.52].

—La correcció, contra el que alguns semblen ignorar, té un cost. El cost de generar inseguretat i desconfiança en la pròpia llengua. Tot el que suposi reduir la correcció al mínim i crear en l'usuari la sensació que allò que li surt espontàniament ja és bon català, contribueix a fer que s'identifiqui més amb la llengua i li sigui més lleial [p.52].

—El paper de la Secció Filològica (del IEC) demostra que no té prou reflexos i agilitat per fer una reforma ràpida i efectiva. La realitat és que actua molt més com un contrapès que no pas com un motor en l'actualització de la norma. Que reacciona més que no pas porta la iniciativa [p.55].

—El problema és que voler fer una normativa per al conjunt dels territoris de parla catalana sense tenir prou poder polític per imposar-la, i en competència amb institucions com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, obliga a tenir tan presents i fer tantes concessions al conjunt de dialectes que al final poden acabar pesant igual formes d'implantació molt reduïda, quasi extingides, que el que diuen el 90% dels parlants [p.56].

—Fabra va trigar 6 anys en fer el diccionari, mentre que l'IEC 63. I clarament inferior als diccionaris que havia publicat l'Enciclopèdia [p.57].

—El DIEC2, aparegut el 2007, va eliminar tota mena d'informació dialectal. Amb aquest diccionari a la mà, ¿qui pot corregir una cadena d'hipermercats que es vol anunciar fent servir "llavaplats" i "calcetí" en un diari barceloní? [p.58].

—En fonètica, morfologia i ortografia, la norma de l'IEC ja exhibeix alguna forta dosi d'irrealitat. Per exemple, considera "no recomanable" (és a dir, no estàndard en cap registre ni àmbit; per tant, incorrecte) pronunciar uns sola ela a "col·legi, novel·la, il·lustre", contra l'evidència que la llengua espontània de la immensa majoria de parlants ja fa uns quants segles que no gemina [p.60].

—I estableix com a única pronúncia estàndard dels parlars orientals la pronúncia fricativa (com la "ix" a "caixa") de la "x" inicial i postconsonàntica, enfront de l'africada ("cotxe"). La realitat, però, és que l'africació de "xoc" o "planxa" és el resultat d'una evolució de la llengua que fa que avui, també en els dialectes orientals, ja sigui més general que la pronúncia fricativa [...]. No tenir aquesta flexibilitat en la norma força els actors a fer pronúncies emfàtiques i pot acabar fent que un film doblat al català soni poc versemblant [p.61].

—De fet, la pronúncia fricativa de la "x" inicial ja és tan habitual que fins i tot quan s'adapten anglicismes fricatius com "show", el "xou" es fa africat. Ho diré més clar: el símptoma més clar de la seva catalanització és que el fem africat. La normativa, en canvi, opta per la via contrària, fins i tot quan el so de l'estrangerisme és africat (txacolin, chip) l'adapta com a fricatiu (xacolí, xip) [p.61].

—A en Joan Solà no se l'havia tingut gaire en compte perquè se'l considerava (fa molt poc encara ho repetia un editorial deplorable de la revista Llengua Nacional) una mena d'enfant terrible de la llengua catalana [p.62].

—Sembla que l'equip de lingüistes de l'IEC i de les universitats que han col·laborat en la nova sintaxi normativa ja han acabat la feina i que la seva proposta —com l'Estatut al Tribunal Constitucional— està pendent que l'alta magistratura hi passi el ribot. Tant l'un com l'altra topen amb essencialismes institucionalitzats molt poc sensibles a la racionalitat, per més ben exposada que estigui. I, en tots dos casos, el ribot més efectiu és el que solen passar ja d'entrada els que fan la proposta sabent que segons què plantegin (segons què s'atreveixin a pensar) les possibilitats d'arribar a bon port són zero [p.63].

—Ho diu Francesc Vallverdú, que no és precisament un iconoclasta: "els heterodoxos potser són més respectuosos amb l'obra d'aquell gran gramàtic i lexicògraf (Fabra) que no pas els guardians de l'ortodòxia" [p.64].

—Carod ve a dir que si no volem acabar convertits en una ètnia minoritària dins el nostre propi territori hem de ser capaços de convertir el nacionalisme en alguna cosa més oberta, més transparent, a la qual tothom es pugui incorporar fàcilment. Són paraules que podem aplicar, sense canviar ni una coma, a l'actual normativa del català [p.66].

—Entenem per logicisme la voluntat d'intervenir en la llengua per fer-la lògica prenent com a model el pensament racional i més concretament el llenguatge científic. Sovint s'ha subratllat que el fet que Fabra fos enginyer químic de formació el decantava inevitablement cap a preferir una gramàtica on totes les funcions sintàctiques tinguessin una forma específica [p.67].

—Fabra separa la norma de la llengua real argumentant que la fa més lògica i clara. Però, en molts casos, les formes de la llengua real no generen problemes d'ambigüitat. Cada llengua té les seves maneres de compensar l'absència d'una distinció que una altra sí que fa. I voler que el català tingui les mateixes distincions que el castellà en el fons posa les dues llengües més en paral·lel [p.68].

—No es pot negar que la forma "endur-se" és més general i consolidada que les formes "enrecordar-se" o "enriure's", però no té gaire sentit que, si històricament la llengua ha passat de "dur-se" a "endur-se", ara no admetem que passi de "recordar-se" a "enrecordar-se" per criteris logicistes [p.70].

—Al cap de poc de sortir l'Avui, vam enviar una nota a l'IEC demanant com n'havíem de dir dels cinemes que consistien en grans esplanades on la gent veia pel·lícules des del cotxe. Llavors se n'havien fet un parell a Castelldefels i se'n parlava. L'IEC va trigar a contestar. Els doctes filòlegs, havent-s'hi escalfat el cap inútilment, optaven per no dir-ne de cap manera. Més exactament deien: "cal esperar que el fenomen desaparegui" [p.71].

—No afavorir l'estàndard a què els processos econòmics i socials porten de manera natural (el basat en el dialecte de més pes econòmic i demogràfic) és suïcida per a una llengua que es troba en un marc social de minorització i que ja ha de lluitar contra tantes altres inèrcies [p.76].

—És bo que als mitjans d'àmbit nacional hi estiguin presents tots els dialectes (depurats, esclar, dels localismes). [p.77].

—Crec que s'ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, no n'hem de deixar passar ni una. I no fer-ho és entreguisme suïcida. Té uns efectes destructius i desmoralitzadors de primera magnitud. Ara bé: no és interferència allò que ha penetrat tan endins a la llengua que ja forma part de la seva estructura. No ho és allò que, tenint un origen castellà, s'usa des de fa molts anys, ningú ho sent com a castellà i expressa de manera més clara i funcional que qualsevol altra forma el que volíem dir [p.79].

—Em vull desmarcar molt clarament d'una actitud com la d'Ignasi Guardans quan afirma que ja li està bé que es doblin els films al català però "no en un català elitista sinó el que es parla al carrer". Guardans no ignora que el català del carrer de la gran metròpoli està profundament interferit [p.80].

—L'artifici (i la dificultat en l'aprenentatge que comporta) és una càrrega social que se superposa a la base natural de la llengua; és el munt d'excepcions a la regla que hem d'aprendre, i és fill de tot de consideracions filològiques, no pas lingüístiques. La normativa, com a contrapès conservador a l'evolució de la llengua, està molt més en mans de filòlegs que de lingüistes [p.82]. I la futura gramàtica normativa serà també en part una proposta lingüística retallada filològicament [p.83].

—És molt diferent veure tota llengua com un mirall del cervell i, per tant, com una manera inevitablement funcional i competent de comunicar-se, que veure-la com a segregació final d'un mític sànscrit que reunia totes les perfeccions abans que un ensorrament babèlic el fragmentés [p.82].

—És el lingüista que Fabra té dins el que el porta, en la seva gramàtica pòstuma, a dir que la concordança d'haver-hi (hi han dos homes) és un fet de llengua que s'hauria d'admetre; i és el filòleg que hi ha en Ramon Aramon el que l'obliga a censurar el Mestre afegint-hi una ja famosa nota a peu de plana en què assegura: a) que l'IEC després d'un estudi acurat ha deixat el text "essencialment intacte" (és a dir, l'ha manipulat); b) que Fabra no havia fet la darrera revisió; i c) que el text és més informatiu que normatiu. Només li falta dir que Fabra ja repapiejava quan el va escriure [p.83].

—Aquest és l'irònic destí de qui esdevé Mestre amb majúscules: ser declarat apòstata pels seus deixebles quan gosa revisar la seva pròpia doctrina [p.83].

—Quan la lingüística demostra públicament (p.ex. en aquest article de 1998) que allò que intuïm que és correcte és correcte, un diccionari normatiu (2007) no pot establir que és incorrecte: no pot ignorar alhora la intuïció dels parlants i els arguments lingüístics. I si ho fa, es desacredita, perd autoritat [p.85].

—Vist des de l'òptica d'usuaris de llengües normalitzades, aquesta complexitat gairebé surrealista i els abstrusos debats que suscita donen una imatge molt poc seriosa del nostre estàndard [p.90].

—El que fa por és pensar que aquesta evident millora de la norma no hauria estat possible sense l'aval d'una vaca sagrada, d'un erudit de fama internacional i un patriota de pedra picada, com Coromines. El que ha fet decantar la balança no és tant la racionalitat del que es proposava com el prestigi de qui ho defensava [p.92].

—Un dels pocs lingüistes que als anys 20 i 30 (és a dir, contemporàniament) va criticar amb una certa solvència la normativa de Fabra va ser el jesuïta Josep Calveras i Santacana [p.99].

—El canvi i caiguda de preposicions és un exemple flagrant d'intromissió en el català modern d'un pla diacrònic que l'evolució ha deixat enrere. La gran majoria hem tingut prou sentit comú per transgredir, i deixar obsoletes, algunes propostes antiintuïtives de Fabra. Qui segueix avui la seva recomanació de distingir entre ací, aquí i allí o aquest, aqueix i aquell? Qui diu o escriu li'n, la hi o els els? Qui distingeix entre per i per a davant infinitiu? Però fixem-nos que no ho hem fet mai acostant-nos al castellà. En tots tres casos l'opció de Fabra hi és estructuralment més paral·lela que l'actual transgressió. Ningú ha pogut acusar la transgressió de sacrificar identitat. Però el problema de fons no era que la proposta de Fabra fos més o menys identitària; el problema era que s'allunyava de la llengua real i de la intuïció del parlant [p.106].

—Em nego a dir "des que" (en lloc de "des de que"), i em nego a acceptar que la gent normal parlant relaxadament diguin "des que". És ridícul i absurd [p.110].

—Aquestes dificultats no aporten res des d'un punt de vista comunicatiu ni lingüístic (ben al contrari). ¿Encoratgen o desanimen a qui s'acosta a la llengua sense abrandaments patriòtics, a qui la vol simplement per fer-la servir, al gran nombre d'immigrants a qui hem de convèncer que coneixent-la viuran millor? ¿Una norma no era una convenció que havia de servir per fer les coses més fàcils i funcionals? [p.110].

—Pensar que aquest mareig de pronoms febles [p.ex. haver de dir "els els dono" en lloc de "els hi dono"] té alguna conseqüència en la claredat o lògica de la llengua és no entendre el seu caràcter anafòric. "Els hi" és tan clar i lògic com les set formes normatives perquè, per tenir sentit, les set formes necessiten, igual que "els hi", remetre's a un antecedent contextual que ja dóna tota la informació [p.111].

—L'ortografia, com a part més tangible i torturadora de la normativa, té un exagerat valor simbòlic, quasi totèmic, que dispara la síndrome de l'iniciat: adherir-se a un saber amb una intensitat proporcional a la dificultat i el patiment que comporta dominar-lo. Els que en són víctimes odien veure relativitzar allò que els ha costat tant i, encara més, que els neòfits s'estalviïn aquell (de vegades inútil) esforç [p.114].

—Un cop publicada la norma dels guionets (1996), els col·legues de la Secció Històrico-arqueològica es van negar a aplicar-la al seu propi nom (hauria d'anar sense guionet) en un patent i desconcertant desafiament a l'autoritat dels seus veïns de la Filològica [p.115].

—[A propòsit del signe interrogatiu a començament de frase] Joan Solà a Ortotipografia: "els signes auxiliars no són de ningú, sinó són precisament això: auxiliars de l'escriptor per ajudar-lo a transmetre amb claredat els pensaments i sentiments" [p.117].

—No falten els que van pel món corregint els altres i propagant encara més aquesta sensació general d'inseguretat [p.122].

—Si voleu saber fins a quin punt parleu malament, deixeu-vos corregir per un estranger catalanòfil amb un empatx de Ruaix. Són ben pocs els que tenen prou autoestima per dir-li que es desintoxiqui i escolti una mica de llengua genuïna [p.122].

—Al costat de la cançó de l'enfadós del "és massa difícil" hi ha una altra cançó tan o més irritant: la del "parlem molt malament el català". I és que és impossible que parlem bé quan no hi ha cap català, ni el de la mare, ni el de l'àvia ni el de la besàvia que sigui correcte [p.122].

—Alguns me poden dir que si tan poc crec en alguns punts normatius com és que els aplico quan escric. La resposta és ben fàcil: si en alguna cosa crec és en la necessitat que hi hagi una normativa, no dues mil. L'obra de Fabra ens va salvar d'una anarquia molt pitjor que qualsevol normativa deficient [p.123].

—Crec en una transgressió informada i responsable del marc normatiu [p.123]

16 comentaris:

Guille ha dit...

Bueno, hay mil cosas, diré dos:
1. ¿no comenta nada sobre estudiar fonética? ¿te he explicado alguna vez lo que sufrí con eso? Resulta que después de cuatro años en Andorra yo volví con una fonética de "lleide", y en las clases de catalán de aquí de Barcelona me corregían una y mil veces. Me decían "ho dius malament" pero yo sólo hacia que expresarme como a mí me resultaba más natural. Y el diagnosis de mi andorranesis no evitó que me suspendieran.
2. Cuando trabajé en la Mina hablaba con un compañero siempre en catalán, en oposición a la marabunta gitana castellano-parlante. Me relajaba sentir que disponía de un espacio de confidencia gracias a la lengua. Confieso que a veces me gustaba picar a la gente, y que me dijeran eso de "a mí hablame que yo te entienda".
Aquí me tienes que siempre te hablo en castellano, y ayer me molestó comprar un pollo a l'ast y que la chica me dijera "no, no, en castellano". Por mucho que se disculpara.

Joan Vecord ha dit...

Huy, bueno, yo también me podría alargar en mil cosas. Ayer estaba tentado de hacerlo, pero ya era muy tarde y me habría ido (como siempre) por las ramas. ¡Todavía me sorprendo de que me saliera un texto bastante coherente! Respecto a lo que cuentas:

1.- No sabía lo del acento de "lleide", pero es otro ejemplo más de la cerrazón mental de tantos profes de lengua. Y no sólo maestros, puesto que yo en la universidad tuve un encontronazo con una profesora de catalán que no me permitía decir "naltros" en lugar de "nosaltres", puesto que yo era de Barcelona ciudad. Y ya le podía contar yo que tenía familia que decía "naltros", y que a mi mente-esponja de niño le había gustado y la había incorporado a mi léxico habitual. Nada, que yo no podía porque era de Barcelona. Así que cuando llegó el examen cedí, y en una frase escribí "nusatrus", en perfecto barcelonés. No le hizo puta gracia, porque además de la mente cerrada tenía el sentido del humor en el culo.

2.- Habitualmente reclamo un ambiente de "normalidad" para poder hablar en catalán, pero he de admitir que me gusta aprovechar (ya que la tengo que sufrir) la situación actual real, y a veces disfruto como un camello en situaciones en que se hace patente algún tipo de desequilibrio o tensión entre las lenguas. En parte por que ocurre un poco como con el gato del "dejà vu" de Matrix: el sistema no está programado para eso, e intenta recomponerse. Y en todos los momentos de impasse no sólo se abren ciertos nuevos niveles de libertad, sino que te permiten disfrutar del humor más auténtico: el de cuando la realidad se muestra absurda.

3. Comprendo a la chica del "pollo a l'ast". ¡Esto de "a l'ast" no hay quien lo entienda! Y encima, con lo raro que tú eres, alomejor lo que querías ver empalado y puesto a asar era una croqueta, no el pollo.

Marc Peris ha dit...

Interessantíssim, l'article, i m'imagine que també el llibre. Aquests debats els he tinguts molt sovint amb companys filòlegs, als quals és molt difícil fer-los fer cap concessió. Mentrestant, la nostra llengua es mor, i alguns fan la guerra per la seua banda, amb molt mal criteri,com els de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
El debat està servit, jo he enviat el teu post a diversos col·legues.
Una abraçada.

Jesús Párraga ha dit...

Ostres Joan, la veritat és que a mi el que més m'agrada és estar en desacord però com diríem ací a València "estic d'acuerdo en tu". Òbviament una llengua en perill té tendència a buscar (es diu cercar?) certa puresa, certa seguretat, però es de veres que es donen situacions ben curioses, i aprofite per a clavar-me en la fonètica tocacollons que teniu per ahí dalt (crec que "ahí" no és massa normatiu): parlant amb un barceloní aquest estiu em va dir no sé què d'un "culumpiu" (que amb totes les "o" àtones fetes "u" semblava més català que el Diccionari Fabra) i quan jo vaig corregir subtilment tot referint-me al "gronxador" (amb la meravellosa fonètica valenciana i lleidatana) no em va entendre i va continuar parlant-me... en castellà. "Tócate los cojones mari loli" (aixó últim ho he tret d'un vídeo molt xuli del you tube eixe)
Un abraç, Joan (o una abraçada, o com collons es diga o es digui)

aurora ha dit...

Ai xicon, si no fores de Barcelona, pensaria que eres blavero...

Joan Vecord ha dit...

Ostres Aurora, no m'ho diguis, això! ;-) Ja saps que lingüísticament hi puc tenir coincidències (si fos valencià, no toleraria que em ""corregissin" des de Barcelona, i en això discrepo amb l'autor del llibre), però el rerefons polític estem del tot allunyats.

Jesús, me n'alegro que estiguem "d'acuerdo". Respecte del "culumpiu" (al meu barri encara l'havíem catalanitzat una mica més, i en dèiem "culumpi"), he d'admetre que jo no vaig sentir la paraula "gronxador" fins força grandet, i deuria posar la mateixa cara que el teu conegut. [Ara bé, et seguiria parlant en català, perquè en això tampoc no sóc blavero, eh Aurora?). De fet, a diu d'avui, encara en dic "columpis" dels gronxadors típics dels parcs de barcelona. Un dia en parlaré més extensament, però hi ha un seguit de castellanismes (com a mínim a Barcelona, i depèn molt de la zona) que no han arribat a substituir la paraula catalana, sinó que s'han quedat i incorporat per a crear una distinció. Per exemple: fanal vs. farola (la primera penja de la paret, la segona d'un peu a terra), bústia vs bussó (la de casa i la de Correus al carrer), tonyina vs atun (el peix i el que hi ha a la llauna), empentar vs. emputxar (el segon implica més violència), cargol vs tornillo (el segon és més llarg), sillon vs butaca, etc... És un fenomen que jo trobo, a banda d'interessant i curiós, molt bonic. En canvi, molts filòlegs catalans ho veuen com algo aberrant, detestable i que cal depurar.

Gràcies pel compliment, Marc, però si arribo a saber que fas córrer l'article me'l treballo una mica més. ;-) O, com a mínim, en rebaixo el to, perquè era ben entrada la nit i la son m'anava posant guerriller. No, de debò, gràcies per fer-ne ressò (si no en volgués, ja no ho hauria penjat!): el que busco és incitar al debat.

Aviam si aquesta setmana segueixo aquest fil i penjo alguna altra coseta en aquesta línia...

Anònim ha dit...

Dimi es ruso,lleva 7 años en Galicia y habla gallego y español, ve películas, escucha música, lee libros en los dos idiomas; el otro día me comentaba que él pensaba y soñaba ya en castellano..y es que, para mí, el lenguaje no me identifica ni me ancla a nada...es solo un vehículo para comunicarme, para aprender y pasarlo bien...y, en todo caso, casual...; podría irme ahora mismo a una tribu africana y aprender su idioma y amarlo junto a sus habitantes,constumbres y tradiciones...es supervivencia, necesidad, placer, hambre...
Yo respeto y comprendo a los que defendeis banderas pero me toca mucho las pelotas que a estas alturas de la película de mi vida me traten de imponer nada en la que es también mi casa, y que me pongan estigmas y, sobre todo, que traten de imponerme un idioma fictíceo, que no existe en la calle...porqué en Galicia en la calle no se habla el gallego, y mucho menos el dialécto que se han inventado cuatro pedantes...-me suspendieron gallego en el instituto por poner lo que pienso en un examen-y yo no me reído tanto en mi vida como viendo Pull Fictión en gallego o capítulos de Bola de dragón o Shin Chan...pero cuando cojo el Faro de Vigo y pretendo leer un artículo sobre Poe y me doy cuenta que tengo que traducir "con diccionario" palabras a las que no llego...paso; yo no se cual es la solución, no pienso pelear en esa guerra, -ahora me entra una prueba en gallego en las opos y la tengo convalidada menos mal, porque no la pasaría seguro-pero yo no pierdo el tiempo en algo que no me aporta casi nada...prefiero invertirlo en inglés o chino, yo, por ahora, sueño y pienso en castellano...no te da verguenza? -me dice mi padre-,renunciar a tus raices?, -y es que ahora habla gallego académico y es del Bloque-...pues no, en todo caso debería dártelo a tí que fuiste el que me enseñó a hablar y pensar...en castellano.

Joan Vecord ha dit...

Anònim gallec,

cada casa és un món. A la meva, per exemple, es parla català i castellà (ma mare és nascuda a Còrdova). A la teva, segons veig, et van educar només en castellà. No sé en quina llengua parlaven llavors tons pares, però bé podria ser que ho fessin en gallec i no volguessin "estigmatitzar" la seva filla amb un "accent rústic i de pagesos". En conec d'altres casos similars, a Galícia mateix i a Catalunya, o sense anar gaire lluny els pares de l'anterior parella de ma germana, valencians de l'Horta que van voler que el seu fill es criés només en la llengua de la Civilització (o de l'Imperi, diria jo), per a tenir més possibilitats a la vida. Doncs quina vida, tu.

Permet-me, però, que no t'acabi de creure quan dius que "en Galicia el gallego no se habla en la calle", perquè conec d'altres gallecs i sé que no és així. La situació, de fet, no es gaire diferent que a Catalunya: la castellanització avança imparable (i ja té feus sotmesos, com molts barris de les grans ciutats industrials: Barcelona, Tarragona, A Coruña, Vigo, etc), però el territori és essencialment gallec, i en un grau més alt que el català a Catalunya. A Barcelona s'hi cria gent que no ha sentit mai el català fins que arriba a la Universitat, però no poden dir que "a Catalunya no es parla en català".

Pel meu escrit, ja sabràs que no puc sinó comprendre't quan rebutges aquest "dialecte inventat per quatre pedants" (fantàstica definició del que és un estàndard), perquè el que he volgut explicar era precisament el sentiment de rebuig que el català del diccionari ha provocat en molts barcelonins (de tant corregir-nos i dir-nos que no sabem parlar en català, se'ns en van les ganes de parlar-lo i ens quedem només amb la cara de tontos (perdó, de ximples).

Però no puc acceptar-te que, emprenyada amb el gallec normatiu, abandonis el gallec, que no en té cap culpa. A Galícia i a Barcelona,el que demano és només resistència i ús.

I una mica de respecte per la història i les cultures. No cal anar a l'Àfrica, quan la tens al costat de casa. Perquè si vivint a Galícia el gallec és "una pèrdua de temps que no aporta gairebé res", estàs a un pas de fer com els guiris que s'instal·len a la Costa Brava sense saber (ni voler) dir res que no sigui en la seva llengua.

Jaume ha dit...

Molt bon article. He vingut a parar aquí a través de la publicitat que t'has fet (i ben fet que has fet) a l'article de l'Empar Moliner.

Hem de ser capaços de crear un estandard compartit per tots. Jo crec que les diferencies dialectals són mínimes si compares amb altres llengües. Hi ha més diferencies entre el que parla un santanderí, un sevillà i un argentí que no entre el que parla un mallorquí, un alacantí i un lleidatà per exemple.
Però és que ens posem pals a les rodes nosaltres mateixos. Algú ja ha esmentat el que li va passar per parlar a Barcelona amb accent andorrà. Increïble! La meva sogra és de les Terres de l'Ebre i als seus fills en anar a l'escola els deien que parlaven malament i no només per la fonètica sinó pel lèxic. Tenint en compte que vivien al Carmel resulta que eren dels pocs (potser els únics) que parlaven català a casa....Vergonyós.
Un altre exemple: Em van dir a Alcanar (Montsià) que a l'escola els deien que "meua" no es deia sinó "meva" al mateix temps que a Vinarós, que és a un tir de pedra però ja al País Valencià, a l'escola els deien que "sortir" no era correcte i que es deia "eixir".....
Hem de fer que tot sigui correcte i conegut i que, per exemple, el corrector de Word ho admeti.

Jaume ha dit...

Premeteu-me un altre comentari ja sobre el llibre. O més ben dit, de les notes sobre ell que hi ha al post.
Hi ha coses que no comparteixo (però es tracta d'això, de discutir-ne). Jo escric "llur", "hom" i coses d'questes de forma natural quan faig un text en un registre que es vol culte. I dic "des que" i pronunció la "x" de forma normativa. Així m'ho van ensenyar i així ho faig. Sóc castellanoparlant crescut en zona ídem i vaig aprendre català de forma gairebé autodidacta (vaig acabar l'ensenyament bàsic quan tot just es començava a ensenyar a les escoles). No em va donar gaire problemes no viure en un ambient catalanoparlant per a aprendre correctament. Anem amb compte que un intent de popularitzar la llengua no ens faci rebaixar la correcció. A hores d'ara qui no sap català i te menys de trenta anys i ha estat escolaritzar aquí és perque no li dóna la gana.

Jesús Párraga ha dit...

A l'àmbit de la llengua castellana fa temps que es parla d'una (al meu entendre innecesària) reforma ortogràfica. I pel que fa al català no tinc una opinió formada. Ara bé, trobe que tenim una certa tendència a pensar que tothom que parle català ha de ser poc menys (no sé si açò és un castellanisme) que filòleg. La inmensa majoria dels castellanoparlants (i és realment una majoria inmensa) parla com vol i escriu com pot. La unitat de la llengua (que és allò que, crec, ens interessa a tots) pot mantindre's sense necessitat d'uniformitat més enllà de la llengua escrita. Cal tindre (ai!) bons escriptors i després Déu proveirà. Tots hem d'escriure "nosaltres" (per què no?) encara que diguem nosatros, mosatros, natros, noltros, nosatres... De fet crec que mai he sentit ni ací ni allà, en una conversa quotidiana "nosaltres". No sé. Torne a dir que no tinc una posició clara... però no podríem quedar d'acord en enviar a fer la mà la ela geminada dels collons?

Per cert, Joan, ma mare es de Castro del Río. Encara serem cosins...

Joan Vecord ha dit...

"Hem de ser capaços de crear un estandard compartit per tots". Hi estic totalment d'acord, Jaume, i aquest podria ser el gran resum del llibre d'en Pla. Ara bé, també trobo molt necessari que quedi ben palès que la relació entre estàndard i correcció no és sempre unívoca, és a dir, que també pot ser correcte el català espontani que no s'adequa a l'estàndard. I en això anem força coixos, perquè el país va ple de comissaris lingüístics que censuren expressions ben catalanes senzillament perquè no són les formes estandarditzades. I cada cosa té el seu lloc i moment.

"Jo crec que les diferencies dialectals són mínimes si compares amb altres llengües". Déu n'hi doret amb les diferències que tenim, però és ben cert que això passa amb totes les llengües. En qualsevol cas, aquesta varietat per a mi és riquesa, i hem de vigilar que l'estàndard no acabi amb tot aquest tresor. Què maco (camacu) que és sentir que del que jo en dic "blat de moro" hi ha gent que en diu "moresc" i d'altra "panís"! I què trist serà el dia en què tohom ja només dirà "blat de moro" perquè és la forma estàndard.

L'estàndard és necessari, sí, però al meu entendre l'hem de baixar de dalt de tot del pedestal on és ara (com a llengua "modèlica") i posar-lo per sota dels dialectes reals de la gent. Una mica "a la basca": l'euskara batua (l'unificat, l'estàndard) és la llengua dels "euskaldunberri" (els nous parlants), la llengua que s'ensenya, però tothom és conscient que el veritable euskara és en el parlar guipuscoà, biscaí, navarrés, etc.

Ara bé, jo vaig una mica més enllà encara, i mai he acabat d'entendre per què els mitjans de comunicació han de parlar en estàndard. Se'ls ha d'exigir correcció i dicció clara, però si cada presentador usés l'accent i lèxic que li és propi, tots els espectadors gaudiríem d'aquella riquesa dialectal, i tots (però sobretot a Barcelona) parlaríem un millor català. Una cosa que m'ha rebentat sempre és que se'ns acusi als de Barcelona d'ignorants perquè no sabem, p.ex., que és el "saïm". ¿Però com collons pretenen que ho sapiguem si els qui ho diuen habitualment, quan surten per la tele, utilitzen l'estàndard "greix"?

Joan Vecord ha dit...

"Anem amb compte que un intent de popularitzar la llengua no ens faci rebaixar la correcció". Exacte, aquest és l'altre punt clau. I, de fet, el més difícil, perquè quan un ha mamat des de petit una expressió i se l'ha fet seva, després és molt difícil de renunciar-hi, i menys encara sota l'acusació "d'anormalitat". Però és necessari fer-ho (sense l'acusació, tanmateix). Ara bé, són molt importants les maneres, les formes, el tacte, l'empatia. I d'això n'anem molt mancats. Més enllà dels desencerts de l'actual normativa (nivell lingüístic), tenim un problema ben gros a l'hora de mantenir (o de captar) la fidelitat dels parlants (nivell sociològic), perquè l'ambient corrector pot arribar a ser sufocant i desencisador.

Posem per exemple un nen de barcelona que dels "entrepans" n'ha dit sempre "bocates". [Jo mateix quan era petit, vaja]. Se l'hauria de portar cap a "l'entrepà" amb pedagogia i mà esquerra, que fos el nen mateix que veiés no només que hi ha una altra forma de dir-ho sinó que la nova és fins i tot preferible. Amb el temps, acabarà substituint "bocata" per entrepà de forma natural i sense traumatismes. Però no, en aquest país tot es vol arreglar etzibant-li al pobre nen frases com ara "no t'entenc", "parla bé", "per a menjar merda que te la facin a casa", "quina vergonya", etc.

I d'això és probable no només que no en surti un millor parlant, sinó directament un no-parlant, algú que no gosarà obrir la boca.

Joan Vecord ha dit...

"Tenim una certa tendència a pensar que tothom que parle català ha de ser poc menys (no sé si açò és un castellanisme) que filòleg". Exacte, Jesús, l'has ben clavada! En aquest sentit, més o menys, anirà la meva propera entrada en el blog.

Respecte del "nosaltres" o el "naltros" o "mosatros" o la forma que sigui, defenso el mateix que he dit a propòsit de l'estàndard: els nous parlants hauran après a dir "nosaltres", però que cadascú l'escrigui com el diu. És només qüestió de costum: el primer cop que et trobes escrit un "naltros" pot fer mal a la vista, però a la llarga t'hi acostumes.

"Per cert, Joan, ma mare es de Castro del Río. Encara serem cosins...". Ha ha ha, doncs no quedem gaire lluny: li preguntaré a ma mare, però diria que son pare (de cognom Cañadas) era de Puente Genil i sa mare (Gallardo) d'Alcaudete, que sí que està a tocar de Castro del Río.

Anònim ha dit...

bah, venga, catalán no me seas "turco", no me chinches para provocar mi justificación...que mi "casi nada" es a mayores y tú bien lo sabes...o no has leido "un ollo de vidrio" y escuchado la gaita de carlos núñez?

amo mi tierra,
como amo el resto del mundo...defectuosa que es una.

a ver, hombre de poca fe:
- robertiño, el único de mis amigos que lo habla.
- pili, la pescantina que me vende los mejillones en la plaza
- algún vecino mayor, de la comarca, sobre todo orense y lugo
- montse y alfredo mis profes que contestan en gallego a nuria -de tomiño-, a elena -de porriño- y a germán -de la cañiza-pero las clases las dan en castellano.
- taberneiros de la zona vieja
- desde hace unos años mi padre y mi hermano mayor -don vito y el tontolaba -
esa es mi realidad.

mis padres son nacidos en vigo y de mis seis abuelos solo uno es de fuera de españa y el otro de un universo paralelo...ninguno hablaba gallego.

en cuanto al gallego de calle y al "otro" podría comentarte mil detalles...zzzzzzzzzzzzzzzzz

y no te pierdas, que aunque hablemos castellano el acento a pueblo lo tenemos igual...hasta dimi lo tiene.

mira, acabo de ver brotar ahora mismo de rande-cuna de tesoros- un arco iris-cual bandera- coronar cies bajo un cielo preñado de nubes gordotas y níveas y zas! sumergirse en el atlántico...y poalla, bautizando el hechizo...es mágia, como cuando sonaba la rianxeira en balaidos con mostovoi, gustavo lópez y karpin haciendo poallar las mías...
y acaso te crees tú que esos aquelarres solo emanan en mi tierra?

un besito joan -que he buscado el origen y ahora entiendo...-que tengas un feliz día.
sabes? en mi tierra hay más de 17.000 fiestas al año...he estado en "casi" todas...hoy es festivo aquí, la reconquista de vigo a los franceses...ves? a mí el francés me empalaga, y el italiano me parece cursilón, el alemán brutote...a mí me gusta el inglés...uuuuhhhhh...and she´s buying a starway to heavennnn, uh uh uh...
y sabes qué ganix? el vasco me mola oye pues...suena muy a otro planeta...jajajajaj...la cabra tira al monte....

elisabet ha dit...

Passa pel meu bloc, que hi ha un premi per tu.
Petons!