dimarts, 16 de març de 2010

El maó i les estrelles (Santiago Alba Rico)

[Prologuet al llibre "Cronopiando en verso... y otras vainas", de Koldo Campos Sagaseta, editorial Tiempo de Cerezas].

Una gran il·lusió intimista presideix la nostra relació amb el llenguatge. Quan algú vol aixecar una paret, surt al carrer a buscar maons; i si algú vol construir una taula, va al bosc a cercar fusta. Quan algú vol redactar una declaració d'amor o un poema o senzillament una petició administrativa, cerca en canvi dins de si mateix les paraules més adequades, amb el que acabem deduint que el llenguatge, al contrari dels maons i de la fusta, defineix un fenomen abstracte i subjectiu. Res més lluny de la veritat. Busquem en el nostre interior, sí, però allò que trobem dins nostre és precisament el bosc i la ciutat dins de les quals vivim. Escrivim les nostres declaracions d'amor, els nostres poemes, els nostres informes amb la fusta d'un bosc comunal, amb els maons d'un forn públic; i n'hi ha prou amb excavar una mica sota la pell per a trobar-hi relacions sedimentades, lluites de sentit ja establertes, la mateixa cartografia verbal que en el meu enemic. Per això és possible barallar-se; per això és possible posar-se d'acord. Per això és possible imposar a tothom innovacions, troballes, novetats: perquè les paraules s'assemblen més a maons que a secrecions o a vapors i les traiem d'una inexplorada intimitat comuna, d'un enorme jaciment de convencions col·lectives.

Una altra il·lusió és la de que les paraules tenen forma i contingut. És veritat que les paraules sonen, però això només demostra precisament que són cossos: també el vent i les nous i els plats trencats sonen. Si poguéssim separar-ne la forma del contingut, com les espines d'un peix, llavors podríem encara tenir alguna esperança d'escapar del sentit, de deixar-lo enrere, d'assolir un punt d'alleujament o descans de tots els sentits. I tanmateix no hi ha cap forma fins a tal punt tan formal que no tingui un sentit (o diversos), encara que llisquin fora del diccionari o es rebel·lin, fins i tot morfològicament, contra totes les matrius possibles de sentit. "Papallona" té sentit, però també el té "Llapapona", perquè li trenca les ales a totes les papallones; o fins i tot "conyustar", un verb que m'acabo d'inventar i que —més enllà del seu significat incopsable— té el sentit de declarar la pròpia repulsa per la comunicació. El contingut d'un maó —la seva funció, la seva eficàcia— és el maó mateix. Els maons i els sentits fan soroll.

Un poema, per tant, no és un sentiment vague sinó un artefacte físic la fisicitat mateixa del qual, ensems constrictora i constructiva, és ja portadora de sentit. Abans de Rimbaud era la rima la que lligava el sentit als sentits, la que emmarcava el caràcter artefacte de l'objecte poètic. Després de Rimbaud —diguem-ho provocativament—, la fisicitat del poema es trasllada als espais blancs que limiten els versos lliures. Podríem convertir el començament de la Política d'Aristòtil en un poema de qualitat mitjana, gairebé emocionant, si tallem les seves frases per la meitat:

Veiem que tota ciutat

és una comunitat

i que tot comunitat

està constituïda

en vista d'algun bé

perquè els homes

sempre actuen mirant

allò que els sembla bo.

Però també sabem, després d'Aloysious Bertrand, que la fisicitat d'un poema es pot estrènyer contra els marges i no cenyir-se ni a assonàncies ni a tabuladors horitzontals, però llavors cal que sigui curt i ben definit, com un cos i no com un melanoma. En qualsevol cas, assonants o consonants, en vers o en prosa, els poemes han de ser delimitats i físics com un maó. Perquè els éssers humans estem constituïts de tal manera —sobretot sota el capitalisme— que necessitem un cop de maó per a poder veure les estrelles.

A això es dedica Koldo Campos Sagaseta des de fa molt de temps en tots els formats poètics possibles. Un gran poeta italià va explicar que un poeta és com un jugador d'escacs, algú que s'exercita en una pràctica minoritària ajustada a regles molt severes on la intuïció idiosincràtica obre corbes impensades en el jaciment comú. Per a marcar la fisicitat de la seva feina, el poeta ha estat comparat amb el teixidor, amb un joier, amb un artesà (i m'agrada la imatge de Virgili de l'ossa mare que "dona forma" a llepades al seu cadell borrós acabat de néixer). Però a un poeta se'l pot comparar també amb un tennista que, de cop i volta, de manera inesperada, en virtut d'una mena de reflex supletori, assoleix i torna una pilota que tothom —espectadors i rivals— donaven ja per perduda. ¿I per què no un malabarista?

Koldo —l'anomenaré així a seques en nom de l'amistat que ens uneix a força de plagiar-nos— és una mica tennista i una mica malabarista. En vers i en prosa,en sonet i en bolero, torna pilotes impossibles i llança enlaire, amb agilitat meravellosa, quatre, cinc, sis pilotes que es creuen sobre el seu cap, dibuixant piruetes, sense caure mai a terra. Però en Koldo no juga al tennis amb pilotes ni fa malabarismes amb boles de drap... sinó amb bombes. Tots ho fem. Les paraules són maons; les paraules són bombes. Totes les paraules esclaten perquè totes, fins i tot les que no ho fan, deixen víctimes col·laterals. El no-res també esclata; el no-res també fa soroll i per això, en un món on no deixen de passar coses, gairebé sempre dolentes, gairebé sempre acusatòries per a algú, gairebé sempre perilloses per a tothom, no hem de desdenyar el tennis ni els jocs malabars, no hem de menysprear la fisicitat de la poesia; però si que hem de demanar-li que ens proporcioni aquell tipus de plaer —indissociable també de la intuïció i del reflex supletori— que fa esclatar totes les tapadores.

Sota el capitalisme cal que ens donin un cop de maó per a veure les estrelles; per a veure alguna llum, per petita que sigui. Per a veure fins i tot una pedra o una maduixa. Per aquest camí ens duu, entre masegades i cops de llamborda, aquest llibre d'en Koldo.

—Article original: El ladrillo y las estrellas.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

ladrillos, madera, capitalismo? "deben ser"?...defíneme "bien"...
escribes, como siempre, para tí...te acompañas y adornas, frases, autores...y el fin siempre lo justifica; pero creo que de nuevo me he perdido con tus escritos, es más, hasta juraría que discrepo...;las palabras solo son eso, palabras, y -creeme- se desvanecen en el tiempo como lágrimas bajo la lluvia...y da igual como, donde y de quien brote un poema...mientras haya un corazón que palpite, habrá poesía.

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

>>escribes, como siempre, para tí...

Mmm... el text no és meu, sinó del Santiago Alba Rico. ;-)

En qualsevol cas, no crec que les teves apreciacions tan becquerianes ("las palabras se desvanecen en el tiempo", "mientras haya un corazón que palpite habrá poesia") es contradiguin amb la reivindicació de la seva fisicitat (que no eternitat) que fa en Santiago.

¿Les paraules són només paraules? D'acord, però et poden fer tant de mal (a la consciència, al cor) com una pedrada. Unes paraules d'en Koldo Sagaseta (o d'en Santiago mateix) et poden agullonar cap al socialisme. Unes paraules desagradables d'una persona que t'estimes se't poden travessar dins del cor com una pedra al ronyó.

Anònim ha dit...

ya,ya...con el santi me metía yo...te crees tú qué mi mente aborto pessoa se creía que formaba parte de tu universo alter ego?...ya ves, he flipado ahora en la wiki, disculpa mi ignorancia.
lo de la lluvia es un tunning de blade runner que por supuesto se contradice con el de bécquer...y, por otra parte, supongo que el que pongas como el súmun del dolor un cólico que con un chute en vena y unos rayitos láser...colorín colorao! significará algo no?...bueno? sí.