Operació Paperclip: les relacions dels USA amb els nazis

Aprofitant que avui fa 49 anys que finalitzava el judici contra Adolf Eichmann (sentenciant-lo a mort), i seguint amb la línia apuntada en la meva darrera entrada d'aprofitar el blog com a arxivador de PDF, em faig ressò d'uns quants documents apareguts recentment on es posa de manifest la protecció que els grans valedors de la llibertat i la moral occidental (permeteu-me ser cínic amb els gringos) van oferir a molts nazis:

(1) Un recent informe (que he tret d'aquest enllaç) de 110 pàgines i titulat Hitler's Shadow - Nazi War Criminals, US Intelligence & the Cold War.

(2) Els arxius que es van desclassificar ara farà un mes (p.ex. aquest article d'El Mundo en parlava), publicats en aquest enllaç pel New York Times i en aquest altre pel The National Security Archive. Els poso tots dos perquè no sé si un està més censurat que l'altre. Bé, de fet ara mateix no sé ni si es tracta del mateix document... coses de la pressa i la falta de temps.

En total no gaire cosa, no res, petites minúcies que ens ajudaran a entendre una mica millor la ja coneguda (però no gaire famosa) Operació Paperclip.

Sobre la futura reforma de les pensions

Entre d'altres usos, aquest meu blog em serveix per a tenir a l'abast (des de qualsevol lloc amb connexió a internet) documents i textos que m'interessen. És una funció que ja he emprat alguna altra vegada, però ara que se m'ha mort l'ordinador en veig molt més la utilitat, no només perquè m'adono del risc de perdre un enllaç o un PDF (del qual n'acabo oblidant el títol i, per tant, la possibilitat de tornar-lo a recuperar en un futur) sinó també perquè ara que no tinc un ordinador propi sinó tres de prestats (el de la Laura, el dels pares i el de la feina) la meva lectura s'ha tornat més fragmentària i, en el cas dels documents llargs és la millor opció per als caps despitats com el meu (perquè  l'altra és copiar-me'ls en un USB, però comporta el risc de perdre no només el PDF sinó, amb ell, l'USB).

Al gra. Com que som un país amb una alta mortalitat diferencial per classe social (els més pobres viuen 10 anys menys que els més rics, o, com recorden des d'aquest blog, es dóna el fet profundament  injust que el personal de neteja de la Universitat hagi de treballar dos anys més —alguns com David Taguas demanen fins i tot cinc anys més— per pagar les pensions d'un catedràtic que el sobreviurà sis anys més) i ara a sobre se'ns ve al damunt una reforma neoliberal de les pensions (és a dir, un greu empitjorament) que el govern tirarà endavant aquest proper més de gener aprofitant la més que probable pròrroga de l'estat d'Alarma aplicat arran de la vaga dels controladors aeris, amb tot plegat —deia, sort que volia ser breu— són molt interessants, sinó indispensables, els següents documents:

(1) L'economista Daniel Albarracín, en la seva darrera entrada al blog (que segueixo a la columna de la dreta), ha preparat aquestes diapositives sobre el tema.

(2) ATTAC, per la seva banda, n'ha preparat un PDF de 70 pàgines: ¿Están en peligro las pensiones públicas?

Quan tingui una miqueta més de temps, me les llegiré a fons.

Més crides televisives a l'assassinat: Jaime Bayly contra Chávez

Si fa un parell de dies parlàvem de la retransmissió televisiva on un assessor del Primer Ministre canadenc es pronunciava en favor de l'assassinat del fundador de Wikileaks, avui ens n'hem de fer ressó d'una altra petició de mort contra el Julian Assange, aquest cop per part de Bob Beckel, comentarista de la cadena Fox Business: aquí en teniu la notícia.

I si amb això no en tinguéssim prou, canviarem d'objectiu i passarem a voler que sigui el president veneçolà, Hugo Chávez, qui aparegui mort. Així es va manifestar, en una entrevista que va ser emesa el passat 30 de novembre, l'escriptor peruà Jaime Bayly en el seu programa de la televisió MegaTv (on entrevistava un actor i humorista veneçolà autoexiliat a Miami, Orlando Urdaneta):

L'entrevista fot fàstic per tots cantons i des del primer minut (els paios ja són d'una estètica encorbatadament desagradable), però el Jaime Bayly ja tira pel dret al minut 2:45: "estoy de acuerdo contigo salvo en una cosa, y es que tú dices que matar a Chávez no tendría sentido". Al seu torn, l'Orlando Urdaneta comença una mica més fi, defensant no un assassinat sinó el cop d'Estat (minut 3:45): "a Chávez no se le va a sacar en unas elecciones [...] lo que hay que trabajar es el derrocamiento". Una mica més endavant (4:50) ens explica en què consisteix el mètode de "el golpe suave" per a fer sortir els tirans d'un govern. Entren llavors en un moment més intrascendent de l'entrevista (bé, això d'entrevista és una manera de parlar, perquè el Bayly aquest interromp contínuament i no deixa que l'interrompin), i a partir del 9:25 tornen a la càrrega, fins a l'apoteosi final, on el Bayly afirma (11:24): "yo soy más partidario de que un patriota venezolano o un militar venezolano se encargue de que Chávez se reuna con el altísimo". I l'altre respon: "eso sería un sueño de oro, y obviamente lo que no se debe, como buen cristiano, es dejar de rezar por ello". Amén. I el Bayly remata (valgui la redundància): "y que se lleve a Fidel, a Raúl, a Chávez, a Evo y a Daniel Ortega". Visca el multi-magnicidi!

Amb tot plegat, en refermo en el que vaig dir fa dos dies i no tinc més remei que clamar ben fort que, si cal matar ningú, que es mati els BANQ... [ups, perdoneu, em truquen al telèfon ; acabarem la frase en una altre ocasió].

Netbook, portàtil o torre?

Quinze dies el cap donant-me voltes (i jo a vosaltres la tabarra) amb crisis, protofeixismes mileuristes i nocions bàsiques d'economia contemporània i avui que porto tot el dia pensant si és millor que em compri un Netbook, un altre portàtil o una torre que em dongui millors prestacions pel mateix preu. Marededéusenyor, que en sóc de frívol!

Tot, però, té una explicació. I és que se m'ha tornat a morir el portàtil. Sí, aquell vell portàtil de coll de goma de la Generalitat Valenciana que vaig heretar de la meua germana fa tot just un any i mig. I prou que ha durat, el pobret. I tampoc sé del cert si ha estat ell mateix que ha decidit morir-se o bé me l'ha mort un escamot de franctiradors dins d'aquesta guerra internàutica que s'ha declarat aquests dies després de la detenció del Julian Assange [si hi vols participar, llegeix aquesta pàgina]. Les meves sospites es fonamenten en què, ves-tu-per-on, feia tot just dos dies que m'havia descarregat el famós arxiu-assegurança de Wikileaks. Però vaja, que tampoc és ara moment de llàgrimes ni mocadors (sino de machete en mano contra els ban...) ni de donar sortida a les meves pulsions conspiranoiques....

En fi, que ens hem posat (la meva llibreta i jo, en combat desigual) un pressupost màxim (però màxim màxim) de 600€, i no tinc clar si agafar-me un bon netbook o bé un portàtil de gama baixa. D'una banda, l'ordinador només el faig servir per a navegar per internet i per a escriure i escoltar música, és a dir, que tampoc no necessito que tingui grans prestacions i en aquest sentit amb un Netbook en tindria més que suficient. Però em fa por que el teclat se'm faci massa petit (tot i que n'he estat potinejant un a l'Fnac, i sembla que s'hi pot escriure força decentment, però una cosa és jugar-hi 2 minuts i una altra escriure-hi durant un parell d'hores) i, sobretot, que la pantalla se'm quedi curta, perquè quan tradueixo (bé, quan traduïa, perquè he deixat l'Alba Rico abandonat al ciber-Naxos) necessito partir la pantalla en dos i no sé si m'hi cabria en una pantalleta de 10 polzades... Per a acabar-ho d'adobar, també he pensat (ja que al final fan més d'ordinadors estàtils que portàtils, i acaben sent tant de sobretaula com un ordinador tradicional) que una bona opció seria comprar-me una torre, que encara surt més barata. Ara bé, llavors l'hauria de posar a l'habitació dels convidats, i no podria compaginar estar-me a l'ordinador mentre fan algo a la tele (tipus partit del Barça, per exemple), perquè no crec que a la Laura li fes gaire gràcia de tenir mitja taula del menjador eternament ocupada per un pantallot d'ordinador. Què complicat que és el món...

L'enemic són els bancs (i els seus interessos)

Mentre la massa protofeixista (i majoritàriament mileurista) segueix bramant contra els controladors aeris, els bancs segueixen pixant-se'ns a la cara. Acabem de saber que l'interès que cobraran a Irlanda (és a dir, als ciutadans irlandesos) pel "rescat" econòmic serà del 5,8%. Un càlcul ràpid que he llegit en l'article d'on he tret aquesta informació diu que a cada irlandès li costarà uns 55€ al mes. Mentrestant, també hem sabut que la Reserva Federal dels Estats Units va repartir (en més de 21.000 operacions secretes des de desembre de 2007 fins a juliol de 2010) més 3,3 bilions de dòlars a grans entitats financeres i empresarials amb un interès ridícul del... 0,25%!! Al seu torn, el Banc Central Europeu està proporcionant liquidesa als bancs privats amb un interès de només l'1%. El negoci, com podeu comprovar, és rodó per a la banca, perquè els diners que "els han prestat" (bé, se l'han prestat entre ells) a molt baix interès l'han invertit comprant deute dels països endeutats com Irlanda, els ciutadans dels quals els hauran de tornar al 5,8%.

Aquests dies m'he començat a fullejar el llibre Ajuste y Salario: Las consecuencias del neoliberalismo en América Latina y Estados Unidos (aquí en teniu la fitxa de l'editorial, i aquí la ressenya de l'economista Daniel Albarracín), i malgrat el poc que en porto llegit no puc deixar de constatar que és de rabiosa actualitat: d'una banda, la confirmació de què les economies tradicionals cada cop tenen menys pes en el tràfic de diners, i que el nostre món se sustena en el capital financer i bancari. La desproporció entre els diners "reals" i els que es passegen cada dia per les borses és esfereïdora, i tota la riquesa d'un país, com ara Irlanda (que no fa ni 10 anys era considerat el segon país amb la renda per càpita més alta d'Europa, per a major ridícul dels patrons d'anàlisi capitalista i els seus servils propagandistes, com aquest articulista de Libertaz Digital allà per l'any 2003) gairebé no val res en comparació amb l'intercanvi entre dues entitats financeres. Si volen ensorrar un país, poden, perquè tots els conreus, tot el bestiar, tota la indústria i tots els treballadors no són sinó un moc de refredat de tardor enfront del vòmit d'un guiri atipat a base de paelles i sangries.

L'altra punt (de fonamentació clarament marxista), és que, en la lluita de classes capitalista, en una banda de la trinxera hi som tots els assalariats (siguem mileuristes o de sou astronòmic com els controladors) i en l'altra els capitalistes (rentistes, banquers i especuladors de tota mena). Així, mentre els assalariats ens barallem entre nosaltres perquè els mocs d'alguns treballadors són massa verds i espessos comparats amb els d'uns altres, el capital es va fotent un bon tiberi amb la nostra plusvàlua, i no trigarem gaire a veure caure els seus vòmits damunt nostre.

Han començat pels controladors, però ara al gener és probable que segueixin pels funcionaris i els pensionistes. Però a la gent tant se li'n fot: diran que aquells també cobren massa i que els iaios viuen com reis. I per si algú es queixa, cap problema que encara tindrem l'estat d'alarma i l'exèrcit per a tornar a la pau social. Pau social que, recordem-ho mil i una vegades, només es trenca si 300 mil persones no poden viatjar en avió (un privilegi), no pas si són milions les que es queden sense feina ni subsidi ni casa (que, cal també recordar-ho, se suposa que són un dret bàsic).

El poble feixista s'alça contra els controladors aeris

Escric des de la feina. Sí, ja ho sé: és dilluns festiu, dilluns de pont, dilluns de vacances, però a mi em troca treballar d'11 a 20h. I demà, també. I no tinc cap altre festiu fins passat Reis (exceptuant Nadal, gràcies a déu i la mare que el va parir aquell dia). I la meva nòmina seguirà sent infra-mileurista, de 899€ al mes. Ho explico per a què quedi ben clar que sóc a un parell de galàxies de la nòmina privilegiada dels controladors aeris. Però que, tanmateix, m'hi solidaritzo.

No entraré aquí a desgranar les mentides i manipulacions abocades contra la vaga encoberta dels controladors, perquè són moltes i perquè (sobretot) d'altres ja s'han encarregat de fer-ho abans i millor que jo. Valgui, a tall d'exemple, la pàgina creada pels propis controladors (premeu aquí) o aquest fil de Racocatalà o aquest article a Kaosenlared o aquesta entrada al blog d'un guionista que es va haver de quedar a un dels aeroports de Londres.

Només m'interessa de destacar (seguint també un altre article de Kaosenlared, que recomano llegir sencer) la confirmació, per si en quedava cap dubte, de què l'Estat espanyol és feixista del cap fins a les potes. Aquestes (les potes, o les masses, o la classe treballadora sense consciència de ser-ho) ja van mostrar maneres durant la passada Vaga General, però ara ja s'han tret del tot la careta quan bramen enfurismades en favor de les mesures militars extraordinàries que el cap (el govern, l'Estat) ha aprovat per a reprimir els controladors. I és que en aquest quadre que acabo de dibuixar s'hi resumeix l'essència del feixisme: la conjunció feliç del militarisme i de la fúria irracional de la massa. Vuitanta quatre anys més tard, tornem a sentir els crits de Millán-Astray contra Miguel de Unamuno: "Viva la muerte! Muera la inteligencia!". I tornem a submergir-nos en èpoques molt fosques i estúpides.

-[Actualitzacions vàries]:

(1) La narración de la esposa de un controlador (de "La maldekstra kolono").

(2) Controladores: puntos de vista (de "La maldekstra kolono")

(3) Es el pueblo de izquierdas quien debe declararse en Estado de Alarma (comunicat d'Izquierda Anticapitalista).

(4) Controladores aéreos, dictadura y consenso (d'Íñigo Errejón, a Kaosenlared).

(5) Del decreto al estado de alarma (versió actualitzada, per part de Rafael Cid de CGT, del famós poema de Matin Niemoller normalment atribuït a Bertold Brecht: "Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, jo vaig callar perquè no era comunista...").

(6) L'estat d'Alarma és il·legal i la llei de militarització està derogada (de La Voz de Galicia, a través del Racó Català).

(7) La noche de los cristales rotos. Ensayo general (de Marcos González Sedano, a Kaosenlared).

(8) Posicionament de l'Asociación de Fiscales davant de l'actuació del Fiscal General (s'hi posicionen en contra).

(9) La nòmina d'un controlador aeri i les mentides del govern.

(10) AENA en quiebra.

(11) El caso de los controladores aereos y el fascismo líquido habitual. [de Theleme, de La Comunidad de blogs d'El País].

(12) Controladores: ¿chivo expiatorio o una cortina de humo? [(23/12/2010) Un bon resum de Ramiro Feijoo]

(13) Españoles, ¿sois idiotas? [carta al director del Diari de Navarra d'en Jesús Sanz Astigarraga]

* * * *

PD: No té res a veure (bé, de fet sí, em temo), però aprofito per a donar l'enllaç actualment operatiu de Wikileaks: http://213.251.145.96/

-[Actualització]: En aquest altre enllaç es pot anar consultant els "mirrors" ("miralls") des d'on consultar Wikileaks.

PD2: I l'enllaç a l'arxiu que conté d'altres documents encara no revelats, i del que en donaran la clau si l'Assange mor abans d'hora:

http://thepiratebay.org/torrent/5741985/INSURANCE.AES256_WIKILEAKS.SECRET.DOCUMENT.2010.08.06

Assassinar l'enemic

"Well, I think Assange should be assassinated, actually; I think Obama should put out a contract and maybe use a drone or something". ["Bé, penso que Assange hauria de ser assassinat, de fet; i penso que Obama hauria de contractar un mercenari o potser enviar-li un "drone"* o alguna altra cosa"].

* un "drone" és un aparell volador no tripulat, usat per exemple pels EUA a la guerra de l'Afganistan per a fer assassinats selectius sense risc de baixes.

Així comença la breu (però contundent) declaració televisiva de Tom Flanagan, assessor del Primer Ministre del Canadà, el conservador Stephen Harper. 

I així acaba: "I won't fell unhappy if Assange disappear" ["No m'entristiré si l'Assange desapareix"].

I aquí no ha passat res. L'Avort voldria provar si la reacció és la mateixa si des d'aquest portal incitem a assassinar banquers i alts directius, però ara he de fer-me el dinar i no tinc temps per a experiments. Queda pendent.