Capturing the Friedmans

Ahir va ser un dia rar, i acabar-lo de matinada mirant el documental amb què titulo l'entrada d'avui deu haver col·laborat a què m'hagi despertat amb febre i amb dificultats per a enfocar bé la realitat. Bàsicament, fa fa un parell de dies que vaig mig refredat, i els dissabtes maratonians d'onze hores a la llibreria no ajuden a tenir l'organisme fort i preparat per a combatre microorganismes àvids d'emocions fortes. A sobre, l'hora i escaig que tinc per a dinar la vaig haver de passar (en un primer tast de surrealisme) anant en cotxe fins a Esplugues per a firmar, juntament amb el Guillem i el Carlos (pujat expressament en tren des de València) que acceptem la venda del pis del carrer Còrsega on vam estar vivint tots tres de lloguer i del que encara hi constàvem com a inquilins titulars. La signatura va ser en el seient del davant d'una furgoneta —com a les pel·lícules de mafiosos—, davant de la casa del gestor, que estava a punt d'arrencar una palmera de 15 metres del seu jardí per a transporta-la a no sé on. El boli no acaba de guixar, mentre amb el Guillem comencen a parlar de les plagues de morrot, que es veu que són letals. De tornada, ens perdem pels carrers de l'Hospitalet i acabem dinant en un bar —el Zorro—, ple de plats llatinoamericans que no havia sentit anomenar mai. Tenim pressa, ergo ens demanem un plat combinat amb ous, patates i unes broquetes. El gust de la carn (carn de què?) és ben estrany, sobretot pel violent macerat a què havia estat sotmesa, i mentre mengem anem descobrint, penjades de la paret, un seguit d'ofertes (p.ex. que per cada 10 menús te'n regalen un) que només són vàlides... si ets "llatí"! Collons, d'acord que la nostra és una societat força racista, però no em vull ni imaginar el cristu que es muntaria a l'inrevés. En fi, que al cap de gairebé dues hores, previ comiat del Carlos a l'Estació de Sants, em trobo de nou a la llibreria, cansat i amb la panxa regirada. Durant les cinc hores que m'hi queden, a part de suportar les habituals molèsties d'algun client impertinent, he de visitar el vàter tot recordant el cony de macerat. La qüestió és que un cop acabat el València-Barça, i ja amb els primers atacs d'estornuts inacabables, arribo a casa que són gairebé les 0:30h, i ja vaig ben tocat pel refredat i la febre. Volia aprofitar i mirar per TV3 una peli del Peckimpah, però me la trobo començada. Zapejo una estona i acabo al Canal 33, on comença el documental "Capturing the Friedmans". El títol em sona, i de seguida que comença se'm fa evident quina és: la d'una típica família americana de classe mitjana que, de cop i volta, es veu implicada en uns greus casos de pederàstia. N'havia llegit alguna cosa, però ahir no vaig ser capaç de recordar exactament el què, i menys encara de si es tractava d'un documental 100% verídic. Amb el pas dels minuts, la pel·lícula em té totalment absort. I no ja només pel grau de veracitat del que s'hi explica, sinó perquè aquests Friedman... bé... estan com una puta cabra! No sé si el documental és tan surrealista com a mi m'ho va semblar o va ser conseqüència només de la meva febrada, però em provocava molt de desassossec tota la seva ambivalència narrativa, ja que d'una banda hi ha els fets que s'hi expliquen —terribles— i de l'altra veus com els seus protagonistes es dediquen a filmar en vídeo tot el procés de desvertebració del seu nucli familiar, fins llavors exemplar. A sobre, si no tens ni idea del que va passar (com era el meu cas), els diferents "girs argumentals" que es van succeint et van aprofundint encara més aquella sensació de mal rotllo. Per això us recomano, si no l'heu vista i no en sabeu res, que NO us en informeu abans de visionar el documental, i que us hi deixeu sorprendre. No saps a qui creure, tot és una gran mentida, tothom dissimula, tothom exagera, tothom és culpable d'alguna manera, tothom n'és innocent, tothom n'és la víctima. Ara et posiciones més en favor d'algú, i al cap d'una estona descobreixes un nou fet que te'n destarota la percepció, i cada cop esperes més impacient un final que et posi les coses a lloc i et clarifiqui tot l'assumpte. Però mentrestant, els Friedman a la seva, gravant-se en vídeo. ¿Són bojos? ¿Optimistes infatigables? ¿Sàdics? ¿Esperits nietzscheans capaços de riure per damunt del bé i del mal? Especialment colpidors són els vídeos que graven "la nit abans de" (no us penso dir "abans de què" per a no avançar-vos esdeveniments), en què aquella dissociació entre realitat i situació, entre el que fan i el que afronten, arriba a quotes sorprenents. Tota una experiència, 100% recomanable, que planteja uns interrogants que van molt més enllà del cas concret que s'hi explica.