Sant Antoni anticapitalista

Jo vaig néixer i viure durant 18 anys al barri de Sant Antoni, a l'esquerra de l'Eixample de Barcelona. L'actual pis de mons pares (que havia estat del meu besavi) només en dista un parell de carrers, alguns dels meus amics encara hi viuen i no puc estar-me gaires setmanes sense atansar-me al mercat, sobretot a remenar llibres vells els diumenges al matí, però també a comprar-me la majoria de la roba, perquè el meu no-estil, encara avui després de tants anys, es podria definir com a "grunge de mercadillu": texans (que no veuen la rentadora fins que ja poden caminar sols) i samarretes o camises barates del Mercat de Sant Antoni. I això, que consti, és degut moltíssim més a ma mare i al mercat que no pas als Nirvana! ;-) En definitiva, que és el lloc d'on em sento fill i encara hi passo sovint. Tanmateix, ja no el veig com abans, principalment perquè ja fa 12 anys que no hi visc i, per tant, ja no el visc. Quan passo prop de la meva ex-casa, al carrer Sepúlveda entre Borrell i Viladomat, de vegades encara trobo gent amb qui saludar-me, però cada cop són ocasions més comptades. I és una llàstima. Mai no ha deixat de ser Barcelona, però de petit hi recordo una relació força més propera i humana entre els veïns, una relació més de poble, més de... barri. Encara que no ens coneixíem ni una ínfima part dels seus habitants (al barri hi viuen unes 40.000 persones en menys de 90 hectàrees!), com a mínim al meu tros de carrer ens saludàvem pel nom amb tots els botiguers (és clar que la majoria eren botigues d'electrònica, i ma mare era la caixera de Comercial Radio Bertrán i mon pare un dels fundadors de Diotronic). Els llocs els coneixíem per la persona, no pel comerç en sí: els bars eren "el Jordi" i el "Paulino" (quan en realitat el primer es deia "City Bar" i el segon encara es diu "Bar Ràdio"), anar "a la Katty" volia dir anar al colmado, anar "al Valentí" a la papereria (bé, val a dir que en aquest cas també era el nom de la botiga), etc. Però la majoria de botigues de llavors ja no hi són, i molts veïns han mort o han marxat. Suposo que és per això que ja no sento la mateixa proximitat que abans, i no perquè el barri hagués patit un retrocés en la seva identitat i costums. Bé, en algunes coses sí, que ha canviat, perquè jo encara recordo passar-me la major part del dia, quan no era a l'escola, jugant al carrer (sobretot al voltant de la Casa Golferichs), i ara és una cosa gairebé impossible, amb tanta sobreprotecció paterna, televisors de gran format i consoles d'última generació. Però són coses dels temps, no de l'espai. El mercat encara hi és (bé, ara mateix i per 4 anys està en obres, i les parades ocupant mig tram de la Ronda de Sant Antoni), i el mercat és el cor i el principal motiu d'aquest tarannà més popular que sempre ha tingut el barri. No sé per què m'estic allargant tant (ja repapiejo, com els iaios). El que volia dir és que en els darrers mesos el teixit social i els espais reivindicatius del barri de Sant Antoni s'han reforçat, i me n'alegro. Me n'alegro i, en la mesura que pugui, hi participaré. En primer lloc, s'hi han establert dues cases okupes, fet que suposa una novetat. No tant l'okupació en sí (que algun pis sempre n'hi ha hagut), sinó que són dos edificis sencers amb vocació d'espai arrencat a l'especulació i al capital i oberts als veïns. Són la Rimaia (Casanova 17) i La Otra Carbonería (Urgell 30). Aquesta última gairebé no la conec, i a la Rimaia de moment només vaig assistir-hi en una assemblea que van dur a terme fa un parell de setmanes. El seu projecte m'agrada, és el d'una Universitat lliure, i de moment ja han començat un curs d'electricitat ("Academia de Electricidad Nikola Tesla"), al qual m'agradaria assistir però per qüestions d'horaris em temo que no podré. Com a mínim, els he dut alguns dels llibres que tenia de quan fa un parell d'anys vaig matricular-me a aquella merda de curs en què no em van ensenyar res i em van fer pagar 1400€, perquè ells segur que en faran millor ús que jo en tenir-los a casa criant pols. A sobre, la idea és que els alumnes, en acabat el curs, vagin a les cases de gent sense recursos a fer-los les reparacions gratuïtament. També he de destacar la Xarxa Comunitària de Sant Antoni, més coneguda com Xarxantoni, nascuda al voltant del mercat de les puces de diumenge i establerta ja com a lloc referent per a l'intercanvi d'objectes (en la línia del Mercat del Trasto de Torelló del que sempre em parla la Raquel). I, finalment, l'establiment de l'Ateneu Layret al carrer Villaroel 49, que encara no he pogut visitar (tot i que un parell de vespres hi he passat pel davant, però era tancat). De fet, demà ho tornaré a provar, perquè és un dels llocs on es venen els tiquets pel dinar de presentació de la CUP de Barcelona (veuge-ne també el video) aquest proper diumenge al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia. Una molt bona notícia. Aviam si ara, un cop ja consolidad el pinyol, podem bastir una forta alternativa d'esquerres a l'ajuntament de Barcelona. L'assalt popular per a recuperar la part de ciutat que ens correpon ha començat, i Sant Antoni, pel que sembla, s'hi està preparant.

Noves deduccions fiscals (per als rics, és clar)

Després d'aguantar l'ajuda multimilionària dels governs als bancs, la impunitat penitenciària dels senyors Millet i la baixada de pantalons dels nostres governs de l'esquerra sedicent amb els impostos (voluntat de retallar-ne els proporcionals, com el de successió, i d'apujar-ne els directes, com l'IVA), ara encara els rics es veuran afavorits per una nova deducció fiscal. Si fins ara ja podien escapar de les urpes d'Hisenda a través d'ajudes a ONG, inversions en art i d'altres tipus de latrocini (perdó, patrocini) i les "societats d'inversió de capital variable" (o SICAV, llegiu-ne l'article) ara cal sumar-hi la desgravació per "inversió en empreses innovadores de nova creació". Si ja existien infinitat d'empreses fantasmes per a cometre tota mena de fraus, ara en tindrem infinitat i mitja. I a sobre, qui determinarà si una empresa és innovadora? ¿Crearem una comissió per a determinar-ho, amb gent que només hi posarà la signatura i s'endurà uns sous astronòmics? Una de les raons esgrimides per a tal decisió és que "els bancs ja no ofereixen crèdits a la gent que comença". O sigui, que no fan part de la feina que els pertoca malgrat les ajudes que han rebut. La solució, com sempre, en lloc de solucionar els problemes que ja hi ha, és crear-ne encara de nous. I sempre en benefici dels que ja tenen, i en perjudici dels qui no.

Fèlix Millet i Alexander Berkman

Avui al matí, fastiguejat pel sistema d'(in)Justícia real que patim i somiant-ne en algun de millor, no he pogut deixar de fer una curiosa associació mental: (1) Primer, he llegit que el senyor Millet, després de passejar-se fins davant del jutge i poder-ne tornar sense ni tan sols haver de deixar fiança, se'm va anar amb la família a un restaurant a celebrar-ho. Es veu que era el modestíssim Via Veneto, i que es van conformar només amb uns pocs grapats d'ostres. És evident que aquest paio se'n fot de nosaltres a la cara i, tal i com reflexionen avui al diari El Punt, "la situació en què queden els dos principals implicats transmet una greu sensació d'IMPUNITAT". (2) Després, llegint la contra-coberta del llibre "El ABC del comunismo libertario" d'Alexander Berkman (un clàssic del 1929, però acabat de reeditar per l'Editorial Malatesta), he llegit: "Quan el juliol de 1892, durant la vaga de Homestead (Pittsburg), van ser assassinats onze obrers, Berkman, desesperat davant de la IMPUNITAT amb què actuava la patronal, va decidir venjar-se'n atemptant contra Henry Frick, un dels patrons". Llàstima que ara no acabo de recordar quina era la relació que n'havia fet ni menys encara a quina conclusió havia arribat...

Capturing the Friedmans

Ahir va ser un dia rar, i acabar-lo de matinada mirant el documental amb què titulo l'entrada d'avui deu haver col·laborat a què m'hagi despertat amb febre i amb dificultats per a enfocar bé la realitat. Bàsicament, fa fa un parell de dies que vaig mig refredat, i els dissabtes maratonians d'onze hores a la llibreria no ajuden a tenir l'organisme fort i preparat per a combatre microorganismes àvids d'emocions fortes. A sobre, l'hora i escaig que tinc per a dinar la vaig haver de passar (en un primer tast de surrealisme) anant en cotxe fins a Esplugues per a firmar, juntament amb el Guillem i el Carlos (pujat expressament en tren des de València) que acceptem la venda del pis del carrer Còrsega on vam estar vivint tots tres de lloguer i del que encara hi constàvem com a inquilins titulars. La signatura va ser en el seient del davant d'una furgoneta —com a les pel·lícules de mafiosos—, davant de la casa del gestor, que estava a punt d'arrencar una palmera de 15 metres del seu jardí per a transporta-la a no sé on. El boli no acaba de guixar, mentre amb el Guillem comencen a parlar de les plagues de morrot, que es veu que són letals. De tornada, ens perdem pels carrers de l'Hospitalet i acabem dinant en un bar —el Zorro—, ple de plats llatinoamericans que no havia sentit anomenar mai. Tenim pressa, ergo ens demanem un plat combinat amb ous, patates i unes broquetes. El gust de la carn (carn de què?) és ben estrany, sobretot pel violent macerat a què havia estat sotmesa, i mentre mengem anem descobrint, penjades de la paret, un seguit d'ofertes (p.ex. que per cada 10 menús te'n regalen un) que només són vàlides... si ets "llatí"! Collons, d'acord que la nostra és una societat força racista, però no em vull ni imaginar el cristu que es muntaria a l'inrevés. En fi, que al cap de gairebé dues hores, previ comiat del Carlos a l'Estació de Sants, em trobo de nou a la llibreria, cansat i amb la panxa regirada. Durant les cinc hores que m'hi queden, a part de suportar les habituals molèsties d'algun client impertinent, he de visitar el vàter tot recordant el cony de macerat. La qüestió és que un cop acabat el València-Barça, i ja amb els primers atacs d'estornuts inacabables, arribo a casa que són gairebé les 0:30h, i ja vaig ben tocat pel refredat i la febre. Volia aprofitar i mirar per TV3 una peli del Peckimpah, però me la trobo començada. Zapejo una estona i acabo al Canal 33, on comença el documental "Capturing the Friedmans". El títol em sona, i de seguida que comença se'm fa evident quina és: la d'una típica família americana de classe mitjana que, de cop i volta, es veu implicada en uns greus casos de pederàstia. N'havia llegit alguna cosa, però ahir no vaig ser capaç de recordar exactament el què, i menys encara de si es tractava d'un documental 100% verídic. Amb el pas dels minuts, la pel·lícula em té totalment absort. I no ja només pel grau de veracitat del que s'hi explica, sinó perquè aquests Friedman... bé... estan com una puta cabra! No sé si el documental és tan surrealista com a mi m'ho va semblar o va ser conseqüència només de la meva febrada, però em provocava molt de desassossec tota la seva ambivalència narrativa, ja que d'una banda hi ha els fets que s'hi expliquen —terribles— i de l'altra veus com els seus protagonistes es dediquen a filmar en vídeo tot el procés de desvertebració del seu nucli familiar, fins llavors exemplar. A sobre, si no tens ni idea del que va passar (com era el meu cas), els diferents "girs argumentals" que es van succeint et van aprofundint encara més aquella sensació de mal rotllo. Per això us recomano, si no l'heu vista i no en sabeu res, que NO us en informeu abans de visionar el documental, i que us hi deixeu sorprendre. No saps a qui creure, tot és una gran mentida, tothom dissimula, tothom exagera, tothom és culpable d'alguna manera, tothom n'és innocent, tothom n'és la víctima. Ara et posiciones més en favor d'algú, i al cap d'una estona descobreixes un nou fet que te'n destarota la percepció, i cada cop esperes més impacient un final que et posi les coses a lloc i et clarifiqui tot l'assumpte. Però mentrestant, els Friedman a la seva, gravant-se en vídeo. ¿Són bojos? ¿Optimistes infatigables? ¿Sàdics? ¿Esperits nietzscheans capaços de riure per damunt del bé i del mal? Especialment colpidors són els vídeos que graven "la nit abans de" (no us penso dir "abans de què" per a no avançar-vos esdeveniments), en què aquella dissociació entre realitat i situació, entre el que fan i el que afronten, arriba a quotes sorprenents. Tota una experiència, 100% recomanable, que planteja uns interrogants que van molt més enllà del cas concret que s'hi explica.

Jordi Valls, poeta

Potser ja havia comentat alguna vegada (i, per tant, ja sabríeu) que a la llibreria treballo amb el poeta Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals de l'any 2006. [Per a saber-ne alguna coseta més, podeu consultar la seva entrada a la Wikipedia, que li vaig escriure com a regal d'aniversari farà un parell d'anys]. Doncs bé, en Jordi està treballant ara mateix en un nou poemari, que ja està gairebé enllestit i que durà per títol Crònica d'Hànoc. L'Ernest Farrés, amic seu i també poeta, ha penjat al seu blog recentment estrenat (La República Poètica de l'Ernest Farrés) cincs d'aquests poemes inèdits. Us en recomano la lectura. Jo, tanmateix, volia centrar-me en un d'ells, el que es titula Betlem. I més que res perquè —perdoneu-me l'atac de vanitat— me'l dedica. Serà per les moltes converses que hem tingut a l'entorn de l'anarquisme, de la violència, de l'església, dels límits de la seva justificació (tant de la violència anarquista com de l'eclesiàstica), de les lliçons del passat i de l'experiència, etc...

BETLEM A l'Ivan Roig Exposaren els morts al peu de l’església, esquelets amb la boca desencaixada arrenglerats com eixuts arbres sagrats. Els van filmar per oferir l’agonia d’una superstició antiga i misteriosa. La guerra però, els va girar la garba i l’esllavissada va esborrar-los tots, un a un, sota munts de calç i vergonya. Queda la imatge sinistra, el tabú destruït d’un episodi perdut conscientment. Però d’on ve la fosca satisfacció del milicià que aixeca el puny amb el rostre d’un Crist trencat a culatades de màuser? Si això no va passar, què som a hores d’ara?

PS: La foto l'he treta d'El Blog de Jordi Cervera, que també li va dedicar una entrada al Jordi Valls, i on podeu llegir encara un altre poema inèdit.

Cadaqués (i Maria)

Tinc el blog abandonat. Ho sé i em sap greu. En part ha estat perquè aquest cap de setmana l'he passat amb la Laura a Cadaqués. Han estat tres dies al paradís: l'hostal (casa Vehí) el teníem a tocar de l'església de Santa Maria, i el bon temps de què hem gaudit (gairebé estival) emfatitzava la bellesa cromàtica de la zona, radiant de blaus, verds i blancs. El pitjor, evidentment, la pijeria que frequenta el poble. N'hi ha de tota mena i pelatge, però els més nombrosos són, com no podia ser d'una altra manera, els pijo-progres, amb les seves variants de pijo-artistes, pijo-hippies i pijo-bohemis. I atès que ahir va ser el dia de la hispanitat, m'esperava alguna mena d'esdeveniment en un enclau tan conservador, però l'únic que vaig poder veure va ser, contràriament, un iaio embolicat en una bandera republicana. I mira que feia calor! PS: divendres, abans de marxar, vam descobrir amb astorament que algú ens havia tornat a saltar al balcó de casa. D'ençà del robatori, tanquem totes les portes i la persiana, i aquesta vegada no deurien ni haver intentat entrar. Però només se'ns van endur... ¡les dues plantes de maria! Això tindria un mínim sentit si les nostres fossin mínimament esponeroses, però se'ns havien quedat ben xiques (no feien més d'un pam), quan a aquestes alçades de la pel·lícula ja havien de superar el metre i mig. És a dir, que el lladre no devia de tenir gaire idea del que buscava... Això, o a l'edifici tenim algun obsès (i obtús) de la brigada antidroga.

30 anys de l'atac feixista a l'Ajuntament de València

Demà passat, 9 d'octubre, Diada Nacional del País Valencià, farà 30 anys dels vergonyosos esdeveniments de l'any 1979, en què un grup de feixistes van agredir l'alcalde de València, juntament amb d'altres autoritats, i va arribar a disparar contra la façana de l'Ajuntament. Recalquem-ho: agressió a un alcalde i a un edifici públic. [En podeu llegir un relat més complet en aquest enllaç]. Tot plegat, no cal dir-ho, i malgrat que deixa la "kale borroka" com un joc de nens, amb la permissivitat (és a dir, complicitat) de la policia espanyola. ¿Però que podem esperar d'aquestes forces de seguretat quan, trenta anys després, segueixen actuant amb les seves pròpies lleis contra els enemics de la seva Espanya (la franquista), passant-se pel forro dels collons les garanties d'un Estat democràtic? ¿O potser és normal torturar, assassinar i enterrar un ciutadà basc en terres franceses? (llegiu-ne la notícia) ¿O potser és normal acarnissar-se tant amb les fotos d'uns presos etarrres? (llegiu-ne la notícia). Però (recordem-ho) la cantarella oficial, hereva de l'esperit de la Transició, segueix sent que la violència només prové d'un dels bàndols, el dels rojos, jueus, massons, etarres i independentistes. PS: Els fets del 9 d'octubre de 1979 a València havien tingut un "petit" precedent de violència feixista i impunitat policial: el tancament d'alcaldes a Quart de Poblet (on ma germana hi va viure uns anys) el 3 de setembre. Llegiu-ne més en aquesta notícia. PS2: El fets del 9 d'octubre de 1979 a València podria ser que tinguessin una "petita" continuació demà passat, atès que l'extrema dreta ja ha anunciat que intentarà rebentar la Diada. Llegiu-ne més en aquesta notícia.