Infringir la llei per a defensar la unitat d'Espanya

Com ja he dit d'altres vegades, el futbol és una de les millor maneres de prendre-li el pols a un país, a banda de què té una capacitat divulgativa envejable, ja que les seves circumstàncies són intel·ligibles per a la gran majoria dels ciutadans. I ens els darrers dies no ens falten proves per a mostrar que anem lliscant a poc a poc, i sense que ningú sembli voler-hi posar fre, cap a una societat feixista. 

Bé, tots sabem que l'esport i les actituds feixistes han anat sempre agafadets de la mà (i ho sabem des del pati de l'institut: els quillos de la classe sol ser els més futboleros), i ja fa molts anys que els actes delictius dels seguidors més radicals causen estralls als estadis de futbol d'arreu del món. El que vull destacar és que des de fa un temps hi ha determinades accions i actituds que, lluny de ser reprovades per la gran majoria de ciutadans i les autoritats que els governen, són ben al contrari acceptades i, fins i tot, estimulades.

Per començar, un exemple recent d'aquests que comentàvem sobre lumpen feixista que omple part de les graderies dels estadis: fa un parell de setmanes es van enfrontar l'Atlético de Madrid i la Reial Societat al Vicente Calderón, i un membre del Frente Atlético (els hooligans locals, no cal dir-ho) va gravar amb orgull els càntics racistes i criminals que proferien contra l'equip rival [veure'n el vídeo]: "puto vasco el que no bote", "vascos, hemos venido a acuchiraros [sic]", "Ricardo Guerra libertad", "Por eso yo voy a pinchar al güarro [sic] de la Real, no nos engañais [sic], Aitor Zabaleta era de Jarrai". [Nota: Aitor Zabaleta va ser un seguidor de la Reial Societat mort a mans de Ricardo Guerra, membre del grupuscle feixista Bastión: llegiu-ne aquí la història].Tot plegat, no cal dir-ho, amanit amb tota la parafernàlia feixista: mans alçades, banderes franquistes, etc... Sí, sí, ja ho sé, que això ha passat sempre als estadis de futbol, no ho nego. Però no sempre havia existit la tristament famosa Llei de Partits, i mentre que hi ha ciutadans bascos que no es poden presentar a les eleccions, els grupuscles on militen tota aquesta genteta segueixen gaudint de total impunitat. No estic parlant d'il·legalitzar el PP (tot i que...), però a què esperen per a il·legalitzar Fuerza Nueva, España 2000, Falange o qualsevol d'aquests partits obertament transgressos d'aquella Llei que només serveix per a allargar l'estat d'excepció al País Basc?

Però més greu que això (no pels fets, evidentment més anecdòtics, sinó per l'ampli suport rebut) és que amb el Madrid - Barça de dissabte passat es va poder copçar (una vegada més) la capacitat manipulativa que tenen els mitjans de comunicació (i parlo de la caverna madrilenya en general, però el tractament del diari esportiu Marca va ser apoteòsic). Puc pecar de culer, però em sembla que qualsevol persona objectiva (que, en aquest cas, vol dir "aliena al món del futbol") que veiés aquell partit en treuria dues senzilles conclusions: que el Barça va jugar millor i que l'àrbitre va escombrar una mica cap a casa. Bé, així ho va veure al menys també la meva Laura (que per una vegada vaig poder fer que suportés els 90 minuts d'un partit, i mira que aquell va ser avorrit), i així fins i tot ho admet una figura egrègia del madridisme, Alfredo di Stefano (veure'n l'article). Però la gran majoria del madridisme no ho veu així, i estan convençuts que dissabte van oferir al món una lliçó magistral de futbol. I tan amples. És el que passa quan els mitjans donen cobertura i credibilitat a les aspiracions i desitjos de la massa, encara que tinguin poca o cap vinculació amb la realitat. I repeteixo: el futbol és anecdòtic, sí, però alhora simptomàtic de la permeabilitat que té la major part de la gent a la manipulació. Quan els interessi que ens odiem i matem per motius més elevats (és a dir, econòmics disfressats de nacionals), ja saben que ens tenen preparats.

Però el més greu encara ho veurem aquesta nit, a la final de la Copa de Sa [Puta i Guillotinable] Majestat el Rei. Com que l'orgull espanyol encara no s'ha refet de la xiulada que ara fa dos anys catalans i bascos vam dedicar-li a l'himne de la seva pàtria, per a aquesta nit han decidit que soni dins l'estadi, per tal d'ensordir-ne les crítiques, a 120 decibels, al límit de la tolerància humana. Solidaritat ja ha amenaçat de denunciar-los. Cal destacar que aquests 120 decibels gairebé doblen els nivells permesos tant per l'Ajuntament de València com per la Generalitat Valenciana. És a dir, l'Estat espanyol demostra novament (i si no, que li ho expliquin als torturats en comissaries) que no té cap problema d'infringir la llei per tal de defensar la unitat d'Espanya, i els seus ciutadans no tenen cap problema per a considerar-ho una mesura justa i necessària.

El futbol —recalquem-ho una vegada més— és una anècdota. Però és una anècdota simptomàtica. ¿Hem entès el missatge?