L'escola de la ignorància ( Jean-Claude Michéa )

La escuela de la ignorancia

Jean-Claude Michéa

Acuarela Libros – 2002

101 pàgines

978-84-95627-00-0

Aquest cop he decidit transcriure i traduir algunes cites d'un llibre que havia llegit feia temps (just quan es va publicar, si no recordo malament). No l'he rellegit, i per això el criteri de selecció és el meu de llavors i no el d'ara, que probablement seria una mica diferent. Per començar, el llibre l'encapçala una cita de Günther Anders, un autor que ara em resulta totalment familiar gràcies a la lectura dels articles de l'Alba Rico, però que llavors em devia resultar un autèntic desconegut. Al llarg del llibre desfilen personatges (com Debord o Orwell) o conceptes (tittytainment, conservadurisme antropològic) el meu enfocament sobre els quals també s'ha matisat una miqueta amb el temps. El llibre, per la seva relativa brevetat i no sempre dissimulada contundència, es podria considerar un pamflet, dirigit principalment contra el capitalisme, però en general contra totes les formes que impedeixen el cultiu de l'honradesa o de la intel·ligència crítica (en conseqüència, doncs, també contra certs corrents anticapitalistes). El fil central del llibre seria denunciar que el declivi moral i intel·lectual de les nostres societats no és un fracàs de les actuals reformes educatives, sinó precisament la seva funció primordial, amb l'autèntic objectiu de preparar els individus que entraran a formar part de la gran guerra econòmica mundial del segle XXI: una ínfima elit privilegiada, un petit quadre de titulats tècnics sempre arran de l'abisme, i la gran massa que malviu en les precarietats de l'abisme i les seves formes abjectes de distracció. Em falta confirmar-ho, però diria que el llibre ja es va exhaurir fa un cert temps i que no n'han traduït res més ni al castellà ni al català (vaja, que en català no hi és ni aquest!). Cites, fragments i manipulacions:

[Actualització: el setembre de 2009 ha estat reeditat per l'editorial Acuarela, ara a 11€].

* * * *

—Günther Anders: «Si hi ha alguna possibilitat que els altres ens escoltin, és fent que el nostre discurs sigui tan contundent com puguem. Per això aquí som tant contundents. El temps feliç en què puguem prescindir d'això, en què puguem evitar l'exageració i actuar amb sobrietat, encara no ha arribat».

—L'educació en massa, que prometia democratitzar la cultura, abans restringida a les classes privilegiades, va acabar per embrutir els propis privilegiats [p.13].

—La crisis de l'educació forma part del moviment històric que, a més, desintegra les famílies, descompon l'existència material i social dels pobles i dels barris, i destrueix progressivament totes les formes de civisme que, encara fa unes dècades, condicionaven bona part de les relacions humanes. Només si aconseguíssim captar la lògica que regeix el moviment d'aquesta societat moderna podríem calibrar fins a quin punt els actuals progressos de la ignorància, lluny de ser el producte d'una deplorable disfunció de la nostra societat, s'han convertit en una condició necessària per a la seva expansió [p.14].

—Des del punt de vista de l'urbanisme contemporani, hem entrat en una era realment nova: la de la destrucció de les ciutats en temps de pau [p.14].

—A mesura que el sistema capitalista estén el seu imperi, es fa més obvi que aquest projecte ha d'incloure forçosament la necessitat de destruir l'antiga capacitat política de les classes populars [...]. D'una banda, els poders capitalistes han d'organitzar la urbanització general de la vida, però de l'altra han d'evitar que aquesta comporti l'ampliació i difusió dels efectes emancipadors que des del Renaixement s'associen a l'esperit urbà. D'aquesta contradicció es deriva l'estranya obligació moderna de produir de forma simultània més espai urbà i cada cop menys ciutat [p.66].

—Entenem per “progrés de la ignorància” no tant la desaparició dels coneixements indispensables sinó el declivi constant de la intel·ligència crítica, això és, l'aptitud fonamental del home per a comprendre el món que li ha tocat viure i alhora les condicions a partir de les quals la rebel·lió contra aquest món esdevé una necessitat moral [p.14]. Cal diferenciar un i altre tipus d'ignorància, perquè l'experiència quotidiana ens mostra que un individu pot saber-ho tot i no entendre res [p.15].

—El jovent escolaritzat és cada cop més permeable als diferents productes de la superstició (de l'antiga astrologia a la moderna New Age). La seva capacitat de resistència intel·lectual enfront de les manipulacions mediàtiques o el bombardeig publicitari disminueixen de manera alarmant, i se'ls ha ensenyat amb eficàcia admirable una sòlida indiferència cap a la lectura dels textos crítics de la tradició [p.15].

—L'execució intel·lectual del sistema capitalista no s'hauria pogut dur a terme sense l'existència d'una configuració teòrica que només Occident posseïa: l'ideal de les ciències experimentals de la naturalesa [p.18], amb la invenció de l'Economia Política, és a dir, de la “ciència” de la riquesa de les nacions [p.18] i la figura exclusivament occidental de l'Estat Racional (el futur govern científic dels positivistes) [p.19].

—L'aparell teòric de l'Economia Política es basa en una idea senzilla i enginyosa: per tal de garantir de manera automàtica la Pau, la Prosperitat i la Felicitat, només caldria abolir tot allò que (en els hàbits, els costums i les lleis de les societats existents) suposa un obstacle al joc “natural” del Mercat [p.21]. La validesa d'aquesta premissa depèn de la propensió real dels individus a funcionar tal i com exigeix la teoria, és a dir, com a éssers atomitzats i impulsats per una única consideració: la del seu interès ben entès [p.21].

—Helvetius: «de la mateixa manera que l'univers físic està sotmès a les lleis del moviment, el moral ho està a les de l'interès» [p.21]

—Una altra conseqüència del paradigma econòmic és la inutilitat de la moral: el mecanisme de l'interès ben entès, quan funciona sense entrebancs, en teoria és suficient per a garantir l'ordre que necessita una comunitat. Kant va arribar a reconèixer que podia existir una societat justa amb “un poble de dimonis”. Hem de partir d'aquest punt per a comprendre la genealogia de l'amoralitat que defineix la conducta del consumidor modern [p.71].

—Mandeville i la faula de les abelles: «si l'honestedat i la frugalitat regnessin, una de les conseqüències seria que no es construirien cases noves i no s'emprarien materials nous mentre n'hi hagués d'utilitzables. Així, tres quartes parts dels paletes i fusters es quedarien sense feina» [p.71]. Mandeville considerava que el primer motiu per a acceptar la falta de civisme és protegir-nos de l'atur. El resum més perfecte dels dogmes liberals segueix sent el subtítol de la seva obra: “els vicis privats fan el bé públic”. L'economia moderna ha estat prou brillant com per a descobrir la manera de combinar tots dos conceptes [p.72].

—L'assalariat ideal no ha de pertànyer a cap país en concret, i la seva virtut complementària és la “mobilitat geogràfica”, és a dir, la aptitud per a trencar, immediatament i sense lamentar-ho, tots els llaços que puguin unir un home a un lloc, un cultura i uns altres éssers humans. Amb certa habilitat universitària, no resulta difícil presentar aquesta incapacitat per a estimar i aquestes disposicions a la ingratitud com l'essència mateixa de la “llibertat” [p.22].

—Adam Smith: «No és l'amabilitat del carnisser, de l'hostaler o del flequer d'on esperem obtenir el nostre sopar, sinó de la cura que posaran en els seus interessos. No ens referim a la seva humanitat, sinó al seu egoisme» [p.22].

—El projecte de la “ciència” econòmica no es pot deslligar de les representacions modernes de la raó com a instrument privilegiat del càlcul egoista, és a dir, com a autoritat natural capaç d'orientar el subjecte sobre la seva “pròpia utilitat” (Spinoza) i ordenar en profit seu el tumult de les passions [p.22].

—Orwell denomina la common decency el conjunt de disposicions a l'amabilitat i a la rectitud que constitueixen la infraestructura moral indispensable de tota societat justa [p.23]. Són formes d'obligació sense reciprocitat, o incondicionals [p. 84].

—L'interès egoista (que l'Economia Política tendeix a percebre com l'únic motor racional de les conductes humanes) és precisament l'única forma d'actuar que per si mateixa no podrà constituir mai el que des de Nietzsche s'anomena un valor, que per definició és allò en nom del qual un individu pot decidir sacrificar part dels seus interessos (fins i tot, en certes condicions, la vida) [p.23].

—Per a Marx, el lumpen sempre està disposat, a causa de les seves condicions de vida, a vendre's als reaccionaris [p.76].

—Si parlem de la integració en una societat, és a dir, de la capacitat d'un individu per a inscriure's en els diferents àmbits prescrits per l'intercanvi simbòlic, és obvi que aquesta fracció modernitzada del Lumpen [es refereix a la Caillera, les bandes violentes dels suburbis francesos] no està integrada ; però si es tracta de la integració al sistema capitalista, és evident que hi està infinitament més ben integrada (perquè ha assimilat a la perfecció els elogis que l'espectacle li ofereix cada dia) que les poblacions indígenes i immigrants (a les quals, de fet, controla en els barris experimentals que l'Estat ha deixat al seu càrrec) [p.76]. En assignar a tota activitat humana un objectiu (la pasta), un model (la transacció violenta) i un model antropològic (ser un autèntic xacal), la Caillera es limita a reciclar, per a ús de la perifèria, la pràctica i l'imaginari que defineixen el centre i el cim del sistema [p.77].

—L'economia criminal s'ha convertit en un subproducte de l'economia global, que ha integrat en els seus circuits la marginació social. L'economia del crim està acomplint l'última etapa del procés d'expansió del capitalisme, perquè ha aconseguit de fer rendible fins i tot la delinqüència de pobres i marginats, fins ara la zona obscura del mercat [p.77].

—Si la Caillera no està disposada a integrar-se a la societat és perquè ja està perfectament integrada en el sistema que destrueix tal societat. I tanmateix fascina els intel·lectuals i cineastes de la classe dominant, la mala consciència constitutiva dels quals els disposa sempre a esperar que hi hagi una manera romàntica d'aprofitar-se de la plusvàlua [p.77].

—Castoriadis: «el capitalisme només ha pogut funcionar perquè ha heretat una sèrie de tipus antropològics que no ha creat i que no podria haver creat: jutges incorruptibles, funcionaris íntegres, educadors consagrats a la seva vocació i obrers amb un mínim de consciència professional» [p.25].

—El món modern ha estat, fins fa poc, la contradicció permanent entre les regles universals del sistema capitalista i el civisme propi de les diferents societats en què es posava en pràctica [p.29].

—El principal error de Marx i els seus successors és haver sobreestimat el grau de penetració efectiva de les relacions capitalistes en les societats que estudiaven. Això motiva la incapacitat permanent de l'esquerra per a comprendre l'essència del capitalisme i, per tant, per a combatre'l de forma intel·ligent [p.29]. Per exemple, es proclama que l'escola ja no és res més que una altra eina al servei del Capital, i s'acaba exigint en nom de l'anticapitalisme la desaparició d'allò que, en realitat, ha constituït l'obstacle perquè s'escampés [p.31].

—Maig del 68 va provocar la deslegitimació total i absoluta de les múltiples figures de la socialitat precapitalista, i s'hi van aconseguir les armes intel·lectuals necessàries per a a exigir la seva desaparició. Paradoxalment, l'abolició de tots els obstacles culturals enfront del poder sense rèplica de l'Economia es va presentar com el deure principal de la revolució anticapitalista. El món estava convidat a desfer-se del seu passat més molest [p.33] i les noves classes mitjanes descobrien una llibertat feta a la seva mida: la llibertat de trencar radicalment amb totes les obligacions que impliquen la filiació, la pertinença i, de forma general, una herència lingüística, moral o cultural [p.34].

—En aquestes condicions, i basant-se en la metafísica del desig i de la felicitat, el Consum es va poder convertir finalment en el que avui ja és a tot arreu: una forma de vida completa, l'obsessiva recerca del gaudi sempre diferit de l'objecte que falta, reivindicat en la pràctica com una contracultura emancipadora [p.34].

—El capitalisme modern no representa la traïció dels ideals de Maig del 68 sinó la seva realització [p.87]. La preparació d'un món on les petites màquines desitjants, organitzades en tribus multicolors, s'agiten patèticament en l'estret i convingut univers de l'espectacle, la moda o la comunicació [p.89].

—Exceptuant alguns corrents influenciats per l'Escola de Frankfurt, totes les crítiques de l'època cap al sistema capitalista es basaven en la idea que, quan aquest es desenvolupés, es desenvoluparia també la “base material del socialisme”. A una ment acostumada a aquests raonaments li era gairebé impossible deixar d'entusiasmar-se a priori per totes les innovacions que l'espectacle no deixaria mai de proposar-li [p.91].

—En el segle XXI, n'hi haurà prou amb dues desenes parts de la població activa per a mantenir l'activitat de l'economia mundial. Com podia l'elit mantenir llavors la governabilitat del vuitanta per cent de la humanitat sobrera, la inutilitat de la qual havia estat programada per la lògica liberal? Brzezinski, antic conseller de Jimmy Carter, va proposar el tittytainment, un “còctel d'entreteniment embrutidor i d'aliment suficient que permeti mantenir de bon humor la població frustrada del planeta” [p.39].

—Caldrà doncs conservar un sector d'excel·lència, destinat a formar les diferents elits científiques, tècniques i de gestió al més alt nivell, cada cop més necessàries a mesura que la guerra econòmica mundial es vagi agreujant [p.40]. Un segon grup serà el de les competències tècniques mitjanes, que seran sabers descartables, tan descartables com els humans que els exerceixin provisionalment, en la mesura que, com que es basen en competències rutinàries i estan adaptats a un context tecnològic precís, deixen de ser operatius tan bon punt se supera el seu propi context [p.41].

—Evidentment, queda el grup més nombrós: els que el sistema destina a seguir desocupats (o contractats de manera precària i flexible amb feines escombraria), en una exclusió social que s'aguditzarà a mesura que els altres segueixin progressant [p.42]. És aquí on el tittytainment haurà de trobar el seu camp d'acció, i és en aquesta escola per a la majoria on caldrà que s'ensenyi la ignorància en totes les seves formes possibles [p.43].

—La tasca fonamental dels “experts de l'educació” serà definir i imposar les condicions pedagògiques i materials del que Debord anomenava la “disolució de la lògica”, és a dir, la pèrdua de la possibilitat de reconèixer instantàniament el que és important del que és accessori o fora de lloc. Un alumne ensinistrat d'aquesta manera es trobarà al servei de l'ordre establert, encara que la seva intenció hagués pogut ser absolutament la contrària. En essència coneixerà el llenguatge de l'espectacle, ja que és l'únic que li serà familiar: el llenguatge amb què li hauran ensenyat a parlar. Sens dubte, es voldrà mostrar com enemic de la seva retòrica, però emprarà la seva sintaxi [p.44].

—Si se li diu a un alumne que “Sòcrates és un home” i que “tots els homes són mortals”, en condicions normals és més difícil impedir que arribi a la conclusió que “Sòcrates és mortal” que permetre que arribi a deduir-la. El paper de les ciències de l'educació és precisament destruir aquestes condicions normals per a aconseguir que l'alumne desenvolupi un pensament il·lògic políticament aprofitable. Abans gairebé tothom pensava amb un mínim de lògica, però la reforma educativa ideal, des de la perspectiva del capitalisme, seria la que convertís ràpidament cada estudiant de secundària en un cretí militant [p.43].

—En el moment en què la classe dominant es pren la molèstia d'inventar una paraula (l'adjectiu “ciutadà”) i d'imposar-ne l'ús, quan el llenguatge habitual ja posseïa un terme sinònim (“cívic”), la nova paraula haurà de significar, a la pràctica, just el contrari que la precedent, com comprendrà qualsevol lector d'Orwell [p.43].

—Hi haurà una transformació dels professors, que hauran d'abandonar el seu estatus actual (el de subjectes als quals se suposa un saber) per a formar part dels animadors de diferents activitats de valors, de sortides pedagògiques o de fòrums de discussió. Per a fer-los rendibles, també seran animadors i proporcionaran reforç psicològic [p.44].

—L'escola es convertirà en un espai de vida, democràtic i alegre, alhora guarderia ciutadana i un lloc liberalment obert tant a tots els representants de la ciutat (militants d'associacions, militars jubilats, empresaris i faquirs) com a totes les mercaderies tecnològiques o culturals que les grans marques, convertides en col·laboradores explícites de l'acte educatiu, jutgin adequades de vendre als diferents participants [p.45].

—En destruir per principi tot el que procedeix de la tradició, els primers reformadors educatius només provaven d'ampliar el que consideraven l'àmbit de la llibertat i que, evidentment, no era sinó l'esperit de consum i de lliure comerç traduït a disposicions pedagògiques. No va ser fins després que aquestes utopies van ser reciclades de manera conscient i deliberada pel capitalisme, al servei d'una “construcció europea”, és a dir, de la preparació de les marques europees per a la guerra econòmica mundial [p.47].

—Hi ha una facció incoherent de la dreta, que venera el mercat però maleeix la cultura que se'n desprèn [p.49]. {Hi hi ha una facció incoherent de l'esquerra, que maleeix el mercat però venera la cultura que se'n desprèn}.

—La cultura literària deixar de ser l'eix central de l'ensenyament, i a l'ús cultural de la lectura i a la seva importància en la formació de l'esperit s'hi oposa la idea que la lectura serveix per a formar-se i documentar-se. Els futurs lectors ens recordaran aquell personatge de W.C. Wells que havia llegit tot Shakespeare i l'havia trobat força deficient en química [p.49].

—La publicitat, és a dir, la propaganda declarada del Capital, es presenta com una de les bases privilegiades de l'aprenentatge de la lectura, enfront dels textos clàssics, considerats burgesos [p.49].

—En la cultura d'esquerres (o progressista o modernista), tota porta tancada suposa, per definició, una provocació intolerable i un crim contra l'esperit humà. Així doncs, obrir totes les portes i deixar-les obertes és un imperatiu categòric, fins i tot aquelles que condueixen a un clar error. En última instància, aquest és el fonament metafísic del pànic terrible a prohibir qualsevol cosa [p.50].

—Malgrat tot, l'escola constitueix un dels últims llocs oficials on subsisteixen autèntics pedaços d'esperit no-capitalista, així com algunes possibilitats reals de transmetre el coneixement i part de les virtuts sense les quals no pot existir cap societat decent [p.53].

—En un món en què l'espectacle és l'autoritat simbòlica superior, un professor només pot aspirar a obtenir l'aprovació i atenció dels seus alumnes-telespectadors si incrementa la part inherent de teatralitat de l'acte d'ensenyar, amb el risc de convertir-se en un personatge exclusivament espectacular [p.53].

—L'escola no podrà competir mai, per molt moderna que ens la imaginem, amb els dispositius enlluernadors i constantment renovats de l'omnipresent cultura jove. Si, per exemple, en el context d'una estratègia donada, s'ordenés al jovent que celebrés Halloween, l'escola no necessitaria acomplir aquesta comesa [p.58].

—Engels: «darrere de la falsa humanitat dels moderns s'amaga una barbàrie desconeguda per als seus predecessors» [p.57].

—La insatisfacció i còlera de la joventut escolaritzada davant de les condicions actuals són autèntiques. Però la qüestió és des de quin punt de vista aquesta joventut arriba a contestar tals condicions. ¿Es tracta realment, com suposa la interpretació dominant, de joves militants cívics que es rebel·len contra la manca d'espai i de consideració que el sistema capitalista reserva a la cultura i als éssers humans? ¿O són simples consumidors, difícils i primmirats (en una paraula: “ciutadans”) que sobretot volen obtenir el millor preu per a les mercaderies que el sistema els proposa, exclusivament preocupats per la qualitat de la presentació? [p.57].

—El lema de la Love Parade (“one world, one future”) pot semblar el revers optimista del “no future” dels antic punks. Però en el fons són missatges idèntics: es tracta de la idea que les formes del futur no depenen de la lliure elecció dels pobles ; és la idea que el tittytainment ha de reactivar a cada “generació”, és a dir, a cada nova moda musical imposada per la indústria cultural [p.58].

—Per a algú sotmès al tittytainment resulta impossible una nit a París sense pensar automàticament en l'esquema d'una aventura romàntica i rebel. Aquest és el principi de tota alienació [p.60].

—Cada dia som més conscients que el moviment que destrueix les condicions existents (és a dir, el sistema capitalista) condueix la humanitat a un món inhabitable ecològicament i impossible antropològicament. Sabem també que només serà possible oposar-se a aquest moviment històric suïcida (és a dir, una cosa tan senzilla com salvar el món) si, i només si, les generacions venidores accepten reprendre aquesta responsabilitat al seu càrrec [p.61].

—Max Planck: «la veritat mai triomfa completament per si mateixa, però els seus adversaris acaben morint» [p.61].

—Jaime Semprún: «quan el ciutadà-ecologista pretén plantejar-se la qüestió més molesta i es pregunta “¿quin món deixarem als nostres fills?”, evita plantejar-se aquesta altra pregunta, que és realment inquietant: “¿a quins fills deixarem aquest món?”» [p.62].

—Un dels resultats de l'intercanvi mercantil és el de produir llibertat, en tant que dissolució de la socialització primària (la triple obligació de donar, rebre i tornar). Allò que vincula personalment els subjectes (allò que fa que tinguin una història en comú, és a dir, una relació que s'inscriu en el temps) és sempre, en darrera instància, un deute simbòlic i, per tant, una forma qualsevol de fidelitat que cal honorar. La màgia dels diners, doncs, resideix en la possibilitat que ofereixen al subjecte de lliurar-se d'un deute contret en el mateix instant en què el servei prestat es paga a l'acte. Això defineix una nova metafísica de les relacions humanes, perquè quan pago a l'acte el que dec, també estic comprant el temps que implica l'obligació tradicional d'esperar per a tornar; d'aquesta manera, també compro el dret a no mantenir cap relació amb els que m'han prestat un servei [p.81].

—Les noves classes mitjanes són l'acumulació dels excedents demogràfics i culturals de la burgesia tradicional i la classe obrera. Representen o bé un ascens social o bé una desclassificació definitiva, però en qualsevol cas cal un reciclatge [p.87].

—En l'era de la cultura jove, convé recordar que la joventut no ha estat mai una classe, sinó que és un moment de la vida, convertit en un mercat [p.88].

—Va ser en els anys 1983-1984 quan l'esquerra francesa va haver de renunciar oficialment (a la pràctica era una renúncia consubstancial des de feia molt de temps) a presentar la ruptura amb el capitalisme com l'eix central del seu programa polític. Es va veure, doncs, obligada a inventar un ideal de substitució alhora plausible i compatible amb la globalització del lliure canvi que ja llavors era aplaudida. Va ser la famosa lluita “contra el racisme, la intolerància i totes les formes d'exclusió”, lluita que requeria la creació programada de diverses organitzacions “antiracistes” i alhora de les condicions polítiques destinades a permetre la indispensable aparició del Front Nacional de Le Pen [p.90].

—La idea que la virtut de justícia es manifesta primerament en el moviment que ens porta a socórrer el dèbil sol produir hilaritat a l'intel·lectual modern. Orwell assenyala que allò que fascina l'intel·lectual modern i el que sol bastar per a explicar la seva retòrica “revolucionària” és, abans de tot, la brutalitat física: la lluita pel poder, el triomf del fort sobre el dèbil; d'aquí també la seva molt moderna tendència a tolerar el crim i admirar allò criminal [p.92].

—Un revolucionari recte i honrat potser no aconseguirà construir el món més just i decent amb què somiava, però sens dubte d'ell no podran fer-ne mai el guardià d'un camp de concentració o un delator dels seus germans [p.93].

—Camus: “és un home lliure, ningú no li serveix” [p.93].

—La hipòtesi capitalista és una de les múltiples variants de la metafísica del Progrés, i també suposa que la Història té un sentit. La particularitat seria que el principi determinant de la Història seria la dinàmica de l'economia i, per tant, el progrés tecnològic en tant que condició material bàsica de tal dinàmica [p.95].

—En aquesta lògica del Progrés, el camí al qual estan destinats els homes els condueix inexorablement de l'estat teològico-militar a l'estat científico-industrial. És per això que l'Esglèsia i l'Exèrcit han esdevingut el blanc privilegiat de tot paradigma modern, fet que implica que l'anticlericalisme i l'antimilitarisme, per molt legítims que siguin, poden ser qualsevol cosa menys actituds anticapitalistes [p.95].

—En l'actual versió suïcida del capitalisme, cada pas cap al Progrés no és sinó un pas cap a la catàstrofe [p.94].

—Un esperit crític és aquell que, com a mínim, no té por de les paraules [p.96].

—Una lluita anticapitalista incapaç d'integrar clarament la seva dimensió conservadora no té cap possibilitat de desenvolupar-se de manera coherent i, per tant, d'assestar un cop precís contra el seu enemic. Una de les primeres preocupacions filosòfiques dels qui es pretenen oposar al despotisme de l'Economia ha de ser qüestionar per principi tots els discursos que celebren el “progrés” i el “moviment” sense més precisions [p.96]. Però cal que precisem en quines condicions cal distingir entre un indispensable marxa enrere i una inacceptable regressió [p.97].

—El sistema ja ha aconseguit imposar als sectors més permeables del jovent la idea que la marxa és en si mateixa una activitat perfectament definida i necessàriament virtuosa. Hi ha moltes possibilitats perquè una ciutat “amb marxa” per als joves que miren Canal + sigui, en realitat, una ciutat destruïda pel turisme i les promocions immobiliàries, i on la màfia administri unes quantes discoteques [p.96].

—El que cal refusar no és el principi mateix del canvi, sinó el fet que el seu ritme estigui definit i vingui imposat exclusivament per les lleis del Capital i la seva acumulació [p.97].

—Una cultura segueix sempre una evolució, però aquesta evolució es desenvolupa a un ritme que confereix, tant a la cultura com al seu inconscient, una estructura forçosament transgeneracional. Contràriament, la moda és una disposició intrageneracional, la renovació incessant de la qual obeeix principalment a consideracions econòmiques. Organitzar la confusió sistemàtica entre les cultures durables creades pels pobles al seu propi ritme i les modes passatgeres imposades per les regles industrials constitueix una de les operacions bàsiques del tittytainment [p.97].

—El progrés legítim de la universalitat (en la mesura que conserva com a base precisament les particularitats històriques i culturals perdurables que són la condició de l'intercanvi simbòlic) no té gaire a veure amb l'homogeneïtzació accelerada del planeta per part del mercat capitalista [p.100].

—En destruir sistemàticament les tradicions i costums que constituïen l'horitzó de les transaccions quotidianes històricament constituït, el sistema tendeix progressivament a fer que els individus disposin només de dues grans modalitats per a resoldre els litigis: la violència i el recurs sistemàtic als tribunals. Aquesta és la forma de vida que porten experimentant els EEUU des de fa temps i a la qual, per tant, haurem d'aprendre ràpidament a doblegar-nos [p.101].

Fredor

Avui hem tingut un petit examen d'electricitat. Ens ho van anunciar dijous passat, però en tots aquests dies no he estudiat gens. A poc a poc em va podent el malestar pel fet de ser un curs gairebé exclusivament teòric i no enfocat en allò que per a mi se suposa que és la clau en l'ensenyament d'un ofici, és a dir, sortir dels apunts i ferir-se les mans entre tuberies i cables. De fet, a la darrera classe hi va haver un petit incident perquè un parell d'alumnes van mostrar la seva decepció (que comparteixo) per la falta de pràctiques reals i pels pocs mitjans que el centre posa a disposició dels alumnes malgrat el preu pagat. Tots dos són, a diferència de la majoria d'alumnes, de perfil similar al meu: freguen la trentena i no tenen experiència prèvia amb la lampisteria. Camí cap al metro, doncs, coincidíem a lamentar la situació tan grotesca que se'ns ve a sobre: a l'abril tindrem el títol d'instal·lador de fontaneria sense haver instal·lat mai ni una trista canyeria ni saber preparar un bon morter o fixar un suport a la paret ; i haurem d'arronsar-nos d'espatlles i empassar-nos la vergonya quan algun amic ens demani si podem passar per casa seva a arreglar-li l'aixeta que perd aiga. Tot plegat fa dies que ho percebo, però m'havia prohibit de pensar-hi. Tanmateix, una ullada a la manera amb què estic prenent-me el curs denota que no m'ha engrescat gaire: d'acord que he anat a gairebé totes les classes, però a casa no li dedico ni cinc minuts. Els primers dies, recordo, sí que fullejava amb deler i sana curiositat els llibres i manuals que hi ha a la llibreria, però els que em vaig anar comprant van començar a criar pols al prestatge a mesura que es feia evident que els seus ensenyaments no es materialitzarien en habilitats manuals . Per a confirmar les meves pors, vaig decidir que no estudiaria per a l'examen d'avui (intenció fervorosament encoratjada per les neurones cabrejades i decebudes), i que el resultat em serviria d'auto-avaluació del meu grau d'implicació. I m'he trobat que l'examen, si hagués estudiat, hauria estat massa fàcil, però que hi ha hagut alguna pregunta que no he sabut respondre amb certesa, malgrat que a classe s'havia comentat la resposta un fotimer de vegades. Conclusió, que ni a casa faig res ni a classe escolto amb l'atenció requerida. Que me la sua, vaja. Encara pitjor, tanmateix, estan resultant els exàmens emocionals. Estic creuat, atravessat, en sóc plenament conscient però no sé com fer-m'ho per a sortir de la constatació freda i angoixant de què les coses són com són. Per exemple, avui la Montse s'ha ruboritzat parlant amb l'Albert, el nou caixer, que tothom està d'acord a considerar que és realment molt atractiu. Ho he vist i se m'ha encès una espurna d'enveja al pit. He vist l'espurna i he activat amb èxit els ressorts racionals per a evitar que s'hi fes foc: cadascú és lliure de triar per qui es ruboritza, i quan aquesta llibertat no hi és, és precisament perquè l'altre resulta molt atractiu. Llei de vida. D'allò més normal. Ho entenc. Però entendre aquest món és sovint algo d'allò més fred, una cosa d'allò més allunyada dels meus somnis (en la seva doble accepció: nocturns i vitals). Sovint arribo a la constatació sagnant que el món és aixins i jo sóc aixans, i que si provo de ser també jo aixins, m'arrisco a descentrar-me massa i acabar encara doblement aixans. Ara em sembla que ja no parlo de la Montse, sinó de la Laura. En un món aixins, quan algú vol estar amb algú altre el que cal fer és acostar-s'hi i treballar-se una cita més o menys dissimulada ; però el meu jo aixans ja anticipa el que podria succeir en una tal cita i s'espanta preveient el seu ensorrament a causa del fet d'haver de compartir la materialitat del món amb algú altre. No m'explico gens bé, ja ho sé, però és que ara estic rememorant també les vegades que vaig quedar amb la Nagore, abans no es cansés de mi i de la meva freda materialitat. Perquè de fet, el que més m'espanta d'haver d'empassar-me els desitjos i consolar-me en la fredor de les coses com són, és constatar que jo sóc molt més fred encara. Pròpiament, serà que el món és aixins i jo doblement aixins, mentre que la majoria de gent sap com fer aixans i trobar escalfor. Hi ha dies en què el fred sembla definir-me: no m'engresco amb la lampisteria perquè sóc fred, la Montse no es ruboritza amb mi perquè sóc fred, sóc incapaç de proposar-li res a la Laura perquè sóc fred... I per a reblar el clau, l'únic moment de joia vital que he sentit en tot el dia ha estat ara de nit tornant del curs amb la bici, a tota pastilla pel mig del carrer París, assetjat pels cotxes i dissolt per tota aquella freda materialitat que només pot copsar-se quan la individualitat, tan dèbil i insignificant, s'oposa a la immensitat, soroll i lluminària d'una gran via urbana. I tot plegat mentre el fred (l'altre fred, o l'altra cara del fred, o la seva vessant més atmosfèrica i mensurable en graus) se m'escolava per les mànigues i el coll, fins a robar-me la més petita engruna d'escalfor biològic.

La màgia de les paraules

La majoria dels meus companys de classe de lampisteria són immigrants de Sud-Amèrica, i el seu "aquí" actual és, sense cap mena de dubte, Espanya. Sempre diuen "aquí en España" (algun cop "aquí en Barcelona") o "ustedes los españoles", però mai els he sentit dir "Catalunya" o "catalans" (tret del primer dia que em van sentir dirigir-me al professor en català, i després van voler resoldre el seu astorament confirmant si les extravagàncies d'aquell paio mig calb i de pell més pàl·lida que compartia classe amb ells corresponien, efectivament, al que podria anomenar-se com català). Fins i tot els dies que hem corregit exàmens tipus test, la paraula per a confirmar fonèticament l'opció 'e' ha estat indefectiblement 'Espanya' (i la 'b' més de 'Bolívia' que de Barcelona), mentre que la 'c' se l'han repartida entre 'Cáceres', 'casa' i 'Colòmbia', mai (ni de casualitat) he sentit "c de Catalunya". Però resulta que ahir m'arriben els ecos d'una conversa en una altra taula, i sento nosequè dels catalans i nosequè de Catalunya. Afino l'oïda. Un d'ells és equatorià i parlen de la famosa agressió racista d'un quillo d'extraradi a una immigrant equatoriana, i que van quedar enregistrades per la càmera de seguretat d'un vagó de tren. Ah, collons! Resulta que només els ve al cap el concepte de Catalunya quan es tracta de coses dolentes? És que potser Espanya simbolitza el món d'esperances per les que han emigrat, mentre que Catalunya és la imatge de tot allò que els ho pot impedir i complicar la vida? I que consti que són bons nois, i que no tinc cap dubte que ho diuen sense malícia ni amb la més mínima voluntat d'atacar Catalunya, ja que en cap moment van justificar o relacionar l'agressió amb la "catalanitat" (entre dues-centes mil cometes, perquè si aquest ninyato era algo, era el típic quillo espanyolista "anti-catalufos") de l'agressor ni van extrapolar l'acció al caràcter o tarannà de la gent d'aquí. Però és un fet que, en la seva imatgeria mental, l'espontaneïtat del concepte "Catalunya" s'ha sobreposat al d' "Espanya" només en un context d'agressió. ¿Fins a tal punt ha permeabilitzat l'associació perversa entre Catalunya i nacionalisme, i entre nacionalisme i violència? Hi té alguna cosa a veure que, en tres dies, a la llibreria haguem quedat inundats per les noves publicacions del Pío Moa, el Boadella, l'Espada i l'Aznar, tots ells encapçalant els llibres amb més exemplars servits (forçadament?) amb l'excepció gairebé única del darrer Monzó? PS: una altra extravagància que va provocar que un parell d'ells em miressin com si jo fos un extraterrestre va ser un dia que estàvem tots asseguts al voltant d'una mateixa taula i jo vaig llegir una frase d'un catàleg que hi havia al mig, però mirant cap a l'altra banda (és a dir, que vaig haver de llegir del revés). Em van mirar com si hagués convertit el coure en or ; com si mai haguessin concebut com a possible la gesta que acabava de fer. No es tractava de si llegir una paraula que està de cap per avall fos algo més o menys difícil i jo me n'hagués sortit força bé, sinó de què mai se'ls hagués acudit la possibilitat de fer-ho i que ja els acabava de trencar alguns esquemes existencials i els obria els camins insospitats de la màgia. Als seus ulls, dec fer coses molt rares. I a sobre m'expresso en la llengua d'uns oprimits que, també màgicament, hem esdevingut paradigma i metàfora mental de l'opressió.

Homenatge als petits programents

M'acabo d'instal·lar un nou client de missatgeria instantània (és a dir, un messenger) i n'estic força contet, malgrat que m'ha costat la hòstia de configurar i porto poques hores d'ús. De moment, sembla que més o menys tothom em rep, cosa que no em passava amb el de Yahoo, amb el que alguns usuaris del Hotmail no em rebien. Però encara tinc molta gent pendent que vaig "perdre" quan em vaig passar a Yahoo i hauré d'esperar uns dies per a veure si és que es tornen a connectar o els condemno a seguir tenint perduts. A més, ara també hi puc tenir els de Google Talk (és a dir, Gmail). En homenatge a aquest programet, i a uns quants més de gratuïts (i sovint de codi obert) que he trobat per la xarxa i que em faciliten la vida, en faig una llista d'agraïda publicitat: Psi - Client de missatgeria instantània multiplataforma. He sentit a dir que estarà també en català. POP Peeper - Notificador de correu multiplataforma (és a dir, m'avisa quan rebo un correu a qualsevol dels comptes que tinc oberts: Hotmail, Yahoo i Gmail). Disponible en català. Em complementa l'anterior, perquè no he trobat cap programa que sigui "messenger" multiplataforma i alhora un notificador de correu també multiplataforma. Algú en coneix cap? Mp3Tag - Per a canviar les etiquetes dels MP3 i poder-les ordenar en la seqüència desitjada. Em veig obligat a fer-lo servir per culpa del puto iPod, que m'ordena els arxius com li dóna li surt dels pebrots i m'emprenya sobremanera, sobretot quan intento seguir el Harry Potter i em passa del arxiu Harry001.mp3 al Harry010.mp3 saltant-se tots aquells que la lògica (i el propi iTunes!) diuen que hi ha entremig. LupasRename - Es complementa amb l'anterior per a solucionar els defectes del puto iPod. Amb aquest programa puc canviar el nom de molts arxius alhora, de tal manera que precedeixo els arxius mp3 del Harry Poter amb un sèrie 001 002 003 etc. Tot seguit, amb el programa abans esmentat, puc reescriure l'etiqueta dels mp3 associant el nom de l'arxiu amb el que seria el títol de la "cançó", de tal manera que l'imbècil de l'iPod ho entengui. FastStone Photo Resizer - Per a convertir moltes fotos alhora a una altra mida, normalment més petita per tal de poder-les enviar còmodament per internet. IZArc - Una compressor diuen que més complet que els clàssics WinRar o WinZip, i també disponible en català. Serveix, per exemple, per a enviar a la germaneta les últimes 200 fotos de la marona i la gossa esplaiant-se al sofà (prèviament empetitides pel FastStone abans esmentat) en un sol arxiu. Express Rip - Per a tenir una còpia de seguretat d'aquell CD que vau comprar amb tant d'amor i respecte per l'SGAE. I segur que me'n deixo algun! Evidentment, encara que són molt més coneguts, un record també pels clàssics: OpenOffice (com el de Microsoft, però gratuït), Winamp (per a escoltar música), Emule (per a fer un tast d'aquell disc que després comprareu amb aquell amor i respecte per l'SGAE), Firefox (no em foteu que encara useu l'Explorer?), AVG (antivirus potent i gratuït), Ad-Aware o Spy-Boot (buquen troians, cookies i cuques), etc. Aviam si m'atreveixo d'una punyetera vegada a fer el salt de veritat i passar-me al Linux! Perdria algun d'aquests programents, però en trobaria d'altres.

Viatge a l'amor (2 de 2)

[Abans hi ha una primera part]

—Quan es van comparar les ressonàncies magnètiques entre persones bojament enamorades i persones “normals”, van observar que als primers se'ls activaven zones neuronals de l'anomenat nucli caudat (una regió extensa en forma de 'C' adscrita al cervell reptilià, part integrant del sistema de recompensa). A més, a les persones que portaven enamorades dos anys o més també se'ls activa l'escorça cingulada anterior (on interacciones les emocions, l'atenció i memòria relacionada amb el treball) i l'escorça insular (que recull dades procedents del tacte i la temperatura externa) [p.97].

—Contactes de la pell mitjançant carícies han revelat l'existència d'un tacte límbic que activa directament l'ínsula, generant sentiments de plaer, al marge de l'escorça somatosensorial (p.97).

—Un ratolí que llepa amb freqüència el seu fill el converteix en un individu més amable i segur de si mateix [p.98].

—Un ratolí a qui s'extreu el gen que determina la molècula reguladora TRPC2 és incapaç de detectar la identitat sexual dels individus de la seva espècie [p.98].

—L'exemple més sorprenent de què un sol gen controla el comportament sexual el tenim amb la mosca del vinagre: si el desactivem en els mascles, aquests perden tot interès per les femelles ; si l'activem en les femelles, aquestes executen el ritual d'aparellament específic del sexe oposat [p.99].

—Existeixen dues variants del cuc C elegans. L'un és solitari i es busca l'aliment pel seu compte ; l'altre és social i busca menjar en grup. La genetista Cori Bargmann ha comprovat que l'única diferència entre tots dos consisteix en un aminoàcid situat en una proteïna receptora que comparteixen. Doncs bé, si al cuc social se li extreu aquell receptor i se li col·loca al solitari, aquest ja només surt a menjar acompanyat [p.100].

—En algun moment de l'evolució es va produir una mutació que va deixar els humans sense el segon sentit de l'olfacte: l'òrgan vomeronasal encarregat de detectar els senyals de les feromones [p.100].

—Fent l'amor se segrega oxitocina, que juga un paper fonamental en la conducta sexual, ja que està present en totes les seves fases: enamorament, postpart i lactància. La llet conté nivells alts d'oxitocina i prolactina, que faciliten el vincle entre la mare i el nadó [p.101].

—Juntament amb l'oxitocina, la vasopressina és un transmissor neurobiològic clau per a l'amor i la consolidació de la parella. És un pèptid que podria ser responsable del refús o l'agressió després de la còpula, que alguns identifiquen amb l'acte sexual consumat sense vincle afectiu [p.102].

—La testosterona constitueix un enigma: disminueix en l'home enamorat, mentre que augmenta en les dones [p.102].

—Quan un ratolí de camp (“ratón de la pradera”) femella s'aparella amb un mascle, desenvolupa una marcada preferència per aquell mascle, i quan se li injecta dopamina comença a mostrar preferència pel mascle que estigués present en el moment de l'experiment, encara que no fos la seva parella [p.102].

—La serotonina, en canvi, encapçala les substàncies que modelen el desamor. La seva falta s'ha relacionat amb l'agressivitat, la depressió i l'ansietat. Les drogues de la família del Prozac eleven els nivells de serotonina. Els persones amb trastorn obsessiu compulsiu tenen nivells de serotonina inusualment baixos, però alhora pensaments obsessius similars als dels enamorats: tots dos poden passar-se hores concentrats en un objecte o amb una persona [p.103]. Un estudi ho va demostrar: obsessius i enamorats tenien un descens de serotonina de fins el 40% [p.104]. En el cas dels enamorats, els nivells de serotonina recuperen la normalitat quan un afecte més subtil cap a la parella havia reemplaçat els primers sentiments més apassionats [p.104].

—Les persones enamorades tenen un índex de cortisol més elevat, reflectint l'estrès que produeixen els estímuls associats als inicis d'una relació sentimental [p.104].

—Les regions cerebrals riques en oxitocina i vasopressina (les hormones de l'amor) se superposen sobre aquelles riques en dopamina (el neurotransmissor de la recompensa). S'ha suggerit que les preferències mostrades per una parella es deuen, a llarg termini, als circuits de la vasopressina que, d'alguna manera, connecten amb els de la dopamina, motiu pel que un animal associarà una determinada parella amb una sensació de recompensa [p.105].

—En aquelles regions cerebrals riques en dopamina dels mamífers monògams, els anomenats receptors V1 de la vasopressina són més abundants que en els mamífers promiscus [p.105].

—Comença a concretar-se que el mecanisme afectiu de preferències utilitza el circuit de la dopamina per a què les experiències d'afecte siguin satisfactòries. L'atzar va voler que s'unifiquessin els circuits per a identificar la parella escollida amb el plaer, i que en nasqués l'amor irresistible [p.105].

—Durant la fase primerenca de l'amor, amb daltabaixos químics i hormonals, té més possibilitats de guanyar la partida aquell de la parella que sigui conscient que cavalca en una muntanya russa i sàpiga esperar el xiulet del final de volta [p.105].

—De quina manera una neurona informa de la intensitat de l'estímul que la fa vibrar? La duració de l'estímul es codifica en la duració de l'activació, mentre que la intensitat de l'estímul amb la freqüència de l'activació. És a dir, que allò que està en l'origen d'una sensació (sigui visual, tàctil o auditiva) és indiferent ; l'únic que compta és la freqüència dels impulsos i els canals de comunicació emprats pel cervell [p.107].

—El desemparament i patiment de la gent del carrer contrasta amb els fins evolutius benintencionats de les hormones i els circuits cerebrals [p.108].

—Com menys sofisticada és la forma de vida, més utilitat semblen tenir les feromones, especialment en els insectes [p.113].

—Es van humitejar lleugerament els llavis superiors d'algunes dones amb cotons impregnats de molècules de suor de les axil·les d'altres dones situades en un lloc geogràfic diferent, i es van sincronitzar els seus respectius cicles menstruals [p.114].

—S'ha demostrat que les dones poden garantir millor la descendència mitjançant l'orgasme, que és responsable d'una major succió d'espermes quan es produeix fent l'amor [p.121].

—Fluctuació asimètrica: desviacions o diferències respecte de la simetria perfecta (p.ex. un ull una mica caigut) [p.120]. Augmenten amb l'endogàmia, els naixements prematurs i els retards mentals [p.125]. Una bona simetria demostra que es té un capital genètic suficient per a desenvolupar-se i sobreviure, i converteix l'individu en una parella potencial sana i fèrtil [p.121]. Estadísticament, els homes més simètrics tenen més parelles sexuals que els homes amb més fluctuacions asimètriques [p.122]. Els esquelets dels indis prehistòrics demostres que els individus més vells tenien ossos més simètrics que els que morien més joves [p.127].

—El dimorfisme sexual és el conjunt de trets específics que diferencien els homes i les dones. Augmenta a la pubertat, constitueix un clar indicador de què s'està assolint la maduresa sexual i, per tant, el potencial reproductor [p.124].

—La gent tria cares que representin mitjanes poblacionals, que denotin menors nivells de fluctuacions asimètriques i que respectin el dimorfisme sexual de l'espècie [p.124].

—Els nadons mostres preferències clares per determinades cares abans que els hagi pogut influir l'entorn cultural [p.123].

—La creixent barreja de poblacions i cultures diferents redundarà en un planeta cada cop més simètric i, per tant, més bell i per això mateix més sa [p.125].

—Les dones tendeixen a sentir-se atretes pels homes que les fan riure, mentre que als homes els agraden les dones que riuen les seves gràcies [p.130].

—Els malsons no són somnis en el sentit literal, ja que no sorgeixen en la fase REM de l'acte del son, quan el moviment ràpid de les parpelles delata que l'organisme està somiant [p.137].

—Els ulls disposen de comunicacions nervioses que condueixen directament a un suport cerebral vinculat a la coordinació de les emocions i l'empatia. Es tracta de la zona cerebral de lòbul òrbitofrontal, que acompleix una missió estratègica decisiva en connectar la part del cervell límbic (responsable de les emocions) amb els mecanismes automàtics característics del cervell reptilià i l'experiència planificadora del cervell més evolucionat o neocòrtex. Es tracta de processos inconscients que desencadenen els automatismes necessaris per a culminar, per exemple, en un petó, activat abans que el neocòrtex hagi tingut temps de reflexionar [p.140].

—Fins ara creiem que la imaginació s'assenta primordialment en els conductes visuals, però amb investigacions recents es comprova que la informació canalitzada a través del tacte i, per tant, del contacte físic és primordial [p.140].

—La creativitat és un esforç multidisciplinar, i aquest només pot prosperar un cop assentada la capacitat metafòrica. I què té a veure la multidisciplinarietat amb l'amor romàntic? Doncs que aquest és l'antítesi d'aquell [p.141].

—Hi ha uns circuits cerebrals que el neuròleg Mark Lythgoe anomena inhibidors latents que, quan s'activen, tendeixen a filtrar i fins i tot eliminar tota la informació o soroll aliens a la tasca que estem executant [p.142]. Són fabulosos per a sobreviure, però incompatibles amb el pensament creatiu, ja que no permeten tenir la ment oberta al vendaval d'idees. Als artistes acostumen a no funcionar-los bé aquests inhibidors ; i a molts grans científics és al revés: els funcionen massa bé [p.143]. També semblen funcionar perfectament en una persona enamorada, que es dedica amb devoció al seu ésser estimat [p.144].

—A jutjar per les investigacions científiques més recents, hauríem d'anar acostumant-nos a renunciar a la idea de què la nostra capacitat d'imaginar és portentosa, indescriptible i diferenciada dels mecanismes ordinaris de la percepció visual i tàctil. De fet, a nivell biològic tenen el mateix efecte. Primer, en imaginar alguna cosa estem utilitzant els mateixos circuits cerebrals que quan la veiem ; segon, visualitzar mentalment alguna cosa desencadena en el cos els mateixos impactes que percebre-la. La única diferència és que en imaginar no s'activen aquells processos sensorials o motors destinats a entrar en acció [p.145].

—Pensar en la persona estimada pot millorar la relació amorosa, de la mateixa manera que practicar mots encreuats pot ajudar a mantenir la ment desperta [146].

—Només hi ha dues formes de fer cas omís de la realitat: o bé deixant-se dur per l'instint primordial o bé imaginant que la realitat és diferent del que és (com passa amb l'amor) [p.147].

—Segons Alain de Botton, el desig d'estimar precedeix l'estimat, i la necessitat ha inventat el seu propi remei. L'aparició de l'estimat és tan sols el segon acte d'una necessitat prèvia, tot i que en gran part inconscient, d'estimar algú [p.147].

—Els que creuen en l'amor estan d'acord amb què el sexe hi està involucrat, la il·lusió predomina, l'obsessió és inevitable, el grau de control conscient és molt modest i el temps de glòria molt breu [p.150].

—L'únic que ens diferencia dels ximpanzés és la nostra capacitat metafòrica per a ornamentar la persona asseguda al costat dels seus pares a la taula contigua del cafè amb els atributs que donen sentit a les nostres vides [p.151].

—Quan Walt Disney va crear un parc temàtic ple d'animals reals, els primers visitants es van queixar de com d'avorrits eren els animals biològics comparats amb els virtuals [p.151].

—Hi ha tres etapes en la relació de parella: la primera és l'estratègia de fusió mútua ; la segona la construcció del niu, és a dir, el suport material i social ; la tercera i més complexa la negociació dels marges respectius de llibertat i intimitat. Tots tres condicionats a la resistència dels materials biològics, inclosos els circuits cerebrals per on flueix el torrent inconscient de fluxos hormonals [p.155].

—La primera comesa de la parella és entendre's, i la veritat és que els bacteris semblen tenir-ho més fàcil. Quan es tracta de sistemes de comunicació, no sempre els més complexos funcionen millor [p.156].

—La gran diferència entre el llenguatge dels ocells i el nostre radica en què nosaltres no l'emprem només per a expressar estats emocionals, sinó per a intuir la ment dels demés (amb la intenció de modificar-la, manipular-la o, si es vol, millorar-la) [p.159].

—Com més nombrós és el grup de ximpanzés, més temps es dedica a la neteja i la cura de l'altre ; no perquè hi hagi més puces, sinó una major necessitat d'intercanviar informació social. Per a alguns antropòlegs, les interminables sessions de neteja i xafardeig social constitueixen les arrels del llenguatge. L'altra gran finalitat del llenguatge dels primats és la selecció sexual [p.160].

—Unamuno deia que quan dues persones es troben no n'hi ha dues, sinó sis persones diferents: cadascú com es creu que és, cadascú com l'altre el veu i cadascú com realment és [p.164].

—Malauradament, la majoria de les parelles dedica més temps a intentar explicar què pensa cadascú que a intuir el que pensa l'altre. Una pista útil per a l'harmonia en la convivència dels enamorats és compartir el secret de l'evolució: el llenguatge no serveix per a explicitar les conviccions pròpies sinó per a intuir la ment de l'altre [p.167].

—El període de fusió de l'amor és breu: de mitjana, l'enamorament perviu el temps necessari per a assolir els fins evolutius, és a dir, engendrar i cuidar els nens, que es correspon amb la saviesa popular i la investigació dels psicòlegs: uns 7 anys [p.167].

—Els únics fets comprovats per l'experiència sexual és que com més es practica més ganes es tenen de repetir-lo. I també a la inversa: l'abstinència sexual afecta el vincle de l'amor romàntic [p.168].

—Els occidentals som els únics, enfront de la resta d'animals i del món, que fem que el nadó dormi sol i separat dels pares [p.169].

—Ressonàncies magnètiques de cervells infantils sotmesos a períodes prolongats d'estrès revelen una disminució del volum de l'hipocamp, que augmenta la seva vulnerabilitat a la depressió, l'ansietat i el consum de droga o alcohol en la seva etapa adulta [p.169].

—La neurociència ha demostrat que no es bo deixar plorar els nens fins que rebentin [p.170].

—El matemàtic financer Nassim Nicholas Taleb anomena cignes negres ('black swans') els esdeveniments absolutament imprevisibles l'impacte demolidor dels quals portaria (en el cas de poder-los preveure) a prendre les mesures necessàries per a evitar-los [p.171].

—És probable que l'elecció de parella estigui també determinada pel concepte complex de la diversitat genètica requerida per a protegir-se d'amenaces invisibles. A molts bacteris i organismes destructors l'evolució els manté a ratlla fomentant la diversitat genètica, ja que gràcies a l'intercanvi de gens es crea un nou pany genòmic a la descendència que deixa inservible la clau que tenien aquells bacteris [p.171].

—L'antítesi de l'amor no és l'odi, sinó el menyspreu. El menyspreu és un senyal indeleble que permet anticipar el resultat negatiu de la negociació d'una parella [p.176]

—La versió curta del gen de la ciclotímia pot provocar la depressió suïcida, també en casos de desamor. És un desordre bipolar semblant al dels maniacodepressius, amb períodes alternatius d'excitació intensa i desesperança [p.179].

—Quan es pateix depressió o desamor, l'hipotàlem segrega, en direcció de la glàndula pituïtària, l'hormona alliberadora de corticotropina (CRH) o corticoliberina (per a molts, la molècula de la por) que, al seu torn, produeix l'hormona de la adrenocorticotrofina (ACTH), que arriba pel torrent circulatori, a les glàndules suprarenals, i les estimula per a què sintetitzin i alliberin, entre d'altres substàncies, cortisol (l'hormona de l'estrès) [p.180].

—Naixem proveïts de mecanismes programats per a formar forts vincles afectius. Quan aquests vincles es trenquen, sona la senyal d'alarma de la por atàvica a la mort per abandonament. Aquesta emoció desperta cada cop que una espasa ens separa d'un ésser estimat, sigui la mare o la parella [p.180]. Els mecanismes i hormones que flueixen pel cos d'un nen separat de la seva mare són els mateixos que els del cos d'un adult que pateix l'ansietat del desamor. Les mateixes descàrregues i circuits cerebrals són els responsables de què un 35% dels nens se sentin insegurs, i també de què un 12% d'adults contraguin una depressió en separar-se de la seva parella [p.181].

—Quan s'inhibeix la producció d'oxitocina per mitjans farmacològics al ratolí de camp ('ratón o topillo de las praderas'), que és l'espècie més monògama d'entre els mamífers, aquest s'aparella amb el primer que troba. Sense oxitocina no hi ha vincles afectius ferms ni comportaments maternals [p.181]. Quan s'apliquen neutralitzadors d'oxitocina a ovelles i rates, es desentenen completament de les seves cries ; en canvi, si s'injecta l'hormona en la medul·la d'ovelles verges, aquestes es comporten de forma maternal amb cries desconegudes [p.182].

—La possibilitat de posar-se en el lloc de l'altre i d'intuir el que està cavil·lant exigeix una escorça orbifrontal que hagi culminat la seva etapa de formació [als 3 anys??]. Aquesta part del cervell és el “controlador” de l'hemisferi dret que domina la infantesa ; és el que coordina les àrees sensitives de l'escorça cerebral amb les àrees més profundes i atàviques responsables de les emocions condicionades per l'esperit de supervivència [p.183].

—Abans la gent se separava perquè s'odiava. Ara perquè ja no s'estimen prou [p.188].

—Els homes s'enamoren més ràpidament que les dones [p.190]. Les dones disposen d'un major nombre de neurones per als centres que regeixen els sentits del llenguatge i la oïda ; i també són més grans els espais ocupats per l'hipocamp (punts neuràlgics de la memòria i les emocions) [p.190].

—S'ha descobert la incompatibilitat entre l'estrès i l'orgasme femení (p.190). L'home se'n ressent menys possiblement perquè té unes vint vegades més de testosterona (p.190). Els nivells de testosterona disminueixen aproximadament un 10% cada dècada després dels 50 anys (p.191).

—Quan els homes senten atracció física, també senten impulsos sexuals. Però una dona pot sentir-se atreta físicament i no tenir desig sexual (p.191). La libido femenina depèn bàsicament de la seva ment, no del seu cos (p.191).

—Hi ha individus que poden estimar sense desitjar, d'altres que poden desitjar sense estimar i uns altres perfectament capaços de desitjar sense amor [p.193]. Els resultats de l'enquesta del capítol 12 suggereixen que el desamor sorgeix amb major facilitat en aquelles persones que separen nítidament l'amor del desig [p.193].

—S'ha comprovat que les filles de cabres estressades són més propenses a heretar els impactes de l'estrès que els fills mascles [p.192].

—El punt de partida de l'autoengany resideix en el costum de formular generalitzacions positives sobre un mateix i particularment negatives quan es tracta dels demés [p.193].

—Una manera d'amagar més profundament que estàs enganyant algú és no ser-ne conscient [p.195]. A més, mentir conscientment resulta esgotador per al cervell [p.196].

—Els protagonistes quotidians de l'amor i dels gelos no reflexionen sobre els seus actes i molt menys són capaços del relat assossegat. En canvi, als que viuen en el món de les idees els està vedat el de les passions. Els que podrien elaborar teories sobre l'amor només saben de solituds, desamors i ficcions. Els que viuen no saben, i els que saben no viuen [p.205].

—Tradicionalment la teràpia del desamor passa per l'oblit forçós. Primer de tot, prenent consciència de què tot s'acaba: un arbre, una flor, la vida. La finitud és un atribut bàsic de la bellesa perquè únicament amb ella fermenta la intensitat necessària per a què esclati el plaer. La permanència, en canvi, banalitza el món [p.206].

—Antonio Damasio ha suggerit una nova teràpia: la millor manera de precipitar el final d'una emoció negativa és generant una altra emoció de la mateixa intensitat però de signe contrari. En lloc de capbussar-se en la interpretació minuciosa del malson, és necessari perseguir l'espurneig d'un nou esplendor [p.207].

[Per tornar a la primera part, clica aquí].

Viatge a l'amor (1 de 2)

VIATGE A L'AMOR Eduard Punset Com que m'he passat amb la verema de cites, en divideixo el recull en dues parts... i seré molt breu en la meva ressenya. De fet, no cal esplaiar-s'hi gaire, ja que és un llibre que es presenta tot sol: ¿què s'hi pot esperar quan va dedicat no a familiars o amics, sinó “als bacteris, cucs, ratolins i primats que ens han descobert els secrets de l'amor dels humans”? Però això és precisament l'interessant del llibre, que és ple de perles i curiositats científiques, assaonades i per tant més digeribles amb anades de l'olla i experiències personals de l'autor, des de simples peculiaritats de llinatge (la taca blava a l'epidermis del còccix que comparteix només amb la dotzena de famílies supervivents de les incursions mongoles del segle XIII, tal i com explica a la pàg 27) fins a d'altres més compromeses com la descripció a la pàgina 15 de la seva relació (abús?) sobre la minyona aprofitant la seva condició de fill de família poderosa. Tampoc, i això és més greu encara, no té cap vergonya d'amagar (pàg 135) que va ser representant de l'FMI a Haití durant la dictadura de Jean-Claude Duvalier. En antics posts (el recent sobre el pamflet contra l'estupidesa, i un altre sobre agressions capitalistes) ja s'ha fet referència a les malvestats de l'FMI i les seves titelles dictatorials. Però tanta anècdota i citació científica (ja sabem que als erudits els agrada de citar d'altres erudits amb l'esperança de què aquests, al seu torn, també els citin a ells) acaba deixant un sabor amarg a la lectura, probablement perquè no ens agrada que l'experiència amorosa quedi reduïda a fluids, hormones i circuits cerebrals. S'hi troba a faltar una reflexió sobre la part més pròpiament humana de l'amor, per molt que sigui un constructe artificial (i gratuït?) damunt dels fonaments inamovibles de l'evolució. I al senyor Punset no li falta humor ni poesia ni (per descomptat) coneixements per a parlar-ne.

Les traduccions (algun cop reelaboracions) són meves sobre l'edició en castellà, que és la primera que va sortir i la que vaig torturar amb subratllades i anotacions. La numeració de les pàgines, és clar, també hi han referència.

* * * *

—Les minories estan saturadament servides i sobrerrepresentades, mentre que la gran majoria viu en el desemparament o, el que és pitjor, traficant amb les receptes que els administren des de l'interès suprem i el dogma [p.9].

—La felicitat és l'absència de por [p.9].

—L'amor és una emoció que evolutivament va arrelar en els circuits cerebrals, entre d'altres, de la recompensa i del plaer, amb la finalitat de generar l'esplendor necessari per a garantir la perpetuació de l'espècie [p.9]. Segueix sent el que ja era fa dos mil milions d'anys: un instint de supervivència [p.10].

—El desenllaç de l'amor adult es forja a l'entorn maternal de la infantesa [p.10].

—L'impuls biològic de la fusió entre dos organismes ha derivat també en les bases de l'exercici del poder [p.10].

—Per fi s'està arrencant l'amor del domini de la moral per a col·locar-lo en el de la ciència [p.13].

—Els gens determinen la conducta potencial. Existeixen trets genètics o biològics que diferencien les conductes d'unes rates d'altres [p.13].

—Origen de la cerimònia nupcial: assossegar els ímpetus irrefrenables del nuvi i el pànic de la núvia mitjançant la celebració del ritual de la unió. “Tranquils! No passa res!”: aquest era el motiu i el missatge de la boda tribal [p.14].

—Segons la psicologia evolutiva, als homes correspon la funció de pregonar les seves excel·lents característiques genètiques i a les dones la decisió d'escollir bons gens o bons recursos [p.14].

—En menys de quatre setmanes l'embrió adquireix la mida d'un pèsol, però ja és un humà en què poden identificar-se els ulls, els ronyons, els membres i fins i tot la cara. I tot plegat sense que cap cervell previsor dins o fora de l'organisme supervisi el procés. És la loteria genètica [p.17]. Segueix sent un misteri impenetrable la naturalesa de la vibració, alè, xiuxiueig o senyal molecular que serveix de pauta a cada cèl·lula [p.18].

—Per què ens costa tant d'acceptar que les decisions mal anomenades conscients no són sinó la racionalització interessada i a posteriori de mecanismes inconscients? La ciència moderna qüestiona seriosament els conceptes de responsabilitat jurídica i moral. Cal desconfiar que a un psicòpata assassí li serviran els programes racionals de rehabilitació [p.18].

—Gràcies a les tècniques de ressonància magnètica s'ha pogut detectar que els músculs del dit d'una persona, quan apunta una altra, es posen en marxa una fracció de segon abans que l'ordre hagi estat formulada pel cervell. Ja ho intuïen per endavant les cèl·lules del sistema motor? [p.18].

—Resulta evident que només els processos automatitzats (com la respiració o la digestió) s'acosten a la perfecció. La història de la civilització, probablement, pugui interpretar-se com la progressiva automatització de processos [p.18].

—A les properes dècades, no només es consideraran delictes els comportaments resultants de la insensibilitat i la violència contra la biosfera, sinó potser també les actituds d'aquelles cultures dogmàtiques que suposin un obstacle insuperable per al desenvolupament de la tecnosfera [p.19]. La tecnosfera és el que ens ha diferenciat de les formigues, que segueixen encastades en el seu reducte biològic. La tecnosfera assegura la conversió del coneixement científic en una xarxa extensa de productes i processos tecnològics automatitzats. La vida sense tecnosfera seria sempre la mateixa, com en un formiguer [p.19].

—Segons el pensador reduccionista Daniel Dennet, el lliure albir és una invenció humana efímera, com el diner, i igualment la seva vigència està supeditada als terminis de venciment de la cultura que va nodrir tan un com l'altre [p.20].

—La major part del coneixement genètic és irrellevant, i quasi la totalitat de la cultura adquirida és infundada en un sentit evolutiu. La mera acumulació d'informació, ja sigui genètica o adquirida, no té per què comportar cap enriquiment [p.20].

—Com a organització social preferiríem algo menys estricte i més democràtic que el sistema d'un organisme viu. L'ànima podria ser l'alternativa a l'imperi dels processos automatitzats... si no fos una altra col·lecció de neurones robotitzades i organitzades d'una manera determinada [p.21].

—Quan a un animal en procés d'aprenentatge, mitjançant la informació i la comunicació, se li ensenya algo que l'ajuda a conèixer l'entorn, també succeeix algo (hi ha un canvi) en les neurones del cervell o en la seva xarxa de sinapsis, és a dir, que es produeix un canvi físic en l'estructura del cervell. Això revela que la memòria es manté malgrat els canvis estructurals que es produeixen, cosa que no podria fer cap ordinador [p.22].

—Un mínim de 50.000 milions de cèl·lules moren cada dia per apoptosi (suïcidi cel·lular programat) i són substituïdes per unes de noves. I tanmateix seguim sent la mateixa persona. En aquest sentit, l'amor formaria una mena de xarxa, d'estructura que confereix identitat enmig de la inestabilitat orgànica [p.22].

—Els enamorats es veuen perfectes i ho transmeten a la seva parella. Aquesta mena d'ego-booster o reforç per a l'ego forma part del positiu de l'amor [p.23].

—És ben sabuda, sobretot en les fases primerenques de l'educació, la influència de les expectatives dels demés en el desenvolupament del nostre caràcter [p.23].

—Segons alguns físics com Lisa Randall, els humans podríem estar immersos en un univers de més dimensions que les quatre comunament acceptades (una temporal i tres espacials). Si el nostre univers és, com podria provar-se la dècada vinent, només una minúscula rodanxa de mons paral·lels que ens traspassen sense tocar-nos (com en essència clamen les religions), es trastocaria profundament la consciència de nosaltres mateixos [p.25].

—Moltes de les nostres decisions són a mans dels milions de rellotges biològics allotjats en les nostres cèl·lules: no som nosaltres els que triem l'hora de llevar-nos al matí [p.25]. El biòleg Russell Foster assenyala que un nedador olímpic podria guanyar gairebé tres segons en recórrer 100 metres si la prova s'efectua a les sis de la tarda en lloc de les sis del matí [p.25].

—Els estudis de la neuropsiquiatra Yvette Sheline han demostrat que el fet que una persona sigui depressiva i violenta depèn tant de factors innats com adquirits (en qualsevol cas, només secundàriament de la voluntat de la persona). La part innata ve donada per un gen que codifica la proteïna que determina quanta serotonina (un neurotransmissor cerebral) flueix entre les neurones. La part adquirida depèn de l'entorn a què s'ha estat exposat durant el creixement [p.26].

—Fonamentalment, a l'univers només hi ha buit (la distància entre un electró i el nucli del seu àtom és proporcionalment la mateixa que separa la Terra de la Lluna). I l'espècie humana només té un recurs en forma d'emoció per a salvar aquest buit: l'amor [p.28].

—Allò que per al comú dels mortals és l'emoció bàsica i universal de l'amor, per als físics és una transició de fase, una reordenació abrupta i espectacular de la matèria [p.30].

—Als divuit anys, la neocòrtex (responsable de la programació i disciplina del comportament) encara no ha ultimat la seva autoconstrucció [p.30].

—L'amor és l'instint de fusió amb un altre organisme [p.35].

—L'origen de l'amor, al contrari que el de l'ànima, cal cercar-lo en un període de temps que ens sobrepassa, fins i tot en el pensament [p.36].

—La paradoxa del pensament modern consisteix en idealitzar l'acte d'estimar com l'antítesi de l'interès individual per a sobreviure o afermar el poder. Segons amb aquest sentir majoritari, l'amor constituiria l'exemple emblemàtic de desinterès suprem [p.39]. Però l'amor es remunta fins la unió de dues cèl·lules i la consegüent formació d'organismes multicel·lulars, segurament en un procés de depredació en què la presa no és digerida [p.37]. La vida hauria estat diferent per a molta gent si hagués encarat l'amor des de la perspectiva de la seva naturalesa de ressort per a la supervivència [p.39].

—Els animals grans tenen un coeficient metabòlic més lent del que en teoria els correspondria: com més gran és un animal, menys necessita consumir per gram de pes. Una pila de rates, grossa com un elefant, consumiria vint vegades més oxigen i nutrients que l'elefant [p.38].

—Els bacteris, organismes unicel·lulars que es reprodueixen subdividint-se, no moren mai. Un clon és idèntic al següent i aquest al següent, i així eternament. Només les mutacions aleatòries són responsables de la diversitat. Els organismes multicel·lulars com nosaltres, en canvi, són únics i irreemplaçables: la diversitat i el sexe comporten la individualitat i, per tant, la mort [p.41].

—No hem concedit la suficient importància al fet que el nostre organisme està dividit en cèl·lules somàtiques i peribles (la gran majoria), d'una banda, i cèl·lules immortals (les de tipus germinal, que sotmeses al procés de meiosi es transformen en gàmetes madures: òvuls i espermatozous) de l'altra. Part de nosaltres és immortal [p.41].

—Però és gràcies a la brevetat de la vida, a la seva finitud, que sentim intensament. Si la vida fos eterna, seria molt difícil poder-se concentrar en alguna cosa [p.41].

—La violència a la Terra va aparèixer el dia en què una cèl·lula eucariota es va menjar una bacteria cent mil vegades més petita que ella, perquè no sabia valer-se per si sola [p.43]. D'aquest mateix impuls, milions d'anys més tard i entre organismes pluricel·lulars, en diem amor.

—El naixement de la consciència d'un mateix, la capacitat d'intuir el que pensa i pateix l'altra comunitat caminant de cèl·lules i, en definitiva, la intel·ligència, confereixen la capacitat d'interferir i trastocar els reflexos purament biològics [p.45].

—Les quatre grans fites en el camí de la complexitat són: el sexe bacterià, la fusió de dues cèl·lules, el segrest de la línia germinal i les mesures compensatòries d'ordre i seguretat [p.45].

—L'amor té per fonaments la fusió, des de temps ancestrals, entre organismes assetjats per les necessitats quotidianes, com la respiració o la replicació, empesos per la necessitat de reparar danys irremeiables en els seus teixits i sumits en la recerca frenètica de protecció i seguretat [p.46]. En aquest impuls de fusió hi radica també l'ànim de domini sobre l'ésser estimat.

—En el cervell d'homes i dones s'activen àrees diferents quan es pensa en l'espai: l'hipocamp esquerre en el cas dels homes i el parietal dret i l'escorça prefrontal en el de les dones [p.50].

—Els homes són millors en la percepció de l'espai i desentranyant el funcionament de sistemes (inanimats, predibles, mecànics, col·leccionables), mentre que les dones estan millor dotades per a l'empatia [p.51]. La història de l'evolució ho confirmaria: l'home es va ocupar de la caça (tasca que requereix percepció de l'espai) mentre que les dones dels nens (més aptes per a reconèixer les emocions i estats d'ànim dels demés) [p.52].

—La major grossor, a les femelles, de l'anomenat cos callós (la regió cerebral que separa els dos hemisferis) li dóna una major versatilitat que als mascles, i la possibilitat d'atendre amb major desimboltura diversos assumptes alhora [p.52].

—L'espai cerebral reservat a les relacions sexuals és dues vegades i mitja superior en els homes que en les dones [p.53].

—Neotènia: a diferència que altres animals, els humans han anat conservant els seus trets juvenils en plena edat adulta (com l'ànim jogasser i la mentalitat infantil) [p.53].

—Fa 700 milions d'anys es va reafirmar el procés d'adoptar el sistema sexual de reproducció i l'aparició de diferències de gènere [p.55]. En els organismes primitius que es reproduïen sexualment, les cèl·lules que es fusionaven tenien la mateixa mida ; amb el temps, però, les donants van anar disminuint i augmentant les recipients [p.54].

—L'orgasme de la dona requereix, primordialment, una inhibició quasi total del seu cervell emocional ; és a dir, que es produeixi la desconnexió d'emocions com la por i l'ansietat. Per a fer l'amor, les dones necessiten estar lliures de preocupacions en major mesura que els homes. Novament veiem la importància de l'absència de por per a definir la felicitat [p.55].

—Una mosca Drosophila (la mosca del vinagre) mascle, que no hagi vist mai una mosca femella (per la seva condició de mutant cec i criat en solitud en una ampolla), no s'espanta el més mínim per a ensumar primer, composar després una melodia seductora amb la vibració de les seves ales i, finalment, copular i transmetre el seus gens a una femella també mutant cega acabada d'introduir a l'ampolla [p.58].

—Quan els primers artròpodes van abandonar el mar i el medi aquàtic ja no servia per a transportar material genètic, va caler inventar mecanisme més segurs i precisos, i el millor incentiu era que generessin plaer. Havia nascut la reproducció sexual tal i com l'entenem en el món modern [p.60].

—A diferència dels bacteris, nosaltres per a perpetuar-nos hem de tenir fills, perquè la majoria de les nostres cèl·lules moren [p.58]. Superar el món de la clonació per a accedir al de la individualitat suposa acceptar la finitud i la mort [p.61]

—La major diversitat genètica, pròpia de la reproducció sexual, ha facilitat l'adaptació dels organismes complexos a entorns extremadament canviants [...]. Si els pares produeixen diversos individus amb diverses combinacions genètiques, s'incrementen les possibilitats de què com a mínim un dels descendents posseeixi el conjunt de característiques necessàries per a la supervivència [p.60]. És en aquest sentit que la complexitat seria potser un objectiu potencial de l'evolució, en cas de tenir-ne [p.61].

—La passió per fondre's amb l'altre, la necessitat de crear vincles d'afecció duradors ; l'amor, en definitiva, utilitza uns circuits disponibles en el cervell similars a aquells pels que deambula l'impuls sexual. Avui sabem que l'èxtasi i el dolor generat pels vincles de l'amor romàntic tenen les mateixes arrels que l'amor matern [p.64].

—El sentiment de vincle afectiu i d'afecte maternal no és diferent de l'amor: en definitiva, estem parlant de la funció biològica que fusiona dos individus creant llaços inesborrables [p.65].

—La major part d'aquelles regions del cervell humà conegudes per contenir receptors de vasopressina i oxitocina s'activen tant amb l'enamorament com amb l'amor maternal ; és a dir, que les mateixes hormones estan involucrades en l'amor romàntic i en els vincles afectius dels adults. ¿L'amor es converteix amb el temps en una altra cosa? L'origen neural i hormonal segueix sent el mateix [p.66].

—La visió literària fonamenta l'amor en l'entrega i el sacrifici, mentre que la biologia en l'ànim de supervivència. La biologia ens ensenya que cada organisme, unicel·lular o no, busca ansiosament en altres l'energia que no té, la velocitat que li falta, la capacitat de respirar oxigen o la protecció davant de la incertesa [p.66].

—Cap rèptil saluda. Un gos, d'entrada, borda un altre gos. Els homes, en canvi, som molt amables. Ara bé, exercim el poder de manera abjecta. Els ximpanzés també poden matar sense compassió membres d'una tribu enemiga ; això sí, amb una condició: haver-se declarat la guerra oberta. Nosaltres, en canvi, en tenim prou amb estar en guerra amb nosaltres mateixos [p.69].

—Quan un lleó ataca un ramat de gaseles, el pitjor enemic de la gasela no és el lleó sinó les gaseles que corren més ràpid [p.71].

—La curiositat, que per a moltes espècies és un instrument de supervivència, en els homínids pot ser absolutament gratuïta [p.71].

—L'existència d'un ritus amb els seus procediments suavitza les exigències de bregar amb la recerca del plaer sexual, però no allibera, evidentment, de la necessitat de desenvolupar la intel·ligència social. El que no s'espavila en un entorn així perd, segur, la partida [p.72].

—Resulta imprescindible desxifrar el que està cavil·lant el cervell de l'altre i, invariablement, les especulacions giren a l'entorn de conductes discutibles, fragilitats, sentiments, sexualitat, enveja, música, art, etc. El llenguatge, que requeria un cervell important, mai va ser dissenyat per a entendre's, sinó per a confondre's [p.73].

—Per al psicòleg Geoffrey Miller, el neocòrtex és bàsicament un mecanisme per a seduir i retenir la parella sexual: la seva funció específica evolutiva consisteix en entretenir els demés i valorar, al seu torn, els seus intents d'estimular-nos. Geoffrey es fixa particularment en la música i l'art, construint el concepte d'entreteniment com a puntal bàsic de la selecció sexual [p.73].

—Darwin va ser el primer en suggerir que una espècie pot adquirir característiques supèrflues si aquestes són percebudes com atractives pel sexe oposat i li ofereixen avantatge sobre els rivals sexuals, com per exemple la cua del gall d'indi [p.75].

—Els nadons humans tenen el cap tan gran que passa amb molta dificultat pel canal de naixement. Només hi ha una opció: neixen dotze mesos abans d'hora [p.76].

—La perpetuació de l'espècie queda millor garantida quan sorgeix l'amor que quan l'apetència sexual es dissemina en trobades atzaroses i espaiades que podien coincidir o no amb els períodes ocults de l'ovulació de la femella [p.82].

—Les tres fites que marquen la nostra manera d'estimar són: el bipedisme, l'ovulació oculta i l'aflorament de la consciència [p.83].

—Quan parlo de consiciència al·ludeixo a la capacitat d'interferir amb els instints des del pla de la raó. Un individu que és conscient de si mateix és algú conscient del poder de les seves emocions i de la seva capacitat (mai demostrada del tot) per a gestionar-les [p.83].

—Un adult conscient podria prendre la decisió de no tenir fills. Aquesta capacitat anul·laria, teòricament, els fins perseguits per la selecció sexual de perpetuació de l'espècie. L'amor s'encarregaria d'eliminar el pensament conscient [p.83]. Això explicaria que un instint per a garantir la supervivència constitueixi alhora una font de problemes i patiments [p.86].

—En tornar del seu llarg viatge amb el Beagle, Darwin va fer dues llistes: una amb les raons per a casar-se, l'altra per a no fer-ho. Va guanyar aclaparadorament aquesta segona. Però uns mesos més tard es va enamorar perdudament de la seva cosina, s'hi va acabar casant... i van tenir 10 fills! [p.84].

—L'amor és el fruit apassionat i prohibit de tres cervells encara no del tot integrats: el dels rèptils, el dels mamífers i l'embolcall de la membrana del neocòrtex (de creació més recent) [p.89].

—Al cervell no li interessa la recerca de la veritat, sinó sobreviure [p.89]. O, segons el neuròleg Richard Gregory, el cervell no està per a buscar la veritat, sinó per a fer prediccions per a poder sobreviure [p.95].

—Tota la trama de Les desventures del jove Werther parteix d'un error neurològic: la separació entre enamorar-se i estar enamorat. La neurobiologia ens demostra que enamorar-se és un pas indispensable per a què floreixi l'amor. Però són dues coses diferents i només pot consumar-se si a la primera fase li segueix la segona [p.90].

—L'amor es recolza sobre dos fonaments que conformen també les malalties psicològiques: els records inconscients i els mecanismes de defensa. Enamorar-se depèn en gran mesura de les nostres experiències i d'aprenentatges passats. En aquest sentit té connotacions de transferències del passat. Molts psicòlegs hi veuen un retorn a la infantesa en el clamor per l'ésser estimat.

—El neuròleg Ranulfo Rufo, després d'anys d'experiments amb micos rhesus, ha conclòs que sense memòria no hi ha concepció del món, ni del amor. Davant d'un estímul extern (algú molt bell o intel·ligent), la part primordial del cervell activa una sensació de benestar. Per a què aquesta sensació es transformi en un sentiment d'amor o una emoció de felicitat cal que el pensament es posi a furgar en la memòria, a la recerca de dades o records similars. Si la ment no troba res que pugui comparar-se a l'estímul extern, llavors neix l'amor que fusiona la parella [p.92].

—Sembla suggerir-se que l'experiència amorosa més recent ha de superar sempre el llindar de profunditat i complexitat assolit per les anteriors. Com passa amb les drogues, cada cop es requeririen dosis més grans per a satisfer el síndrome d'abstinència [p.92].

—El neuropsiquiatre Elkhonon Goldberg ha comprovat que el nivell de felicitat augmenta a partir d'una edat avançada: no només s'han ampliat les dades i records per a confabular un poder metafòric cada cop més crescut, sinó que les últimes sensacions de benestar, per a poder transformar-se en sentiments, hauran requerit experiències més riques i complexes que les anteriors [p.93].

—En contra de totes les aparences, el circuit cerebral per a la recompensa es perfila com el pilar fonamental de la ment per a aprendre a sobreviure i interactuar amb la resta. I això no s'aconsegueix mesurant la intensitat del plaer o del dolor provocat, sinó el grau d'error en la predicció cerebral i assenyalant el consegüent canvi de rumb [p.96].

.

[Hi ha una segona part: clica aquí]