Ballant la Yenka

No és la meva intenció retre-li cap homenatge a aquest ball ridícul, malgrat que em recorda la dolçor de la infantesa. Ma mare tenia un disc de la Década Prodigiosa al que, amb recança, és probable que hagi d'agrair la disparitat d'estils musicals que m'atrauen. Val a dir que tampoc no és poc el mèrit que hi correspon al Dúo Dinámico, però no penso que sigui el moment de començar a treure els mals adobs que configuren els meus gustos. O sí, perquè podria entendre millor les apetències del meu cor, i qui sap si llavors seria capaç de diluir definitivament l'amor platònic que fa tans anys que em colesterolitza les venes. Fa una setmana vaig patir l'atac d'un maleït coàgul, i encara no me n'he refet. No m'arriba prou sang al cap, i no puc concentrar-me gaire en res sense emprenyar-me. Procuro, tanmateix, no pensar-hi, i faig esforços per a no incidir en aquest pensament torturós de records punyents de les pitjors ganivetades, i el meu cap va fent passetes ara a l'esquerra, ara a la dreta, ara endavant i ú, dos, tres... però no hi ha manera. I sovint corro el risc de patinar, sobretot cap a l'esquerra: ahir vaig assistir a la presentació d'un llibre sobre el Puigcercós, amb assistència del lloat i de nombrosos simpatitzants d'ERC. Em va decebre profundament veure com anaven vestits tots els assistents, amb un estil cada cop més indestriable de l'ecopijeria intel·lectualoide d'Iniciativa. No vaig poder evitar de recordar la decisió recent del Puigcercós de l'obligatorietat de dur corbata, i em venç la sensació que la meva concepció del que és ser d'esquerra desafina. Per tot plegat em quedo, d'aquests dies, amb el record de la Luisa (la dona de fer feines de la llibreria) ballant modestament amb l'escombra, tot criticant la Yenka (que sonava del meu ordinador, veritable caixa de Pandora musical) com un dels balls moderns (sic) que han ensopit els salons i discoteques tot impedint el contacte i el flirteig tàctil entre homes i dones.

Canvi d'espais

Sobre el malestar d'aquests darrers dies cal considerar també el pes de la imminència del canvi d'espai en què es desenvolupa la meva vida. Dit planerament, que hem de marxar del pis. Era una mort anunciada, perquè la filla de la titular del contracte de lloguer ja ens havia dit que volia tornar a instal·lar-s'hi al setembre, però ara resulta que la nena té pressa per a iniciar el trasllat i vinga a córrer tots. És l'ex d'un dels meus companys de pis.

És clar que el moment no és el més idoni per a mi, perquè ara només tinc ànims (desànims) per a tornar al refugi domèstic de mons pares, i distreure'm-hi amb l'ordinador i el satèl·lit, i oblidar-me del món exterior i de la gent que l'habita, tot plegat massa agressiu per a la meva feblesa.

Tornaré a cometre l'error de triar l'opció més conservadora, menys arriscada i més inactiva. Hauria d'aprofitar més la meva condició de jove, sense lligams emocionals (correspostos, és clar) i amb una feina de merda, per a fugir a qualsevol altra banda i començar de nou. Ganes no me'n falten (sobretot per la part d'engegar a rodar tot el que conec), i bona de la meva part racional em diu, espantada per la degeneració que comença a afectar bona part del meu organisme, que em seria profitós i saludable. Però em falta valor, decisió, confiança i . És clar que són unes característiques que, si ja les tingués, no m'estaria plantejant de fugir a qualsevol altra banda

Presagis

Un altre dels motius pels quals no havia escrit res aquests dies és que se m'anaven acumulant un seguit d'anècdotes estranyes, i recuperar el bloc amb un redactat farcit de fets paranormals no em semblava el més recomanable. Millor una bona dosi de pessimisme. És més el meu estil. Ja ho insinuava ahir quan deia estar "tocat", i ara provaré d'explicar-me breument. De manera general, porto uns dies en què estic més susceptible, asocial i malhumorat (com m'ho han fet notar alguns companys), alhora que força consirós, sensible i despistat. De vegades tinc la clara sensació d'estar desimplicat de la realitat que m'envolta, com si res anés amb mi ni jo tingués cap poder sobre els esdeveniments. Ho encaro tot amb desgana (fins i tot actes fisiològics obligats com haver de pixar), i se'm va acumulant una mala sensació a mig camí entre el cansament i la impaciència. Tot plegat no té res a envejar a un quadre mental típic de depressió, ja ho sé. Però ja he dit que allò important han estat els fets estranys que m'han acompanyat aquests dies. Fregant la neurosi m'atreviria a dir que aquell estat mental m'ha estat induït per tal de poder viure i experimentar millor aquest seguit de fets paranormals. El primer va ser la caiguda al carrer, davant meu mateix, d'un colom. No sé d'on va caure, ni de quina alçada ni per quines circumstàncies (tot i que desestimo l'atac d'una gavina, no només perquè no en veiés cap sinó perquè el colom no semblava tenir cap esgarrinxada ni ploma mal posada ; de fet, se'l veia sospitosament net per a ser el típic colom barceloní), però va fer un soroll fort, sec i desagradable en tocar terra, que va fer que tota la gent del voltant se li posés l'ai al cor (i més d'un deixés anar un improperi d'allò més groller). Però el més estrany és que a mi no em va agafar desprevingut ni em va provocar el més mínim ensurt, quan habitualment responc amb un atac de pànic als sorolls secs i inesperats. I no només això, sinó que sense ni pensar-hi ni interrompre les meves passes vaig desviar lleugerament la meva trajectòria per a encarar l'ocell, amb la clara voluntat de trepitjar-li la cara i matar-lo, per a estalviar-li l'agonia en el cas que encara no hagués mort per la caiguda. Com si fos algo que tingués interioritzat a base d'haver-ho fet ja mil cops a la vida. Afortunadament, no va caler esclafar cap crani, perquè l'ocell, després de mirar-me fixament amb una serenor del tot inapropiada per a un animal a qui acaben de rebentar-li un parell d'òrgans i se sap ja moribund, va petrificar la mirada i enrigir el cos, amb un rictus inconfusible (i cinèfil, si no hagués estat un colom) de la mort. Novament com si fos la cosa més normal del món, em vaig atansar a una paperera, en vaig treure un bossa de plàstic i vaig recollir el colom de terra, dipositant-lo amb molta cura i respecte dins d'un contenidor. Fins i tot vaig tenir l'estranya necessitat de fer-li una petita reverència davant la tomba improvitzada i efímera. El segon esdeveniment va ser un somni, lo qual de per si ja és motiu de sorpresa, donat que somio molt poc (o no sóc mai capaç de recordar el que somio). Potser per això, perquè no hi estic acostumat, em va afectar tant, però quan en vaig despertar tenia la sensació que no havia estat només un somni, sinó com una mena de missatge. Per a acabar d'adobar-ho, vaig somiar amb Déu. O millor dit, sobre Déu. El somni havia començat bé, és a dir, de manera purament científica, ja que tot girava al voltant de què Déu no era sinó una manera d'anomenar allò que hi ha més enllà del nostre coneixement, fins al punt que aquesta primera part del somni es tancava amb la frase (així tal qual la dic) de què "a mesura que la ciència avança, Déu s'escurça". Aplaudiments del públic i baixada del teló. Però quan aquest tornava a apujar-se quedava clar que el somni es carregaria amb continguts teològics i morals, i es va iniciar una discussió ben llarga sobre el concepte de 'gratuïtat'. La cosa es va complicar molt, però jo era capaç d'argumentar amb solvència sobre uns conceptes totalment aliens als meus coneixements reals (recordo pensar, durant un d'aquells moments que ets mig conscient de què estàs somiant, que com collons sabia jo tot allò). Tot plegat era un batibull d'idees, però just abans (mil·lèsimes de segon abans) que sonés el despertador, tot es va aclarir i novament me'n va quedar només una sentència (ara no sé si literalment era aquesta): "Déu és l'absència de testimonis, i la gratuïtat és la capacitat de fer coses bones quan no hi ha ningú que pugui veure que les fas". I em vaig despertar terriblement angoixat per la poca quantitat de cristians vertaders que hi ha per la vida. El tercer fenomen va ser quedar-me embadalit a un semàfor mirant el cel ennuvolat i rogenc amb què Barcelona es despertava. Els dies ja s'allarguen, i el meu desplaçament matinal en bici cap a la feina coincideix aquests dies amb la sortida del sol (bé, o com a mínim quan ja despunta per damunt d'alguns edificis i la claror natural pot anar substituint l'enllumenat elèctric). Ens havia de creuar un front de baixes pressions, i el cel anava farcit d'aquells núvols alts que sovint els precedeixen, i que donades unes condicions determinades provoquen unes sortides i postes de sol molt boniques. Les condicions d'una gran ciutat provoquen, a més, la sensació de l'adveniment d'un l'apocal·lipsi, amb totes les parets pintades amb les diferents intensitats dels rojos de l'infern. En aquest marc em trobava jo aturat a l'encreuament de Lepant amb Diagonal, mort de son i apàtic com exigeixen les obligacions de quarts de vuit del matí, mirant-me el semàfor en direcció al mar, amb la silueta ardent d'una de les Torres del Port Olímpic com a horitzó. I em sembla que m'hi vaig estar un parell o tres de minuts, totalment absent dels cotxes que em passaven pel costat pitant-me i donant-me records per a la mare. Quan vaig tornar en si, em va sobrevenir de cop tot el brogit del carrer, i els ulls em feien mal d'haver mirat tanta estona un focus de llum. També el cul, perquè m'havia quedat assegut en un postura una moca forçada (i indigna) damunt de la bici. I no recordo haver pensat en res durant tota aquella estona. El quart fenomen ja sembla més fàcil de poder explicar, i a més justificaria l'estar "tocat" (considerant que la força de l'inconscient és molt poderosa), però no deixa de tenir el seu misteri. La qüestió és que ara està fent 10 anys que sortia amb la Laia. De fet, havíem començat la nostra relació l'octubre anterior, poc després de conèixer'ns a la classe de tercer de BUP, però si ara és significatiu és perquè ella fa anys ara al febrer, i recordo perfectament moltes coses del dia del seu aniversari ara fa 10 anys. Estirant d'aquest fil puc anar recuperant (desenterrant?) molts altres records que m'omplen d'angoixa, i no pel record en sí, que és molt bonic, sinó pel pas del temps i, sobretot, per la pèrdua de tot aquest temps que ha passat des de llavors. Puc recordar massa bé detestar ja llavors aquesta inèrcia que ahir demonitzava, i en part (molt en part, perquè també hi va haver d'altres coses) la relació amb ella no va acabar bé perquè jo sentia la necessitat de sortir de la inèrcia a què es veu abocat un jove català estudiant de classe mitjana. Si mai hagués de compartir la vida amb algú, seria (hauria estat) amb ella. Ens aveníem molt bé. Però jo... vaja, m'odio quan veig el que he acabat fent després. No diré que han estat deu anys perduts, però posats a no ser capaç de sortir de la inèrcia m'hauria quedat amb ella. Però tot això se surt del tema d'aquest post d'avui, que són els fets paranormals, i lo estrany en tot això va ser que, després de lo de quedar-me aquell dia embadalit al semàfor, m'havia quedat una sensació estranya al cap, com d'incompletesa, com de connexió amb alguna altra cosa que no era capaç d'aclarir. I portava dies rumiant-hi quan un dia, després de dinar a casa mons pares, vaig sortir a passejar, com sovint feia quan vivia amb ells. Acostuma a ser un passeig sedant, reflexiu i tranquil, que m'ajuda a descarregar tensions i a ordenar una mica els meus pensaments. Malauradament, és un costum que no he aconseguit desenvolupar al pis de Sagrada Família, potser perquè els carrers aquí encara no em són (ni ho seran ja!) tan familiars com la Gran Via i la Plaça Universitat. La qüestió és que als pocs carrers em vaig asseure en un banc, i al cap d'una estona, en posar-se en marxa la munió de cotxes que omplien la Gran Via, ho vaig veure clar: el brogit dels cotxes quan vaig "despertar" del meu embadaliment amb les llums de l'aurora em recordava el brogit que havien fet uns altres cotxes 10 anys abans, quan m'estava una nit palplantat davant de l'interfono sota casa de la Laia, preparant-me la millor frase (era la nostra primera cita oficial) per a dir-li que ja podia baixar, que l'esperava per a anar a veure les dances tradicionals de la Plaça del Rei. I la segona casualitat és que d'això me'n vaig adonar després d'haver sortit a passejar i haver-me assegut en un banc... gairebé just davant d'on vivia la Laia!

Inèrcia

Com que aquests darrer mes els diaris han anat farcits de coses tan depriments, de fets tan descoratjadors i que em fan encara més difícil de confiar una mica en el món en què visc, no m'he vist amb cor d'escriure res. D'altres ho han fet molt millor del que jo podria, però tampoc he entrat al bloc per a donar els enllaços a aquestes anàlisis. I ara me'n penedeixo. Com sempre, com amb tot, en el fons no tinc cap excusa per a la meva inactivitat, però tanmateix diré que és perquè estic tocat. I diria que no han estat aquells fets depriments els que m'han tocat, sinó que ja venia tocat i per això mateix me'ls he pres massa seriosament. Tot i que, tan objectivament com puc, trobo realment decebedor que s'anunciï oficialment un canvi climàtic devastador però la nostra realitat, costums i expectatives segueixen endavant com si no hagués passat res ; o que es fa palesa la manca d'independència d'un dels pilars bàsics dels estats de dret (la justícia), i seguim endavant queixant-nos una miqueta però aquí tampoc ha passat res. Però bé, ja tenia Palestina, i Guantánamo, i els immigrants ofegats a l'Estret o corrent esparverats per Plaça Catalunya, i no passava res. Potser res m'ha fet mai tanta por com aquesta inèrcia destructiva, i mai m'he sentit tan malament com sentint-me'n part integrant. I difícilment em puc sentir mai més ridícul que quan penso en què se suposa que vull deslligar-me'n, que vull oposar-m'hi. Però no faig res. I no fer res és, precisament, la base de tota inèrcia.