El 10A va ser una festa

I la festa va ser triple: per començar, catalanista, sí, però (més important) fonamentalment democràtica i ciutadana. Centenars de persones, la majoria de les quals no ens coneixíem de res, vam aconseguir bastir, sense l'ajut de les institucions (és més: sovint amb l'opugnació de les institucions i els seus pamflets propagandístics), una consulta popular que ha acabat mobilitzant milers i milers de persones més.

Sembla mentida que al segle XXI encara haguem de lluitar contra vent i marea per a poder exercir un dret tan bàsic com és l'expressió popular. Diumenge n'érem conscients, i és per això, també, que en acabar la jornada electoral estàvem (a banda d'exhausts) eufòrics: per primer cop a la vida ens havíem sentit ciutadans d'un país que havíem fet nostre. Vam partir, ara ja fa més d'un any, amb la idea de trobar Catalunya, però pel camí ens vam adonar també que ens havíem de retrobar amb la nostra condició ciutadana: que ens neguen el fet de ser catalans és una cosa que ja sabem (i patim) des de fa molt de temps, però durant el procés de formació i consolidació de Barcelona Decideix vam apercebre'ns també de la falsedat de la nostra democràcia (quod erat demonstrandum) i la pobresa del nostre jo-elector, que passa ràpidament de model a enemic de la "democràcia" quan vol sortir-se dels camins marcats pels qui tenen el poder.

Diumenge, però, milers de persones vam poder retrobar-nos tant amb el país com amb la democràcia. Evidentment, és una cosa (bé, com ja dic, en són dues, i no sabria dir quina odien més que conquerim) que segueix fent segregar la bilis a molts aprenents de feixista (quan ja no mestres o oficials). Parafrasejant el gran Ovidi, podem dir que "aquells que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi sobre referèndums són els mateixos que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi". Però els controls de l'establishment no són perfectes, i feia mesos que molta gent (cada vegada més gent) en parlava, n'escrivia, en pensava i, finalment, aquest cap de setmana s'hi va manifestar.

L'ambient va ser, principalment, festiu. Però per a algunes persones va ser, més encara, emotiu: fins al nostre col·legi electoral es va acostar gent gran que havia viscut la República, per als qui el simple fet d'introduir en una papereta la seva voluntat (que la nació catalana esdevingui un Estat independent) suposava tot un gest carregat d'història i simbolisme. Un d'ells va voler que fos el seu nét —de no més de 10 anys— qui introduís el sobre a l'urna, "perquè serà ell i no jo qui podrà viure la independència". En moments com aquests senties el pes de la història damunt les espatlles, maleïes profundament els comentaris despectius de tanta gent (i tants periodistes!) ridiculitzant la consulta, i el fet de percebre la veritable importància del moment (és a dir, la de l'avi republicà, no la del periodista ressentit) et feia venir un nus a la gola. O tanta d'altra gent que, un cop havien introduït el vot, simplement et donaven la mà, et miraven als ulls i et donaven les gràcies. I nosaltres, des de la mesa, que els hi retornàvem amb tota la sinceritat.

També va servir per a tombar tòpics (és a dir: prejudicis): va venir a votar gent que jo no hauria pensat mai que s'atansarien fins a una urna a votar sobre la independència de Catalunya en unes consultes ni oficials ni vinculants i en una jornada en què el solet i el bon temps primaveral convidaven lascivament a gaudir del camp o de la platja. O tampoc no hauria dit mai que tanta gent, després que els haguéssim comunicat que no podíem acceptar-los el vot perquè no complien els requeriments (p.ex. el carnet era fotocopiat, o com a residència no hi comptava Barcelona i no duien el padró al damunt —¿qui dimonis el porta?—), se'n tornaven cap a casa i reapareixien al cap d'uns minuts (o hores) amb els documents en regla per a poder votar.

I ja he d'acabar [el temps m'urgeix a haver de dedicar-me a un imprevist laboral de dimensions imprevistes... no patiu, en breu us en faré cinc cèntims]. Però no voldria —ni podria— acabar sense donar també el meu sincer agraïment a la gent, a la munió de voluntaris, que durant els darrers mesos han donat tantes hores (alguns, fins a gairebé cremar-se) per a què aquesta festa fos possible. Ho faig extensible, evidentment, a tots els voluntaris de tots els municipis que, des d'Arenys de Munt, hi han participat. Però em centro especialment en la gent de Sant Antoni Decideix, en els meus nous amics del barri: l'Ignasi, el Marc (que encara em deuen estar maleint pel dia aquell, ara ja fa molts mesos, en què en una taula del bar Ordesa ens vam reunir i es van convèncer d'implicar-se en la consulta), la Marta, la Maria Antònia, el David, la Isabel, el Roger, el Jordi (bé, els Jordis), la Montse, l'Eloïsa, l'Oriol, la gent de l'Ateneu Layret (l'Eulàlia, l'Arnau, na Glòria, la Núria, el[s] Roger[s], el Gerard, el Toni, l'Adrià, la Roser, en Lluís)  i tants d'altres —disculpeu-me que no us citi a tots—que han fet possible aquest somni. Han estat sobretot ells (com tots els coordinadors de barri i de districte que hi han hagut d'esmerçar moltes hores i esforços) i no pas jo qui ho han fet possible. Ha estat una festa multitudinària, però no hi hauria hagut ni col·legis ni votants sense la vostra feina. Moltes gràcies.

Un torero ataca el local d'ERC del carrer Villarroel

* * *

[Actualització 19:30h]: El torero en qüestió, lluny de penedir-se pel que va fer ahir, s'ha despenjat amb unes declaracions al seu Facebook, que reprodueixo textualment: ""Señores la dictadura del nacionalismo catalán dictó sentencia, ahora las represarias [sic] al pueblo catalán llegaran [sic] y yo me quito la careta votaré al PP el unico partido que está con nosotros". Extret d'aquesta pàgina de Nació Digital.

* * *

Malgrat que cap dels grans diaris se n'ha fet ressò (tret d'El País amb aquest article i l'Avui amb un breu), la històrica decisió d'ahir al Parlament va tenir la cirereta amb l'atac que un torero (de nom Enrique Guillén) va cometre contra el local que les JERC (Joventuts d'ERC) tenen al costat de casa meva, al carrer Villarroel.

Una exposició més detallada dels esdeveniments la podeu trobar en aquest enllaç de RadioCatalunya, i també es comenta en aquest fòrum de Raco Català.

PD: no em costa gaire d'imaginar-me com hauria estat el tractament periodístic si algú hagués atacat una seu del PP per dir que recorrerà la sentència: ens haurien titllat de nazis en amunt.

Encara sóc per aquí

Em sap greu tenir el bloc tan abandonat, però un seguit de circumstàncies (totes menors i sense importància) me n'han tingut allunyat. Objectivament, el motiu principal ha estat el cansament provocat pel maleït Sant Jordi (amb els seus molts dies precedents i posteriors). Subjectivament, l'astènia primaveral (o la depressió mediterrània de no tenir gaire llum solar, perquè déu-n'hi-do-recollons quina primavera més britànica que portem) que m'ha tingut una mica avorrit i agobiat de la vida que porto. Finalment, la pressió que suposa portar tants dies sense escriure res, i que et fa pensar que no és gaire digne fer una reentrada cutre parlant de qualsevol ximpleria. Però al final, ja veieu, sempre acabo ignorant les ínfules de seriositat i em poso a escriure qualsevol cosa, com ara mentre espero que vingui el lampista a certificar-nos la mort del termo d'aigua calenta... [Preveig uns dies de lluita i d'estira-i-arronsa amb la propietària aviam qui es fa càrrec del mort].

Mentrestant, el cicle de vida i de mort ha continuat per la blogosfera: mentre ma germana em concedia el premi "Vale la pena" (que prometo col·laborar a perpetuar en breu), un dels meus blogs preferits, Diferència i Repetició, ha abaixat la persiana. Una pèrdua important, però espero en breu poder seguir gaudint dels textos de l'Aurora, sigui des d'un altre bloc o amb alguna de les seves col·laboracions a l'Accent o en algun altre mitjà compromès.

I no puc acabar sense comminar-vos a mirar el documental "Espies de Franco", que fins dimarts que ve es troba disponible a la pàgina web de Tv3 (a través d'aquest enllaç). Tampoc no és res de l'altre món, però com que posa de manifest la col·laboració franquista d'algunes patums catalanes (principalment el periodista Carles Sentís , que telefònicament segueix afirmant que ell era periodista i no espia, i l'escriptor Josep Pla), podia ferir algunes sensibilitats benpensants i Tv3 va decidir emetre-la només a hores intempestives (les 0:15h de dilluns) o infantils (a les 17h de dimarts), en lloc dels habituals horaris de màxima audiència. No és l'únic joc brut de Tv3 aquests darrers dies: fa poc va censurar el documental "Monarquia o República", de Montse Armengou, per evitar que es qüestioni l'hereu de Franco.

La legislació espanyola discrimina el català (Plataforma per la Llengua)

[Notícia extreta de la pàgina de Plataforma per la Llengua. N'he mantingut el text, però l'he reordenat una mica].

La Plataforma per la Llengua presenta avui tres informes complementaris que comparen el reconeixement legal que té el català a l'Estat espanyol amb la situació que experimenten altres llengües amb un nombre similar de parlants en el context europeu i en d'altres països plurilingües:

(1) 500 disposicions impositives del castellà a casa nostra. 500 exemples de normatives, reglaments i disposicions vigents que obliguen o estableixen de manera impositiva el castellà en les activitats i relacions amb l'administració als ciutadans i empreses del domini lingüístic català dins de l'Estat espanyol a desembre del 2009. [Descarrega'l en PDF].

Aquest informe exposa 500 exemples de normatives, reglaments i disposicions vigents que obliguen o estableixen de manera impositiva el castellà en les activitats i relacions amb l'administració als ciutadans i empreses del domini lingüístic català dins de l'Estat espanyol a desembre del 2009. Per descomptat, la majoria inclouen sancions lingüístiques. Entre aquests 500 exemples hi ha disposicions de tot tipus. Així, n'hi ha 54 de seleccionades que de manera clara obliguen el coneixement del castellà -i únicament del castellà- com a requisit per accedir o desenvolupar feines, tasques o altres activitats. En algunes d'aquestes lleis, s'especifica, a més, que les altres llengües oficials en cap cas no podran ser també requisits i s'estableix un màxim de puntuació de mèrits per si alguna administració les vol comptabilitzar per a l'obtenció de places.

Així mateix, hi ha 189 disposicions que obliguen a etiquetar en castellà, de fet 195 si comptabilitzem la totalitat de lleis que afecten a productes, inclosos aparells i maquinària, que, més enllà de l'etiquetatge, també obliguen a fer en castellà les instruccions, les garanties, els manuals d'ús o les dades dels béns i serveis. La retolació, la senyalització o els cartells informatius també estan afectats per les obligacions en castellà. Es mostren 16 disposicions o reglaments que, bé sigui en aeroports, carreteres, indústries, transports o avisos als consumidors, hi obliguen el castellà. Hi ha també 115 exemples de disposicions que obliguen a fer en castellà documents de tota mena. Aquí es tenen en compte tant els documents que els ciutadans o empreses han de fer o presentar per a l'administració, aquells que les empreses cal que facin per a altres ciutadans o consumidors, o els que està obligada l'administració mateixa. Se'n destaca que, com a situació excepcional en el context de la Unió Europea per a estats plurilingües semblants, s'imposen denominacions oficials de representació de l'Estat únicament en castellà, tant en la imatge institucional del nom de l'Estat, com de diversos organismes públics que afecten a tot el territori espanyol i o fins i tot es troben ubicats només a Catalunya, País Valencià o Illes Balears. Igualment, s'han seleccionat 76 disposicions que estableixen de manera obligatòria el castellà en carnets, targetes, documents oficials identificatius, llicències o títols oficials personals.

Un cas paradigmàtic és el d'aquelles lleis que impossibiliten, i per tant prohibeixen, l'ús del català. La més coneguda afecta als representants polítics catalans al parlament de l'Estat, on l'única llengua establerta i permesa, en una situació altre cop excepcional en el context de la Unió Europea, és el castellà. Tot i que el català és una llengua molt més parlada que la majoria de llengües oficials de la Unió Europea, el Govern espanyol mai no ha volgut que en fos oficial en aquest estament. No en va demanar l'oficialitat quan va entrar-hi ni tampoc posteriorment, com va fer Irlanda amb l'irlandès. L'informe recull també les legislacions espanyoles que ratifiquen aquesta situació

(2) Presència de les llengües pròpies en webs oficials de països multilingües. Comparació dels casos espanyol, suís, finès, belga i canadenc. [Descarrega'l en PDF]:

Aquest document compara els tractaments lingüístics dels webs institucionals del cap d'estat, el govern, el parlament, l'exèrcit, el tribunal constitucional o equivalents, els serveis ferroviaris públics i l'agència oficial de turisme en diferents països. La conclusió de l'informe és que totes les institucions analitzades, a excepció de les espanyoles, inclouen en els seus webs versions completes de com a mínim totes les llengües pròpies que assoleixen el 5% de la població o bé que compten amb més d'1 milió de parlants en el país. A més, en diversos casos aquestes institucions també inclouen en els webs versions en llengües pròpies menys parlades, com per exemple el sami a Finlàndia (0'3% de la població), el retoromànic a Suïssa (0'5% de la població) o l'alemany a Bèlgica (1% de la població). Altres exemples d'aquest reconeixement de les llengües pròpies en països multilingües per part d'institucions oficials és el cas de la monarquia del Regne Unit, que compta amb versions parcials del web en gal·lès i gaèlic escocès, tot i que els parlants d'aquestes llengües representen un petit percentatge de la població del regne. En canvi, ni la monarquia ni cap de les 7 institucions espanyoles analitzades inclouen versions completes en català dels webs (en 3 casos testimonial), tot i que aquests parlants representen un 17% de la població d'Espanya segons les dades de la CIA (govern dels Estats Units d'Amèrica) o més del 10%, segons la Universitat de Laval al Canadà. A Espanya, el català només apareix testimonialment en els casos de RENFE i el web del Govern, i sempre de manera excepcionalment parcial i barrejada amb el castellà.

(3) Tractament oficial de les llengües en els països de la Unió Europea i de l'espai Schengen. Comparativa en el reconeixement de l'oficialitat de les llengües en relació a les llengües pròpies més parlades de cada país. [Descarrega'l en PDF]:

En aquest document es posa de manifest també el caràcter excepcional del reconeixement oficial de les llengües d'estat en el cas espanyol. Així, en referència a la resta de països de la Unió Europea i de l'espai Schengen no hi ha cap país amb llengües pròpies que representin més del 10% de la població o que tinguin més de 5 milions de parlants que no siguin plenament oficials a l'estat en els mateixos termes que la llengua més parlada. Així, sí que trobem alguns dèficits puntuals en el reconeixement de llengües amb més d'un 5% de parlants i amb més d'un milió de parlants per als casos concrets de Romania, Itàlia, França i Eslovàquia, però en cap cas no s'arriba al cas excepcional d'Espanya. Així, d'entre els països que consideren oficials a tots els efectes totes les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 5% de la població hi trobem Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, República d'Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, Suècia, Suïssa, República Txeca i Xipre (sud). Entre els països que consideren oficials de l'estat només les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 10% de la població hi trobem Eslovàquia i Romania. Finalment, entre els països que ni tan sols consideren oficials de l'estat totes les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 10% de la població només hi ha Espanya.

*

La conclusió és que la legislació de l'Estat espanyol, de manera excepcional, fa un tracte discriminatori vers el català, i que la nostra llengua és la menys protegida de la Unió Europea si la comparem amb la resta de llengües amb un nombre similar de parlants. Els informes, per exemple, destaquen el tracte impositiu desmesurat que aplica el Govern espanyol, amb almenys 500 lleis que imposen la llengua castellana al nostre territori. També s'han analitzat els llocs web oficials de diversos països multilingües, amb la conclusió que també en aquest context el català és un cas únic de maltractament institucional. El català és l'única llengua d'entre les analitzades amb un nombre similar de parlants marginada en els webs institucionals de la Casa Reial, el Govern, el parlament espanyol, l'exèrcit o el Tribunal Constitucional, entre d'altres.

La Plataforma per la Llengua presenta aquestes dades en un context de continus atacs a la llengua catalana i en què han aparegut nombrosos processos que tenen com a objectiu posar constants traves a les legislacions que pretenen equiparar el català al castellà (l'Estatut de Catalunya pendent d'una sentència, les crítiques al Projecte de llei del cinema de Catalunya i al nou Codi de consum, etc.).

A títol de conclusió, la Plataforma per la Llengua assenyala que mentre la llengua catalana no assumeixi com a mínim el mateix estatus legal que el castellà en l'estructura de l'Estat, o fins que no s'aboleixin o s'equiparin totes les normes impositives del castellà a casa nostra, els ciutadans del domini lingüístic català no podran gaudir del drets dels quals gaudeixen les altres llengües en marcs comparables, i l'ús i desenvolupament ple de la llengua es veurà limitat, com passa ara, per la imposició legal vigent. La modesta legislació puntual en algun sectors per tal de contrarestar la situació, ben poc pot fer davant la maquinària impositiva, desmesurada i limitadora de la legislació estatal. Per la seva banda, els responsables polítics del domini lingüístic català tenen encara molt de camí per recórrer per equiparar o posar en evidència aquesta situació excepcional, tant en allò que afecta a les competències dels respectius governs com en la denúncia d'aquesta situació desigual pel que fa al govern de l'Estat.

Jordi Solé Tura

En les disputes eternes i caïnites entre el qui podríem anomenar trotskistes i estalinistes, jo acostumo a ubicar-me ràpidament al costat dels primers. Principalment, i com ens passa a la majoria, perquè el règim de burocràcia i terror instaurat per Stalin va ser efectivament exemplar, però precisament d'allò que el comunisme no hauria d'haver estat mai. I que consti, tanmateix, que accepto alguns dels arguments dels seus defensors, com ara que calien mesures excepcionals per a una situació excepcional, i l'URSS s'estava dessagnant llavors al bell mig de dos conflictes: a l'exterior pels interessos de les potències imperials i a l'interior pels anhels de llibertat de la classe obrera, i és evident no es pot anar només amb flors a la mà quan de tots dos conflictes en sortien enemics ferotges i despietats que et destrueixen si tu no els destrueixes abans. Ara bé, hi ha un bon tros de justificar l'ús de la violència (l'assassinat, la deportació siberiana) en situacions excepcionals contra l'enemic mortal (com jo puc arribar a acceptar) a passar a rebaixar unes tan greus mesures contra gent desarmada que sovint resultaven ser simplement un obstacle per als obscurs interessos personals de la classe política estalinista. Ja m'estic anant per les branques... El que volia dir és que, si bé normalment simpatitzo molt més amb el —diguem-ne— trotskisme, més encara després de la persecució estalinista del POUM (encara que ells estrictament ja no seguien les directius de Trotski) i l'assassinat de l'Andreu Nin mitjançant l'operació Nikolai, ara en canvi, arran de la mort del Jordi Solé Tura, he de donar la raó als qui acusen els trotskistes de preferir fer el joc a la burgesia contrarrevolucionària que als companys revolucionaris. Parlo, per exemple, de l'article que ha publicat a Kaosenlared en Pepe Gutiérrez-Álvarez (qui normalment gaudeixo molt llegint): Los tiempos de Jordi Solé Tura. És evident que la mort d'una persona és sempre motiu de dol, i més encara en les condicions amb què l'alzheimer havia anat corcant l'existència del Solé Tura. Però no veig per quins sets sous se li ha de dedicar el més mínim homenatge des de l'esquerra que encara es consideri conseqüent amb les bases marxistes (poseu-li l'etiqueta que preferiu: revolucionària, obrera, leninista, anticapitalista etc). ¿Potser perquè durant molts anys va ser-ho, de marxista conseqüent? Doncs precisament per això (perquè no es pot negar que, com a mínim, durant molts anys va dedicar-se en cos i ànima al Partido Comunista, fos això o no marxisme conseqüent) trobo jo que no es mereix cap homenatge, si no la major de les repulses, per traïdor. ¿Com pot ser possible que algú amb la seva trajectòria acabés esdevenint un dels pares de la Constitución (mira per on) i defensors del Rei (ves quin remei)? És clar que aquest seu gir el van fer moltes altres persones, però per això mateix també l'últim que calia era fer-li un homenatge, perquè ara tota aquesta generació de traïdors de passat esquerraníssim i present dretà podran endolcir la seva condició i quedar-se amb la consciència més tranquil·la encara. PS: Des d'un àmbit nacional, cal considerar també, com bé recordava ahir en Vicent Partal, que en Solé Tura "és el gran inventor d'un discurs sobre el país que s'entesta a creure que el nacionalisme és un invent de la burgesia". "Especialment, hauríem de saber criticar aquell llibret seu dels anys setanta [Catalanisme i revolució burgesa] que pretenia bastir les bases ideològiques antinacionalistes des de la perspectiva no pas del feixisme sinó de l'esquerra democràtica. I hauríem de poder dir, sense que això s'interprete com una falta de respecte, que era un pobre llibret que els historiadors fa anys que han deixat reduït a un simple exercici de batxillerat marxista ple de prevencions i ressentiments; i que, malgrat això, les idees d'aquell pobre llibret encara alimenten avui els sectors més espanyolistes de la dita esquerra catalana, que són precisament els que opugnen el sobiranisme".

Democràcies

Aquesta setmana ens està oferint un parell de grans exemples del que cal entendre per democràcia a principis del segle XXI: (1) Des d'Hondures ens ensenyen com cal celebrar unes eleccions per a què comptin amb el vist-i-plau dels EEUU: les ha de convocar una dictadura colpista, han d'incomplir l'acord Guaymuras-Tegucigalpa-San José, cal que siguin ratificades per un Tribunal Electoral de magistrats inhabilitats (alguns dels quals alhora són diputats del govern colpista) i que l'empresa contractada per a efectuar el còmput electrònic sigui propietat també d'un dels colpistes (de nom Arturo Corrales). Però tota aquesta farsa, en què ves per on ha resultat vencedor un dels colpistes (de nom Pepe Lobo), només ha comptat amb la participació d'un 21% dels electors. Hi ha un interessant recull d'articles a l'especial de Rebelión sobre Hondures. (2) Des d'Espanya un es pensaria que actuarien amb més subtilesa, però davant de l'amenaça secessionista abertzale-judeo-maçònica hi ha patriotes espanyols capaços de sacrificar el seu braç per a mantenir la indissoluble unitat de la Nació. I és que la Guàrdia Civil està esplèndida: a banda d'aquest heroic agent que ha provat infructuosament de simular ser víctima d'un atemptat d'ETA (d'on no n'hi ha no en raja, senyors), un cotxe camuflat de la Benemérita que transportava un dels detinguts de Segi va atropellar mortalment a Madrid un dona de 84 anys. Després d'un parell de dies torturat als calabossos, segur que encara aconseguiran que el detingut declari haver estat ell qui conduïa... I tot plegat en uns dies en què la brunete mediàtica ha reaccionat al·lèrgicament contra la impaciència catalana davant de la broma de l'Estatut (ja de per sí una broma), i ara ja en espera delitosa per l'emocionant crescendo fins a la celebració dels referèndums per la independència el proper dia 13 de desembre, en què la concepció i talante democràtics del Regne d'Espanya es mostraran amb tota la seva potència, riquesa i esplendor.

Card entre llasts: el Sostres ja no és a l'Avui

No tot són males notícies. Salvador Sostres ja no escriu a l'Avui, atès que la direcció del diari ha considerat que la seva columna Llir Entre Cards "és repetitiva i suposa un llast per al diari". Podeu llegir el seu precipitat (i moderat) article de comiat al mateix diari, o bé l'altre que ha escrit una mica després al seu blog, ja més en el seu acostumat to bel·licós i prepotent. [Com que en el seu blog em sembla que no té un enllaç per a cadascun dels articles, aquest en qüestió es titula "La veritat del que ha passat" i l'ha publicat avui 18 de novembre]. El director provisional de l'Avui, en Carles Flo, en surt força malparat: fins i tot s'hi arriba a "insinuar" que és un putero. No diré que les crítiques que hi escriu en Sostres no siguin veritat (el Partit "Socialista" deu ser una de les institucions més corruptes del país), però té collons que les faci algú que alhora està defensant aferrissadament Convergència, i fins a nivells ridículs, com ara encimbellar l'Alavedra i el Prenafeta a l'altura de "patriotes catalans", afirmacions que li han costat l'enemistat amb l'altra opinadora ultramuntana del país, la Pilar Rahola [llegiu-ne aquest article]. Segueix també ferm amb aquella altra de les collonades a què ens té acostumats, la de mantenir-se en la postura dretana clàssica que defensa i admira l'esforç (la maledicció bíblica del "et guanyaràs el pa amb la suor del teu front", perquè els poderosos sempre han tingut l'Esglèsia per a mantenir els privilegis), quan gairebé sempre qui ho diu ha tingut la vida regalada. El nostre amic Sostres no en podia ser una excepció, perquè si ha arribat on és ara (a banda de les seves innegables capacitats literàries, que admiro), després d'haver estat alumne de l'elitista escola Aula, ha estat gràcies a la seva mamà, capità general de l'imperi del càtering Semon, tant o més elitista que l'escola Aula.

Caldria preguntar-se, ja que en parlem, com és que algú que reparteix carnets de patriotisme català permet que la seva mare allotgi la pàgina web en un domini ".es", i que la pàgina principal surti per defecte en castellà... Però bé, és que a part de bon escriptor, tota la resta de qualitats del Sostres no són precisament favorables: a banda d'incongruent, és mesquí, superb i fatxós. Per a acabar-ho d'adobar, en el seu blog hi ha posat un número de compte bancari per a què els seguidors entusiastes li facin una "donació per a mantenir la pàgina". Visca l'esforç, eh Sostres? Si ja sembles un "sociata", paio, volent viure de subvencions no maternes! Però ja ens coneixem ja, i tot plegat només és una tapadera per a recaptar diners amb d'altres finalitats... Aviam si el teu odiat Garzón t'acabarà engarjolant al costat dels abertzales!

Magdalenes d'alt standing

L'espai social Magdalenes (és a dir, la casa okupa situada al carrer del mateix nom, al Barri Vell de Barcelona) ha rebut una ordre judicial on se'ls notifica que seran desallotjats qualsevol d'aquests dies. Com que és un espai que ha beneficiat els veïns del barri (principalment, l'inquilí víctima de mòbing que encara hi viu) i que tampoc no ha ocasionat molèsties ni brutícia durant els 3 anys que porta en funcionament, els mitjans de comunicació no se n'han fet ressò. Allò que ven, allò que cal esbombar, allò que agrada, són els esquàters guarros, sorollosos i borratxos. La resta (la gran majoria) no surten als mitjans de desinformació, no fos cas que la gent es fes una idea encertada de les coses. L'única excepció l'he trobada al diari El Punt, que li dedica en la seva edició d'avui aquest article de títol inequívoc: Millor esquàters que turistes. Si hi ha algú de les CUP Barcelona que em llegeix, proposo que sigui el lema de la campanya de les properes eleccions municipals. Perquè cal que triem. Al carrer Magdalenes, o bé la casa okupa o bé l'Hotel Catalònia que els vol fer fora. A Barcelona, o bé seguim amb aquest model pensat cada cop més exclusivament per als turistes i la gent rica, o bé decidim apostar i donar suport als centres socials i a propostes com ara els Habitatges Realment Públics. O bé unes magdalenes casolanes, fetes amb amor, humilitat i artesania, o bé unes altres de prefabricades, plàstiques, nocives i amb l'únic objectiu d'enriquir la butxaca d'uns pocs.

Sant Antoni anticapitalista

Jo vaig néixer i viure durant 18 anys al barri de Sant Antoni, a l'esquerra de l'Eixample de Barcelona. L'actual pis de mons pares (que havia estat del meu besavi) només en dista un parell de carrers, alguns dels meus amics encara hi viuen i no puc estar-me gaires setmanes sense atansar-me al mercat, sobretot a remenar llibres vells els diumenges al matí, però també a comprar-me la majoria de la roba, perquè el meu no-estil, encara avui després de tants anys, es podria definir com a "grunge de mercadillu": texans (que no veuen la rentadora fins que ja poden caminar sols) i samarretes o camises barates del Mercat de Sant Antoni. I això, que consti, és degut moltíssim més a ma mare i al mercat que no pas als Nirvana! ;-) En definitiva, que és el lloc d'on em sento fill i encara hi passo sovint. Tanmateix, ja no el veig com abans, principalment perquè ja fa 12 anys que no hi visc i, per tant, ja no el visc. Quan passo prop de la meva ex-casa, al carrer Sepúlveda entre Borrell i Viladomat, de vegades encara trobo gent amb qui saludar-me, però cada cop són ocasions més comptades. I és una llàstima. Mai no ha deixat de ser Barcelona, però de petit hi recordo una relació força més propera i humana entre els veïns, una relació més de poble, més de... barri. Encara que no ens coneixíem ni una ínfima part dels seus habitants (al barri hi viuen unes 40.000 persones en menys de 90 hectàrees!), com a mínim al meu tros de carrer ens saludàvem pel nom amb tots els botiguers (és clar que la majoria eren botigues d'electrònica, i ma mare era la caixera de Comercial Radio Bertrán i mon pare un dels fundadors de Diotronic). Els llocs els coneixíem per la persona, no pel comerç en sí: els bars eren "el Jordi" i el "Paulino" (quan en realitat el primer es deia "City Bar" i el segon encara es diu "Bar Ràdio"), anar "a la Katty" volia dir anar al colmado, anar "al Valentí" a la papereria (bé, val a dir que en aquest cas també era el nom de la botiga), etc. Però la majoria de botigues de llavors ja no hi són, i molts veïns han mort o han marxat. Suposo que és per això que ja no sento la mateixa proximitat que abans, i no perquè el barri hagués patit un retrocés en la seva identitat i costums. Bé, en algunes coses sí, que ha canviat, perquè jo encara recordo passar-me la major part del dia, quan no era a l'escola, jugant al carrer (sobretot al voltant de la Casa Golferichs), i ara és una cosa gairebé impossible, amb tanta sobreprotecció paterna, televisors de gran format i consoles d'última generació. Però són coses dels temps, no de l'espai. El mercat encara hi és (bé, ara mateix i per 4 anys està en obres, i les parades ocupant mig tram de la Ronda de Sant Antoni), i el mercat és el cor i el principal motiu d'aquest tarannà més popular que sempre ha tingut el barri. No sé per què m'estic allargant tant (ja repapiejo, com els iaios). El que volia dir és que en els darrers mesos el teixit social i els espais reivindicatius del barri de Sant Antoni s'han reforçat, i me n'alegro. Me n'alegro i, en la mesura que pugui, hi participaré. En primer lloc, s'hi han establert dues cases okupes, fet que suposa una novetat. No tant l'okupació en sí (que algun pis sempre n'hi ha hagut), sinó que són dos edificis sencers amb vocació d'espai arrencat a l'especulació i al capital i oberts als veïns. Són la Rimaia (Casanova 17) i La Otra Carbonería (Urgell 30). Aquesta última gairebé no la conec, i a la Rimaia de moment només vaig assistir-hi en una assemblea que van dur a terme fa un parell de setmanes. El seu projecte m'agrada, és el d'una Universitat lliure, i de moment ja han començat un curs d'electricitat ("Academia de Electricidad Nikola Tesla"), al qual m'agradaria assistir però per qüestions d'horaris em temo que no podré. Com a mínim, els he dut alguns dels llibres que tenia de quan fa un parell d'anys vaig matricular-me a aquella merda de curs en què no em van ensenyar res i em van fer pagar 1400€, perquè ells segur que en faran millor ús que jo en tenir-los a casa criant pols. A sobre, la idea és que els alumnes, en acabat el curs, vagin a les cases de gent sense recursos a fer-los les reparacions gratuïtament. També he de destacar la Xarxa Comunitària de Sant Antoni, més coneguda com Xarxantoni, nascuda al voltant del mercat de les puces de diumenge i establerta ja com a lloc referent per a l'intercanvi d'objectes (en la línia del Mercat del Trasto de Torelló del que sempre em parla la Raquel). I, finalment, l'establiment de l'Ateneu Layret al carrer Villaroel 49, que encara no he pogut visitar (tot i que un parell de vespres hi he passat pel davant, però era tancat). De fet, demà ho tornaré a provar, perquè és un dels llocs on es venen els tiquets pel dinar de presentació de la CUP de Barcelona (veuge-ne també el video) aquest proper diumenge al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia. Una molt bona notícia. Aviam si ara, un cop ja consolidad el pinyol, podem bastir una forta alternativa d'esquerres a l'ajuntament de Barcelona. L'assalt popular per a recuperar la part de ciutat que ens correpon ha començat, i Sant Antoni, pel que sembla, s'hi està preparant.

Arenys: el Món vs. Espanya

Gràcies a la consulta d'Arenys, la metxa independentista ha aconseguit un ampli ressò internacional. En aquest article de Vilaweb trobareu força enllaços de la premsa estrangera, i en aquest altre d'El Punt podeu llegir la frase amb què el corresponsal de la BBC (ni més ni menys!) va començar el seu reportatge: «Què passa a Espanya, que es prohibeixen votacions i s'autoritzen alhora manifestacions feixistes?». És il·lusionant comprovar com a la resta del món pensen igual que nosaltres, encara que els mitjans espanyols segueixin entossudint-se en denigrar la proposta dels referèndums i fent jocs malabars per a defensar-ne la seva prohibició i alhora quedar com a més demòcrates que ningú. Com a exemple d'ambdues coses, aquest article de Libertad Digital, que acaba així: «tras ver el surrealista espectáculo, un cámara de la productora alemana "Deutsche Film" ha augurado que "Cataluña será independiente la próxima década"». El joc brut, evidentment, continua: ahir amb mons pares ens miràvem al migdia les notícies d'Antena 3 (perquè a TV3 encara retransmetien la Fòrmula 1), i la seva crònica es va centrar en el llançament de pedres contra l'autocar de Falange (o sigui, que els intolerants seguim sent naltros), sense posar gairebé cap imatge de l'ambient fesitu i pacífic que s'hi vivia. També em vaig fixar que en totes les imatges (tres, si no recordo malament) en què hi sortia algú votant, aquest portava un nen (el seu fill, cal suposar), en braços. "Quina ximpleria!", em direu. Potser sí, però cal tenir present que dins de la campanya manipuladora contra els catalans, els mitjans espanyolistes bombardegen dia sí i dia també amb què aquí parlem català i tenim sentiments propis perquè rentem el cervell de la canalla des de que són ben petits. Suposo que recordareu, perquè en va ser l'exemple més clar, la polèmica per l'anunci de les seleccions esportives catalanes que van acabar prohibint perquè hi sortien menors. Em temo, doncs, que no va ser un fet fortuït, i que es va voler seguir alimentant inconscientment aquesta relació entre catalanisme i rentat de cervell. A la majoria de mitjans espanyolistes que he consultat fins ara donen més importància (evidentment!) a què només hi va participar el 41% dels electors en lloc de destacar que el vot a favor va resultar aclaparador: 96%. [bé, n'hi ha que aquesta dada ni tan sols la donen, com l'esmentat article de Libertad Digital]. Ara de cop s'han adonat que un 41% és un percentatge baix democràticament parlant. A la resta de votacions, quan els índexs eren força similars, tot era legitimitat i democràcia de la bona. El que sempre hem tingut, ja ho veiem, ha estat periodisme del dolent. El súmum del joc brut, tanmateix, se l'endú Intereconomía. Mireu, si no, aquests dos vídeos: http://www.youtube.com/watch?v=fZlDxePIQ14 http://www.avui.cat/cat/avui-tv.php?video=141 Ja els està bé. Que rabiïn. Que es fotin. Que els donguin pel cul. Botifarra. Que s'hi vagin acostumant. I, d'aquí a uns anyets, bon vent i barca nova. Gràcies, arenyencs!

Conspiracions: de serioses i de més risibles

(1) És època de conspiracions. En parlava d'una de climàtica no fa ni 15 dies, i aquesta setmana se me n'han ajuntat unes quantes. Vaig de pet cap a la bogeria? És possible, perquè abans d'ahir se'm va espatllar el portàtil d'una manera molt estranya, i no vaig poder deixar de pensar si se m'havia mort tot sol o havia gaudit de l'ajuda d'alguna mà censuradora. En el nostre país, criticar al rei o el paper de les forces de seguretat té els seus riscos, o no? La qüestió és que, tot d'una, la connexió a internet va alentir-se de manera significativa, i al cap d'una estona l'ordinador va començar a fer-me coses estranyes, la més sospitosa de totes quan se'm va tancar i tornar a obrir la finestra del navegador sense que jo hagués pitjat cap tecla. Al cap de 2 minuts ja el tenia bloquejat del tot, i en tornar a reiniciar-lo em donava error i no em deixava arrencar l'Ubuntu. El lector de CD tampoc no em funcionava (quan fa dos mesos sí, que és quan me'l va donar ma germana), i en conseqüència l'he hagut de tornar a instal·lar a partir d'una còpia a un USB que em vaig fer ahir des de l'ordinador de casa mons pares. [Aprofitant l'avinentesa, m'he instal·lat la versió Xubuntu, que és l'Ubuntu per a ordinadors antics, ja que demana menys recursos al sistema. I de moment funciona bé. Total, el mes vinent surt la nova versió d'Ubuntu, i si és cert que millora el sistema d'arxius ext3 en ext4, tornaré a formatar-me el disc dur quan me l'instal·li, perquè prometen més velocitat].

(2) Sense deixar les conspiracions de tipus risible, La Vanguardia ens sorprenia ahir amb la Contraportada en què entrevistaven Alfred L. Webre, director de l'Institut per a la Cooperació a l'Espai (ICIS). Es titulava "Mart està habitada per humanoides", i encara es pot llegir sencera a la pàgina web de La Vanguardia. No té desperdici. Però encara que em crec ni la meitat del que s'hi diu, no deixo d'estar convençut de què uns dels mètodes de desinformació més habituals de què som víctimes consisteix en inundar un esdeveniment amb milers de notícies, les unes dient una cosa, les altres el seu contrari i aviam qui la diu més grossa, però que darrere sempre s'hi amaga una mica de veritat. És a dir, que respecte dels alienígenes, si bé no em crec que hi hagi ciutats subterrànies a Mart, em sembla força probable que ens amaguin alguna cosa. Que ens amaguin la Veritat, com es diu en dialecte conspironès.

(3) Més seriosament, dimarts passat el Canal 33 passava un documental de la BBC sobre l'atemptat a Nova York: La Conspiració de l'11-S, la Tercera Torre. No l'he trobat disponible a la web de TV3 (només aquest petit reportatge relacionat) però, si no m'erro, és aquest mateix que es troba trossejat (i en anglès) al Youtube: part 1, part 2, part 3, part 4, part 5 i part 6. I avui mateix Rebelión publica una entrevista que en Salvador López Arnal li fa al professor de Filosofia del Dret José Luis Gordillo [llegiu-la aquí]. Us en recomano la lectura: s'hi diuen coses molt interessants i dóna força enllaços per a documentar-se sobre el més que possible cop d'Estat que va realitzar el govern Bush.

(4) A Catalunya estem conspiranoics amb què l'Estat espanyol i els seus representants ens volen anorrear com a poble. I de vegades ens ho posen ben fàcil: si fa uns dies parlàvem de l'agressió de dos Guàrdies Civils a Palma, avui ens toca parlar d'un policia que ha acusat de desordre públic una senyora que li ha parlat en català en una comissaria de Barcelona: un altre policia que no entén el català. Es dóna la circumstància que aquestes dues víctimes del tarannà demòcrata espanyol no són catalans de naixement, sinó d'adopció. És a dir, immigrants que han après el nostre idioma. I això ens ensenya dues coses: una, que haurien de remodelar el disseny de la Queta, la dentadura mascota de la campanya "Dóna Corda al Català", i trencar-li un parell de dents; i dos, que als immigrants espanyols dels anys seixanta que no han volgut integrar-se els fa molta ràbia que alguns nous immigrants sí que provin de fer-ho.

(5) Per a acabar, la part més freakie de les conspiracions. Si voleu riure una estona, us recomano la pàgina Rafapal. Una pàgina que, per cert, no compta amb gaires simpaties: des de "El Nuevo Orden Mundial" (sic) la critiquen perquè deixa en ridícul els conspiradors "seriosos" com ells ; des de "Maresme Mystery" (re-sic) l'acusen d'estar al servei del contuberni jueu. Si podeu llegir tot l'article sense ofegar-vos amb el riure, veureu que dins d'aquest complot jueu també hi formen part en Bassat, en Laporta i el Florentino Pérez!

Pallassos (finançament i Pirritx eta Porrotx)

El meu post d'avui és bicèfal, i parlo de dos temes que, en principi, no tenen res a veure. Ben mirats, però, tenen en comú parlar-nos de fer el pallasso. I també de la prepotència espanyola i del seu respecte per les lleis quan es tracta d'aplicar-la als indis irredents.

* * *

(A) FINANÇAMENT Ja tenim l'acord sobre el finançament. Al meu entendre, una porqueria. Principalment, per dos motius: un (i principal) perquè implica que l'Estatut de Catalunya és paper mullat; dos, perquè és insuficient. Breument (i segons dades que he extret de força llocs, recomano les anàlisis de Vilaweb, l'Elisenda Paluzie i l'Uriel Bertran): 1.- L'Estatut ja no val per a res (ja no cal que els espanyols es molestin en retallar-lo, ja ens encarreguem els catalans de no donar-li cap valor ni importància). En Vicent Partal ho diu millor que jo: "hi ha un factor especialment greu en aquest acord, que és que el govern de Catalunya accepta que l'articulat de l'estatut no té valor jurídic, car l’acord vulnera les disposicions finals relatives al títol de finançament. [...] Acceptar qualsevol cosa que vaja més enllà és, per tant, assentar un precedent greu. I ben greu, perquè tots sabem que l'agost vinent segurament que arribarà una important retallada jurídica de l'estatut. Per tant, després del pacte del finançament, com podrà argumentar el govern català que l'estatut és una llei que ha de ser respectada com es va aprovar? Si el govern de Catalunya mateix no considera necessari de respectar articles que són literals, com podrà exigir respecte als articles que seran interpretats?" 2.- Una de les coses que marca l'Estatut és que fixa que el nou model de finançament ha de començar a funcionar, a tot tardar, el 9 d'agost de 2010. La ministra Salgado, però, ha anunciat que no serà 100% operatiu fins al 2012. 3.- L'Estatut també fixa en 5.000€ l'any les quantitats a rebre. Tanmateix, la ministra ha anunciat una aportació extraordinària d'11.000 milions per a totes les comunitats autònomes, dels que no ha volgut confirmar la xifra corresponent a Catalunya. Segons la Generalitat, serà de 3.800 milions, però realment no hi ha manera de saber-ho, i ben bé podrien ser-ne menys. De fet, cadascú es pensa que serà ell qui s'endurà el peix més gros: si sumem les estimacions fetes fins ara per nou dels governs autonòmics, la quantitat de diners addicionals del 2012 ja puja a 10.300 milions (!): el País Valencià parla de 1.900 milions; Catalunya, de 3.800; les Illes, de 300; Extremadura, de 200; Castella-la Manxa, de 500; Canàries, de 400; Andalusia, de 3.100; Cantàbria, de 100 i la Rioja, de 70, de tal manera que solament en resten 700 per atènyer els 11.000 anunciats per Salgado, que s'haurien de repartir entre sis comunitats autònomes més, entre les quals Madrid, que pot obtenir una quantitat que pot ser força grossa. Difícilment, doncs, quadraran les estimacions de totes les comunitats autònomes amb la quantitat anunciada per Salgado. 4.- El nou finançament tampoc no recull cap de les variables que exigeix l’Estatut: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d’exclusió. Respecte de la immigració, per exemple, resultarà en uns pitjors serveis sanitaris, perquè la Seguretat Social atén tothom (sigui ciutadà espanyol o no, i a Catalunya hi viuen molts estrangers) i els càlculs de l'Estat s'han fet en relació als ciutadans oficials, no als residents reals (com demanava l'Estatut) que són els usuaris veritables del servei. O sigui, que si volem la mateixa qualitat que a Extremadura, haurem de pagar-ne nosaltres la diferència... 5.- L'Estatut exigeix bilateralitat, i no n'hi ha hagut de cap tipus. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú. 6.- Un dels objectius a assolir amb aquest finançament era el de reduir substancialment l'espoli fiscal que pateix Catalunya, que tindrà un pot acumulat (això és com la 6/49) de 21.000.000.000€ (!!) aquest 2009 segons la Fundació Josep Irla. En canvi, fins al 2012, se suposa (perquè ens hem de basar en suposicions) que només rebrem entre 2.000 i 2.500€ cada any. És a dir, que l'esquerda no només no s'escurçarà sinó que es farà més gran, perquè l'any 2008 Catalunya va tenir, com a resultat d'ingressos i despeses, un dèficit de 4.800€. Esquerra defensa l'acord dient que, si se sumen els 3.800 milions d'euros als 800 milions que rebrà la Generalitat en infraestructures mercès a la disposició addicional tercera de l'estatut, s'eixugarà un terç del dèficit fiscal. Però els republicans parteixen de les dades de dèficit fiscal del govern espanyol (13.800 milions d'euros) i no pas de les de la Fundació Irla (18.600 milions), ni de les de la Generalitat (16.735 milions). A banda, totes aquestes estimacions es basen en dades anteriors al 2005, i els diners promesos per Salgado són per al 2012, quan el dèficit pot haver crescut considerablement. 7.- Catalunya passarà l’any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102 o al 105 com s’està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s’estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya –homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana! 8.- A sobre, la Ministra ha avisat que les liquidacions del 2008 i del 2009 seran negatives per les CCAA, perquè la recaptació ha estat inferior a les bestretes que es van donar a les CCAA. Les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat, però aquest retorn es periodifica, amb un any de carència i per tant les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat el 2011 i el 2012 (justament els anys on es preveu que el model nou doni més ingressos). 9.- Cal considerar, a més, que els diners d'avui no tenen el mateix valor que tindran els diners el 2012, a causa de la inflació i perquè qualsevol capital s'ha d'actualitzar amb variables diverses, entre les quals les variacions dels tipus d'interès. 10.- A banda, la recaptació tributària també varia cada any, i si s'escau una nova fase de creixement econòmic, aquesta recaptació i aquest IPC augmentarien. L'argument principal (oficial) del PP per a oposar-se al nou finançament és que implicarà l'augment d'impostos.

* * *

(B) PIRRITX ETA PORROTX Els catalans fent el pallasso, i l'Estat espanyol ha deixat molt clar com els tracta, els pallassos: els priva dels seus drets. I si no, mireu els bascos Pirritx eta Porrotx, que pateixen censura i no se'ls permet actuar (ja fa temps per part del PP i del PSOE, però ara s'hi ha sumat... Izquierda Unida!) a causa de la ideologia abertzale dels seus dos membres, en un clar atemptat a la llibertat dels ciutadans (que, recordem-ho, no podem ser discriminats per motius ideològics, de raça o religió). Perquè quan es posen el maquillatge, Pirritx eta Porrotx sempre han deixat de banda els motius polítics, perquè el que ells busquen és divertir la gent i fer riure la mainada. Bé, hi ha una excepció, i va ser aquest passat mes d'abril, quan se "celebraven" els 20 anys de l'aplicació de la política de dispersió de presos bascos, en què Pirritx eta Porrotx van participar en una campanya d'Etxerat amb aquest vídeo, en què demanen que es posi fi a aquesta vulneració de les lleis internacionals de l'ONU (Principi 20 del "Conjunt de principis per a la protecció de totes les persones sotmeses a qualsevol mena de detenció o presó"; i regles 79 i 80 de les "Regles mínimes per al tractament dels reclusos"). Tot un crim, això de defensar que es respecti llei! La democràcia és plena de pallassos...

Usos del català: marroquins vs. espanyols

L'Idescat ha publicat recentment una enquesta sobre els usos lingüístics a Catalunya. L'ús del català recula, mentre que el l'espanyol avança. En Vicent Partal hi reflexiona al seu Mail Obert, tot recordant-nos una frase d'en Sanchis Guarner [*veure nota*]: "una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen". I és cert que massa sovint els catalans passem a l'espanyol quan se'ns adrecen en aquesta llengua. És el que té la mentalitat submissa. Tanmateix, també hi juga el fet de què a alguns nouvinguts no els surt dels genitals el fet no ja de parlar en català (això, malauradament, ho fan la majoria) sinó senzillament ni tan sols molestar-se a entendre'l i, per tant, possibilitar aquella situació de bilingüisme amb què, això sí, s'omplen la boca quan toca defensar que els seus fills puguin educar-se únicament en espanyol i d'aquesta manera es pugui completar d'aquí a una generació el procés colonitzador. Un cas il·lustratiu ens el dóna avui La Vanguardia, en un article d'en Toni Coromina titulat "Traducción telefónica". Com que l'accés al web és restringit, i em feia mandra transcriure l'article, mon pare i jo ens hem entretingut a escanejar-lo, i el podeu consultar clicant a la imatge amb què acabo el post d'avui. [Podreu comprovar, d'altra banda, que els Roig no ens caracteritzem per gaudir de dots artístiques, i que el paper està mal retallat i tort]. En resum: uns nouvinguts del Marroc instal·lats a Vic han hagut d'acudir a Hisenda a solucionar uns afers, i allà s'han trobat que el funcionari de torn no els entenia si li parlaven en català. Al seu torn, els marroquins, que durant el temps que porten vivint a Vic han tingut temps de desenvolupar bones competències comunicatives en català (que, malgrat els incansables intents de Felips V, Francos i d'altres il·lustres Ciudadanos, hi segueix sent la llengua habitual), però encara no en castellà (perquè no els ha calgut: en tenen prou amb el català o amb alguna altra de les llengües que dominen: àrab, francès i anglès). Total: que la comunicació no ha estat possible. ¿De qui ha estat la culpa? Uns ho tenen molt clar: tant de los moros mierda, que vienen a imponernos sus costumbres medievales com també del provincianismo catalufo, que no quiere ver más allá de su ombligo. Això, però, que li ho expliquin a la marroquina, que en veure que el català no li servia, va provar de parlar-li en les altres llengües que coneixia: àrab, francès i anglès. Però res, amb el nostre home només t'hi pots entendre en espanyol. Si li preguntéssim, ens respondria algo aixó com "porque no creemos en fronteras y somos ciudadanos del mundo". Ara només li falta, és clar, esperar fins que el món s'adecuï a les seves característiques. És el que té la mentalitat imperialista. [*NOTA*] Recordatori per als Tribunals espanyols i europeus, i de pas per a tots aquells que segueixen la consigna oficial de què "la violència només és d'un bàndol [ETA] cap a l'altre [els demòcrates]": l'escriptor Sanchis Guarner va patir el 1978 (ja en "democràcia", eh?) un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, Grup d'Acció Valencianista, Fuerza Nueva... L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. El jutge no condemnà ningú (hi insisteixo: ja en "democràcia", com l'altre dia amb els agressors de Gandia). Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc s'acontentaren després de mort, puix que en el cementeri del cap i casal aparegueren pintades infamants contra la seva persona (allò que els "demòcrates" considerarien com a Kale Borroka si la pintada l'hagués fet un independentista contra algú del PP, i que la seva "Justícia" no hauria dubtat en jutjar, fins i tot acusant d'ofici). Cliqueu a la imatge per a llegir l'article:

Celebració i pirotècnia

En principi, l'àtic d'Urgell ja és nostre. Demà (dilluns) anem a signar el contracte de lloguer, i només un gir inesperat dels esdeveniments ens tornaria a sumir en aquella angoixa de buscar pis. Encara no ens n'hem fet a la idea, però la tranquil·litat assolida després de tants dies de neguit és ja suficient premi. I serà la re-hòstia quan les neurones despertin i siguem conscients que tenim aquella terrassa per a nosaltres. Però no ho celebrarem amb petards. I no pas perquè acceptem aquest cony de directiva europea que significaria la fi de les tradicions pirotècniques d'aquest país, sinó perquè (com la majoria ja sabeu perfectament) a mi les explosions no m'agraden gens ni mica. I com que no només no les suporto, sinó que em fan patir d'allò més, trobo que tinc el grau d'implicació suficient (diguem-ne, fins i tot, d'autoritat) com per a què la meva opinió sigui tinguda en compte. I he de dir que m'oposo fermament a aquesta directiva. És algo tan fàcil com que si algú té por de prendre-hi mal, que no hi vagi. És el que he fet jo tota la vida: mai em veureu la pell a Berga la setmana de la Patum, ni el cul per Solsona quan hi ha hagi els trabucaires galejant pels seus carrers, ni a València durant les mascletaes ; de fet, sempre que puc ni tant sols sóc a Barcelona la setmana prèvia a la revetlla de Sant Joan (tot i que enguany, amb els gastos del lloguer, no sé si podré marxar!). El meu problema no se soluciona amb la prohibició de les festes populars, sinó amb educació. A mi no em molesten les celebracions amb petards, sinó aquells maleducats que et llancen un piula sota els peus sense que ho esperis. Dit lo qual, aprofito per a deixar constància escrita (i tothom que m'ha vist sota pressió pirotècnica sap que no és cap mentida) de què quan sento una explosió el pànic em rebaixa a una situació de supervivència animal, i perdo el nord, els sentits i la moral. Vull dir, senyor jutge, que no haurà estat per sadisme que li hauré esclafat el cap quaranta vegades contra terra al meu agressor.

Gaza i la nostra premsa "seriosa"

La llista de periodistes afiliats al bàndol israelià és enorme. Al nostre país, quasi es podria afirmar que és la línia oficial. I no parlo dels periodistes de redacció i dels seus articles de fons (que com han de ser mínimament objectius no podrien tolerar del tot bé un 100% de propaganda), sinó de les grans signatures, dels autors de pes i rellevància, és a dir, dels articles d'opinió. L'última entrada d'aquest blog ja li vaig dedicar al Francesc Marc-Álvaro, però és que tota la resta dels que he llegit que tracten sobre l'actual matança a la Franja de Gaza s'ha posicionat clarament del costat d'Israel (menys l'Iu Forn, que va una mica confòs, i l'Alfred Bosch, més aviat distant). La llista és llarga: Pilar Rahola, Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Marçal Sintes, Francesc Puigpelat, Enric Juliana, Joan Barril... Només tinc dues explicacions per a tal situació, i cap d'elles no m'agrada ni mica: o bé jo vaig més perdut que un àtom d'hidrògen a Hiroshima o bé la nostra classe intel·lectual és d'allò més depriment i fastigosa. Però jo no volia ara remarcar la precarietat de la intel·lectualitat oficial del meu país, sinó només fer incís en una variant d'aquest posicionament pro-israelià, que consisteix en insultar i desprestigiar els qui ens proclamem d'esquerres i, alhora, critiquem Israel. Posició que, segons sembla, és demencial en virtut d'una lògica essencial i aclaparadora, i que automàticament comporta la desqualificació de la capacitat mental dels qui ho sostenim. Recorda aquell altre principi fonamental de la raó [universalment espanyolíssima, en aquest cas] que diu que és impossible ser catalanista i d'esquerres. Si seguim així, acabaré per no consultar més els diaris, perquè llegeixi el que llegeixi se m'acaba tractant d'imbècil, i la paciència té un límit. De vegades, tal i com demostra aquest article del Sebastià Alzamora en què vomita les seves fòbies de bon vivant elitista, sovint ni tan sols cal parlar directament d'Israel mentre es col·labori en la noble causa propagandística d'aquests dies de deixar ben clar quin és el bàndol de la llum, la classe, la raó i la civilització. La Rahola, en canvi, és més vehement i clara i, en un perillós tic feixista redueix la pluralitat i varietat de persones contràries a Israel en una simple "massa vociferant", "intolerant" i "pancartista" (aquest darrer un altre tic dretà, ara heretat del pitjor PP), que faríem el joc, amb la nostra barreja d'intolerància i desconeixement, a l'islamisme radical de Hamas i de l'Iran. No sé si aquesta és una opinió que s'ha format a base d'anar preguntant a la gent que aquests dies portem el mocador palestí o és, com bé em temo, un prejudici, atès que de tota la gent que conec que la porta, ni un de sol defensa el més mínim l'islamisme de Hamas. De la mateixa manera, jo podria arribar a suposar que a la senyora Rahola se li omple el cor d'orgull i satisfacció quan mira la següent fotografia d'en Pavel Wolberg, en la que uns jueus ultra-ortodoxos s'abracen en observar que en l'horitzó s'alça el fum dels atacs israelians sobre Gaza [i podem imaginar-nos-hi un diàleg a l'estil dels del fuet de la Casa Tarradelles, si mai s'arriba a completar l'anhel sionista d'en Ben Gurion i la terra queda neta de palestins: "algun dia, fill meu, tot això serà jueu"].

De nou contra el català

(1) Fem circular novament per internet una imatge contra la companyia aèria Air Berlin, ara que el seu director se'n torna a fotre de la nostra llengua. La proposta és d'en Gabriel Bibiloni: "Per què pos aquesta imatge aquí? Perquè ells continuen. Aquests dies l’inefable Middelmann continuava amb la seva verborrea agressiva contra la nostra llengua. Avui tenen la barra de posar un anunci en espanyol en plena portada del Diari de Balears. Una escopinada a la cara dels lectors, un desafiament, una provocació, una mostra del seu espanyolisme militant i el seu colonialisme descarat. Doncs vénga, que la imatge d’aquí dalt [sc. "baix"] circuli per Internet. Ells contra els Països Catalans i nosaltres contra ells". (2) Els dos darrers Mails Oberts de Vilaweb ens ofereixen un parell d'interessants contra-exemples per a quan ens trobem en la típica situació en què s'abandona l'ús públic del català "perquè hi ha una persona que no l'entén". En el primer cas, en Vicent Partal explica: "Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'". Llegiu l'article complet pitjant aquí. En el segon cas, publicat avui mateix, qui parla és l'Antoni Castells. Cito bona part de l'article, que el podeu llegir complet aquí. Era a final del 2007 i la Fundació Ford organitzava a la ciutat de Mèxic un congrés per als seus ex-becaris indígenes. La majoria eren homes i dones de vora trenta anys que havien estudiat el màster o el doctorat a l'estranger i que demostraven, sense complexos, un nivell intel·lectual més sofisticat que no el de la resta dels mortals. En una de les meses de treball, hi parlà Roberto Sántiz, un mestre tzeltal que havia estudiat un màster a la Universitat Pompeu Fabra. Va començar la ponència denunciant el racisme del sistema educatiu mexicà, però el discurs sortí del camí i derivà de seguida cap a una dissertació sobre la seva experiència personal com a estudiant estranger a Barcelona. Ens va explicar que una de les lliçons més útils del seu pas per Catalunya havia estat el respecte que, segons ell, la gent tenia a la llengua pròpia, que els pobles indígenes de Mèxic podien aprendre algunes coses dels catalans. Resumint, però fent servir les seves paraules, a Barcelona havia entès que defensar la llengua era defensar la identitat. Al torn de preguntes i comentaris, gairebé totes les intervencions dels altres indígenes mexicans van girar al voltant de la ponència de Sántiz i de la llengua catalana. Els estudiants que havien estudiat al País Basc o als Països Catalans, tots veien clar que l'ús desacomplexat de la llengua era el camí més sensat per a la supervivència cultural dels pobles de segona divisió. Fins i tot una participant que havia passat anys a Madrid i havia seguit el debat de l'estatut en un ambient hostil, segons que va dir ella mateixa, creia que l'ensenyament superior de Catalunya s'havia de dur a terme en català i prou. Fan impressió quaranta indígenes defensant la normalització del català a Mèxic. I ara posem les coses a lloc. El pròxim cop que una persona (o un professor universitari) utilitzi un estudiant palestí (o un privilegiat post-adolescent europeu del programa Erasmus) per justificar l'ús de l'espanyol a les aules, fóra bo de recordar-li que Roberto Sántiz, maia tzeltal de Chiapas, s’estima més l'ensenyament en català. (3) D'entre totes les quimeres del país, n'hi ha una de ben peculiar: la de tenir una edició de La Vanguardia en català. Doncs ara és possible gràcies, per exemple, al traductor automàtic de pàgines del Google, i la podem trobar a través de l'enllaç que ens ofereix EnCatalà.Net, juntament amb les edicions catalanes de l'Sport i del Mundo Deportivo.

El cotxe d'en Benach

Amb tota la polèmica sobre els 9.000€ invertits en millorar el cotxe oficial del president del Parlament, s'han fet evidents algunes de les xacres i mancances del país: (1) Anem a remolc dels interessos de l'espanyolisme i dels dictats dels seus mitjans de comunicació. És evident que tota la polèmica ha estat un nou i reeixit capítol de la nova envestida anticatalanista de la Caverna (va iniciar-la l'Abc, però s'hi han sumat de bon grat El Mundo, la COPE, Libertad Digital, etc.). Però més enllà d'aquest pou de neofranquisme, hi han col·laborat la resta de mitjans oficials (que de fet, i sigui dit només de passada, en tant que defensors de la Transició no deixarien de ser també un tipus de neofranquistes), ajudant a refermar aquesta mentalitat neoprogre que tan es destil·la avui dia. (2) Perquè el fet de què l'acarnissament hagi estat amb el Benach i no amb qualsevol dels altres casos de despeses "sospitoses" fetes amb diner públic, demostra el grau de penetració i escampament de les tesis que fomenten l'autoodi cap a tot allò català i l'acceptació de tot allò espanyol. Amb la nova campanya de desprestigi, encara més gent percebrà (i pensarà) que les institucions catalanes són un luxe, una bajanada de quatre nacionalistes primitius, enfront del veritable edifici democràtic i del Dret que són els organismes de l'Estat espanyol. ¿Qui voldrà formar part d'una regió de fireta revestida de país i amb una llengua inútil parlada per quatre pagerols, quan pot pertànyer a un país històric i amb una llengua universal? (3) Perquè som un país de fireta. ¿Com, si no, s'entén que el mateix Benach digui públicament que els canvis realitzats no són un luxe, sinó inversions necessàries per a què el seu cotxe oficial esdevingués un lloc de treball adequat a les funcions que requereix el seu càrrec, però nogensmenys s'avingués a les pressions i decidís desmuntar-les? Ha perdut autoritat. (4) És vergonyós, això sí, que novament haguem de saber de la nostra porqueria gràcies al veí. Ja he dit que és una campanya interessada i indigne de desprestigi, però el problema és que els ho permetem. Si rentéssim els nostres plats bruts, si haguéssim estat els mateixos catalans els qui haguéssim denunciat els luxes d'en Benach, els nostres enemics no podrien haver-lo usat o, com a mínim, no l'haurien pogut usar amb el grau d'intoxicació i segones intencions amb què ho estan fent ara. (5) Amb tot lo anterior, però, quedi clar que no vull defensar la inversió en el cotxe d'en Benach. Sí, evidentment, en el fet que, per exigències del seu càrrec (¡no oblidem que és la segona autoritat del país!) hagi de transformar en oficina el seu mitjà de transport. Però de cap manera accepto el volum de les despeses. ¿Realment costa 9.000€ col·locar-se un televisor i una tauleta al cotxe? El luxe, que quedi clar, no és que el President del Parlament es transformi el cotxe en oficina, sinó que s'hi gasti una calerada innecessària. Els polítics estan massa mal acostumats a viure en un nivell de vida que és excessivament alt i insultant per a la majoria de ciutadans, i aquest luxe és algo que no trobo ni que els dignifiqui ni que els atorgui el més mínim plus d'autoritat. Malauradament, aquesta miopia en els preus és una malaltia que també pateixen la majoria de periodistes i opinadors sobre aquest tema, perquè també ells s'han acostumat a viure amb uns sous per sobre dels 2.000€ al mes, i no troben tan estrany pagar 9.000€ per una tele. Vaja, que m'emprenya sobretot que el que hauria de ser un problema de classe social (els nostres polítics es comporten com a representants de la burgesia i, com a tals, prefereixen seguir consumint productes d'alta qualitat, i això és vergonyós) s'hagi situat en un problema de clau nacional, i a sobre amb la balança clarament desfavorable al plat català. Així, si critiques la despesa d'en Benach t'acusen de fer-los el joc als espanyolistes. La jugada és perfecte. Però és clar que jo tinc el convenciment de què és aquest precisament el vertiable joc a què estem jugant, i que ens l'han portat de Madrid. Vull dir que els qui defensen els 9.000€ del Benach defensen, sí, una tàctica catalanista, però dins d'una estratègia espanyolista. Mentrestant, i en qualsevol cas, ens la segueixen endinyant amb els nostres diners. Perquè el veritable problema no són els 9.000€ del cotxe del Benach. Són aquests 9.000€ més els 10 mil més que han anat a parar massa alegrement en alguna tonteria (podent-nos-hi haver gastat només 5 mil), i els 50 mil més que ens hem gastat en "millorar" tal ajuntament (quan amb 20 mil ja en teníem i de sobres), i... i en fi, anta i tanta gent treient-ne profit i enriquint-se amb els meus impostos.

Lluís Companys, Espanya i la decència

Ahir va fer 68 anys de l'assassinat d'en Lluís Companys. Com recorda en Bernat Joan, i cal dir-ho ben alt, l'únic president demòcrata assassinat durant la Segona Guerra Mundial. Com recorda en Vicent Partal, i cal dir-ho ben fort, afusellat no per ser Lluís Companys, sinó per ser president de la Generalitat de Catalunya. A dia d'avui, tanmateix, segueix sent un criminal per al sistema jurídic espanyol, que no només es nega a fer justícia i anul·lar el judici que el va condemnar, sinó que fins i tot s'entossudeix a no voler demanar perdó (com sí que ha fet ja, per exemple, alemanya, ja que van ser els nazis els que van entregar Companys als seus amics feixistes espanyols). Segueix doncs sent un fet, com recorda en Ròdia Raskòlnikov, que el President Companys fou afusellat per un exèrcit d'ocupació, el mateix que encara ocupa la nostra terra, i que el tribunal que el va condemnar pertany al mateix poder que encara avui ens empresona per cremar les imatges de l'hereu de Franco. I és que els fot molt, als espanyols, que la Generalitat sigui el darrer vestigi de legitimitat republicana que queda (com també ens recorda en Partal a l'article abans citat). I els fot encara més que hi hagi gent que, malgrat tota la seva modèlica transició i tots aquests 30 anys de progrés i democràcia (em dispensareu la ironia), preferiríem seguir vivint d'acord a les darreres paraules que va exclamar en Companys abans no el fulminessin les bales: "per Catalunya!".

Futbol català

No me'n puc estar de felicitar les jugadores catalanes pel triomf de la nostra selecció en el I Campionat del Món femení de futbol sala. I no només pel gran mèrit esportiu que suposa, sinó perquè ajuda a treure les seleccions catalanes de la foscor i marginalitat a què es veuen condemnades per la maquinària nacionalista espanyola. Perquè això de la normalització, això de sortir als mitjans de comunicació, té una gran importància simbòlica. Tanta, que fins i tot ja s'esquerden els fonaments unionistes. Vegeu, sinó, la manera com van donar a TVE el resum de la Lliga de futbol d'aquest cap de setmana: "no ha estat una bona jornada pels equips espanyols". I tant que no, si el Barça havia golejat al Atlético de Madrid, el València havia guanyat al Valladolid, el Vila-real al Betis i l'Espanyol havia empatat al Santiago Bernabéu!

German Ramírez, el crack televisiu

M'ho feia saber anit el Guillem, que s'estava mirant la tele, tot emocionat: "¿saps qui participa en l'edició d'enguany de Gran Hermano?". I davant del meu desconeixement, en va tenir prou amb una onomatopeia: "rrriiiaaaau!". I efectivament, el nostre presentador preferit, el showman que ens havia entretingut fa un parell d'anys durant molts vespres al pis de Sagrada Família presentant un concurs al Canal Català, l'inclassificable German Ramírez, és dins de "la Casa". Per a què us en feu una idea aproximada, aquí teniu un video de quan era presentador: Ostres, amb aquest crack a la màniga no sé si podré mantenir el boicot a Tele5... És el puto amo! Ho sento, no me'n puc estar de linkar-vos un altre vídeo d'aquest monstre: aquest. I prou, que no podré parar de mirar-me'l i m'agafarà mal de panxa de tant riure...