--L'abril de 2002, després del cop d'Estat, centenars de milers de ciutadans van baixar dels turons (cerros) de txaboles que rodegen Caracas per a exigir el restabliment de l'odre constitucional (p.95). [[Hauria passat el mateix aquí si el 23F hagués seguit endavant?]]
--El cop d'Estat va proporcionar a tot el món alguna d'aquelles imatges que serveixen de brúixola per a orientar-se en política: recordem, per exemple, la cúpula empresarial, els alts càrrecs militars i la jerarquia eclesiàstica celebrant entusiasmats la derogació de la Constitució (p.97). I la majoria de mitjans de comunicació també s'hi van comprometre (p.ex. El País, unit per vincles empresarials amb la família Cisneros, la més rica de Veneçuela).
--Cap dels diaris als qui avui dia provoca escarafalls la no-renovació de la llicència a RCTV va denunciar la supressió de la llibertat d'expressió durant el cop d'Estat, quan es va tallar l'emissió del canal estatal i es van assaltar els mitjans comunitaris (p.98).
--Per als grans “demòcrates”, la diferència rellevant no s'establia entre constitucionalisme o colpisme sinó entre els interessos de les classes dominants i els de les classes oprimides (p.98). [[Com passat amb molts exiliats Veneçolans de classe mitjana, que denuncien que amb Chávez s'havien anat empobrint (és a dir, perdent privilegis)]].
--A finals de 2002 hi va haver una aturada petroliera que va aconseguir paralitzar el país. Patèticament, van intentar presentar com una vaga de treballadors el que era clarament una aturada patronal per tal d'intentar aconseguir mitjançant l'asfíxia econòmica el que no aconseguien per la via electoral (p.99).
--Durant l'època d'escassetat que va seguir l'aturada petroliera, Chávez va visitar les zones pobres més afectades. Una dona gran que vivia en una txabola en el que no hi havia més mobles que dos llits i que havia tingut que cremar-los per a poder cuinar, va agafar Chávez per les solapes i li va cridar: “ara no et rendeixis, noiet, ara no et rendeixis!” (p.100).
--L'oposició va solicitar un referèndum revocatori, i el 15 d'agost de 2004 Chávez va ser referendat amb el 60% dels vots. Era la vuitena consulta electoral que guanyava consecutivament.
--Els colpistes havien presentat al referèndum un gran nombre de firmes fraudulentes, esperant que el govern no les acceptaria i poder llavors denunciar la negativa de Chávez a realitzar un consulta electoral a la que els ciutadans tenien dret. Però les va acceptar i van haver d'adoptar l'estratègia de deslegitimar els resultats (p.158, nota 22).
--Danilo Anderson, el fiscal encarregat de processar els imputats per la seva participació en el cop d'Estat, va morir víctima d'un atemptat.
--El 2001 s'havia aprovat una nova Llei de Terres (d'acord amb la Constitució) que autoritzava l'Estat a expropiar els latifundis de més de 5 mil hectàrees que portessin diversos anys improductius, per a què els poguessin cultivar pagesos sense terra. Tanmateix, els exquisits terratinents, fins aquell mateix dia zelosos defensors de la llei i l'ordre, han optat des de llavors per contractar sicaris que crivellin a trets les famílies pageses acabades d'establir. Res que hagi despertat l'interès dels nostres intel·lectuals mediàtics (p.101).
--Els autors expliquen emocionats (p.102) la seva assistència a una mobilització massiva d'aquests pagesos, exigint davant de l'Assemblea Nacional noves mesures per a acabar amb el sicaris. Els pagesos, malgrat rebre contínuament atacs armats, no havien provat d'organitzar una altra força de fet amb la que combatre la força de fet dels sicaris, sinó que en una autèntica cerimònia republicana que hauria entusiasmat tota la tradició Il·lustrada exigien en la seva condició de ciutadans que les instàncies legislatives prenguessin noves mesures.
--Cal no perdre de vista que tots aquests crims han estat perpetrats per gent que fins fa quatre dies eren uns ciutadans tan impecables com ho són avui a Espanya José María Cuevas, Emilio Botín, Jesús de Polanco o Fernando Savater: ferms defensors de la vigència de les lleis mentre siguin lleis que, com les del Rei de El Petit Príncep, no pretenguin res més que sentir-se sobiranes a força de sotmetre's als dictats de la realitat, sense intentar mai de governar-los (p.104).
--Molts privilegiats no estan disposats a acceptar la mesura “insignificant” que els correspon en la seva nova condició de ciutadans. Gustavo Cisneros no vol ser un ciutadà com qualsevol altre, ni que se li assignin els mateixos drets i deures que a qualsevol, amb la mateixa capacitat de determinar el curs de les coses que l'últim esparracat de qualsevol cerro (p.105).
--L'il·lusió de ciutadania, l'estafa de les democràcies riques, es dóna en aquelles situacions en què les lleis són tan submises al manament dels poderosos, s'hi adapten amb tanta obediència i precisió que, en resultar ambdós idèntics, pot arribar a semblar que són les lleis i no el manament dels poderosos els que han configurat la realitat (p.110).
--Quan a l'octubre de 2005 Chávez va decidir, d'acord amb el Banc Central de Veneçuela, retirar les seves reserves de divises d'un país que amenaçava de bloquejar-les, la majoria de mitjans de comunicació van calificar-ho d'intromissió intolerable del poder polític en els assumptes econòmics (p.113). Van posar de manifest la seva concepció de l'Estat de Dret i la trista realitat que opera a la resta del món: els governs són titelles de les multinacionals financeres.
--Per a poder parlar pròpiament d'un Estat de Dret, a Veneçuela s'estan duent a terme 3 tipus de política: (1) assegurar la sobirania nacional i estendre la ciutadania a tots els habitants ; (2) garantir les condicions necessàries per a què es puguin donar el dret i la política (habitatge, alimentació i salut) ; (3) aconseguir l'apertura efectiva d'un espai lliure per a la discussió i deliberació ciutadana, i garantir l'eficàcia real del que s'hi decideix (p.123).
--Referent al primer punt, hi havia 4 milions de persones sense censar, és a dir, sense existència civil (p.116). Per això, encara avui l'oposició denuncia Chávez d'inflar els censos per a guanyar les eleccions (p.117).
--Resulta significatiu que els primers que no donaven importància a la seva inexistència civil fossin els milions de no censats. Però té la seva explicació: és veritat que no tenien drets a cap tipus de prestació educativa o sanitària, però no és menys cert que tampoc les haurien tingut en el cas d'haver-se registrat com ciutadans, per la senzilla raó que l'accés als serveis sanitaris o educatius no depenia del fet de formar part d'un Estat, sinó de disposar de diners o no (p.116).
--Respecte del punt 2, a Veneçuela es té en compte que els “subjectes de dret” que som els humans tenim un cos com a suport de tots els drets i, per tant, unes condicions materials (menjar, roba, habitatge, salut) per a l'exercici de qualsevol dret (p.118). Qualsevol que hagi patit mai un mal de queixal sap perfectament que, mentre dura el dolor tan intens, un ni és ciutadà ni deixar de ser-ho, sinó senzillament un tros de carn que envolta un intens dolor de queixal (p.119).
--Molt sovint, la diferència entre que un dret sigui un veritable dret o un privilegi camuflat no està tant en la pròpia llei com en la difusió que se'n fa (p.127). A Veneçuela s'està aconseguint que la gent discuteixi sobre les lleis existents en les seves converses quotidianes.
--El Procés Bolivarià comprèn un espectre polític amplíssim (a la pàgina 130 es dóna un resum dels partits que hi ha), i Chávez representa la unitat entre tots aquests poders diferents que formen part del mateix Estat (p.131). El que defensa l'Oposició, en canvi, no és una postura alternativa a la que ofereix algun dels partits del Procés Bolivarià però nogensmenys compatible amb el concepte de ciutadania. El que defensa l'antichavisme són uns privilegis que els han correspost durant molt de temps en virtut de la seva classe social (p.132). La pròpia idea de privilegi incorpora la seva incompatibilitat amb les lleis i la possibilitat de convèncer-les: els privilegis són, per definició, aquelles possibilitats que corresponen a alguns precisament a costa de què no puguin correspondre a tots (p.104).
--La línia que separa avui al Procés que lidera i simbolitza Chávez de l'Oposició és la línia que sempre ha separat les aspiracions del projecte Il·lustrat dels seus enemics (p.135). Dins de l'enorme espai polític del Procés Revolucionari no es discuteix si cal censar la població o no ; no es discuteix si cal garantir la soberania nacional davant d'ingerències estrangeres o no; no es discuteix si les persones han de viure com persones o com animals... aquesta mena de coses (les bases de qualsevol Estat de Dret) només es discuteixen amb l'oposició antichavista (p.134). La fractura social que presenta l'oposició es dóna més aviat entre els defensors dels seus privilegis i la ciutadania (p.135).
--Abans de Chávez els pobres no sortien per televisió, com si no existissin. Ara, tanmateix, els canals privats no paren de mostrar una gran sensibilitat per aquest assumpte, atorgant-ne a Chávez, és clar, tota la responsabilitat (p.136).
--En la Revolució Bolivariana té una importància fonamental el tercer component de la tríada revolucionària: la Fraternitat (a la que a Veneçuela prefereixen anomenar “Humanisme”): molts dels seus projectes serien impossibles sense el treball voluntari de molta gent disposada a col·laborar altruistament per un pur sentiment d'humanitat. És aquella mena de coses que els economistes solen saber a priori que són impossibles, però que acaben resultant reals (p.139). Aquesta és tota la “novetat” que se li demana a l'home nou veneçolà: una exigència de cert Humanisme en front de la pura lògica del benefici i el mercat (p.140).
--La propietat ha estat considerada per tota la tradició il·lustrada una condició de la ciutadania. La raó és de sentit comú: només aquell que no depèn més que d'allò seu per a la seva subsistència pot considerar-se realment lliure, o sigui, capaç de decidir amb veritable autonomia (p.142). La tradició il·lustrada ha anomenat independència civil aquesta autonomia (p.143).
--En la societat capitalista la gran majoria de la gent no té mitjans de producció i està, per tant, obligada a buscar-se la vida treballant per a algú altre. És a dir, no té garantits els mitjans de subsistència, que depèn de la voluntat d'uns altres. Com que no es dóna independència civil (és a dir, propietat), en el capitalisme no hi ha ni llibertat ni autonomia polítiques (p.143).
--Al Manifest Comunista, Marx recorda que “se'ns ha retret als comunistes voler abolir la propietat personalment adquirida, fruit del treball propi, aquella propietat que forma la base de tota la llibertat, activitat i independència individual”. I la resposta de Marx no va ser la de negar que la propietat constitueixi en algun sentit la base de la llibertat i la independència individual, sinó mostrar que és precisament el capital el que ha suprimit per complet aquesta propietat, ja que la societat capitalista no pot existir sinó a condició de què la gran majoria de la societat sigui privada de propietat (p.144).
--La Constitució Veneçolana reconeix la propietat privada, i el Govern està convertint a molts veneçolans en propietaris (p.144).
--Per al Procés Revolucionari no val qualsevol drecera: si es renuncia al Dret en nom de l'eficàcia contra el capital, és gairebé segur que algun particular intentarà ocupar el lloc de les lleis, i ja no hi haurà manera d'impedir-ho (p.151).
Mira també: la primera part i la segona part d'aquest article.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada