Rutines i canvis d'horari

Des que he tornat a fer torn de matí a la llibreria (dijous passat) que els horaris se m'han destarotat i no trobo temps per a fer res de profit. En principi ja no haurien de tornar a canviar, perquè ja han acabat les substitucions de vacances i torno a la meva rutina de magatzem, però com que en un mes marxaran dos companys de botiga, hi ha l'amenaça (possibilitat, vull dir) de què hagi d'incorporar-me a la plantilla de venedors. I collons, no en tinc gens de ganes. La redacció d'aquest bloc també se'n ressent, i el poc temps que he trobat amb un mínim de capacitat mental l'he aprofitat per llegir. Bé, la precària connexió a internet que tenim al pis també hi ha col·laborat. D'altra banda, espero parlar a bastament de les meves lectures en blocs posteriors, principalment perquè moltes em serviran per a expressar més clarament molts dels meus pensaments. Concretament, aquests dies he enllestit una obra que conté una de les claus per entendre l'avort: Más allá de los límites de la conciencia, que recull la correspondència entre el filòsof Günther Anders i en Claude Eatherly, el pilot que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Resumit ferotjament, s'hi reclama que l'home s'impliqui moralment no només en allò que fa (que ja és molt demanar per als temps que corren) sinó també en tot allò en què participa ; no només en allò que veiem, sinó també en allò que cal que imaginem que està succeint. Em resulta un llibre reconfortant, perquè sovint em sento incomprès i sol amb el meu fàstic envers la quotidianitat que mantenim: per exemple, em pesa molt saber que sota el fest aparentment innocent d'anar a comprar, estic justificant una maquinària que manté empobrida i sotmesa a molta gent. Hi tornaré. De moment, deixo l'enllaç al brutal article del Santiago Alba Rico (també tornaré a parlar d'aquest gran agitador i articulista) d'on vaig conèixer tota aquesta història del pilot d'Hiroshima: El mundo en guerra - consideraciones sobre el derecho a la normalidad. PS: ahir nit vaig anar a l'Auditori a veure el concert d'homenatge als 35 (?) anys del disc Dioptria del Pau Riba. Un gran concert per a un disc superb. Tot plegat, però, sota les típiques condicions que m'exasperen en els esdeveniments socials (sobretot culturals): la gent, la progressia rància i la pijeria mal dissimulada, amb els seus aires, rituals i pretensions... un ambient hostil a l'avort, que haurà d'acabar havent-ne de prescindir totalment.