dijous, 28 de setembre del 2006

Què paatxa!

Les aigues s'asserenen, i torno a ser un artefacte feliçment somort. Esmorteïts els impulsos celestials de la matèria, la inactivitat contemplativa torna a ser la de sempre, lluny d'impaciències i recremors. Avui ja m'he llevat menys nerviós, però una becaineta de dues hores i mitja m'ha acabat de refer. Aquests episodis d'apassionaments frustrats cada cop em destrossen més, potser perquè cada cop en tinc menys però duren més. I deixen més seqüeles, eixamplant encara més la meva predisposició a no sortir de la closca i córrer riscos que voldria innecessaris. D'altra banda, avui he explotat a riure com feia temps que no reia. Estava a punt de marxar de la feina, quan m'han passat una trucada. En resposta al meu “mani'm?” m'han respost amb un “Joan?” tan familiar que m'he pensat que era un amic, més encara quan el timbre de veu s'hi assemblava. I amb aquella alegria que portes al cos quan s'ha acabat la jornada laboral, li he espetat un “què paaatxa?!” que, com no ha tingut resposta immediata, m'ha fet caure els collons a terra tot adonant-me que acabava de ficar la pota. Efectivament, es tractava d'un client. Els primers moments, a sobre, no podia recordar de quin client era, i m'han vingut tot de mals pressentiments de què segur que n'era algun d'important o conegut dels amos. Però no, n'era un que feia uns dies m'havia dit que em trucaria per saber si li havia pogut aconseguir uns llibres. Tot un personatge, d'aquells que fan interessant les feines de cara al públic: quan l'havia atès dissabte em va explicar que feia molts anys que vivia a Costa Rica, i em va tenir dolçament entretigut gairebé mitja hora amb anècdotes d'allò més divertides. A més, fruit del perllongat allunyament, el seu català era ben curiós, i es fixava molt en la meva manera de parlar i sovint repetia alguna de les expressions que jo emprava (ho sento, IEC!), que al cap de mig minut no dubtava en introduir a les seves frases. I llavors se m'ha acudit si el meu “què paaatxa?!” també hauria passat a enriquir el seu vocabulari, pensant-se que és d'allò més normal entre els catalans de principis del XXI. I amb la barreja dels nervis acumulats m'han sobrevingut unes ganes terribles de riure, que com més provava de contenir més m'augmentaven. I com que el senyor se'm tornava a enrollar amb batalletes, i jo no gosava d'obrir la boca per por que se m'escapés una rialla, he estat cinc minuts amb les abdominals i el diafragma contrets. Quan s'ha decidit a penjar-me, la distensió ha vingut acompanyada per un riure dolorós, agònic i imparable de gairebé un minut, entrellaçant riallades, plors i gemecs de queixa: estic segur que quan el doctor Jekyll es transforma en el senyor Hyde ha de patir una reacció similar! Sort que no hi havia ningú al magatzem per a contemplar un espectacle tan esgarrifós...