Segona part del recull de cites i reflexions:
--Si l'estat sap utilitzar eines tan poderoses de cara a fabricar prejudicis com els mitjans de comunicació, el model educatiu o l'oci dirigit, pot arribar a dotar els seus súbdits d'una percepció selectiva que s'adeqüi als interessos arbitraris del govern de torn. És la ceguesa induïda. (p.52).
--Si tu estàs convençut que ets una persona tolerant, el que fas és ajustar les teves percepcions a aquesta premissa: emfatitzaràs els episodis en què et reconeixes com a tolerant i prescindiràs (com si els esborressis de la consciència) dels episodis que contradiguin aquesta percepció. Hi ha un estrany mecanisme mental que et porta a confirmar-ho en totes les teves percepcions.
--Segons John Gray, la idea preconcebuda de què el moviment nazi era l'expressió política dels darrers avenços de la modernitat científica i filosòfica va impedir que molts s'adonessin de la barbàrie del nazisme. Aquesta identificació activava els mecanismes psicològics adients per tal d'invisibilitzar el seu vessant aparentment contradictori amb els principis de la modernitat (p.71). Espero que no passi el mateix amb Veneçuela...
--Seria ingenu considerar que les commemoracions i aniversaris de l'Holocaust suposen l'enterrament d'aquella indiferència activa tan característica de les nacions europees envers els totalitarismes. Més aviat es constitueixen en mecanismes d'ocultació de noves complicitats (p.78). Més que incrementar el nostre zel per tal d'impedir altres genocidis, estimula una mena de mecanisme comparatiu que ens porta a atenuar i a menystenir els genocidis presents (p.80).
--El capítol 7 es centra en George Lakoff i la seva teoria dels frames o marcs mentals. No veiem exactament el que és davant nostre, sinó el que concorda amb les nostres estructures mentals, que mai no es formulen explícitament sinó a través de símbols o metàfores associades. Lakoff en denuncia l'ús manipulador per part del Partit Republicà de Bush (i, de pas, obvia els usats pel seu partit, el demòcrata... quina barra).
--En comptes d'expressar arguments racionals, la propaganda republicana va dirigida a activar estructures inconscients que desencadenin comportaments electorals previstos. En comptes de mirar de convèncer l'elector, és més efectiu mirar de dirigir la seva capacitat perceptiva. Es tracta d'induir identitats, d'activar els frames que defineixen l'autopercepció del votant, és a dir, la seva identitat personal, de tal manera que no votar-los esdevindria votar contra ell mateix. Triem l'opció que associem a la nostra identitat, l'opció que ens sembla més propera a la nostra singularitat personal. Decidim per afinitat.
--Si la informació que rebem no encaixa amb els marcs presents, inconscientment rebutgem les dades. La ciència cognitiva ha situat físicament aquests frames a la sinapsi del cervell.
--L'èxit dels neocon es deu a què han aconseguit activar en els nord-americans un dels marcs bàsics del nostre cervell: el desig de protecció, l'ànsia de seguretat. Han aconseguit identificar Bush amb la figura del pare protector.
--Hem capgirat el vell adagi dels empiristes “si no ho veig no ho crec” per “si no ho crec no ho veig”.
--La ONU va fer un gran esforç organitzatiu a Rwanda, però no dirigit a aturar la matança sinó a invisibilitzar-la.
--Testimoni d'un nen supervivent de Rwanda, confirmant les tesis de l'Alba Rico: «Ja no me'n recordo de quants germans i germanes tenia, perquè la meva memòria està massa preocupada per aquest gran nombre de morts, ja no és àgil per a les xifres. I això em retarda a l'escola». Les barbaritats modernes superen la nostra capacitat d'imaginar-nos-les.
--Georges Steiner, a La barbàrie de la ignorància, constata el fracàs de la cultura actual. S'han escrit llibres extraordinaris i s'han creat obres d'art meravelloses, però la cultura no ha estat capaç d'aturar les grans catàstrofes, ni ens ha fet menys indiferents al patiment dels altres.
--Garcia del Muro, que és professor, afirma a la pàgina 143: «des dels pupitres ocupats per adolescents, tot el que soni a cultural, tot allò que estigui escrit correctament sobre paper, és infame. No és només que no hagin llegit mai un llibre, és que s'enorgulleixen de no haver-ho fet. No hi ha deshonra més gran que mostrar interès per la cultura. Entre els professors, tots sabem que no ens està permès d'identificar públicament algun noi com a interessat per l'assignatura. Pobre noi. Instantàniament cauria sobre ell el menyspreu generalitzat». Més tard: «el professor (el portaveu de la cultura) és un ésser d'un altre món (el món de la cultura) que no els pot ensenyar absolutament res, que no els parlarà mai de res que els interessi». I tot seguit parla de la revolta del desembre del 2005 als suburbis de les grans ciutats franceses, «un moviment sense pancartes, sense eslògans, sense teòrics [...]. No expressaven cap reivindicació. Només cremaven cotxes». Era una qüestió de visibilitat, i per tal de fer-se visibles, calia no contribuir a la ceguesa generalitzada amb declaracions polítiques o principis ideològics que dificultessin la pura visió (p.155). Precisament aquelles declaracions i principis és els que els havia mantingut en la invisibilitat.
--«No és només que els banlieu se sentit exclosos dels cercles culturals o universitaris (inevitablement elitistes), és que tenen la percepció que tot allò que pertany al món de la cultura, fins i tot les lleis i la justícia, els és absolutament aliè». (p.155). Però jo encara trobo més perillosos aquells que sí que poden gaudir dels privilegis de l'elit i que arriben a tenir una bona llicenciatura i feina respectable, però tanmateix també els és aliè el món de la cultura o de la política. Recordo una festa de Telecos farà 6 o 7 anys on no vaig poder trobar ningú que no mostrés el seu rebuig o (sobretot) passotisme envers la política.
--L'anàlisi dels esdeveniments ha estat substituïda per la constatació de les pròpies reaccions emocionals. Així, bona part dels discursos intel·lectuals, més que reflectir reflexions fonamentades, semblen obeir el desig d'afalagar sentimentalismes buits. Hi ha unes mostres exagerades d'exhibicionisme sentimentaloide (p.158). Així, per exemple, la condemna al terrorisme es converteix en una referència purament emotiva i de caràcter al·legòric que no serveix, en cap cas, per activar procediments dirigits a intervenir per millorar la situació. És la subsitució del principi de realitat pel de la sensibleria: els dirigents reunits a la Cimera Euromediterrània (Barcelona 2005) no van ser capaços d'anar més enllà d'una descripció superficial dels sentiments propis: el terrorisme els fa sentir malament, no els agrada. Però van ser incapaços de definir què és terrorisme...
--En el nostre Occident disgregat, la felicitat s'identifica amb la llibertat, i aquesta amb l'absència de dependències. És el que Isaiah Berlin anomena llibertat negativa: no ser interferit pels altres.
--L'existència inautèntica és la d'aquell a qui la força de la situació (la inèrcia) li impedeix prendre consciència de la seva condició (p.183). És una existència basada en la mediocritat i en la frivolitat: es tracta de deixar-se portar, de fer allò que s'espera que jo faci. No cal que pensi de debò, ja sé què és el que he de “pensar” en cada moment.
--Els principis filosòfics dels romàntics arrossegaven la totalitat de la seva persona. No eren les típiques discussions de saló entre platònics o aristotèlics, o entre psicoanalistes i conductistes. Aquests, en acabar la discussió, fora del saló, reprenien unes vides bàsicament equivalents, amb unes maneres gairebé intercanviables d'experimentar l'amistat, l'amor, la felicitat, etc.
-A propòsit de la meva darrera frase en el post d'ahir, aquestes paraules d'Elie Wiesel en el seu discurs (“Els perills de la indiferència”) pronunciat a Brussel·les l'any 1999 en memòria de l'Holocaust: «Es pot veure la indiferència com una virtut? És necessari, de tant en quant, de practicar-la, simplement per a conservar la nostra salut, viure normalment, gaudir d'un bon àpat i d'un got de vi, mentre el món experimenta una terrible experiència al voltant nostre? Per suposat, la indiferència pot ser temptadora, més que això, seductiva».
--A propòsit de la meva defensa del cas veneçolà a causa de la porqueria de la premsa d'aquí, les paraules d'André Gide al seu diari l'abril de 1932, en ple estalinisme: «en el desastre del món actual, el nou pla de Rússia em sembla, a hores d'ara, la salvació. Res em pot persuadir del contrari. Els arguments miserables dels seus enemics, lluny de convencer-me, em fan bullir la sang!».
--Recull de textos part 1 de 1: pitja aquí per a accedir-hi.
--Introducció: pitja aquí.
--Recull de textos part 1 de 1: pitja aquí per a accedir-hi.
--Introducció: pitja aquí.
