dijous, 16 de desembre del 2010

Eichmann i el sots-director d'Olot: la culpabilitat de la grisor administrativa

Davant de l'empitjorament de les condicions de vida de la majoria de ciutadans (allò que se sol resumir en el terme "crisi" amb la intenció de transportar perversament l'atenció cap a l'economia i les seves xifres i no cap a les persones i els seus patiments) es poden donar diversos tipus de reacció, com ara:

(1) Una de política (en el seu sentit més ampli: no només de la casta política, sinó també de la ciutadania) encaminada a resoldre els problemes de la gent i garantir-los els seus drets bàsics (habitatge, educació, salut). Malauradament, en el nostre món capitalista això (que no deixa de ser l'aspiració socialista) segueix sonant com una vella cançó utòpica, i la política real n'esdevé una autèntica perversió.

(2) Una de resignada. És la que domina.

(3) Una de violenta. L'excepció que hem vist a Olot.

Dit això, i afegint també que no puc celebrar gairebé mai que assassinin una persona, dic també que no puc deixar d'alegrar-me de què, en un món que es mou únicament entre el no acompliment del punt 1 i la quotidianitat covarda del punt 2, hi hagi també (i finalment!) gent que respongui de la manera 3 davant de la injustícia. Atès que tants anys de pau resignada i egoista no ens han conduït ni un sol pas endavant cap a l'assoliment del punt 1, l'esperança del canvi rau, malauradament, en l'augment de seguidors del punt 3, que amenacin per la força la bombolla moral en què ens hem refugiat tots plegats (quatrecents sots-directors bancaris morts més tard, potser els supervivents no tinguin la mà tan presta a executar desnonaments). Que consti, tanmateix, que considero que l'única manera legítima i defensable de vèncer la injustícia és la via democràtica i política. El problema, torno a dir, és que les nostres sedicents democràcia i política no estan per la feina, i encara col·laboren entusiastament en aprofundir els desnivells d'injustícia actualment existents pel bé del Capital.

No puc deixar de passar l'avinentesa i no remarcar el fet de què tal dia com ahir, un 15 de desembre, van morir ajusticiats, amb 49 anys de diferència, dos clars exemples de l'amoralitat més genuïnament moderna: la del buròcrata gris, la de l'administrador fidel que "es limita" a fer bé la seva feina, sense considerar els estralls que aquesta professionalitat desferma ben lluny de la seva mirada. En tots dos casos, però amb 49 anys de diferència, dues persones (d'una banda el nostre Pere Puig Puntí, i de l'altra un agent del Mossad) van decidir saltar-se la legalitat existent (el primer liant-se a trets, el segon passant-se pel forro dels collons la sobirania d'un Estat i segrestant-ne un ciutadà) per a aplicar justícia. Cap de les dues víctimes no havia matat mai ningú, ni comès cap delicte, però per les seves mans hi passava cada dia un fil que, estirant-lo, ens portava, d'una banda, a l'extermini sistemàtic de milers de jueus i, de l'altra, l'expoli (també sistemàtic) que a occident deixa milers de persones sense sostre i al Tercer Món molts milers més sense vida.

2 comentaris:

Eva Jovita ha dit...

Gràcies a Déu! Ivan, estava esperant el teu comentari amb candeletes des del dia que va passar i no m'has decebut gens!!!
Per cert, a ningú se li fa estranya aquesta història de l'Avui - autors, entre altres perles, de l'article "El Rambo d'Olot"- que diu que l'home tenia una targeta per un crèdit de 4.000 euros que va demanar, i que es pensava que ho havia liquidat ( mai millor dit ) i encara havia de pagar "uns quants milers d'euros"? Espero que algun diari aconsegueixi al final escriure un article amb cara i ulls que parli més de bancs i constructors i menys de jaquetes amb pelleringues...
I aprofito per felicitar-te per aquesta nova embranzida que has donat al teu blog!! Visca el Barça!!

Joan Vecord ha dit...

Hola Eva!

M'agrada no decebre els meus lectors, més encara quan baixen de l'Empordà expressament per a aturar-me a la meitat del Portal de l'Àngel i demanar-me,de genolls, que segueixi! [Bé, potser tu no ho recordis ben bé així i jo hi hagi posat una mica més de pa que de formatge, però la tele m'ha ensenyat que són aquests falsos xafardejos els que t'obren les portes a futures llegendes, i el meu blog en va mancat] ;-)

Duia massa mala hòstia acumulada (no tanta com el Pere Puig, però), i m'estan sortint uns comentaris una mica carregadets de bilis. Això sí, ara dormo més tranquil.

Bé, hi dormia, perquè des de les gestes olotines del Pere Puig que m'espero que en qualsevol moment una parella de Guàrdies Civils em vinguin a buscar a casa per incitació a la violència, malinterpretant les meves crides inconcluses a "que morin els ban...!". La meva crida, com era evident, anava dirigida a Déu Nostrusenyor i el seu àngel exterminador (rodolí), que veig que també llegeixen el meu blog i han començat a marcar amb una creu [exactament, amb una creu i una C] les finestres d'algunes entitats bancàries:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:CatalunyaCaixa_logo.svg

Lo dels diaris és vergonyós. Aquests dies no n'he llegit gaires, però amb el poc que he vist sobre els fets d'Olot no demostren gaire independència periodística. Ara tots faran pinya per a crear un estat d'opinió (perquè els diaris avui dia són més aviat això que no informadors) contra les llicències d'armes dels caçadors: el Carlus i els seus amics ja es poden anar preparant! És una mica com allò del president Bush quan deia que, per a què no hi hagués més incendis, el millor era talar tots els boscos. Bé, no, corregeixo, això del Bush és insuperable, però no deixa de ser la mateixa lògica que ara conclourà que la única manera per a què ningú no es revengi de les injustícies econòmiques amb un arma consisteix en prohibir totes les armes. Com si no fos més sa i democràtic evitar judicialment aquelles injustícies!

En fi, per a acabar (que darrerament m'enrotllo massa) un acudit, perquè com més bèstia és una tragèdia més autèntic és l'humor que en sorgeix:

-¿Quina és la beguda tradicional d'Olot?
.
.
.
.
-La ra-ta-ta-ta-tafia!