Això del català, podem fer-ho més fàcil?

Això del català, podem fer-ho més fàcil?

Albert Pla Nualart

Editorial Columna, 2010

264 pàgines

978-84-664-1122-6

18€

Dijous ens arribava a la llibreria aquest llibre de l'actual cap d'edició de l'Avui (diari on ja podeu llegir aquesta entrevista sobre la recent publicació), que en Joan Solà, en el pròleg, ja aventura que serà polèmic. Raons no li'n falten: som un país molt sensible al tema de la llengua, i les brases dels enfrontaments entre els partidaris del català heavy i el català light encara són prou calentes com perquè d'aquesta graella en surtin unes quantes botifarres. 

Bé, com ja sabreu els que em llegiu, jo sóc dels primers interessats en atiar aquest foc (i, si cal, aixecar el dit del mig mirant cap a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans), perquè considero que la normativa catalana és massa sufocant i, per extensió, un motiu més per a col·laborar en la desbandada de parlants cap a d'altres llengües. I no pretenc menystenir, com tampoc no ho fa l'autor del llibre, els factors socio-polítics tan destructius a què es troba sotmesa la nostra llengua (objectivament, el motiu més important per a aquella desafecció), sinó senzillament fer constar que un dels enemics també el tenim a casa, amagat sota els uniformes de l'autoritat sorda, la puresa essencialista, el rigor acadèmic i la pedanteria universitària.

I, com potser ja hagi explicat alguna altra vegada, parlo des de l'experiència d'haver anat veient com molts dels meus amics i antics companys d'escola (anys 80) i d'institut (els 90) catalanoparlants de l'Eixample barceloní han anat deixant de relacionar-se en català per a fer-ho gairebé exclusivament en castellà. Amb l'única excepció de l'expressió oral (doncs tots seguim parlant en català quotidianament), en la resta de parcel·les trien gairebé sempre el castellà: a l'hora de llegir un llibre, de mirar una pel·lícula i, sobretot, d'escriure una entrada al Facebook. Per què? Simplificant-ho molt i de manera barroera, perquè busquen la normalitat, i després de tants anys de cansaments i d'inseguretats sentint (i sentint-se dir) que el seu català no és correcte, el que volen és senzillament embolcallar-se de normalitat, una normalitat que no troben quan llegeixen en un llibre (o escolten en una peli) el diàleg falsament espontani d'algú que s'expressa en català normatiu. Tan gran és la fractura entre el nostre llenguatge quotidià i la llengua dels diccionaris. I si ja era prou gran aquesta escletxa quan vam iniciar l'EGB, les normes i mesures que havien d'ajudar a reduir-la el que han aconseguit ha estat, contràriament, ampliar-la, i acabàvem el COU sentint-nos encara més insegurs.  

Aquest llibre, malgrat que divergim en alguns aspectes, és una nova i valenta empenteta envers el que hauria de suposar una reforma de la normativa catalana. Fer-la més humana, més dels seus propis parlants, que s'hi reconeguin i se'n sentin partíceps. I malgrat que agraeixo profundament la seva publicació, aquesta bafarada d'aire fresc arriba, al meu entendre, massa tard. La meva generació, una de les que hauria de servir d'enllaç indispensable entre les generacions genuïnes dels nostres pares i les noves masses nouvingudes, no està preparada. Està, ben al contrari, insegura, cansada i perduda amb el seu propi idioma, i així no podem transmetre ja res de bo (excepte aquesta sensació d'inseguretat i desconfiança). Tret de les mòmies de l'IEC, lingüistes, filòlegs, lletraferits, gent de la ceba, repel·lents que volen ser poetes, militants de bona fe i algun outsider, a gairebé tota la resta [segueixo parlant des de l'Eixample de Barcelona] la normativa actual els ha abocat en braços d'un altre idioma on se senten més lliures a ser com volen ser, menys constrenyits (perdó, "contrets") per unes normes de vegades absurdes, massa sovint poc entenedores, gairebé sempre percebudes com poc espontànies.

Els següents fragments triats són només de la primera part del llibre (fins a pàgina 124), més reflexiva i transversal (més, diguem-ne "sociolingüística"). La segona, més teòrica, consisteix en un aplec dels diferents articles que ha anat publicant al diari Avui (les famoses "terrassetes" de la contraportada), i se centra per tant gairebé exclusivament en els aspectes ja més concretament lingüístics. Que ja m'interessen, ja, però que queden fora de la polèmica que avui m'interessava d'atiar.

* * * 

DEL PRÒLEG D'EN JOAN SOLÀ

—Aquest llibre provocarà polèmica [p.17].

—La llengua actual no pot continuar condicionada per un pensament o un sentiment d'adhesió cega o defensiva a una normativa establerta fa molts anys i per a una societat que parlava de manera prou diferent [p.17].

—A Pla no li sembla viable el model composicional actual (“l'aplicació d'un estàndard unívoc fet de retalls d'aquí i d'allà”), sinó que defensa un model d'estàndards autònoms, d'estàndards que parteixen del llenguatge natural d'una determinada zona i s'autoregulen i s'adeqüen a l'audiència a la qual es dirigeixen [p. 18].

—Pla diu: “tenim tot el dret a potenciar al màxim un model genuí que encara té prou vitalitat perquè amb l'esforç de tots els professionals de la llengua pugui ser, si assolim el grau d'autogovern necessari, l'estàndard amb funció discriminant que s'acabi imposant”. Aquesta clara posició potser sorprendrà algun lector a qui hagi pogut semblar que defensa una posició més “realista”, més d'abandonar el català a la seva pròpia situació [p.19].

—Jo pertanyo i dec lleialtat a la institució (l'Institut d'Estudis Catalans) que l'autor critica amb una acritud de vegades exagerada o innecessària [p.20].

—¿De què ens ha servit no deixar sentir en aquests trenta anys de “democràcia” les veus no coincidents amb el poder, amb la pau social i lingüística que el poder predicava? [p.21].

DEL LLIBRE

—Percepció social de dificultat (de la llengua catalana), que com a percepció és irrefutable [p.25].

—Hi ha, en aquest neguit (el de sentir-se desemparat i ple de dubtes quan fa servir el català), alguna cosa malaltissa que pot degenerar en actituds que van d'un purisme exagerat al passotisme de qui té clar que mai en sabrà prou i que això del català correcte és només per a lletraferits o masoquistes [p.27].

—La meva experiència professional m'ha portat al convenciment que només eliminant de la correcció tot allò que la fa inútilment difícil, tot allò que genera desconcert i confusió sense ajudar-nos a dir millor el que volem dir, podrem després exigir als usuaris un ús responsable i professional de la llengua [p.27].

—No podem pretendre que la llengua segueixi un curs i la societat un altre. No podem fer anar la llengua per on som incapaços de fer anar la societat. Una llengua que no és el reflex d'una societat real acaba sent, ella mateixa, irreal [p.28].

—El que farà el català menys anormal (mentre no puguem alterar el marc social) és apostar per la màxima funcionalitat, i entendre que és genuí allò que hem fet nostre i que diu millor, amb més precisió i economia, el que volem dir: s'allunyi o s'acosti al castellà o a qualsevol altra llengua [p.28].

—Miquel de Palol, en el seu polèmic pròleg a Nocturns deia que les nostres normes gramaticals són “tan complicades que condemnen el gruix de la població a un perpetu analfabetisme secundari” [p.29].

—Quan l'any 1985 vaig entrar com a corrector al diari Avui, em va rebre el Sr. Joan Fortuny, un home de la vella guàrdia [...]. Sota Fortuny, la correcció era un despotisme il·lustrat sense concessions, perquè hi havia, en la mentalitat del corrector d'aleshores, un sentiment de sacerdoci, de vetllar unes essències tan inqüestionables com les de l'Alcorà per als musulmans. Fabra era el profeta i Ramon Aramon, secretari permanent de l'IEC, el seu representant a la terra. Quan li vaig dir que era alumne de Joan Solà, va arrufar el nas: “I què en penseu?”. “I vós?” vaig dir tirant pilotes fora. “Doncs que aquests que perquè s'ha mort Fabra volen ser més llestos que Fabra, no em fan cap gràcia” [p.32].

—Qui avui repassi la correspondència de Joan Coromines amb Joan Sales o Carles Riba sabrà que ja a la postguerra hi va haver un creixent malestar entre els escriptors i els hermètics filòlegs de l'IEC [p.32].

—Terenci Moix en va arribar a dir de l'alçada d'un campanar. Però malgrat el seus estirabots, aquella pressió sufocant va convertir “El dia que va morir Marilyn” (1969) en un galimaties postnoucentista tan poc natural que el 1996 es va haver de refer de dalt a baix [p.32].

—Per l'Avui van passar Josep M. Fulquet, Ferrant Toutain, Ricard Fité, Manel Pla. [...] Joan Barril va inventar les etiquetes “heavy” i “light”, polèmica que va tenir en Francesc Vallverdú la rèplica ortodoxa més constant [p.33].

—Fité expressava l'esperit d'aquella perestroika amb un lema curiós: “hem d'escriure i parlar bé sense que es noti”. I és que això del català light va ser, abans que res, un moviment contra la impostació, el rebuig instintiu a substituir paraules i expressions integrades a la identitat per formes artificioses que no et deixaven ser tu mateix. [...] Era l'època en què en un estadi “els afeccionats fruïen tant que romanien dempeus” [p.33].

—L'any 1986, Xavier Pericay i Ferran Toutain, apadrinats per Joan Ferraté, van publicar “Verinosa llengua”. S'hi definia el problema com “el trencament de la continuïtat entre el català real i la seva versió formalitzada”. Però hi denuncien, sobretot, que una proposta feta amb esperit científic i oberta, per tant, a permanent revisió, l'hagin convertit en veritat inqüestionable uns acadèmics que blinden així la seva autoritat. [...] Deixen molt clar que la ideologia associada als Països Catalans és indestriable de l'aposta composicional, una aposta que aboca a l'artificiositat, a la fractura entre estàndard i català real [...]. No creuen en un estàndard de laboratori que reprimeixi i condicioni l'ús. Ben al contrari, entenen que ha de ser l'ús creatiu i sense restriccions el que ha de fixar l'estàndard: “el paper dels gramàtics no ha d'anar més enllà de la fixació posterior de les propostes que sorgeixen de l'ús continuat” [p.33-34].

—Van crear el Grup d'Estudis Catalans i van publicar “El barco fantasma”, un llistat de paraules que picava a la porta del diccionari. L'èxit d'aquestes propostes deriva del fet que són molt més realistes, molt més pràctiques i fàcils d'aplicar que les dels puristes i essencialistes. I, sobretot, fan molt més fluïda la relació corrector-corregit. [p.35].

—De light a Ciudadanos. Els que sempre van rebutjar les tesis dels verinosos han vist en la seva trajectòria posterior una tranquil·litzadora confirmació dels seus pitjors temors. Des del començament, recordo els sagnants sarcasmes que els va dedicar el sempre brillant Ramon Barnils [p.36].

—Hi ha, en el rerefons dels seus postulats, una visió aparentment molt ingènua del que és una llengua. El seu atac a l'artificiositat, el seu rebuig a qualsevol interferència ideològica en el model lingüístic, els porta a reivindicar un naturalisme tan extrem que gairebé sembla que confonguin llengua amb llenguatge. El correlat d'aquest naturalisme és un trampós liberalisme que Ivan Tubau ha predicat després amb molta menys subtilitat. Per Tubau, que el català és castellanitzi forma part, gairebé, de la seva evolució natural, com si l'avanç o el retrocés de les llengües no fos, essencialment, un fenomen polític [p.36].

—Les anomenades llengües de cultura són conseqüència, sempre, d'un fort intervencionisme. S'estructuren al voltant d'un dialecte codificat que s'ha imposat mitjançant la coerció institucional i la funció discriminant [p.37].

—Lluny, doncs, de ridículs naturalismes, el que jo reivindico (també de Toutain i Pericay) és que hi ha d'haver límits per a la intervenció i que el legítim projecte nacional de codificar un estàndard i assolir un cert grau d'unitat lingüística no pot deixar de tenir en compte que una llengua és també llenguatge (té una base natural), i que la norma —sent en part convenció i artifici— serà difosa i interioritzada més fàcilment com menys s'allunyi de la intuïció dels parlants [p.37].

—El que jo plantejo és que tot allò d'aquesta proposta que en tots aquests anys un gran nombre de parlants interessats i intel·ligents no han sigut capaços d'interioritzar, es pugui reformular o flexibilitzar de manera que el català correcte acabi sent més fàcil per a tothom [p.37].

—La feina del corrector, ho vulgui admetre o no, és traduir del catanyol o directament del castellà el que escriuen uns redactors que beuen del mestissatge del carrer i d'un argot que s'alimenta en part de marginalitat i subversió (quan el català és classe benestant i oficialitat, i actua a la defensiva davant la creativitat del parlant) [...]. Aquella broma no es pot fer, el que tothom diu i entén i fa servir no existeix en català [p.39].

—La llengua és part indestriable del que som. És un vestit que no podem deixar a l'armari. Qui s'hi troba bé —no se'l sent estret ni gran— i el sap portar amb gràcia, viu d'una manera més humana i plena. Des de fa massa temps, massa gent troba difícil viure així el català [p.41].

—Els llibres que a principis dels 80 van publicar a Casals l'equip de pedagogs de Rosa Sensat són llibres que veien la llengua com una font inexhaurible de creació, de joc, d'imaginació. Els obries i ja hi estaves nedant, gaudint del plaer de fer unes braçades en aigua fresca. Sempre era l'ús, l'ús creatiu, el que et feia venir ganes de saber més [p.41]. La consciència dels diversos nivells de llenguatge hi era sempre present, diluint el maniqueista binomi correcte / incorrecte en un criteri més dúctil i subtil: l'adequació al registre [p.42]. Anaven afinant la intuïció de l'adolescent fins que aquest produïa una llengua raonablement genuïna, natural i saborosa. Jo no en diria correcta —el domini de la normativa no era exhaustiu—, però era un bon català [p.43].

—Pels mateixos anys, altres llibres de text escolars entatxonaven informació amb un llenguatge fred i asèptic. [...] Els professors dedicaven les classes a disseccionar frases davant dels alumnes en la ingènua creença que la comprensió abstracta de l'estructura profunda de la llengua ens fa competents a l'hora de fer-la servir [p.42]. Quan s'aliaven amb un tarannà integrista, tendien a crear mestretites, una versió molt nostra del pedant que desconfia de la naturalitat. Gasten una llengua tan correcta que costa d'entendre. De tant empollar la normativa l'han convertit en una cotilla que els fa caminar enravenats. Corregeixen els altres, de vegades enmig d'una conversa, i senten una gran satisfacció quan tot és molt complicat. Darrere aquesta mentalitat, hi ha aquella inseguretat del pobre esperit que necessita un dogma, una autoritat i un reglament perquè no se'l mengi de viu en viu la pròpia sensació de petitesa [p.43].

—Avui els alumnes no saben redactar, no saben expressar ni comprendre el pensament complex. En la seva arrel hi ha un problema derivat de l'actual model de societat: que no deixem que els nens s'avorreixin. La lectura reflexiva, feta en un cert aïllament, demana un esforç i crea les estructures lingüístiques que permeten expressar un pensament complex [p.45]. Esperar que aquests nens, al 10-12 anys, comencin a devorar literatura és somiar truites [p.47].

—Per mi, que un universitari no faci neutra la vola de que a "el que" o a "que interessant!" és gravíssim. [p.47]. {{Fantàstic, jo no la faig neutra, sinó tònica i oberta: "què", i així ho escric}}.

—El nen pot acabar dient el que no vol dir i amb prou feines es farà entendre. I aquest fracàs comunicatiu el portarà a pensar que aquell català que aprèn a l'escola no acaba de ser una llengua normal, una llengua de debò [p.48].

—Un nen que té el català com a primera llengua —de Vic, Manresa o Reus— té clar que una cosa és la llengua formal i una altra la de casa seva; i que de vegades no coincideixen. El problema el té un nen castellanoparlant de l'Hospitalet o el xinès de Badalona. Per a ell el català ja és una llengua irreal (allunyada de la quotidianitat). Esperar que faci l'esforç d'interioritzar formes diferents per al carrer i un teòric estàndard (qui diu "li ho" o "li'n" a TV3?) sembla clarament esperar i demanar massa [p.50].

—Es dóna la paradoxa que la llengua correcta que els professionals aprenen als mitjans és en alguns casos el que a l'escola estan ensenyant a l'alumnat que és incorrecte. Alguns professors se'n queixen i demanen, amb raó, que entre els llibres de text i els llibres d'estil dels mitjans hi hagi més continuïtat [p.51].

—No sembla que arcaismes del tipus "llur", "hom", "quelcom" o "àdhuc" estiguin triomfant, si bé mantenen una presència encara alarmant en els textos d'alguns joves aspirants a escriptors [p.52].

—Crec que el més assenyat per a la ràpida consolidació de l'estàndard és afavorir sempre l'ús genuí més estès. I que fer el contrari contribueix greument a retardar la normalitat i desconcerta el parlant [p.52].

—La correcció, contra el que alguns semblen ignorar, té un cost. El cost de generar inseguretat i desconfiança en la pròpia llengua. Tot el que suposi reduir la correcció al mínim i crear en l'usuari la sensació que allò que li surt espontàniament ja és bon català, contribueix a fer que s'identifiqui més amb la llengua i li sigui més lleial [p.52].

—El paper de la Secció Filològica (del IEC) demostra que no té prou reflexos i agilitat per fer una reforma ràpida i efectiva. La realitat és que actua molt més com un contrapès que no pas com un motor en l'actualització de la norma. Que reacciona més que no pas porta la iniciativa [p.55].

—El problema és que voler fer una normativa per al conjunt dels territoris de parla catalana sense tenir prou poder polític per imposar-la, i en competència amb institucions com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, obliga a tenir tan presents i fer tantes concessions al conjunt de dialectes que al final poden acabar pesant igual formes d'implantació molt reduïda, quasi extingides, que el que diuen el 90% dels parlants [p.56].

—Fabra va trigar 6 anys en fer el diccionari, mentre que l'IEC 63. I clarament inferior als diccionaris que havia publicat l'Enciclopèdia [p.57].

—El DIEC2, aparegut el 2007, va eliminar tota mena d'informació dialectal. Amb aquest diccionari a la mà, ¿qui pot corregir una cadena d'hipermercats que es vol anunciar fent servir "llavaplats" i "calcetí" en un diari barceloní? [p.58].

—En fonètica, morfologia i ortografia, la norma de l'IEC ja exhibeix alguna forta dosi d'irrealitat. Per exemple, considera "no recomanable" (és a dir, no estàndard en cap registre ni àmbit; per tant, incorrecte) pronunciar uns sola ela a "col·legi, novel·la, il·lustre", contra l'evidència que la llengua espontània de la immensa majoria de parlants ja fa uns quants segles que no gemina [p.60].

—I estableix com a única pronúncia estàndard dels parlars orientals la pronúncia fricativa (com la "ix" a "caixa") de la "x" inicial i postconsonàntica, enfront de l'africada ("cotxe"). La realitat, però, és que l'africació de "xoc" o "planxa" és el resultat d'una evolució de la llengua que fa que avui, també en els dialectes orientals, ja sigui més general que la pronúncia fricativa [...]. No tenir aquesta flexibilitat en la norma força els actors a fer pronúncies emfàtiques i pot acabar fent que un film doblat al català soni poc versemblant [p.61].

—De fet, la pronúncia fricativa de la "x" inicial ja és tan habitual que fins i tot quan s'adapten anglicismes fricatius com "show", el "xou" es fa africat. Ho diré més clar: el símptoma més clar de la seva catalanització és que el fem africat. La normativa, en canvi, opta per la via contrària, fins i tot quan el so de l'estrangerisme és africat (txacolin, chip) l'adapta com a fricatiu (xacolí, xip) [p.61].

—A en Joan Solà no se l'havia tingut gaire en compte perquè se'l considerava (fa molt poc encara ho repetia un editorial deplorable de la revista Llengua Nacional) una mena d'enfant terrible de la llengua catalana [p.62].

—Sembla que l'equip de lingüistes de l'IEC i de les universitats que han col·laborat en la nova sintaxi normativa ja han acabat la feina i que la seva proposta —com l'Estatut al Tribunal Constitucional— està pendent que l'alta magistratura hi passi el ribot. Tant l'un com l'altra topen amb essencialismes institucionalitzats molt poc sensibles a la racionalitat, per més ben exposada que estigui. I, en tots dos casos, el ribot més efectiu és el que solen passar ja d'entrada els que fan la proposta sabent que segons què plantegin (segons què s'atreveixin a pensar) les possibilitats d'arribar a bon port són zero [p.63].

—Ho diu Francesc Vallverdú, que no és precisament un iconoclasta: "els heterodoxos potser són més respectuosos amb l'obra d'aquell gran gramàtic i lexicògraf (Fabra) que no pas els guardians de l'ortodòxia" [p.64].

—Carod ve a dir que si no volem acabar convertits en una ètnia minoritària dins el nostre propi territori hem de ser capaços de convertir el nacionalisme en alguna cosa més oberta, més transparent, a la qual tothom es pugui incorporar fàcilment. Són paraules que podem aplicar, sense canviar ni una coma, a l'actual normativa del català [p.66].

—Entenem per logicisme la voluntat d'intervenir en la llengua per fer-la lògica prenent com a model el pensament racional i més concretament el llenguatge científic. Sovint s'ha subratllat que el fet que Fabra fos enginyer químic de formació el decantava inevitablement cap a preferir una gramàtica on totes les funcions sintàctiques tinguessin una forma específica [p.67].

—Fabra separa la norma de la llengua real argumentant que la fa més lògica i clara. Però, en molts casos, les formes de la llengua real no generen problemes d'ambigüitat. Cada llengua té les seves maneres de compensar l'absència d'una distinció que una altra sí que fa. I voler que el català tingui les mateixes distincions que el castellà en el fons posa les dues llengües més en paral·lel [p.68].

—No es pot negar que la forma "endur-se" és més general i consolidada que les formes "enrecordar-se" o "enriure's", però no té gaire sentit que, si històricament la llengua ha passat de "dur-se" a "endur-se", ara no admetem que passi de "recordar-se" a "enrecordar-se" per criteris logicistes [p.70].

—Al cap de poc de sortir l'Avui, vam enviar una nota a l'IEC demanant com n'havíem de dir dels cinemes que consistien en grans esplanades on la gent veia pel·lícules des del cotxe. Llavors se n'havien fet un parell a Castelldefels i se'n parlava. L'IEC va trigar a contestar. Els doctes filòlegs, havent-s'hi escalfat el cap inútilment, optaven per no dir-ne de cap manera. Més exactament deien: "cal esperar que el fenomen desaparegui" [p.71].

—No afavorir l'estàndard a què els processos econòmics i socials porten de manera natural (el basat en el dialecte de més pes econòmic i demogràfic) és suïcida per a una llengua que es troba en un marc social de minorització i que ja ha de lluitar contra tantes altres inèrcies [p.76].

—És bo que als mitjans d'àmbit nacional hi estiguin presents tots els dialectes (depurats, esclar, dels localismes). [p.77].

—Crec que s'ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, no n'hem de deixar passar ni una. I no fer-ho és entreguisme suïcida. Té uns efectes destructius i desmoralitzadors de primera magnitud. Ara bé: no és interferència allò que ha penetrat tan endins a la llengua que ja forma part de la seva estructura. No ho és allò que, tenint un origen castellà, s'usa des de fa molts anys, ningú ho sent com a castellà i expressa de manera més clara i funcional que qualsevol altra forma el que volíem dir [p.79].

—Em vull desmarcar molt clarament d'una actitud com la d'Ignasi Guardans quan afirma que ja li està bé que es doblin els films al català però "no en un català elitista sinó el que es parla al carrer". Guardans no ignora que el català del carrer de la gran metròpoli està profundament interferit [p.80].

—L'artifici (i la dificultat en l'aprenentatge que comporta) és una càrrega social que se superposa a la base natural de la llengua; és el munt d'excepcions a la regla que hem d'aprendre, i és fill de tot de consideracions filològiques, no pas lingüístiques. La normativa, com a contrapès conservador a l'evolució de la llengua, està molt més en mans de filòlegs que de lingüistes [p.82]. I la futura gramàtica normativa serà també en part una proposta lingüística retallada filològicament [p.83].

—És molt diferent veure tota llengua com un mirall del cervell i, per tant, com una manera inevitablement funcional i competent de comunicar-se, que veure-la com a segregació final d'un mític sànscrit que reunia totes les perfeccions abans que un ensorrament babèlic el fragmentés [p.82].

—És el lingüista que Fabra té dins el que el porta, en la seva gramàtica pòstuma, a dir que la concordança d'haver-hi (hi han dos homes) és un fet de llengua que s'hauria d'admetre; i és el filòleg que hi ha en Ramon Aramon el que l'obliga a censurar el Mestre afegint-hi una ja famosa nota a peu de plana en què assegura: a) que l'IEC després d'un estudi acurat ha deixat el text "essencialment intacte" (és a dir, l'ha manipulat); b) que Fabra no havia fet la darrera revisió; i c) que el text és més informatiu que normatiu. Només li falta dir que Fabra ja repapiejava quan el va escriure [p.83].

—Aquest és l'irònic destí de qui esdevé Mestre amb majúscules: ser declarat apòstata pels seus deixebles quan gosa revisar la seva pròpia doctrina [p.83].

—Quan la lingüística demostra públicament (p.ex. en aquest article de 1998) que allò que intuïm que és correcte és correcte, un diccionari normatiu (2007) no pot establir que és incorrecte: no pot ignorar alhora la intuïció dels parlants i els arguments lingüístics. I si ho fa, es desacredita, perd autoritat [p.85].

—Vist des de l'òptica d'usuaris de llengües normalitzades, aquesta complexitat gairebé surrealista i els abstrusos debats que suscita donen una imatge molt poc seriosa del nostre estàndard [p.90].

—El que fa por és pensar que aquesta evident millora de la norma no hauria estat possible sense l'aval d'una vaca sagrada, d'un erudit de fama internacional i un patriota de pedra picada, com Coromines. El que ha fet decantar la balança no és tant la racionalitat del que es proposava com el prestigi de qui ho defensava [p.92].

—Un dels pocs lingüistes que als anys 20 i 30 (és a dir, contemporàniament) va criticar amb una certa solvència la normativa de Fabra va ser el jesuïta Josep Calveras i Santacana [p.99].

—El canvi i caiguda de preposicions és un exemple flagrant d'intromissió en el català modern d'un pla diacrònic que l'evolució ha deixat enrere. La gran majoria hem tingut prou sentit comú per transgredir, i deixar obsoletes, algunes propostes antiintuïtives de Fabra. Qui segueix avui la seva recomanació de distingir entre ací, aquí i allí o aquest, aqueix i aquell? Qui diu o escriu li'n, la hi o els els? Qui distingeix entre per i per a davant infinitiu? Però fixem-nos que no ho hem fet mai acostant-nos al castellà. En tots tres casos l'opció de Fabra hi és estructuralment més paral·lela que l'actual transgressió. Ningú ha pogut acusar la transgressió de sacrificar identitat. Però el problema de fons no era que la proposta de Fabra fos més o menys identitària; el problema era que s'allunyava de la llengua real i de la intuïció del parlant [p.106].

—Em nego a dir "des que" (en lloc de "des de que"), i em nego a acceptar que la gent normal parlant relaxadament diguin "des que". És ridícul i absurd [p.110].

—Aquestes dificultats no aporten res des d'un punt de vista comunicatiu ni lingüístic (ben al contrari). ¿Encoratgen o desanimen a qui s'acosta a la llengua sense abrandaments patriòtics, a qui la vol simplement per fer-la servir, al gran nombre d'immigrants a qui hem de convèncer que coneixent-la viuran millor? ¿Una norma no era una convenció que havia de servir per fer les coses més fàcils i funcionals? [p.110].

—Pensar que aquest mareig de pronoms febles [p.ex. haver de dir "els els dono" en lloc de "els hi dono"] té alguna conseqüència en la claredat o lògica de la llengua és no entendre el seu caràcter anafòric. "Els hi" és tan clar i lògic com les set formes normatives perquè, per tenir sentit, les set formes necessiten, igual que "els hi", remetre's a un antecedent contextual que ja dóna tota la informació [p.111].

—L'ortografia, com a part més tangible i torturadora de la normativa, té un exagerat valor simbòlic, quasi totèmic, que dispara la síndrome de l'iniciat: adherir-se a un saber amb una intensitat proporcional a la dificultat i el patiment que comporta dominar-lo. Els que en són víctimes odien veure relativitzar allò que els ha costat tant i, encara més, que els neòfits s'estalviïn aquell (de vegades inútil) esforç [p.114].

—Un cop publicada la norma dels guionets (1996), els col·legues de la Secció Històrico-arqueològica es van negar a aplicar-la al seu propi nom (hauria d'anar sense guionet) en un patent i desconcertant desafiament a l'autoritat dels seus veïns de la Filològica [p.115].

—[A propòsit del signe interrogatiu a començament de frase] Joan Solà a Ortotipografia: "els signes auxiliars no són de ningú, sinó són precisament això: auxiliars de l'escriptor per ajudar-lo a transmetre amb claredat els pensaments i sentiments" [p.117].

—No falten els que van pel món corregint els altres i propagant encara més aquesta sensació general d'inseguretat [p.122].

—Si voleu saber fins a quin punt parleu malament, deixeu-vos corregir per un estranger catalanòfil amb un empatx de Ruaix. Són ben pocs els que tenen prou autoestima per dir-li que es desintoxiqui i escolti una mica de llengua genuïna [p.122].

—Al costat de la cançó de l'enfadós del "és massa difícil" hi ha una altra cançó tan o més irritant: la del "parlem molt malament el català". I és que és impossible que parlem bé quan no hi ha cap català, ni el de la mare, ni el de l'àvia ni el de la besàvia que sigui correcte [p.122].

—Alguns me poden dir que si tan poc crec en alguns punts normatius com és que els aplico quan escric. La resposta és ben fàcil: si en alguna cosa crec és en la necessitat que hi hagi una normativa, no dues mil. L'obra de Fabra ens va salvar d'una anarquia molt pitjor que qualsevol normativa deficient [p.123].

—Crec en una transgressió informada i responsable del marc normatiu [p.123]

La prepotència del poder (Guardiola i Jon Anza)

Un mateix dia ens dóna dos exemples vergonyants de la prepotència dels qui tenen el poder. 

El primer és poc seriós, gairebé fútil, però igualment simptomàtic: el Comitè d'Àrbitres demana una sanció a Guardiola per haver dit que mentien. Tant dóna que Guardiola tingui raó i que diverses gravacions de vídeo (p.ex. aquesta a Youtube) demostrin que la realitat no es correspon amb les paraules que, segons l'acta arbitral, Guardiola hauria dit, o sigui, que aquest té tota la raó del món quan diu que els àrbitres han mentit. Allò que ha de quedar clar, allò important, és que a un àrbitre, a una autoritat, no se la pot qüestionar ni acusar, ni que sigui sota el criteri de la veritat.

El segon exemple és més greu, perquè té uns quants morts i ferits pel mig. El ministre de l'Interior espanyol, Rubalcaba, ha dit que el Govern actuarà contra els qui han injuriat i calumniat les Forces de Seguretat arrel de l'aparició del cos de Jon Anza a la morgue de Tolosa de Llenguadoc. En aquest cas, a sobre, l'autoritat es reafirma en la seva condició de valedora de l'Estat de Dret en front d'un grup de malvats terroristes. I aquesta és una reafirmació totalment cínica i prepotent, atès que l'Estat espanyol té un trist historial de passar-se l'Estat de Dret pel forro dels collons quan li ha calgut: no han estat pocs els ciutadans que ha sotmès a tortures (cal consultar només el famós informe d'Amnistia Internacional) o que, fins i tot, ha arribat a assassinar (per exemple el cas Laza i Zabala, però en general tota l'activitat del GAL, que per cert li ha valgut a Rubalcaba el sobrenom de Rugalcalva, en referència a això i a la seva manca de cabell). ¿I ara pretenen que la gent no qüestioni l'actuació de les Forces de Seguretat? ¡No serà per la falta d'irregularitats o rareses que està tenint el cas de Jon Anza!: l'està buscant tot crist, però el seu cadàver es passa gairebé un any a la morgue de la ciutat on va desaperèixer i no el troben; a sobre, l'hospital diu ara que no té constància de la sol·licitud de recerca; set dies després de la seva mort, uns Guàrdies Civils fugen misteriosament de l'aparthotel de Tolosa on estaven allotjats (amb l'agreujant esperpèntic que s'hi deixen dues pistoles); a l'autòpsia oficial que li han dut terme no han deixat entrar el metge que demanava la família del mort, i torna a aparèixer el fantasma de Joxeba Arregi (assassinat també per les democràtiques Forces de Seguretat, a qui van realitzar una autòpsia que desmentia categòricament que l'haguessin torturat, però a qui uns amics van desenterrar després i li van fer unes fotos que no deixaven cap mena de dubtes de les atrocitats comeses pels torturadors; la història s'explica en aquest documental de la televisió basca, això sí, en euskera: Joxe Arregiren torturaren argazkien egia, "la veritat sobre les fotografies de les tortures a Joxe Arregi").

Ben mirat, potser sí que estaria bé que la querella d'en Rugalcalva tirés endavant, i que provoqués la realització d'un judici contra l'Estat i les seves Forces de Seguretat criminals.

El maó i les estrelles (Santiago Alba Rico)

[Prologuet al llibre "Cronopiando en verso... y otras vainas", de Koldo Campos Sagaseta, editorial Tiempo de Cerezas].

Una gran il·lusió intimista presideix la nostra relació amb el llenguatge. Quan algú vol aixecar una paret, surt al carrer a buscar maons; i si algú vol construir una taula, va al bosc a cercar fusta. Quan algú vol redactar una declaració d'amor o un poema o senzillament una petició administrativa, cerca en canvi dins de si mateix les paraules més adequades, amb el que acabem deduint que el llenguatge, al contrari dels maons i de la fusta, defineix un fenomen abstracte i subjectiu. Res més lluny de la veritat. Busquem en el nostre interior, sí, però allò que trobem dins nostre és precisament el bosc i la ciutat dins de les quals vivim. Escrivim les nostres declaracions d'amor, els nostres poemes, els nostres informes amb la fusta d'un bosc comunal, amb els maons d'un forn públic; i n'hi ha prou amb excavar una mica sota la pell per a trobar-hi relacions sedimentades, lluites de sentit ja establertes, la mateixa cartografia verbal que en el meu enemic. Per això és possible barallar-se; per això és possible posar-se d'acord. Per això és possible imposar a tothom innovacions, troballes, novetats: perquè les paraules s'assemblen més a maons que a secrecions o a vapors i les traiem d'una inexplorada intimitat comuna, d'un enorme jaciment de convencions col·lectives.

Una altra il·lusió és la de que les paraules tenen forma i contingut. És veritat que les paraules sonen, però això només demostra precisament que són cossos: també el vent i les nous i els plats trencats sonen. Si poguéssim separar-ne la forma del contingut, com les espines d'un peix, llavors podríem encara tenir alguna esperança d'escapar del sentit, de deixar-lo enrere, d'assolir un punt d'alleujament o descans de tots els sentits. I tanmateix no hi ha cap forma fins a tal punt tan formal que no tingui un sentit (o diversos), encara que llisquin fora del diccionari o es rebel·lin, fins i tot morfològicament, contra totes les matrius possibles de sentit. "Papallona" té sentit, però també el té "Llapapona", perquè li trenca les ales a totes les papallones; o fins i tot "conyustar", un verb que m'acabo d'inventar i que —més enllà del seu significat incopsable— té el sentit de declarar la pròpia repulsa per la comunicació. El contingut d'un maó —la seva funció, la seva eficàcia— és el maó mateix. Els maons i els sentits fan soroll.

Un poema, per tant, no és un sentiment vague sinó un artefacte físic la fisicitat mateixa del qual, ensems constrictora i constructiva, és ja portadora de sentit. Abans de Rimbaud era la rima la que lligava el sentit als sentits, la que emmarcava el caràcter artefacte de l'objecte poètic. Després de Rimbaud —diguem-ho provocativament—, la fisicitat del poema es trasllada als espais blancs que limiten els versos lliures. Podríem convertir el començament de la Política d'Aristòtil en un poema de qualitat mitjana, gairebé emocionant, si tallem les seves frases per la meitat:

Veiem que tota ciutat

és una comunitat

i que tot comunitat

està constituïda

en vista d'algun bé

perquè els homes

sempre actuen mirant

allò que els sembla bo.

Però també sabem, després d'Aloysious Bertrand, que la fisicitat d'un poema es pot estrènyer contra els marges i no cenyir-se ni a assonàncies ni a tabuladors horitzontals, però llavors cal que sigui curt i ben definit, com un cos i no com un melanoma. En qualsevol cas, assonants o consonants, en vers o en prosa, els poemes han de ser delimitats i físics com un maó. Perquè els éssers humans estem constituïts de tal manera —sobretot sota el capitalisme— que necessitem un cop de maó per a poder veure les estrelles.

A això es dedica Koldo Campos Sagaseta des de fa molt de temps en tots els formats poètics possibles. Un gran poeta italià va explicar que un poeta és com un jugador d'escacs, algú que s'exercita en una pràctica minoritària ajustada a regles molt severes on la intuïció idiosincràtica obre corbes impensades en el jaciment comú. Per a marcar la fisicitat de la seva feina, el poeta ha estat comparat amb el teixidor, amb un joier, amb un artesà (i m'agrada la imatge de Virgili de l'ossa mare que "dona forma" a llepades al seu cadell borrós acabat de néixer). Però a un poeta se'l pot comparar també amb un tennista que, de cop i volta, de manera inesperada, en virtut d'una mena de reflex supletori, assoleix i torna una pilota que tothom —espectadors i rivals— donaven ja per perduda. ¿I per què no un malabarista?

Koldo —l'anomenaré així a seques en nom de l'amistat que ens uneix a força de plagiar-nos— és una mica tennista i una mica malabarista. En vers i en prosa,en sonet i en bolero, torna pilotes impossibles i llança enlaire, amb agilitat meravellosa, quatre, cinc, sis pilotes que es creuen sobre el seu cap, dibuixant piruetes, sense caure mai a terra. Però en Koldo no juga al tennis amb pilotes ni fa malabarismes amb boles de drap... sinó amb bombes. Tots ho fem. Les paraules són maons; les paraules són bombes. Totes les paraules esclaten perquè totes, fins i tot les que no ho fan, deixen víctimes col·laterals. El no-res també esclata; el no-res també fa soroll i per això, en un món on no deixen de passar coses, gairebé sempre dolentes, gairebé sempre acusatòries per a algú, gairebé sempre perilloses per a tothom, no hem de desdenyar el tennis ni els jocs malabars, no hem de menysprear la fisicitat de la poesia; però si que hem de demanar-li que ens proporcioni aquell tipus de plaer —indissociable també de la intuïció i del reflex supletori— que fa esclatar totes les tapadores.

Sota el capitalisme cal que ens donin un cop de maó per a veure les estrelles; per a veure alguna llum, per petita que sigui. Per a veure fins i tot una pedra o una maduixa. Per aquest camí ens duu, entre masegades i cops de llamborda, aquest llibre d'en Koldo.

—Article original: El ladrillo y las estrellas.

Cap a l'abocador social (Niño Becerra i Jean-Claude Michéa)

Ahir podíem llegir a l'Avui una entrevista força interessant a en Niño Becerra (economista i no pas cantaor flamenc, com podríem pensar pel nom). En destaco aquesta part:

--Si arribem a una taxa del 30% d'atur, com es pal·liaran els efectes?

--El futur són les assignacions mensuals de 426 euros, avui pròrrogues del subsidi d'atur i que es convertiran en definitives. Serà un subsidi de subsistència que es donarà a la gent que no sigui útil en el nou model econòmic i que evitarà la misèria. Totes les pensions i subsidis convergiran a la baixa en aquesta renda de subsistència.

--El món quedarà dividit en dos: els que serveixen i els que no?

--Sí. Només seran necessaris els que desenvolupin tasques que perpetuïn el nou model. Crec que anem cap a una societat tecnologitzada i governada per tecnòcrates.

I la destaco perquè malauradament em recorda el que havia dit Jean-Claude Michéa a la seva obra (indispensable) L'Escola de la Ignorància, que ja vaig traduir molt parcialment en aquest blog (i que, per cert, ja han reeditat en castellà Acuarela Libros). Específicament, aquests fragments:

—En el proper segle, dues desenes parts de la població activa seran suficients per a mantenir l'activitat de l'economia mundial. Com podia l'elit mantenir llavors la governabilitat del vuitanta per cent de la humanitat sobrera, la inutilitat de la qual havia estat programada per la lògica liberal? Brzezinski, antic conseller de Jimmy Carter, va proposar el tittytainment, un “còctel d'entreteniment embrutidor i d'aliment suficient que permeti mantenir de bon humor la població frustrada del planeta” [p.39].

—Caldrà doncs conservar un sector d'excel·lència, destinat a formar les diferents elits científiques, tècniques i de gestió al més alt nivell, cada cop més necessàries a mesura que la guerra econòmica mundial es vagi agreujant [p.40]. Un segon grup serà el de les competències tècniques mitjanes, que seran sabers descartables, tan descartables com els humans que els exerceixin provisionalment, en la mesura que, en basar-se en competències rutinàries i estar adaptats a un context tecnològic precís, deixen de ser operatius tan bon punt se supera el seu propi context [p.41].

—Evidentment, queda el grup més nombrós: els que el sistema destina a seguir aturats (o contractats de forma precària i flexible amb treballs escombraria), en una exclusió social que s'aguditzarà a mesura que els demés segueixin progressant [p.42]. És aquí on el tittytainment haurà de trobar el seu camp d'acció, i en aquesta escola per a la majoria on caldrà ensenyar-se la ignorància en totes les seves formes possibles [p.43].

Cada dia en som més i no ens aturaran (Willy Toledo)

Espero que el Santiago Alba em sabrà perdonar, però després de molts dies (massa dies porto indolent) sense traduir-li cap article, encara va i li faig el salt amb el Willy Toledo. De fet, sé que m'entendrà, atès que el Santiago Alba és una de les persones a qui en Willy Toledo dóna les gràcies al final de l'article per haver-li donat suport públic contra el linxament mediàtic de què era víctima. I és que amb els temps que corren, en què la nostra democràcia (oficial però sedicent) s'atreveix a donar lliçons a Cuba pels morts a les presons i a Euskal Herria per la lluita contra el terrorisme (que li preguntin a en Jon Anza), cal celebrar que un personatge públic alci la veu i s'hi mostri disconforme. Bravo, Willy, i gràcies.

    CADA DIA EN SOM MÉS I NO ENS ATURARAN

[Article original clicant aquí]

En aquells dies els marines ja estaven prenent posicions a Haití, el poble afganès enterrava els seus morts després de la darrera massacre comesa sense voler en nom de la seva llibertat i de la seva dignitat, la fosa comuna més gran trobada a Amèrica —amb dos mil cadàvers esquarterats— es segellava a Colòmbia amb terra nova i censura antiga tot protegint els responsables de cavar el forat.

El periòdic "Egunkaria" seguia segrestat i els seus treballadors periodistes (que no empleats, com es diu ara) silenciats; un palestí membre de Hamàs va ser assassinat fora de la seva terra per un grup de sicaris en nom d'Israel amb passaports (passaport físic, i de l'altre també) de diferents democràcies europees escrupoloses defensores dels drets humans.

El cinquanta per cent de la riquesa mundial seguia a mans de les cent famílies més poderoses del planeta i Tony Blair, José María Aznar, George Bush, el vell i el jove, i Javier Solana gaudien de tots els respectes i beneficis obtinguts en pagament pels seus crims de guerra.

En fi —ja abreujo que em perdo—, els banquers seguien al carrer i els polítics que ens menteixen i els jutges per a la democràcia que els protegeixen (a polítics i banquers) s'entretenien sepultant per sempre —per a què no quedi cap dubte de què mai va existir, per si de cas es repeteix— la Memòria Històrica; la Memòria Històrica del poble aixafat, és clar, no la memòria històrica d'aquella democràcia que ens va deixar a tall d'advertència, imposat per les urnes i sota les armes, un rei que guarda les claus que tanquen el pas a la sepultura del passat que amaga la brutal i dura veritat; i ja posats, aprofiten per a enterrar també el jutge ambigu que, no hem d'oblidar-ho, ha il·legalitzat partits polítics massa incòmodes i amb suport de part de la població, tot endegant a casa l'equivalent patri de la guerra global contra el terrorisme que han convingut anomenar "l'entorn d'ETA", una guerra que recorre també al mètode de la tortura i que, dit sigui de passada, no només aquest "entorn" sembla patir.

Si es pot anar més enllà, sempre hi ha algú que s'hi anima. Tot discorria sota l'extraordinària placidesa descrita (que alguns recorden que es vivia ja des de quaranta anys abans de la mort del dictador), quan un ciutadà, amb més accés als micròfons del que seria desitjable i un pensament compartit per milions que creien totalment silenciats i neutralitzats, comença a ocupar un espai estranyament no ocupat per tot l'anterior. Per què? Perquè s'atreveix a declarar als periodistes presents, davant dels micròfons i les càmeres de televisió, que els senyors i senyores els paguen i que els van contractar —no cal dir-ho, obligant-los a acceptar les conseqüències que tindria qualsevol qüestionament de la versió oficial obligatòria, per un interès econòmic però sobretot ideològic basa en la por nerviosa a què se sàpiga i es contagiï la veritat— manipulen, simplifiquen i menteixen obertament sobre tot allò que tingui a veure amb Cuba i el seu dret irrenunciable a la determinació davant de la piconadora del sistema financer demòcrata-fonamentalista del capital; i, a més, els comunica que, malgrat de la seva voluntariosa i benintencionada però equivocada informació, la persona per qui demanen no és un pres polític, sinó que era a la presó per delictes comuns.

Cuba. Què passa amb Cuba? Alguna cosa important i perillosa troben en què arribi sense la censura que ells exerceixen, i de què acusen el govern cubà, l'exemple imperfecte però en tantes coses vàlid de la seva Revolució. Comencen les hòsties. Això no es pot permetre. Els mitjans de comunicació, que utilitzen les ones i les impremtes atorgades a dit a preus multimilionaris per tal de mantenir la mentida que els permetrà de conservar els seus privilegis obrint i obrint-los les portes del poder i al poder dels bancs i dels Parlaments, decideixen que ja n'hi ha prou. Comença la cacera, no només del ciutadà en qüestió sinó, per tal de donar una lliçó exemplar, de tot aquell que gosi informar-se, formar-se una opinió i rebatre per fi el corrent aclaparador de la posició única de tota persona que vulgui ser digna de què la considerin una persona de bé. De pertànyer, com ells diuen, al món lliure. Aquest ciutadà sóc jo, i aquells que hauríeu de prendre nota del meu exemple i no tornar-ho a intentar mai més sou vosaltres.

Ja vaig ser en d'altres batalles, difícils però gratificants; en algunes es va aconseguir la victòria, en d'altres encara no. I hi seré en d'altres. Però aquesta batalla ha estat diferent. Diuen alguns que perquè me la vaig menjar tot sol, tot negant la possibilitat de qualsevol suport. Les primeres hores van aconseguir convèncer-me de què era així. De seguida vaig confirmar allò que malgrat el bombardeig —mètode preferit en qualsevol dels seus significats per tots els mencionats més amunt— érem molts i moltes els qui provaven de trepitjar i acovardir. En el fons ja ho sabia, i per això escric aquesta carta. Per a mostrar-me emocionat, enfortit i commogut en veure aquí, en aquestes pàgines i en moltes altres d'aquest territori i de molts d'altres, que la gent envia missatges que demostres que cada dia en som més, que no ens aturaran i que el seu muntatge és a punt de caure.

D'aquí surt la reacció que coneixen i usen millor quan senten que el poble saben de què van i que ja no està disposat a callar: la violència. Avui he llegit que Espanya assoleix aquests dies el rècord en nombre de forces de seguretat, de forces totes ben armades per a la repressió. Sabent que Espanya és un dels països amb un índex menor de criminalitat i que tanmateix és, de tots, el que té un major nombre de població entre reixes, alguns complint a la pràctica una cadena perpètua de moment il·legal al nostre país; aquesta gegantina quantitat de "cossos i forces de seguretat de l'Estat", tinguem-ho per segur, es deu a què no tenen cap confiança en la seguretat del sistema. Cal que estiguin preparats per al que saben que arribarà. Seguim endavant, sense defallir, que aquest absolutisme demòcrata —que intenten de fer-nos empassar tot provant de negar-nos la possibilitat de mastegar per a què no siguem capaços d'assaborir dient-nos que no hi ha res més per a provar— se'l vomitarem.

Volem llibertat. En aquests dies de pèrdua definitiva de la meva virginitat, aclaparat pel pel poder ja conegut del poder, he après moltes més llengües que el llatí. Ho vaig fer el millor que vaig poder. També quan ho vaig fer fatal. Potser vaig aprendre més quan ho vaig fer fatal. Sé que hi havia ulls i boques sense l'altaveu que se m'ofereix a mi, pendents d'escoltar allò que ells voldrien dir; sé que el alguns moments els vaig decebre. Sapigueu que també em vaig decebre a mi mateix, però tinc en compte —tingueu-ho en compte vosaltres també— que només sóc un ciutadà a qui li va venir al damunt, com una allau, el que jo vaig sentir com una responsabilitat envers totes les persones que senten, com jo, que cal respondre aquesta gent, que quan ens ho permeten no hem de perdre l'oportunitat. Tot i així, la pressió i l'obligació d'emprar els mètodes que se'm presenten per a defensar-me a mi i a tots els que caminem del bracet en aquesta lluita per a reivindicar, com diu Eric Fromm, no les lleis de l'home sinó les lleis de la humanitat, em van dur, sobretot en una ocasió lamentable però instructiva, a dir coses que, atès que no les penso, mai no hauria d'haver-les dit. Tenen perfeccionada la màquina, que no els sol fallar, d'infondre —mitjançant la calúmnia, l'allau sense donar temps a respirar, sense escrúpols— el missatge fals de la nostra presumpta solitud, la por que estan convençuts que ens paralitzarà.

Jo, que ja n'he pres nota, estaré més atent. És important per a mi, com crec que és important per a tots, la tribuna que se m'ofereix, el que pugui pensar la gent que està llegint això. Sóc allà, amb tota aquesta gent, com un més. Tinc l'altaveu, fins a nova ordre que temo i sé que aviat arribarà com molts d'altres ja han comprovat a les seves carns, i fins llavors espero saber aprofitar-lo.

Gràcies de nou a totes i a tots. Gràcies per lluitar. Gràcies a la gent que admiro i que contribueix amb la seva feina i la seva generosa solidaritat a què ens puguem informar des d'un prisma més proper a la realitat, i que van dir coses en la meva defensa, en la nostra defensa, que de veritat van aconseguir emocionar-me. Gràcies a en Julián i a l'Alberto pel seu temps, solidaritat i comprensió en ajudar-me tant amb les paraules que volia dir però que no vaig poder o no vaig saber escriure. Gràcies al meu antic company, malgrat que tan esporàdic, Carlo Frabetti, a en Pascual, a Belén, a Santiago y a Carlos per ser els primers en fer-me veure que no estava sol, per ser els meus nous companys. Gràcies a tothom. Per la poesia. Per maleir la poesia concebuda com un luxe cultural pels neutrals, que tot rentant-se les mans es desentenen i evadeixen, per maleir la poesia del qui no pren partit fins a tacar-se. Gràcies als molts i moltes que van enviar els seus missatges de solidaritat amb què em van recordar de nou de quin costat vull estar.

Article original: Cada dia somos más no nos van a parar.