dissabte, 13 de març del 2010

Cada dia en som més i no ens aturaran (Willy Toledo)

Espero que el Santiago Alba em sabrà perdonar, però després de molts dies (massa dies porto indolent) sense traduir-li cap article, encara va i li faig el salt amb el Willy Toledo. De fet, sé que m'entendrà, atès que el Santiago Alba és una de les persones a qui en Willy Toledo dóna les gràcies al final de l'article per haver-li donat suport públic contra el linxament mediàtic de què era víctima. I és que amb els temps que corren, en què la nostra democràcia (oficial però sedicent) s'atreveix a donar lliçons a Cuba pels morts a les presons i a Euskal Herria per la lluita contra el terrorisme (que li preguntin a en Jon Anza), cal celebrar que un personatge públic alci la veu i s'hi mostri disconforme. Bravo, Willy, i gràcies.

    CADA DIA EN SOM MÉS I NO ENS ATURARAN

[Article original clicant aquí]

En aquells dies els marines ja estaven prenent posicions a Haití, el poble afganès enterrava els seus morts després de la darrera massacre comesa sense voler en nom de la seva llibertat i de la seva dignitat, la fosa comuna més gran trobada a Amèrica —amb dos mil cadàvers esquarterats— es segellava a Colòmbia amb terra nova i censura antiga tot protegint els responsables de cavar el forat.

El periòdic "Egunkaria" seguia segrestat i els seus treballadors periodistes (que no empleats, com es diu ara) silenciats; un palestí membre de Hamàs va ser assassinat fora de la seva terra per un grup de sicaris en nom d'Israel amb passaports (passaport físic, i de l'altre també) de diferents democràcies europees escrupoloses defensores dels drets humans.

El cinquanta per cent de la riquesa mundial seguia a mans de les cent famílies més poderoses del planeta i Tony Blair, José María Aznar, George Bush, el vell i el jove, i Javier Solana gaudien de tots els respectes i beneficis obtinguts en pagament pels seus crims de guerra.

En fi —ja abreujo que em perdo—, els banquers seguien al carrer i els polítics que ens menteixen i els jutges per a la democràcia que els protegeixen (a polítics i banquers) s'entretenien sepultant per sempre —per a què no quedi cap dubte de què mai va existir, per si de cas es repeteix— la Memòria Històrica; la Memòria Històrica del poble aixafat, és clar, no la memòria històrica d'aquella democràcia que ens va deixar a tall d'advertència, imposat per les urnes i sota les armes, un rei que guarda les claus que tanquen el pas a la sepultura del passat que amaga la brutal i dura veritat; i ja posats, aprofiten per a enterrar també el jutge ambigu que, no hem d'oblidar-ho, ha il·legalitzat partits polítics massa incòmodes i amb suport de part de la població, tot endegant a casa l'equivalent patri de la guerra global contra el terrorisme que han convingut anomenar "l'entorn d'ETA", una guerra que recorre també al mètode de la tortura i que, dit sigui de passada, no només aquest "entorn" sembla patir.

Si es pot anar més enllà, sempre hi ha algú que s'hi anima. Tot discorria sota l'extraordinària placidesa descrita (que alguns recorden que es vivia ja des de quaranta anys abans de la mort del dictador), quan un ciutadà, amb més accés als micròfons del que seria desitjable i un pensament compartit per milions que creien totalment silenciats i neutralitzats, comença a ocupar un espai estranyament no ocupat per tot l'anterior. Per què? Perquè s'atreveix a declarar als periodistes presents, davant dels micròfons i les càmeres de televisió, que els senyors i senyores els paguen i que els van contractar —no cal dir-ho, obligant-los a acceptar les conseqüències que tindria qualsevol qüestionament de la versió oficial obligatòria, per un interès econòmic però sobretot ideològic basa en la por nerviosa a què se sàpiga i es contagiï la veritat— manipulen, simplifiquen i menteixen obertament sobre tot allò que tingui a veure amb Cuba i el seu dret irrenunciable a la determinació davant de la piconadora del sistema financer demòcrata-fonamentalista del capital; i, a més, els comunica que, malgrat de la seva voluntariosa i benintencionada però equivocada informació, la persona per qui demanen no és un pres polític, sinó que era a la presó per delictes comuns.

Cuba. Què passa amb Cuba? Alguna cosa important i perillosa troben en què arribi sense la censura que ells exerceixen, i de què acusen el govern cubà, l'exemple imperfecte però en tantes coses vàlid de la seva Revolució. Comencen les hòsties. Això no es pot permetre. Els mitjans de comunicació, que utilitzen les ones i les impremtes atorgades a dit a preus multimilionaris per tal de mantenir la mentida que els permetrà de conservar els seus privilegis obrint i obrint-los les portes del poder i al poder dels bancs i dels Parlaments, decideixen que ja n'hi ha prou. Comença la cacera, no només del ciutadà en qüestió sinó, per tal de donar una lliçó exemplar, de tot aquell que gosi informar-se, formar-se una opinió i rebatre per fi el corrent aclaparador de la posició única de tota persona que vulgui ser digna de què la considerin una persona de bé. De pertànyer, com ells diuen, al món lliure. Aquest ciutadà sóc jo, i aquells que hauríeu de prendre nota del meu exemple i no tornar-ho a intentar mai més sou vosaltres.

Ja vaig ser en d'altres batalles, difícils però gratificants; en algunes es va aconseguir la victòria, en d'altres encara no. I hi seré en d'altres. Però aquesta batalla ha estat diferent. Diuen alguns que perquè me la vaig menjar tot sol, tot negant la possibilitat de qualsevol suport. Les primeres hores van aconseguir convèncer-me de què era així. De seguida vaig confirmar allò que malgrat el bombardeig —mètode preferit en qualsevol dels seus significats per tots els mencionats més amunt— érem molts i moltes els qui provaven de trepitjar i acovardir. En el fons ja ho sabia, i per això escric aquesta carta. Per a mostrar-me emocionat, enfortit i commogut en veure aquí, en aquestes pàgines i en moltes altres d'aquest territori i de molts d'altres, que la gent envia missatges que demostres que cada dia en som més, que no ens aturaran i que el seu muntatge és a punt de caure.

D'aquí surt la reacció que coneixen i usen millor quan senten que el poble saben de què van i que ja no està disposat a callar: la violència. Avui he llegit que Espanya assoleix aquests dies el rècord en nombre de forces de seguretat, de forces totes ben armades per a la repressió. Sabent que Espanya és un dels països amb un índex menor de criminalitat i que tanmateix és, de tots, el que té un major nombre de població entre reixes, alguns complint a la pràctica una cadena perpètua de moment il·legal al nostre país; aquesta gegantina quantitat de "cossos i forces de seguretat de l'Estat", tinguem-ho per segur, es deu a què no tenen cap confiança en la seguretat del sistema. Cal que estiguin preparats per al que saben que arribarà. Seguim endavant, sense defallir, que aquest absolutisme demòcrata —que intenten de fer-nos empassar tot provant de negar-nos la possibilitat de mastegar per a què no siguem capaços d'assaborir dient-nos que no hi ha res més per a provar— se'l vomitarem.

Volem llibertat. En aquests dies de pèrdua definitiva de la meva virginitat, aclaparat pel pel poder ja conegut del poder, he après moltes més llengües que el llatí. Ho vaig fer el millor que vaig poder. També quan ho vaig fer fatal. Potser vaig aprendre més quan ho vaig fer fatal. Sé que hi havia ulls i boques sense l'altaveu que se m'ofereix a mi, pendents d'escoltar allò que ells voldrien dir; sé que el alguns moments els vaig decebre. Sapigueu que també em vaig decebre a mi mateix, però tinc en compte —tingueu-ho en compte vosaltres també— que només sóc un ciutadà a qui li va venir al damunt, com una allau, el que jo vaig sentir com una responsabilitat envers totes les persones que senten, com jo, que cal respondre aquesta gent, que quan ens ho permeten no hem de perdre l'oportunitat. Tot i així, la pressió i l'obligació d'emprar els mètodes que se'm presenten per a defensar-me a mi i a tots els que caminem del bracet en aquesta lluita per a reivindicar, com diu Eric Fromm, no les lleis de l'home sinó les lleis de la humanitat, em van dur, sobretot en una ocasió lamentable però instructiva, a dir coses que, atès que no les penso, mai no hauria d'haver-les dit. Tenen perfeccionada la màquina, que no els sol fallar, d'infondre —mitjançant la calúmnia, l'allau sense donar temps a respirar, sense escrúpols— el missatge fals de la nostra presumpta solitud, la por que estan convençuts que ens paralitzarà.

Jo, que ja n'he pres nota, estaré més atent. És important per a mi, com crec que és important per a tots, la tribuna que se m'ofereix, el que pugui pensar la gent que està llegint això. Sóc allà, amb tota aquesta gent, com un més. Tinc l'altaveu, fins a nova ordre que temo i sé que aviat arribarà com molts d'altres ja han comprovat a les seves carns, i fins llavors espero saber aprofitar-lo.

Gràcies de nou a totes i a tots. Gràcies per lluitar. Gràcies a la gent que admiro i que contribueix amb la seva feina i la seva generosa solidaritat a què ens puguem informar des d'un prisma més proper a la realitat, i que van dir coses en la meva defensa, en la nostra defensa, que de veritat van aconseguir emocionar-me. Gràcies a en Julián i a l'Alberto pel seu temps, solidaritat i comprensió en ajudar-me tant amb les paraules que volia dir però que no vaig poder o no vaig saber escriure. Gràcies al meu antic company, malgrat que tan esporàdic, Carlo Frabetti, a en Pascual, a Belén, a Santiago y a Carlos per ser els primers en fer-me veure que no estava sol, per ser els meus nous companys. Gràcies a tothom. Per la poesia. Per maleir la poesia concebuda com un luxe cultural pels neutrals, que tot rentant-se les mans es desentenen i evadeixen, per maleir la poesia del qui no pren partit fins a tacar-se. Gràcies als molts i moltes que van enviar els seus missatges de solidaritat amb què em van recordar de nou de quin costat vull estar.