(1) Jaume Renyer ens parlava l'altre dia
al seu bloc de la recent traducció al francès del llibre de Harald Welzer "
Les exécuteurs. Des hommes normaux aux meurtriers de masse" ("Els executors: homes normals o assassins en massa"). En paraules de Renyer:
«La tesi central de Welzer és que en l'origen d'un procés de liquidació massiva de persones, les víctimes han estat primerament excloses de l'univers moral dels botxins per diversos procediments: ideològics, racials, territorials. Assenyala el sentiment d'irresponsabilitat individual dels executors com el justificant d'una voluntat col.lectiva que els permet arribar als confins de la ignomínia sense sentiments de culpa, ni penediment posterior. L'autor descriu els homes que maten en massa com a persones normals, que arriben a actuar així per un procés de socialització. Acaba l'obra amb una apel.lació a l'autonomia individual, a la capacitat de decidir segons els propis criteris morals, refusant el comportament gregari d'una col.lectivitat d'individus irresponsables personalment que a través d'una sèrie d'actes previs de consentiment han arribat a l'assassinat dels "altres"».
Sembla molt interessant, i podria servir per a aprofundir en la meva obsessió per mostrar que la nostra actual societat capitalista és genocida (cada dia moren milers de persones a causa de la pobresa, la fam i les malalties) i, malgrat que la majoria dels ciutadans ho sabem (i ens en sabem partíceps amb la nostra rutina consumista), hem arribat a un nivell molt sofisticat de banalització d'aquest mal que causem. El llibre apuntaria cap alguns processos d'aquesta banalització: no ens en sentim responsables directes ni, per tant, tenim sentiments de culpa pels morts a l'Àfrica; les víctimes han estat excloses del nostre univers moral (els pobres són culpables de ser-ho, amb arguments de l'estil de què "avui dia és pobre qui vol, perquè tothom té accés als estudis i pot progressar socialment"); tenim poc espai de decisió personal (malgrat el que diguin els anuncis de cotxes) i ens comportem gregàriament sota els dictats "socialitzadors" de la mà negra del mercat mundial.
(2) Engrescat per aquesta ressenya, vaig agafar un dels 200 milions de llibres que tinc pendents de lectura: "
No matarían ni una mosca: criminales de guerra en el banquillo", de la croata
Slavenka Drakulic, i me'n vaig llegir el pròleg de la traductora, Isabel Núñez, que no me'n puc estar de traduir-vos:
***
A partir de les seves observacions en les sessions del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia a La Haia, Slavenka Drakulic traça aquí els retrats d'alguns dels criminals de guerra balcànics. Com que el llibre data de 2003 ─amb en Milosevic encara viu, Montenegro encara unit a Sèrbia i
Gotovina encara en llibertat, per exemple─ he procurat afegir algunes notes per a actualitzar la informació allí on em semblava imprescindible. Tanmateix l'explicació dels fets i els anàlisis de les seves causes segueixen sent plenament vigents.
El títol del llibre i la cita d'
Hannah Arendt que l'encapçalen ("Quan el seu treball el porta a assassinar algú, no es considera un assassí, ja que no ho ha fet per inclinació personal, sinó a títol professional ; per pura passió, ell no mataria ni una mosca") ens introdueixen ja en la tesi principal que el vertebra, que és la teoria harendtiana de la
banalitat del mal. Els perpetradors de l'horror en les guerres no són només uns quants monstres inhumans. La patologia que porta alguns a matar, torturar i violar sistemàticament pot ser força generalitzada.
Una guerra, va dir
Durkheim, és una orgia de violència en què molts donen curs a la seva desesperació. Quan l'Estat pràcticament desapareix i les normes ètiques s'inverteixen ─és a dir, que qui delata i mata pot ser ascendit i condecorat─, molts ciutadans mostren el seu costat fosc i la seva violència interna. En qualsevol cas, una guerra no només es fa amb uns quants criminals. Cal la complicitat o el silenci de tota una societat.
L'analogia entre algun personatge i el seu pare, militar de l'antiga Iugoslàvia de
Tito, permet a l'autora aprofundir en les causes de la guerra, assenyalar que el silenci i la mitificació que van substituir el que hauria d'haver estat una història rigorosa (un debat) de la Segona Guerra Mundial ─que a Iugoslàvia va ser una acarnissada guerra civil─ van permetre després l'ús i la manipulació d'aquelles velles ferides per la propaganda nacionalista.
D'altra banda, Slavenka Drakulic explica aquí, seguint
Klemperer, com són aquests primers gestos, aparentment anodins, els que permeten que un grup ètnic, religiós o nacional es converteixi en "l'altre" i sigui paulatinament degradat i envilit fins que la seva expulsió, engarjolament, despossessió i mort semblin justificats. En aquest sentit, el model d'allò que els va succeir als jueus i dissidents a l'Alemanya de Hitler troba el seu ressò en la neteja ètnica i el genocidi perpetrats a l'antiga Iugoslàvia.
La pròpia elecció dels personatges que ha fet Drakulic resulta clau i molt intel·ligent: dibuixa amb ells l'escenografia principal del conflicte balcànic, amb una gran claredat sobre els seus actors, cèlebres i anònims.
A més de l'anàlisi interessant de la parella patològica que va governar el país en un autèntic tàndem, desdenyant el paper de les institucions,
Slobodan Milosevic i la seva esposa
Mira Markovic, l'autora escull personatges que, junts, reconstrueixen el trencaclosques balcànic. En citaré alguns exemples:
Un croat, ciutadà modèlic, d'aquells que ajuden les àvies a travessar els carrers i acaronen els nens, aficionat a la pesca, amb bons amics bosnis musulmans i serbis, que durant disset dies de la seva vida es converteix en un monstre, viola nenes, mata amb les seves pròpies mans i hi troba, segons els testimonis supervivents, un plaer salvatge. ¿Què passa? ¿La guerra ens converteix en monstres o només revela els monstres que portem dins?
Un grup d'homes que "només volien divertir-se", serbis bosnis de
Foca, que van violar repetidament les dones bòsnies presoneres, convertint-les en esclaves sexuals durant mesos. A La Haia, aquests acusats no comprenen per què els jutgen ni molt menys per què els condemnen, si és allò que ells ja fan a les seves dones normalment, si podien haver-les matat i no ho van fer. És un xoc cultural. A més, la jutgessa Mumba ¡és dona i és negra! La perplexitat d'aquests homes és gairebé tan dramàtica com la descripció dels seus actes o com el patiment d'aquella testimoni, mare d'una noia de dotze anys violada i desapareguda, que no aconsegueix emetre cap paraula durant el judici, tret d'un esgarip quasi animal. Gràcies a aquest cas, per primer cop a la història, la violació es va declarar crim de guerra contra la humanitat.
Al poble croat de
Gospic, on 157 persones van ser assassinades (100 serbis i 50 croats dissidents), les cases de les víctimes van ser saquejades i cremades. Ningú no vol parlar del que hi va passar, tots callen, perquè van apartar la vista o van aprofitar per robar un reproductor de vídeo o un sofà. Un únic testimoni, Milan Levar, va a La Haia i es converteix en l'enemic públic número 1. En la seva ingenuïtat, refusa la condició de testimoni protegit, pensant que el seu testimoni ajudarà a què d'altres l'imitin, però el maten amb una bomba i durant l'enterrament els del poble insisteixen: li està ben merescut. Tots són còmplices.
Un jove serbi de Bòsnia, enrolat a l'exèrcit quasi per accident, que es troba en el lloc equivocat ─la massacre d'Srebrenica─, no reacciona a temps i, després, quan intenta fer-se enrere i negar-se a disparar, li diuen que entregui la seva arma i es col·loqui davant de l'escamot. El jove acabarà matant a 70 o 80 homes desarmarts, indefensos, joves i vells, que arriben en autobusos, amb els ulls embenats...
O el cas de Biljana Plasic, l'única dona implicada amb alta responsabilitat en actes criminals (juntament amb l'esposa de Milosevic). Amb el seu aspecte elegant i impecable, va arribar a afirmar que els musulmans a Bòsnia eren un defecte genètic en el cos serbi i que allò natural era extirpar-lo. Biljana Plasic va abraçar i felicitar públicament
Arkan després d'una coneguda matança, quan els cadàvers encara eren calents al carrer. Però a La Haia, Plasic va sorprendre tothom declarant-se culpable, afirmant que en el seu temor a convertir-se en víctimes (una vegada més), els serbis s'havien convertit en botxins. Els demés no la van perdonar.
I l'espectacular final, en què l'autora ens mostra els criminals de guerra croates, musulmans i serbis tots junts i feliços a la presó d'Scheveningen. Les autoritats pensaven que caldria separar-los, però resulta que s'han fet amics. ¿Era el nacionalisme només un pretext? ¿És que potser no hi havia cap causa per a tot aquell horror?
Aquest és un dels millors assajos que he llegit sobre la guerra dels Balcans. Es tracta de periodisme intel·ligent, clar, analític i brillant. Els retrats, afinats i precisos, fets amb rigor psicològic, no només permeten comprendre molt bé, fins i tot al lector profà, com es va desenvolupar aquella guerra, sinó que també componen un anàlisi esfereïdor de l'aspecte més obscur i violent de la natura humana.
Per a nosaltres, és inevitable establir un paral·lelisme amb el que ha succeït en la història recent d'Espanya i comprendre que el silenci i la negació, l'intent d'enterrar els conflictes i traumes familiars, individuals o col·lectius d'una guerra no és el camí més indicat per a sanejar un país que vol viure en pau i democràcia. O que els nacionalismes no poden ser excloents, que les diferents comunitats històriques han d'aprendre a cohabitar, negociar i respectar-se.
No és casual que aquest llibre hagi estat acollit a Croàcia amb un silenci eloqüent. La lliçó d'Slavenka Drakulic consisteix en revisar, analitzar, intentar comprendre el que va succeir. Perquè només aclarint les responsabilitats i escrivint amb rigor la història es podran curar les ferides d'un conflicte.
***
Mònica Terribas va entrevistar Slavenka Drakulic a
La Nit al Dia:
aquí en podeu veure el vídeo.
