divendres, 15 d’agost del 2008

Coses que no m'agraden del Comunisme (2): anticatalanisme

Malauradament, és força habitual trobar entre els comunistes (o marxistes en general, i encara entre republicans) una postura hostil cap a Catalunya i cap a la seva llengua. Diuen que "els nacionalismes són una arma de les classes dominants per a allunyar el proletariat de la revolució". En part és cert, i ells són exemple viu d'aquesta perniciositat del nacionalisme, en tant que amb el seu espanyolisme menyspreador de la realitat dels proletaris catalanoparlants dificulten la creació de vincles positius i de germanor. L'argument aquest amb què acostumen a disfressar el seu nacionalisme espanyol demostra alhora com de provincians n'arriben a ser, ja que si del que es tracta és d'unir el proletariat mundial, el castellà no és gaire més útil que el català (vaja, en cas contrari els animo a anar al sud-est asiàtic i encoratjar les noves fornades de milions i milions d'esclaus amb solemnes discursos en la llengua de Cervantes, aviam si tenen sort).

És com una vegada en què jo estava xapurrejant en una barreja de català i francès amb un immigrant subsaharià, i se m'acosta un paio i em diu (en castellà): "digue-li en espanyol, home, que prou desgràcia té d'haver hagut d'emigrar!". Deixant de banda la perversitat de considerar que es castiga algú se li parla en qualsevol altra llengua que no sigui el castellà, fa evident novament aquell prejudici provincià del nacionalisme espanyol, que es pensa que la llengua d'acollida d'un africà que arriba a Europa és l'espanyol, quan el més probable és que provingui d'un territori on la llengua colonial és el francès i, a sobre, qui sap si el pobre noi al cap de dos dies serà al Regne Unit, a Holanda o a la nova república mafiosa de Kosovo.

En fi, tot aquest rotllo ha estat provocat per la lectura del pròleg d'un llibre comunista, "Els nacionalismes contra el proletariat" de Marx i Engels, en el que l'autor, Emilio Madrid [l'editor de Ediciones Espartaco, que ofereix tot el seu fons gratuïtament per internet en format PDF], aprofita per vomitar la seva tírria envers la nació catalana. Us en cito un fragment, des del final de la pàgina 26 fins a la 28, amb algun comentari meu entre claudàtors:  

"Para ver los frutos de tanto nacionalismo no es necesario que nos vayamos a los Balcanes, al Cáucaso o a otros lugares remotos, en los que los odios entre pueblos y, peor aún, entre proletarios de distintas nacionalidades, son extremos. Aquí mismo, en España, podemos ver también sus consecuencias. A la inmensa mayoría de los trabajadores del País Vasco y de Cataluña, cuyo origen no es ni vasco ni catalán, pues somos trabajadores procedentes de todas partes de España que hemos venido aquí a trabajar [¿I de Colòmbia, del Marroc i de la Xina no ha vingut ningú? ¿O també els considera part d'Espanya?], no sólo se nos explota económicamente, como a todos los trabajadores, sino que se nos agradece esta explotación pretendiendo que cambiemos de idioma, y para que no tengamos escapatoria se obliga a los niños a estudiar aquí, en Cataluña, en catalán, y sólo en catalán, a pesar de que en casa de la mayoría de ellos no es el catalán el idioma hablado, sino el idioma de sus padres, el español. A los que buscan trabajo se les exige el catalán, y si no lo saben: discriminación por razón de la lengua y paro [Cal suposar, doncs, que a Espanya i a qualsevol altre país les coses no funcionen així, i no es valora si l'immigrant sap parlar o no l'idioma respectiu. Ho provaré, aniré a Madrid i buscaré feina sense dir un borrall en castellà, a veure si se'm discrimina o no per raons de llengua]. Aquí conviene observar que si la lengua es el lazo natural de una nacionalidad, es falso lo que se nos quiere hacer creer cuando se nos dice que la lengua de Cataluña es el catalán. En primer lugar, Cataluña es un territorio y los territorios no hablan [¿Aquest també va signar el Manifiesto del Savater?]. Los que sí hablan son sus habitantes, y un 80% de la población de Cataluña aproximadamente no procedemos de aquí [On vas a parar! Més aviat diria que ets massa optimista, i que de nascuts aquí només en quedem un 0,001%] sino que somos trabajadores venidos de todos los puntos de España y nuestro idioma es, por tanto, el español. Es algo que constatamos cada día al ver cómo la mayoría de la gente habla el español, a pesar de toda la presión oficial, y es algo que se puede comprobar igualmente si nos fijamos en los apellidos de la gente: cualquiera que se apellide Hernández, o García, o Martínez, está diciendo que su lengua y, por tanto, el lazo de su nacionalidad, no es el catalán, sino el español, y con el censo de la población en la mano se podrá comprobar que la inmensa mayoría no tiene apellido catalán [Alça, Manela! Si aquest no és un argument racista que baixi Hitler i ho digui]. Es además progresivo que usemos el español porque con él nos podemos entender todos los trabajadores de España, que es lo que nos interesa, y no, como quieren los burgueses y nacionalistas, que quedemos divididos por distintos idiomas para que no nos entendamos [Em remeto novament a la nova fornada d'immigrants africans i asiàtics: ¿per què han d'aprendre l'espanyol si a on arriben és a Europa?] . Y para qué hablar de todo el papeleo oficial: documentos, información y todo lo que se tercie está en catalán y si no lo entendemos, allá nosotros. No es necesario decir que no sólo no estamos representados en el terreno económico por nadie –partidos y sindicatos se esfuerzan en que haya paz social para mejor explotarnos- sino que tampoco estamos representados lingüística y culturalmente: en todas las instituciones oficiales, comenzando por el parlamento, sólo se habla catalán, pues todos los partidos se esfuerzan tanto en presentarse como los auténticos defensores de Cataluña, de lo catalán, que se puede afirmar sin ninguna exageración que aquí solo hay un partido político: el partido del catalanismo, es decir, del nacionalismo catalán, aunque pueda tener distintas expresiones o “sensibilidades” como ellos dicen. La inmensa mayoría de los habitantes de Cataluña, los trabajadores, no existimos para la sociedad oficial, somos un cero. Esto es todo lo que el nacionalismo nos ofrece a los trabajadores: explotación, discriminación. Quizá no sea una casualidad que en 1936, cuando el proletariado de Cataluña derrotó al ejército y se hizo dueño de la situación, lo único que se propuso fue seguir combatiendo a ese mismo ejército en el frente y, en la retaguardia, los proletarios más conscientes, también se dedicaron a combatir a sus falsos amigos: republicanos, ‘socialistas’, estalinistas y... nacionalistas. Pero a ningún obrero se le pasó por la cabeza proclamar ninguna república catalana independiente [¿A no? N'hi va haver molts que potser no volien una república, però que en qualsevol cas no volien renunciar a la seva catalanitat], pues su grado de conciencia era lo suficientemente claro como para ver que los nacionalistas estaban del otro lado de la barricada, junto a todos los defensores del régimen capitalista. Por eso, los más conscientes dedicaron sus esfuerzos no a conseguir ninguna república independiente, sino a combatir por sus intereses de clase, de proletarios".

* PS: Llegint la resta del pròleg, es fa evident també que entre els pares del marxisme no comptem amb gaires bons exemples pel que fa al respecte de les diferents realitats nacionals. Un parell d'exemples: (1) Marx i Engels van veure amb bons ulls ("una revolució des de dalt") les accions militars del general Bismarck per a bastir una gran Alemanya, en tant que la creació d'un gran estat unificat (a base de trepitjar infinitat de petits estats i nacions i els seus drets d'autodeterminació) unificaria també el seu proletariat. (2) Paraules d'Engels al seu article "Hongria i el paneslavisme" (gener 1849): "els paneslavistes eslaus del sud no són altra cosa que residus de l'evolució confusa de mil anys [...] una deixalla ètnica molt barrejada". I a l'article "Què tenen a veure amb Polònia les classes treballadores?": "els gaèlics muntanyencs i els gal·lesos són indubtablement de diferent nacionalitat que els anglesos, però ningú no anomenaria nacions les restes d'aquests pobles del passat". (3) Engels ja diferenciava entre les "grans nacions" (els pobles "històrics" amb dret a separar-se i gaudir d'una existència independent) i les "nacionalitats". Com que consideren que hi ha força "grans nacions" (França, Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Rússia, etc.), cadascuna amb la seva llengua imperial, no veig com pensaven solucionar lo de l'enteniment idiomàtic entre les classes proletàries, cosa que només sembla preocupar-los quan es tracta de les llengües de les pobres nacionalitats del passat... En fi, una de les coses que no m'agraden del comunisme...

PS2: Amb aquests precedents, no m'estranya que un "proletari" com el futbolista Sergio, un bon noi d'un barri tan humil i solidari com L'Hojpitalé del Chobregá, en una entrevista afirmi que el català i el gallec no són idiomes, sinó dialectes. És clar que també hi diu que la seva cançó preferida és "Bailar pegados" del Sergio Dalma i que les seva lectura preferida són les revistes del cor ("es que no soy mucho de leer libros"). I deu ser dels que es va queixant de la situació del castellà a Catalunya...