L'enemic són els bancs (i els seus interessos)

Mentre la massa protofeixista (i majoritàriament mileurista) segueix bramant contra els controladors aeris, els bancs segueixen pixant-se'ns a la cara. Acabem de saber que l'interès que cobraran a Irlanda (és a dir, als ciutadans irlandesos) pel "rescat" econòmic serà del 5,8%. Un càlcul ràpid que he llegit en l'article d'on he tret aquesta informació diu que a cada irlandès li costarà uns 55€ al mes. Mentrestant, també hem sabut que la Reserva Federal dels Estats Units va repartir (en més de 21.000 operacions secretes des de desembre de 2007 fins a juliol de 2010) més 3,3 bilions de dòlars a grans entitats financeres i empresarials amb un interès ridícul del... 0,25%!! Al seu torn, el Banc Central Europeu està proporcionant liquidesa als bancs privats amb un interès de només l'1%. El negoci, com podeu comprovar, és rodó per a la banca, perquè els diners que "els han prestat" (bé, se l'han prestat entre ells) a molt baix interès l'han invertit comprant deute dels països endeutats com Irlanda, els ciutadans dels quals els hauran de tornar al 5,8%.

Aquests dies m'he començat a fullejar el llibre Ajuste y Salario: Las consecuencias del neoliberalismo en América Latina y Estados Unidos (aquí en teniu la fitxa de l'editorial, i aquí la ressenya de l'economista Daniel Albarracín), i malgrat el poc que en porto llegit no puc deixar de constatar que és de rabiosa actualitat: d'una banda, la confirmació de què les economies tradicionals cada cop tenen menys pes en el tràfic de diners, i que el nostre món se sustena en el capital financer i bancari. La desproporció entre els diners "reals" i els que es passegen cada dia per les borses és esfereïdora, i tota la riquesa d'un país, com ara Irlanda (que no fa ni 10 anys era considerat el segon país amb la renda per càpita més alta d'Europa, per a major ridícul dels patrons d'anàlisi capitalista i els seus servils propagandistes, com aquest articulista de Libertaz Digital allà per l'any 2003) gairebé no val res en comparació amb l'intercanvi entre dues entitats financeres. Si volen ensorrar un país, poden, perquè tots els conreus, tot el bestiar, tota la indústria i tots els treballadors no són sinó un moc de refredat de tardor enfront del vòmit d'un guiri atipat a base de paelles i sangries.

L'altra punt (de fonamentació clarament marxista), és que, en la lluita de classes capitalista, en una banda de la trinxera hi som tots els assalariats (siguem mileuristes o de sou astronòmic com els controladors) i en l'altra els capitalistes (rentistes, banquers i especuladors de tota mena). Així, mentre els assalariats ens barallem entre nosaltres perquè els mocs d'alguns treballadors són massa verds i espessos comparats amb els d'uns altres, el capital es va fotent un bon tiberi amb la nostra plusvàlua, i no trigarem gaire a veure caure els seus vòmits damunt nostre.

Han començat pels controladors, però ara al gener és probable que segueixin pels funcionaris i els pensionistes. Però a la gent tant se li'n fot: diran que aquells també cobren massa i que els iaios viuen com reis. I per si algú es queixa, cap problema que encara tindrem l'estat d'alarma i l'exèrcit per a tornar a la pau social. Pau social que, recordem-ho mil i una vegades, només es trenca si 300 mil persones no poden viatjar en avió (un privilegi), no pas si són milions les que es queden sense feina ni subsidi ni casa (que, cal també recordar-ho, se suposa que són un dret bàsic).