Per tal d'escriure alguna cosa i trencar el silenci d'aquest meu blog, enllaço amb aquesta entrevista sobre Nietzsche al filòsof argentí Nicolás Alberto González Varela que publica avui Rebelión (que també li publica aquest article sobre Nietzsche i la Comuna de París, que encara no he llegit). Només un parell de pinzellades:
--S'hi sosté la tesi, que sempre he cregut la més versemblant, de què Nietzsche és un filòsof radicalment reaccionari (furibund opositor al projecte racional i il·lustrat) i aristocràtic (furibund opositor del cristianisme, comunisme i totes aquelles teories que defensin la igualtat i la justícia). Els qui acusen la seva germana de retocar els textos per a acostar-los al nazisme s'equivoquen doblement: (1) els textos no retocats no deixen de dir res que no diguin els retocats i (2) molts dels retocs de la germana van ser precisament en sentit contrari: suavitzar passatges incòmodes i incloure comentaris positius sobre intel·lectuals jueus.
--Per tant, segons l'autor, resulta una impostura reapropiar-se'l des de postures d'esquerres. Però en això discrepo parcialment: malgrat que sí que és impossible (i fal·làs) encabir el projecte ultradretà de Nietzsche en un àmbit d'esquerres, penso que conté elements prou interessants, com per exemple: (a) mantenir una actitud crítica radical i insubornable amb la realitat, (b) denunciar els impostors (per exemple, tota la patuleia de mediocres que es creuen excel·lents pel simple fet d'exercir càrrecs universitaris i institucionals) (c) sentir vitalment allò que es pensa (tot i que no sé si Nietzsche va experimentar alguna cosa més enllà del xoc traumàtic per les conseqüències de la teoria de l'etern retorn), etc.
--També podria ser un bon indicador per a l'esquerra futura tota la seva crítica al progrés i la lògica, ja que una de les errades més grans del socialisme real (per exemple el rus) va ser la seva obsessió pel progrés i la submissió a la lògica matemàtica del rendiment econòmic, que els va permetre mostrar que no eren menys productius que els americans però que també va ofegar en la pobresa i l'esclavitud a la majoria de ciutadans que pretenien alliberar. Avui encara em sembla que a la gran majoria de marxistes els interessa demostrar que el comunisme pot ser tan productiu i aportar tant de progrés com el capitalisme, quan (segons el meu modestíssim entendre) ja hem assolit uns nivells més que suficients tant de producció com de progrés i ara el que cal és senzillament distribuir-los entre tota la població. Nietzsche avorria de la concepció lineal i progressiva de la història, i potser nosaltres hauríem de fer una mica el mateix i construir un sistema social a partir d'unes concepcions determinades, independentment que aquestes siguin conseqüència o no de fets anteriors. Així, també, evitaríem que els Països del Tercer Món hagin de passar forçosament (segons la lògica marxista clàssica) per una situació d'explotació capitalista abans de poder-se alliberar en el comunisme.
--Per a acabar, una reflexió de l'autor: "No és casualitat que el gruix del Nietzscheanisme d'esquerres, a tots els països, sigui en realitat una ala esquerra liberal-llibertària, individualista però servil a les institucions de l'estat, antisocial, paternalista i estètica".
--I tres dels aforismes de Nietzsche que se citen al llarg de l'entrevista:
(1) "Els homes inferiors tenen necessitat, per la seva simplesa i idiotisme, de la lògica, la intel·ligibilitat abstracta de l'existència, perquè la lògica tranquil·litza i inspira confiança". [[¿I que no es fonamenta el marxisme en un materialisme radical, en oposició a abstraccions opressives??]]
(2) "Intento d'avisar a totes les forces realment existents d'aliar-nos i provar de domar, mentre encara hi siguem a temps, els estrats socials des dels quals amenaça el perill de la barbàrie".
(3) "Si les classes treballadores aconsegueixen comprendre que a través de la formació (educació general) i de la virtut poden avui superar-nos fàcilment, llavors serà la nostra fi".
4 comentaris:
Gràcies per l'enllaç i pel resum que fas de l'entrevista, que és interessant. No en sé prou de Nietzsche per saber fins a quin punt té raó González Varela, però el que sí que crec és que l'ús del terme 'reaccionari' es presta a malentesos una mica emprenyadors. Un reaccionari, segons l'ús habitual i el que diu el diccionari, és un individu que, davant el desgavell modern, defensa la família, les tradicions i l'ordre antic com a entitats absolutes, de valor fix i indiscutible. Per més que admirés Bismarck, Nietzsche tenia ben poc a veure amb això: només cal que pensem en el seu individualisme, en la seva idea que el poder és omnipresent i indestriable de tota relació humana i, sobretot, en la seva crítica al llenguatge (que és, encara ara, la més radical que s'ha fet; Derrida no ha pogut anar més enllà).
Amb aquesta mena de classificacions passa una mica com amb aquella conya habermasiana dels "antimoderns", els "neomoderns", els "postmoderns" i els "moderns": una manera pràctica de posar cadascú a la seva casella i saber qui són els nostres i qui són els altres. El fet continua sent el de sempre: de reaccionaris n'hi ha hagut i n'hi ha milers, però si Nietzsche ens interessa és justament perquè no és simplement un reaccionari.
D'altra banda, em sembla que González Varela és de les poques persones que defensen avui dia una interpretació clarament naturalista de Nietzsche. Em sobta. Però, a manca de coneixements, em veig obligat a suspendre el judici...
En una qüestió sí que estic clarament en desacord amb González Varela: el seu aparent escepticisme pel que fa a la qualitat literària dels escrits de Nietzsche. Crec (com la immensa majoria dels lectors alemanys, diria) que la seva prosa (tret de la de Zaratustra) és de les més àgils i intel·ligents del XIX alemany, juntament amb la de Heine i la de Goethe.
Hola Raül! No sabia que tornaves a tenir blog. Avui no tindré temps, però li donaré una ullada tan aviat com pugui.
Tens tota la raó amb l'ambigüitat del terme "reaccionari", tot i que també es fa evident per a qualsevol lector de Nietzsche (fins i tot per als amateurs i superficials com jo) que tampoc no defensa l'ordre antic a l'hora de posicionar-se contra els ordres nous. Potser sigui aquest un dels factors que el fa tan atractiu: que ho esmicola gairebé tot (fins i tot allò que defensa un reaccionari) alhora que t'insinua nous camins de construcció.
Pel que fa a la qualitat literària, no en puc fer la més mínima valoració, ja que el meu alemany segueix reduït al "danke schön" i al "bitte schön". Tanmateix, és molta la gent que opina que si la lectura de Nietzsche ja és de per si fascinant, encara aporta un grau més de fascinació la llengua i les paraules que usa en la seva versió original.
Ens veiem a la mani de la Diada, si no abans!
Hola, Joanet:
Et felicito per la pàgina i l'article en concret, que he llegit a corre-cuita i no he entès en absolut, suposo que a causa de la filosofia que he estudiat a Teologia i l'hora de la nit. Però certament no comparteixo que senzillament es consideri Nietzsche un reaccionari, atesa la seva absoluta sinceritat en expressar la voluntat de poder. Els reaccionaris són molt més hipòcrites, en difressar la voluntat de poder amb valors. La seva espontaneïtat, si se'm permet el terme, és més pròpia de l'esquerra, que "plora" amb naturalitat per necessitat, mentre que la dreta plora per por.
Molt interessant. M'interessa Nietzsche en la seua vessant de la crítica al mateix nivell de la lògica cartesiana i el cristianisme. Afirmava, i en açò estic d'acord, que les dues visions presentaven un sistema de pensament totalitari i excloent.
Publica un comentari a l'entrada