diumenge, 4 de maig del 2008

I encara sobre el català

(1) Algú que torna a un lloc després de força temps de viure a l'estranger acostuma a ser molt més conscient dels canvis que s'hi han produït que aquell que hi ha seguit vivint, perquè en el dia a dia tot és més gradual i no es pot percebre la novetat amb tota la seva magnitud. Fa no més de 7 o 8 anys recordo que un parell de companys d'estudis que havien marxat becats es van sorprendre, quan van tornar a Barcelona al cap d'un any o dos, de la quantitat de nouvinguts sud-americans que s'hi havien establert, mentre que els que ens havíem quedat els vam anar veient venir sense adonar-nos-en del volum real d'aquesta marea immigratòria, que el temps i els estudis demogràfics han acabat confirmant. De manera semblant, en el seu article d'avui a La Vanguardia (Española), la Pilar Rahola (ui!) comenta que l'Àngel Colom (ui ui!), acabat de tornar del Marroc, afirma alarmat que "en cinc anys, el català ha retrocedit com si n'haguessin passat cinquanta. No m'han parlat en català enlloc, i en molts locals fins i tot m'han dit que no l'entenien. Només he aconseguit de parlar català amb els amics". Mal senyal, que confirma els temors dels qui som acusats de catastrofistes. Aprofundint en la ferida, la Rahola afegeix que "a Cadaqués i a Ses Illes, i a tants d'altres llocs que gaudien de millor salut idiomàtica, la degradació del català s'ha accelerat sense gaire preocupació ciutadana". Però més enllà del valor de les paraules del retornat Colom, també destacaria el matís de la Rahola quan diu que "la desaparició gradual del català ORAL és tan evident a les ciutats com ho és als pobles". Vaja, que cada cop hi ha menys catalanoparlants que exerceixen com a tals (i molts sense Nivell C) i més titulats amb el Nivell C que en la seva pràctica quotidiana exerceixen com a castellanoparlants. Defectes d'avantposar el valor de la llengua (com a mèrit acadèmic i com a model de referència culta) al seu ús (com a eina de comunicació, encara que siguem uns xaves ben bàrbars). Collons, si en puc ser de demagog i pseudomarxista! (2) Algun cop ja us he parlat del blog d'en Gabriel Bibiloni, ple de reflexions interessants sobre la llengua, tot i que gairebé mai jo no coincideixi (tret d'alguna excepció) amb les postures que hi apareixen sobre l'estàndard, el model de llengua o (sobretot) les crítiques o menyspreus als qui l'usem "malament". Doncs ara ha inaugurat una secció que pot ser molt divertida: La Paperera, on hi penja alguns dels comentaris que no ha pogut penjar allà on tocava perquè són irrespectuosos i ofensius. La majoria, evidentment, són de blaveros emprenyats. Deixo per a un altre moment un breu escrit sobre les meves postures lingüístiques i perquè m'oposo frontalment al blaverisme, malgrat que coincidim en algun aspecte concret.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

A mi l´article de la Rahola em va semblar molt assenyat i molt oportú. I escriure´l a LV té molt de mèrit. Generalment, la Rahola m´agrada. Crec que és una articulista molt lúcida.

Joan Vecord ha dit...

Hola Xisco, i benvingut! Sempre que puc, a mi també m'agrada llegir la Rahola (a casa compren La Vanguardia, què hi farem), malgrat que més aviat és per pura provocació, ja que la trobo un personatge una mica massa esperpèntic, frívol i provocador (aspectes que destaquen més a la tele que als diaris). És una mena de pijoprogressisme vernissat d'esquerra alternatiu al d'Iniciativa (p.ex. en el tema de Palestina, en el que aquesta senyora acostuma a seguir volent confondre les coses posant en un mateix sac antisemites, antisionistes i crítics amb les accions de l'Estat d'Israel). Però com que estic d'acord amb tu en què és una tia molt lúcida, també he de concloure que és una mica perversa!

Anònim ha dit...

Joan Vecord, quin comentari més estrany i embolicat. Perdona, però al.lucino. Jo segueixo la Rahola en el tema d´Israel, i em sembla un dels pocs caps clars d´aquest país. També la veig amb el Cuní, i sort tenim d´ella, que clava la crítica als temes més punyents. Crec que és un cap molt ben moblat. Tant de bo en tinguéssim alguns més de caps com aquest.

Joan Vecord ha dit...

Ara no recordo bé tots els seus articles sobre Israel, però sempre he trobat que pequen de victimisme (pobret Israel, si només té els USA al darrere!) i, sobretot, d'ocultar que TOTS els crims amb què acusa els enemics d'Israel (amb tota la raó del món, no ho nego) també els comet els propi Israel, i amb escreix. Breument, serveixi com exemple l'últim article sobre el tema que li recordo:

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53445689393&ID_PAGINA=22088&ID_FORMATO=9&turbourl=false

(1) Victimisme a mansalva: "torturado país", "es el Estado del mundo más vigilado y criminalizado y, sin embargo, el que más riesgo de supervivencia padece", etc.

(2) Tergiversar les coses i ometre els crims propis: "por mucho que haya ganado duramente el derecho internacional, ningún derecho la protege, asediada por una geopolítica cuyo accionar depende de los intereses de los países árabe". Hòstia! I ho diu a propòsit d'Israel, que juntament amb el seu aliat USA és l'Estat que més infraccions de l'ONU ha comès! I lo de la geopolítica comandada pels àrabs té collons...

(3) Confondre interessadament els conceptes: al llarg de l'article està parlant del boicot als escriptors ISRAELIANS (boicot que es mereixeria un article sencer per a poder-lo entendre) i cap al final de l'article es despenja amb uns invents JUEUS.

Sobre tot plegat pots llegir un molt interessant (però llarg) article del filòsof Santiago Alba Rico, escrit quan l'any 2001 van concedir-li el Nobel a Imre Kertész:

http://albaricoencatala.blogspot.com/2002/10/imre-kertsz-premi-nobel-al-sionisme.html