dimecres, 28 de novembre del 2007

The Nanny Diaries - Diari d'una cangur

Fa dues setmanes que no he escrit res (entre d'altres motius, perquè vaig molt cansat després de 10 dies seguits de feina, la majoria dels quals amb jornades infernals d'11 hores al Saló del Llibre), però em permetré la frivolitat de reprendre el bloc amb una petita crítica de cine. Més que res perquè ara mateix no sabria com parlar de les coses (sobretot de les boniques) que m'han passat aquests dies, i prefereixo agafar to amb algo que encara tinc fresc al cap (vaig anar a la sessió d'ahir nit) i que em pot servir per a preparar una petita "entrevista" que m'han de fer aquesta tarda per telèfon (m'hi vaig comprometre a l'entrada del cine, on hi havia una reportera d'El Periódico... i ara me'n penedeixo perquè m'endarrereixen la migdiada!). Per començar, dir que aquest acte de frivolitat és el millor homenatge que se li pot fer a l'engendre titulat The Nanny Diaries, una acumulació de tòpics i situacions manides a l'entorn de les inadaptacions d'una noia de classe modesta que comença a exercir de mainadera per a una família de classe alta. Un argument d'allò més comú en molts contes tradicionals, però en aquest cas la història ni tan sols està ben explicada, i dubto que hi hagi gaires nens que la volguessin tornar a mirar després de l'hora i mitja de metratge. Les actuacions són en general força dolentes, i [em] decep sobretot la de l'Scarlett Johanson (indubtable esquer del film), en un registre que no acaba de fer seu en cap moment. Recordo amb especial vergonya l'escena en què les dues amigues arriben a Nova York al volant d'un descapotable mentre sona la cançó Freedom, i l'Scarlett la canta a ple pulmó mentre balla i sacseja els braços, amb aquella vehemència impostada que tan detesto dels anuncis dirigits a dones que es volen poderoses, suficients i alliberades. Perquè el pitjor de la pel·lícula és que, en ser formalment tan dolenta, s'hi fan massa paleses les habituals càrregues ideològiques de la indústria de Hollywood, autèntica fàbrica d'arquetips psicològics i socials. L'imperialisme més perniciós no és el d'imposar-nos avui sí i demà també els referents identitaris estatunitencs (i en aquest sentit la pel·lícula tampoc es queda curta, tot i que la gran majoria són referències locals de Nova York, que tanmateix són ja ben universals arreu del món capitalista: Central Park, el seus museus, taxis i gratacels, la pijeria de l'Upper East Side, etc.), sinó el joc de valors que hi són subjacents. En aquest sentit, el missatge principal (més o menys subliminat, menys que més dissimulat) ve a ser el mateix de sempre: davant d'una injustícia (perdó, "problema" o, com encara agrada més a les empreses, "incidència"), l'única solució possible passa per l'acció individual, normalment ajudada per la mà atzarosa del destí i/o per la força redemptora de l'amor. L'opció col·lectiva, i molt més encara la política, són totalment bandejades, directament ignorades. És pura propaganda d'aquest nou feixisme descrit per Ziegler que ens diu que no hi ha alternatives (en anglès TINA: There Is No Alternative). El món és com és, amb pobres i amb rics, i no s'hi pot fer res per canviar-ho. Encara més (i avís a les classes mitjanes): no jugueu gaire amb el foc que acabareu cremant-vos amb les classes més pobres. Com a màxim, un pot vernissar-se amb curiositat antropològica, jugar durant un temps a ser un desvalgut i retornar finalment al món de privilegis que li correspon, enriquit (això sí) emocional i intel·lectualment. I d'això sí que jo n'hauria de prendre molt bona nota. PS [23:00h]: finalment no m'han trucat d'El Periòdico. Per un cop que em curro una resposta...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Compassió total. Jo vaig sentir-me greument insultada davant d'un producte similar, però amb implicacions més malvades.

Vaig veure que els meus alumnes llegien _Charlie y la fábrica de chocolate_ a la classe de castellà (per què llegien això als seus 15 anys i en una classe de literatura castellana ho deixarem per un altre post), de manera que vaig pensar que, vist que per una vegada un llibre els agradava, podria llegir-me la versió original i treure'n algun exercici.

Quina aberració de llibre! Fins ben entrada la trama no vaig descobrir que Charlie no només no alliberaria els Hoompaloompas i repartiria la xocolata, sinó que a sobre acceptaria amb orgull el seu nou amo i saltar de classe social, veient-ho més com un premi a la seva sumissió i apatia que no pas a l'atzar, la injustícia de l'herència i/o l'inactivisme més profund.

Un llibre absolutament detestable, i una vergonya per cada institut on s'estigui llegint com una mostra dels avantatges de la acomodació i no com un contraexemple de conducta.

Joan Vecord ha dit...

Ostres, no m'havia parat mai a pensar en això que dius, i trobo que tens tota la raó del món!

Sabia que el Roald Dahl tenia fama de feixista i antisemita (de fet, fa poc que Google va haver de retirar un homenatge que li feien per pressió d'Israel i de lobbies jueus internacionals), però inconscientment sempre l'he tingut com un autor exemplar per a llibres infantils i juvenils, i sovint el recomano a la llibreria quan algun pare o àvia volen algun clàssic per a un nen que demostra sensibilitat lectora.

Mig en conya, mig en sèrio... ¿no seria bo d'analitzar els clàssics de la lectura infantil i juvenil des d'aquesta perspectiva de la crítica social? Algú ho ha fet ja abans? Hi ha més exemples?

Anònim ha dit...

Ho desconec, però és realment un tema tan interessant com necessari. De fet, em pregunto si la majoria d'obres infantils i juvenils d'èxit no es dediquen sistemàticament a perpetuar els valors establerts (al final són els adults els qui s'encarreguen de fer-les arribar als nens per a què aprenguin a viure i triomfar en un món que és el que és).

Jo vaig assajar una relectura del Charlie a la meva classe, la veritat és que amb poc èxit, fins i tot després d'explicar-los que els hoompaloompas eren en la primera versió pigmeus portats de l'àfrica pq estaven disposats a treballar i perdre la vida sense posar qüestions a canvi de xocolata. Massa tard per la majoria.

És curiós com tenint tants miraments en quant als eternament apestats videojocs violents, ningú s'alça i parla dels valors que transmeten molts dels llibres que fem llegir als joves que hauríem d'estar-se formant per aconseguir millorar les coses.

Deixo anar que caldria fer una campanya de sensibilització al respecte.