Les nostres ovelletes democràtiques ens ensenyen les potetes de llop feixista

Semblem un país de borregos demòcrates, però...

Fa temps que em neguitejo (l'últim cop no en fa ni 15 dies) en comprovar que anem fent passets cap al feixisme mentre la major part de la població no només ho accepta borregament sinó que, en cas de pensar-hi, encara les troba gairebé com una opció absolutament necessària. Jo no sé, per exemple, si a l'alemanya nazi dels anys 30 (a la que sovint ens remeten per a què la història "no es torni a repetir", malgrat que ja l'hem repetida unes quantes vegades) s'havia donat gaire sovint la circumstància de què tres polítics del més alt nivell haguessin fet, en menys de 3 dies, unes declaracions com les que a continuació reprodueixo, on es posa de manifest que, quan convé, la Democràcia, l'Estat de Dret i les garanties que se'n deriven no són únicament paper mullat (cosa que ja sabíem, com per exemple amb el cas de l'esquerra abertzale basca) sinó que, a sobre, se'n fan orgulloses mostres en públic (perquè en el cas de la lluita contra l'esquerra abertzale, dintre de tot, encara se sol apel·lar a la Democràcia i l'Estat de Dret, ni que sigui de manera barroera, interessada i esbiaixada).

Així, doncs, ens trobem amb què un ciutadà català s'ha trobat, els darrers dies amb què...

(1) El director de la CIA, Leon Panetta, ha declarat que s'ha pogut arribar fins a Bin Laden (deixo per a una altra entrada si realment l'han trobat o tot és una estafa, perquè ja té collons que l'estiguin buscant com a bojos durant 10 anys i, quan finalment el troben, el llencin al mar!) gràcies al fet d'haver emprat la tortura contra alguns presoners. No ens sorprenguem, doncs, si d'aquí uns anys consideren que la tortura passa a ser també necessària per a assolir d'altres finalitats.

(2) El president dels EUA, Barak Obama, en el seu discurs a la nació, admet ser el responsable de l'assassinat de Bin Laden: "and so shortly after taking office, I directed Leon Panetta, the director of the CIA, to make the killing or capture of bin Laden" ("i poc després d'assumir el càrrec, vaig encomanar en Leon Panetta, el director de la CIA, que dugués a terme l'assassinat o la captura de Bin Laden"). Com ja havien practicat amb el no-judici a Saddam Hussein, ni procediments democràtics ni hòsties: se'l pela i punt. L'american way of life que des del Far West fins a Harry el Brut és al moll de l'os de l'americà mig, que veu com pelen sense judici l'enemic i surt als carrers a celebrar-ho. ¿He dit "judici"? No cal per a fer justícia, segons Obama: "and on nights like this one, we can say to those families who have lost loved ones to al Qaeda’s terror: Justice has been done" ("i en nits com aquesta, podem dir-los a aquelles famílies que han perdut gent estimada pel terror d'Al-Qaeda: s'ha fet Justícia").

(3) En aquesta banda de l'Atlàntic, però sobre el mateix tema, també s'ha manifestat el president espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero: "preferiria un judici per a Bin Laden, però el seu destí se l'ha buscat ell mateix". Potser arribarà un dia en què preferiria no haver d'afusellar bascos sense judici, però llavors ja sabrem que si es veu forçat a fer-ho serà "perquè ells s'ho han buscat", i tots tan tranquils perquè segur que eren d'ETA.

(4) Ja a casa nostra, les coses no pinten gaire diferent, i el feixisme segueix escolant-se sense aturador en les maneres dels nostres polítics: a propòsit de les manifestacions del passat Primer de Maig, el nostre flamant Conseller d'Interior, en Felip Puig (que lluny que queden les polèmiques sobre el cas Adigsa, oi?) ha tingut dos tics autoritaris: primerament, ha declarat que estudiaran denegar el dreta a manifestar-se a les organitzacions que tinguin "antecedents per actituds incíviques" (que a Barcelona és com no dir res: penjar cartells on no toca és considerat un acte incívic segons la secció 2a, article 23 de l'Ordenança Municipal de Civisme, i totes les organitzacions ho han fet alguna vegada) i, encara més greu que això, ha arribat a declarar que cal anar "fins allà on permet la llei i una mica més". 

Si la llei no posa el límit, senyor Puig, qui ho farà? Vostè? ¿Els mossos, de les darreres irregularitats dels quals fa uns dies vaig fer una llista i que avui mateix podríem augmentar amb aquest cas de protecció de narcotraficants o aquest altre d'estafa a desocupats i immigrants? ¿Els mateixos mossos que es van infiltrar matusserament a la manifestació de diumenge i que deuen ser les persones a què es refereix el senyor Felip Puig quan diu que "els aldarulls públics són sovint atribuïbles al mateix grup de persones"? ¿Els mateixos mossos i la mateixa Conselleria que havien acusat i empresonat en Jonathan Ivorra ("Jona"), veí de l'Eixample, per uns fets tan poc demostrables que finalment han hagut d'absoldre'l? [Nota: en aquest PDF podeu llegir la sentència del cas, especialment interessant a partir del penúltim paràgraf de la pàgina 3 i al llarg de tota la pàgina 4, on la jutgessa comença a enumerar les coses "sorprenents" i "incorrectes" que van dur a terme els policies. ¿No sorprèn també que cap gran mitjà, tret de Vilaweb, s'hagi fet ressò d'un exemple tan clar de la manca de rigor i impunitat amb què actuen les nostres forces de seguretat?]

Passet a passet, anem cap a l'abisme. Bé, no, no anem cap a l'abisme, sinó cap a una sortida feixista del nostres problemes actuals. Una nova escabetxinada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes o qui sigui que ara pagui els plats trencats, i el món disposarà de l'enèsima oportunitat per a què els supervivents basteixin una nova farsa d'Estat de Dret amb què netejar-se la consciència fins que torni a aparèixer una nova fornada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes i tornem a fer rodar la nostra roda de sang, explotació i entetaniment.

Addenda [5 de maig]: avui dijous a les 20h se celebrarà un brindis en honor al Jona davant de les Cotxeres del barri de Sant Antoni (al carrer Viladomat amb el Paral·lel), aprofitant que l'Assumpta Escarp, actual regidora de Seguretat de l'Ajuntament de Barcelona i antiga Capo del Districte de l'Eixample, assisteix al Centre Cívic a fer-hi una xerrada. Hi esteu convidats!

Els miracles de la beatificació de l'infame Joan Pau II

Ja has matat prou comunistes, Pinochet?

Com no podia ser d'una altra manera, atès que el seu nomenament com a Papa va venir precedida pel senyal diví de l'estraaaanya mort de Joan Pau I (qui volia introduir reformes massa agosarades al Vaticà i no hi va durar ni 30 dies amb vida)  la beatificació de l'infame Joan Pau II va venir anunciada per un seguit de miracles. El que havia estat amic de dictadors i còmplice de la proliferació no profilàctica de la sida per l'Àfrica, i alhora enemic declarat del comunisme i dels Teòlegs de l'Alliberament (l'última esperança que teníem la gent descreguda com jo de què l'Església tingués alguna cosa bona a oferir) va veure anunciada la seva consagració exprés (déu-nostru-senyor porta cada cop pitjor això de l'eternitat) per un seguit de fets sense explicació racional:

(1) Durant la passada Setmana Santa, vam poder veure com un neonazi (un legionari espanyol amb una creu gamada tatuada al braç) portava amb orgull i sentiment l'imatge d'un jueu (Jesús). Un nazi idolatrant un jueu! Miracle! Va passar a Màlaga (clicant a l'enllaç podeu veure'n la foto) durant la processó del Crist de la Bona Mort (és evident que amb aquest nom ja no es prometia res de bo...). A l'Estat espanyol, per força menys, s'ha il·legalitzat Bildu.

(2) L'Església catòlica, però, no només no ha estat il·legalitzada sinó que, en un context de crisi terrible, ha quedat exempta de les retallades de pressupost que estan afectant serveis bàsics com la sanitat o l'educació. Què ho pot explicar si no és un miracle? Així les coses, per exemple, a l'Esquerra de l'Eixample (comptant-hi el barri de Sant Antoni) passem a tenir, amb gairebé 150.000 habitants, només 3 centres d'atenció sanitària: Centre d'Atenció Primària Manso, CAP Eixample (ai no, que aquest ja l'han tancat per les retallades), l'Hospital Clínic i l'Hospital Universitari del Sagrat Cor; mentre que d'esglésies i parròquies en tenim 15 per a què en gaudeixin quatre avis: la Mare de Déu del Roser, Sant Gaietà, Santuari de la Mare de Déu del Sagrat Cor, Sant Josep i Maria Auxiliadora, la Mare de Déu del Pilar, Sant Isidor, Sant Josep Oriol, Sant Sever i Sant Vicenç de Paül, la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, Maria Mitjancera de totes les Gràcies, Sant Eugeni I Papa, Sant Llorenç, la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, Sant Domènec Guzmán i Sant Ferra. Per a quan una nova desamortització?

(3) Durant la recent visita el passat 27 de març a les Fosses Ardeatines, un lloc prop de Roma on els nazis van provocar una de les seves matances, se li va retreure a l'actual Papa, en Beneit XVI, que hagués trigat tant en fer-ho, no només per la proximitat amb la seu del Vaticà sinó també —i sobretot— pel fet de ser d'origen alemany. Posats a demanar-li responsabilitats, sembla evident que no ho haurien d'haver fet pel seu lloc de naixement (¿quina culpa té algú dels crims comesos a la terra que l'ha vist néixer?) sinó per la seva condició de cap d'un Estat —el Vaticà— que sí que va col·laborar fefaentment amb el règim nazi i que va ajudar a què molts dels seus responsables eludissin la justícia fugint d'Europa cap a l'Amèrica Llatina. ¿Que potser no recordem el vergonyós Concordat Imperial —encara vigent, per a més inri— del Papa Pius XII amb el règim nazi?  ¿Que potser no van quedar prou clars les implicacions vaticanes amb ODESSA (l'associació d'antics membres de les SS)? ¿Que potser ja hem oblidat com ajudaven a fugir criminals de guerra a través de diverses ratlines vaticanes?  ¿Que potser no va ser així com va aconseguir escapar Erich Priebke (hi ha qui diu que concretament gràcies a la mediació del bisbe Alois Hudal, un confés admirador de Hitler), un dels màxims responsables de la matança de les Fosses Ardeatines? Però no, miracle: només li demanen explicacions per la seva condició d'alemany.

I encara vam tenir un parell de miracles més durant la cerimònia mateixa de beatificació (tal és el poder de déu-nostru-senyor!):

L'humor àcid d'en Manel Fontdevila retent-li a Joan Pau II la mena d'homenatge que es mereix: el sarcasme.

(4) Per a no perdre la tradició (perquè d'això va el catolicisme: de no perdre les tradicions), un dictador va voler assistir a la beatificació d'un Papa. El president Robert Mugabe, que porta anys sometent la població de Zimbabwe al terror i al saqueig econòmic (demostrant, de pas, ser un alumne aplicat de la formació catòlica que va rebre de mans de maristes i jesuïtes), i que té prohibit trepitjar terra europea per tal de no ser detingut per algun dels crims de què l'acusen, va poder —malgrat tot— arribar sense problemes a la cerimònia. Miracle!

(5) Aquest cinquè miracle és el contrapunt a tots els anteriors, perquè vindria a mostrar que encara queda una mica de seny entre els murs del Vaticà (o bones obres en el senyor de la barba que regna als Cels que hi ha uns kilòmetres més amunt): poc abans de començar la cerimònia la va endinyar García-Gasco, el polèmic bisbe emèrit de València que, entre d'altres perles en el seu historial, havia arribat a dir (sent llavors arquebisbe) que la violència del marit contra la dona sovint estava justificada per les provocacions femenines. Una joia de persona! 

Al cel siguin, tant García-Gasco com Joan Pau II, i també els nazis, en Franco, en Pinochet i tants altres germans de mentalitat sàdica i dictatorial però cor cristià! 

Al cel siguin, que jo ja provaré de no haver-me'ls de trobar.

Baixant Delort (o la repressió policial)

Joan Delort, mà dreta de la Conselleria d'Interior durant els darrers anys, es va despenjar dimarts passat amb aquesta entrevista al diari Avui, on entre d'altres perles afirmava que "es va voler presentar la policia del país com una caverna de torturadors", tot donant a entendre, és clar, que unes tals afirmacions no eren sinó disbarats i mentides.

Com que el senyor Delort no és idiota (diguem-ho planerament: no baixa del seu cognom), les seves declaracions les hem d'entendre com una mostra més del cinisme i puteria que dominen els nostres estaments polítics.

Per a no perdre el to encetat en el nostre darrer Diari, novament la casualitat cínica i luctuosa ha volgut que poc després de les paraules del senyor Delort haguem sabut (depenent de quin diari haguem llegit, és clar: veieu-ne la notícia a Vilaweb o a Kaosenlared) que s'ha suïcidat Patricia Heras, una de les incausades en un dels merders amb implicació vergonyosa de la policia que monsieur Delort està entestat en amagar: el cas 4F (més conegut com "el cas del Guàrdia Urbà a qui van llançar un test des d'una casa okupa", malgrat que l'endemà dels fets el llavors alcalde Joan Clos Van Damme va dir que no havia estat un test sinó una pedra, i no des de l'edifici sinó des del carrer, però tot plegat quina importància té quan de seguida van enviar-hi patrulles especials de neteja a recollir qualsevol mena de prova que hi pogués quedar). La mateixa Patricia explicava la surrealitat dels fets en el seu blog personal, i Amnistia Internacional parlava de les tortures i maltractaments a què van ser sotmesos tres dels inculpats en el seu dossier "SAL EN LA HERIDA: la impunidad efectiva de agentes de policía en casos de tortura y otros malos tratos" (a partir de la pàgina 47).

No és la meva intenció dur la contrària al senyor Delort, però trobo que no està de més enumerar alguns dels incidents lamentables que han acompanyat les nostres forces de l'ordre aquests darrers anys. Si algú en sap alguna més, amb molt de gust ampliaré aquesta col·lecció d'horrors democràtics:

1.- Fets del 4F (festa okupa al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona l'any 2006): un urbà imputat admet que va pegar un dels detinguts.

2.- Càrregues indiscriminades a les manifestacions contra el Pla Bolonya (març de 2009): Interior demana disculpes als periodistes copejats a les manifestacions de dimecres. El policia que va colpejar el periodista de Vilaweb Enric Borràs va ser condemnat a només a una multa de 180€ i una indemnització de 250€: així de barat els surt passar-se l'estat de Dret pels collons a aquells qui se suposa que l'estan vetllant... Per cert, a la foto que tot seguit il·lustra l'entrada d'avui hi surten tots dos protagonistes: el policia és el de la porra i l'Enric Borràs el que en fuig corrents (ho detallo per si algun lector pateix de la mateixa ceguesa que el senyor Delort). Ah! I la cinta vermella de pam i mig que du al braç és el distintiu que l'acredita com a periodista: és normal que el mosso no la veiés, oi?

3.- Desallotjament de la Universitat de Barcelona (març de 2009): el Sindicat de Periodistes acusa els Mossos d'agredir informadors en el desallotjament de la UB.

4.- El cas Vilaró (arran de les celebracions a Barcelona per la victòria de la selecció espanyola el juny del 2008): cronologia.

5.- Agressió d'un detingut a comissaria que va ser enregistrat per una càmera (març de 2007): A judici quatre mossos acusats d'agredir un detingut.

6.- Infiltració i càrregues en l'acte de benvinguda a Laura Riera (agost de 2010): Els Mossos impedeixen amb violència l'homenatge a Laura Riera.

7.- Tracte exquisit amb el turisme (gener de 2009): Sis mesos de presó per a dos Mossos d'Esquadra que van pegar i van vexar un detingut a Barcelona.

8.- Agressió a un detingut al Raval (febrer de 2006): Testimonis externs acrediten una agressió de mossos a un detingut a Ciutat Vella.

9.- Agressió a un càmera de TV3 durant una manifestació de pagesos (Reus, octubre de 2009): El Col·legi de Periodistes condemna l'agressió dels Mossos a un càmera de TV3 a Reus.

10.- Agressió a en Gerard Sala durant les ofrenes florals al Roser (Lleida, 11 de setembre de 2008): Gerard Absolució.

11.- Abús del kubotan per part dels Mossos (Barcelona, maig de 2007): Denuncien la impunitat del mosso que va usar el 'kubotan' davant l'ordre de presó per al suposat agressor a l'agent.

12.- Agressió a diversos ciutandas del Garraf (març de 2008): Dos joves del Garraf denuncien presumptes maltractaments d'agents dels Mossos d'Esquadra.

13.- Mort d'un jove mentre era traslladat en cotxe pels Mossos (Badalona, maig de 2007): Una jutgessa de Badalona imputa els mossos que traslladaven el jove mort després de saltar d'un cotxe policial en marxa.

14.- Irregularitats durant les manifestacions del 29S (Barcelona, 29 de setembre de 2010): Violent desallotjament (i sense ordre judicial) dels ocupants del Banesto. També: vídeos sobre la provocació a una sentada pacífica i la duresa i indiscriminació de les càrregues.


15.- Irregularitats durant les manifestacions del 27 de gener (Barcelona, 27 de gener de 2011): Els mossos desallotgen sense ordre judicial el cinema okupat de Via Laietana.


*

PD: com a mostra de la qualitat informativa dels nostres mitjans, mireu aquest vídeo del moment en què s'ha parlat al programa Els Matins de TV3 de l'incendi d'uns pneumàtics que han tallat la Ronda Litoral aquest matí. "Sembla que al final han estat uns okupes per un motiu incert", han vingut a dir. És el que passa quan no saben res (o no volen saber-ho, o no es molesten en fer-ho saber als seus espectadors) de la mort de la Patricia Heras. Gran rigor periodístic! A sobre, al final del vídeo podem veure com els nostres grans periodistes tenen la barra d'exigir des de les seves butaques que els Mossos tinguin "més cura" en la seva feina. Doncs vosaltres també, xatos, i informeu de tot allò del que heu d'informar, encara que contradigui les tesis del senyor Joan Delort!

PD2: Vicent Partal ha dedicat l'editorial de Vilaweb a parlar del suïcidi de la Patricia. Paga la pena de llegir-lo.

Mal Karma (o casualitat cínica i lamentable)

Una de les primeres accions del govern d'Artur Mas va ser retirar el Codi Ètic dels Mossos d'Esquadra que havia introduït el tripartit, mentre que en Felip Puig, el Conseller d'Interior, feia unes declaracions dient que no es podia dubtar de l'honor de les forces de seguretat.

Una de les darreres accions del govern d'Artur Mas han estat les famoses retallades en la Sanitat pública, que estan comportant una important davallada en la qualitat dels serveis oferts. Per exemple, en aquest vídeo es pot veure com a l'Eixample Esquerra perdem un servei d'urgències i s'atura la construcció d'un Centre d'Atenció Primària.

La setmana passada, moria el metge Antoni Gavarró, cosí de l'Artur Mas. Ho feia assassinat a mans d'uns policies corruptes i en un país, Nigèria, on molts dels ferits pels darrers enfrontaments entre musulmans i cristians morien als hospitals perquè no podien ser atesos en condicions*.

Una mort que demostra o bé que la llei del karma existeix o bé que hi ha vegades que senzillament es produeixen casualitats d'aquelles ben cíniques i lamentables.

---

[*]: Recordo haver llegit una notícia on ho explicava, però ara mateix no trobo cap enllaç adient per a demostrar-ho. Juga en la meva contra que l'Àfrica és un continent que, el 95% de les vegades, no existeix per als mitjans de comunicació occidentals. Si busquem en anglès o francés pel Google ["niger hospital strikes"?] potser acabem per trobar alguna cosa, però recordo haver llegit que molts hospitals del país estaven en vaga per les condicions laborals penoses que hi tenen. Paraula d'Avort.

Infringir la llei per a defensar la unitat d'Espanya

Com ja he dit d'altres vegades, el futbol és una de les millor maneres de prendre-li el pols a un país, a banda de què té una capacitat divulgativa envejable, ja que les seves circumstàncies són intel·ligibles per a la gran majoria dels ciutadans. I ens els darrers dies no ens falten proves per a mostrar que anem lliscant a poc a poc, i sense que ningú sembli voler-hi posar fre, cap a una societat feixista. 

Bé, tots sabem que l'esport i les actituds feixistes han anat sempre agafadets de la mà (i ho sabem des del pati de l'institut: els quillos de la classe sol ser els més futboleros), i ja fa molts anys que els actes delictius dels seguidors més radicals causen estralls als estadis de futbol d'arreu del món. El que vull destacar és que des de fa un temps hi ha determinades accions i actituds que, lluny de ser reprovades per la gran majoria de ciutadans i les autoritats que els governen, són ben al contrari acceptades i, fins i tot, estimulades.

Per començar, un exemple recent d'aquests que comentàvem sobre lumpen feixista que omple part de les graderies dels estadis: fa un parell de setmanes es van enfrontar l'Atlético de Madrid i la Reial Societat al Vicente Calderón, i un membre del Frente Atlético (els hooligans locals, no cal dir-ho) va gravar amb orgull els càntics racistes i criminals que proferien contra l'equip rival [veure'n el vídeo]: "puto vasco el que no bote", "vascos, hemos venido a acuchiraros [sic]", "Ricardo Guerra libertad", "Por eso yo voy a pinchar al güarro [sic] de la Real, no nos engañais [sic], Aitor Zabaleta era de Jarrai". [Nota: Aitor Zabaleta va ser un seguidor de la Reial Societat mort a mans de Ricardo Guerra, membre del grupuscle feixista Bastión: llegiu-ne aquí la història].Tot plegat, no cal dir-ho, amanit amb tota la parafernàlia feixista: mans alçades, banderes franquistes, etc... Sí, sí, ja ho sé, que això ha passat sempre als estadis de futbol, no ho nego. Però no sempre havia existit la tristament famosa Llei de Partits, i mentre que hi ha ciutadans bascos que no es poden presentar a les eleccions, els grupuscles on militen tota aquesta genteta segueixen gaudint de total impunitat. No estic parlant d'il·legalitzar el PP (tot i que...), però a què esperen per a il·legalitzar Fuerza Nueva, España 2000, Falange o qualsevol d'aquests partits obertament transgressos d'aquella Llei que només serveix per a allargar l'estat d'excepció al País Basc?

Però més greu que això (no pels fets, evidentment més anecdòtics, sinó per l'ampli suport rebut) és que amb el Madrid - Barça de dissabte passat es va poder copçar (una vegada més) la capacitat manipulativa que tenen els mitjans de comunicació (i parlo de la caverna madrilenya en general, però el tractament del diari esportiu Marca va ser apoteòsic). Puc pecar de culer, però em sembla que qualsevol persona objectiva (que, en aquest cas, vol dir "aliena al món del futbol") que veiés aquell partit en treuria dues senzilles conclusions: que el Barça va jugar millor i que l'àrbitre va escombrar una mica cap a casa. Bé, així ho va veure al menys també la meva Laura (que per una vegada vaig poder fer que suportés els 90 minuts d'un partit, i mira que aquell va ser avorrit), i així fins i tot ho admet una figura egrègia del madridisme, Alfredo di Stefano (veure'n l'article). Però la gran majoria del madridisme no ho veu així, i estan convençuts que dissabte van oferir al món una lliçó magistral de futbol. I tan amples. És el que passa quan els mitjans donen cobertura i credibilitat a les aspiracions i desitjos de la massa, encara que tinguin poca o cap vinculació amb la realitat. I repeteixo: el futbol és anecdòtic, sí, però alhora simptomàtic de la permeabilitat que té la major part de la gent a la manipulació. Quan els interessi que ens odiem i matem per motius més elevats (és a dir, econòmics disfressats de nacionals), ja saben que ens tenen preparats.

Però el més greu encara ho veurem aquesta nit, a la final de la Copa de Sa [Puta i Guillotinable] Majestat el Rei. Com que l'orgull espanyol encara no s'ha refet de la xiulada que ara fa dos anys catalans i bascos vam dedicar-li a l'himne de la seva pàtria, per a aquesta nit han decidit que soni dins l'estadi, per tal d'ensordir-ne les crítiques, a 120 decibels, al límit de la tolerància humana. Solidaritat ja ha amenaçat de denunciar-los. Cal destacar que aquests 120 decibels gairebé doblen els nivells permesos tant per l'Ajuntament de València com per la Generalitat Valenciana. És a dir, l'Estat espanyol demostra novament (i si no, que li ho expliquin als torturats en comissaries) que no té cap problema d'infringir la llei per tal de defensar la unitat d'Espanya, i els seus ciutadans no tenen cap problema per a considerar-ho una mesura justa i necessària.

El futbol —recalquem-ho una vegada més— és una anècdota. Però és una anècdota simptomàtica. ¿Hem entès el missatge?

El 10A va ser una festa

I la festa va ser triple: per començar, catalanista, sí, però (més important) fonamentalment democràtica i ciutadana. Centenars de persones, la majoria de les quals no ens coneixíem de res, vam aconseguir bastir, sense l'ajut de les institucions (és més: sovint amb l'opugnació de les institucions i els seus pamflets propagandístics), una consulta popular que ha acabat mobilitzant milers i milers de persones més.

Sembla mentida que al segle XXI encara haguem de lluitar contra vent i marea per a poder exercir un dret tan bàsic com és l'expressió popular. Diumenge n'érem conscients, i és per això, també, que en acabar la jornada electoral estàvem (a banda d'exhausts) eufòrics: per primer cop a la vida ens havíem sentit ciutadans d'un país que havíem fet nostre. Vam partir, ara ja fa més d'un any, amb la idea de trobar Catalunya, però pel camí ens vam adonar també que ens havíem de retrobar amb la nostra condició ciutadana: que ens neguen el fet de ser catalans és una cosa que ja sabem (i patim) des de fa molt de temps, però durant el procés de formació i consolidació de Barcelona Decideix vam apercebre'ns també de la falsedat de la nostra democràcia (quod erat demonstrandum) i la pobresa del nostre jo-elector, que passa ràpidament de model a enemic de la "democràcia" quan vol sortir-se dels camins marcats pels qui tenen el poder.

Diumenge, però, milers de persones vam poder retrobar-nos tant amb el país com amb la democràcia. Evidentment, és una cosa (bé, com ja dic, en són dues, i no sabria dir quina odien més que conquerim) que segueix fent segregar la bilis a molts aprenents de feixista (quan ja no mestres o oficials). Parafrasejant el gran Ovidi, podem dir que "aquells que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi sobre referèndums són els mateixos que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi". Però els controls de l'establishment no són perfectes, i feia mesos que molta gent (cada vegada més gent) en parlava, n'escrivia, en pensava i, finalment, aquest cap de setmana s'hi va manifestar.

L'ambient va ser, principalment, festiu. Però per a algunes persones va ser, més encara, emotiu: fins al nostre col·legi electoral es va acostar gent gran que havia viscut la República, per als qui el simple fet d'introduir en una papereta la seva voluntat (que la nació catalana esdevingui un Estat independent) suposava tot un gest carregat d'història i simbolisme. Un d'ells va voler que fos el seu nét —de no més de 10 anys— qui introduís el sobre a l'urna, "perquè serà ell i no jo qui podrà viure la independència". En moments com aquests senties el pes de la història damunt les espatlles, maleïes profundament els comentaris despectius de tanta gent (i tants periodistes!) ridiculitzant la consulta, i el fet de percebre la veritable importància del moment (és a dir, la de l'avi republicà, no la del periodista ressentit) et feia venir un nus a la gola. O tanta d'altra gent que, un cop havien introduït el vot, simplement et donaven la mà, et miraven als ulls i et donaven les gràcies. I nosaltres, des de la mesa, que els hi retornàvem amb tota la sinceritat.

També va servir per a tombar tòpics (és a dir: prejudicis): va venir a votar gent que jo no hauria pensat mai que s'atansarien fins a una urna a votar sobre la independència de Catalunya en unes consultes ni oficials ni vinculants i en una jornada en què el solet i el bon temps primaveral convidaven lascivament a gaudir del camp o de la platja. O tampoc no hauria dit mai que tanta gent, després que els haguéssim comunicat que no podíem acceptar-los el vot perquè no complien els requeriments (p.ex. el carnet era fotocopiat, o com a residència no hi comptava Barcelona i no duien el padró al damunt —¿qui dimonis el porta?—), se'n tornaven cap a casa i reapareixien al cap d'uns minuts (o hores) amb els documents en regla per a poder votar.

I ja he d'acabar [el temps m'urgeix a haver de dedicar-me a un imprevist laboral de dimensions imprevistes... no patiu, en breu us en faré cinc cèntims]. Però no voldria —ni podria— acabar sense donar també el meu sincer agraïment a la gent, a la munió de voluntaris, que durant els darrers mesos han donat tantes hores (alguns, fins a gairebé cremar-se) per a què aquesta festa fos possible. Ho faig extensible, evidentment, a tots els voluntaris de tots els municipis que, des d'Arenys de Munt, hi han participat. Però em centro especialment en la gent de Sant Antoni Decideix, en els meus nous amics del barri: l'Ignasi, el Marc (que encara em deuen estar maleint pel dia aquell, ara ja fa molts mesos, en què en una taula del bar Ordesa ens vam reunir i es van convèncer d'implicar-se en la consulta), la Marta, la Maria Antònia, el David, la Isabel, el Roger, el Jordi (bé, els Jordis), la Montse, l'Eloïsa, l'Oriol, la gent de l'Ateneu Layret (l'Eulàlia, l'Arnau, na Glòria, la Núria, el[s] Roger[s], el Gerard, el Toni, l'Adrià, la Roser, en Lluís)  i tants d'altres —disculpeu-me que no us citi a tots—que han fet possible aquest somni. Han estat sobretot ells (com tots els coordinadors de barri i de districte que hi han hagut d'esmerçar moltes hores i esforços) i no pas jo qui ho han fet possible. Ha estat una festa multitudinària, però no hi hauria hagut ni col·legis ni votants sense la vostra feina. Moltes gràcies.

El 10A vota a l'Ateneu Layret!

Finalment, i després de no poques traves i pals a les rodes —com per exemple la negació de la publicitat municipal (en l'últim moment i quan ja havia estat aprovada) o la vergonyosa edició d'avui d'El Periódico carregant rabiosament contra un dels moviments civils més importants que s'han dut a terme mai al nostre país, o la intenció de Falange de fer-hi acte de presència—, aquest diumenge se celebrarà a Barcelona la consulta popular per la independència.

Esteu tots convidats a exercir lliurement el vostre dret a qualsevol dels més de 300 punts de consulta que hi haurà a tota la ciutat. A mi, personalment, em trobareu durant tota la jornada (de 9 a 20h) a la mesa que hi haurà a l'Ateneu Layret, al carrer Villarroel 49, entre la Gran Via i el carrer Sepúlveda.