Baixant Delort (o la repressió policial)

Joan Delort, mà dreta de la Conselleria d'Interior durant els darrers anys, es va despenjar dimarts passat amb aquesta entrevista al diari Avui, on entre d'altres perles afirmava que "es va voler presentar la policia del país com una caverna de torturadors", tot donant a entendre, és clar, que unes tals afirmacions no eren sinó disbarats i mentides.

Com que el senyor Delort no és idiota (diguem-ho planerament: no baixa del seu cognom), les seves declaracions les hem d'entendre com una mostra més del cinisme i puteria que dominen els nostres estaments polítics.

Per a no perdre el to encetat en el nostre darrer Diari, novament la casualitat cínica i luctuosa ha volgut que poc després de les paraules del senyor Delort haguem sabut (depenent de quin diari haguem llegit, és clar: veieu-ne la notícia a Vilaweb o a Kaosenlared) que s'ha suïcidat Patricia Heras, una de les incausades en un dels merders amb implicació vergonyosa de la policia que monsieur Delort està entestat en amagar: el cas 4F (més conegut com "el cas del Guàrdia Urbà a qui van llançar un test des d'una casa okupa", malgrat que l'endemà dels fets el llavors alcalde Joan Clos Van Damme va dir que no havia estat un test sinó una pedra, i no des de l'edifici sinó des del carrer, però tot plegat quina importància té quan de seguida van enviar-hi patrulles especials de neteja a recollir qualsevol mena de prova que hi pogués quedar). La mateixa Patricia explicava la surrealitat dels fets en el seu blog personal, i Amnistia Internacional parlava de les tortures i maltractaments a què van ser sotmesos tres dels inculpats en el seu dossier "SAL EN LA HERIDA: la impunidad efectiva de agentes de policía en casos de tortura y otros malos tratos" (a partir de la pàgina 47).

No és la meva intenció dur la contrària al senyor Delort, però trobo que no està de més enumerar alguns dels incidents lamentables que han acompanyat les nostres forces de l'ordre aquests darrers anys. Si algú en sap alguna més, amb molt de gust ampliaré aquesta col·lecció d'horrors democràtics:

1.- Fets del 4F (festa okupa al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona l'any 2006): un urbà imputat admet que va pegar un dels detinguts.

2.- Càrregues indiscriminades a les manifestacions contra el Pla Bolonya (març de 2009): Interior demana disculpes als periodistes copejats a les manifestacions de dimecres. El policia que va colpejar el periodista de Vilaweb Enric Borràs va ser condemnat a només a una multa de 180€ i una indemnització de 250€: així de barat els surt passar-se l'estat de Dret pels collons a aquells qui se suposa que l'estan vetllant... Per cert, a la foto que tot seguit il·lustra l'entrada d'avui hi surten tots dos protagonistes: el policia és el de la porra i l'Enric Borràs el que en fuig corrents (ho detallo per si algun lector pateix de la mateixa ceguesa que el senyor Delort). Ah! I la cinta vermella de pam i mig que du al braç és el distintiu que l'acredita com a periodista: és normal que el mosso no la veiés, oi?

3.- Desallotjament de la Universitat de Barcelona (març de 2009): el Sindicat de Periodistes acusa els Mossos d'agredir informadors en el desallotjament de la UB.

4.- El cas Vilaró (arran de les celebracions a Barcelona per la victòria de la selecció espanyola el juny del 2008): cronologia.

5.- Agressió d'un detingut a comissaria que va ser enregistrat per una càmera (març de 2007): A judici quatre mossos acusats d'agredir un detingut.

6.- Infiltració i càrregues en l'acte de benvinguda a Laura Riera (agost de 2010): Els Mossos impedeixen amb violència l'homenatge a Laura Riera.

7.- Tracte exquisit amb el turisme (gener de 2009): Sis mesos de presó per a dos Mossos d'Esquadra que van pegar i van vexar un detingut a Barcelona.

8.- Agressió a un detingut al Raval (febrer de 2006): Testimonis externs acrediten una agressió de mossos a un detingut a Ciutat Vella.

9.- Agressió a un càmera de TV3 durant una manifestació de pagesos (Reus, octubre de 2009): El Col·legi de Periodistes condemna l'agressió dels Mossos a un càmera de TV3 a Reus.

10.- Agressió a en Gerard Sala durant les ofrenes florals al Roser (Lleida, 11 de setembre de 2008): Gerard Absolució.

11.- Abús del kubotan per part dels Mossos (Barcelona, maig de 2007): Denuncien la impunitat del mosso que va usar el 'kubotan' davant l'ordre de presó per al suposat agressor a l'agent.

12.- Agressió a diversos ciutandas del Garraf (març de 2008): Dos joves del Garraf denuncien presumptes maltractaments d'agents dels Mossos d'Esquadra.

13.- Mort d'un jove mentre era traslladat en cotxe pels Mossos (Badalona, maig de 2007): Una jutgessa de Badalona imputa els mossos que traslladaven el jove mort després de saltar d'un cotxe policial en marxa.

14.- Irregularitats durant les manifestacions del 29S (Barcelona, 29 de setembre de 2010): Violent desallotjament (i sense ordre judicial) dels ocupants del Banesto. També: vídeos sobre la provocació a una sentada pacífica i la duresa i indiscriminació de les càrregues.


15.- Irregularitats durant les manifestacions del 27 de gener (Barcelona, 27 de gener de 2011): Els mossos desallotgen sense ordre judicial el cinema okupat de Via Laietana.


*

PD: com a mostra de la qualitat informativa dels nostres mitjans, mireu aquest vídeo del moment en què s'ha parlat al programa Els Matins de TV3 de l'incendi d'uns pneumàtics que han tallat la Ronda Litoral aquest matí. "Sembla que al final han estat uns okupes per un motiu incert", han vingut a dir. És el que passa quan no saben res (o no volen saber-ho, o no es molesten en fer-ho saber als seus espectadors) de la mort de la Patricia Heras. Gran rigor periodístic! A sobre, al final del vídeo podem veure com els nostres grans periodistes tenen la barra d'exigir des de les seves butaques que els Mossos tinguin "més cura" en la seva feina. Doncs vosaltres també, xatos, i informeu de tot allò del que heu d'informar, encara que contradigui les tesis del senyor Joan Delort!

PD2: Vicent Partal ha dedicat l'editorial de Vilaweb a parlar del suïcidi de la Patricia. Paga la pena de llegir-lo.

Mal Karma (o casualitat cínica i lamentable)

Una de les primeres accions del govern d'Artur Mas va ser retirar el Codi Ètic dels Mossos d'Esquadra que havia introduït el tripartit, mentre que en Felip Puig, el Conseller d'Interior, feia unes declaracions dient que no es podia dubtar de l'honor de les forces de seguretat.

Una de les darreres accions del govern d'Artur Mas han estat les famoses retallades en la Sanitat pública, que estan comportant una important davallada en la qualitat dels serveis oferts. Per exemple, en aquest vídeo es pot veure com a l'Eixample Esquerra perdem un servei d'urgències i s'atura la construcció d'un Centre d'Atenció Primària.

La setmana passada, moria el metge Antoni Gavarró, cosí de l'Artur Mas. Ho feia assassinat a mans d'uns policies corruptes i en un país, Nigèria, on molts dels ferits pels darrers enfrontaments entre musulmans i cristians morien als hospitals perquè no podien ser atesos en condicions*.

Una mort que demostra o bé que la llei del karma existeix o bé que hi ha vegades que senzillament es produeixen casualitats d'aquelles ben cíniques i lamentables.

---

[*]: Recordo haver llegit una notícia on ho explicava, però ara mateix no trobo cap enllaç adient per a demostrar-ho. Juga en la meva contra que l'Àfrica és un continent que, el 95% de les vegades, no existeix per als mitjans de comunicació occidentals. Si busquem en anglès o francés pel Google ["niger hospital strikes"?] potser acabem per trobar alguna cosa, però recordo haver llegit que molts hospitals del país estaven en vaga per les condicions laborals penoses que hi tenen. Paraula d'Avort.

Infringir la llei per a defensar la unitat d'Espanya

Com ja he dit d'altres vegades, el futbol és una de les millor maneres de prendre-li el pols a un país, a banda de què té una capacitat divulgativa envejable, ja que les seves circumstàncies són intel·ligibles per a la gran majoria dels ciutadans. I ens els darrers dies no ens falten proves per a mostrar que anem lliscant a poc a poc, i sense que ningú sembli voler-hi posar fre, cap a una societat feixista. 

Bé, tots sabem que l'esport i les actituds feixistes han anat sempre agafadets de la mà (i ho sabem des del pati de l'institut: els quillos de la classe sol ser els més futboleros), i ja fa molts anys que els actes delictius dels seguidors més radicals causen estralls als estadis de futbol d'arreu del món. El que vull destacar és que des de fa un temps hi ha determinades accions i actituds que, lluny de ser reprovades per la gran majoria de ciutadans i les autoritats que els governen, són ben al contrari acceptades i, fins i tot, estimulades.

Per començar, un exemple recent d'aquests que comentàvem sobre lumpen feixista que omple part de les graderies dels estadis: fa un parell de setmanes es van enfrontar l'Atlético de Madrid i la Reial Societat al Vicente Calderón, i un membre del Frente Atlético (els hooligans locals, no cal dir-ho) va gravar amb orgull els càntics racistes i criminals que proferien contra l'equip rival [veure'n el vídeo]: "puto vasco el que no bote", "vascos, hemos venido a acuchiraros [sic]", "Ricardo Guerra libertad", "Por eso yo voy a pinchar al güarro [sic] de la Real, no nos engañais [sic], Aitor Zabaleta era de Jarrai". [Nota: Aitor Zabaleta va ser un seguidor de la Reial Societat mort a mans de Ricardo Guerra, membre del grupuscle feixista Bastión: llegiu-ne aquí la història].Tot plegat, no cal dir-ho, amanit amb tota la parafernàlia feixista: mans alçades, banderes franquistes, etc... Sí, sí, ja ho sé, que això ha passat sempre als estadis de futbol, no ho nego. Però no sempre havia existit la tristament famosa Llei de Partits, i mentre que hi ha ciutadans bascos que no es poden presentar a les eleccions, els grupuscles on militen tota aquesta genteta segueixen gaudint de total impunitat. No estic parlant d'il·legalitzar el PP (tot i que...), però a què esperen per a il·legalitzar Fuerza Nueva, España 2000, Falange o qualsevol d'aquests partits obertament transgressos d'aquella Llei que només serveix per a allargar l'estat d'excepció al País Basc?

Però més greu que això (no pels fets, evidentment més anecdòtics, sinó per l'ampli suport rebut) és que amb el Madrid - Barça de dissabte passat es va poder copçar (una vegada més) la capacitat manipulativa que tenen els mitjans de comunicació (i parlo de la caverna madrilenya en general, però el tractament del diari esportiu Marca va ser apoteòsic). Puc pecar de culer, però em sembla que qualsevol persona objectiva (que, en aquest cas, vol dir "aliena al món del futbol") que veiés aquell partit en treuria dues senzilles conclusions: que el Barça va jugar millor i que l'àrbitre va escombrar una mica cap a casa. Bé, així ho va veure al menys també la meva Laura (que per una vegada vaig poder fer que suportés els 90 minuts d'un partit, i mira que aquell va ser avorrit), i així fins i tot ho admet una figura egrègia del madridisme, Alfredo di Stefano (veure'n l'article). Però la gran majoria del madridisme no ho veu així, i estan convençuts que dissabte van oferir al món una lliçó magistral de futbol. I tan amples. És el que passa quan els mitjans donen cobertura i credibilitat a les aspiracions i desitjos de la massa, encara que tinguin poca o cap vinculació amb la realitat. I repeteixo: el futbol és anecdòtic, sí, però alhora simptomàtic de la permeabilitat que té la major part de la gent a la manipulació. Quan els interessi que ens odiem i matem per motius més elevats (és a dir, econòmics disfressats de nacionals), ja saben que ens tenen preparats.

Però el més greu encara ho veurem aquesta nit, a la final de la Copa de Sa [Puta i Guillotinable] Majestat el Rei. Com que l'orgull espanyol encara no s'ha refet de la xiulada que ara fa dos anys catalans i bascos vam dedicar-li a l'himne de la seva pàtria, per a aquesta nit han decidit que soni dins l'estadi, per tal d'ensordir-ne les crítiques, a 120 decibels, al límit de la tolerància humana. Solidaritat ja ha amenaçat de denunciar-los. Cal destacar que aquests 120 decibels gairebé doblen els nivells permesos tant per l'Ajuntament de València com per la Generalitat Valenciana. És a dir, l'Estat espanyol demostra novament (i si no, que li ho expliquin als torturats en comissaries) que no té cap problema d'infringir la llei per tal de defensar la unitat d'Espanya, i els seus ciutadans no tenen cap problema per a considerar-ho una mesura justa i necessària.

El futbol —recalquem-ho una vegada més— és una anècdota. Però és una anècdota simptomàtica. ¿Hem entès el missatge?

El 10A va ser una festa

I la festa va ser triple: per començar, catalanista, sí, però (més important) fonamentalment democràtica i ciutadana. Centenars de persones, la majoria de les quals no ens coneixíem de res, vam aconseguir bastir, sense l'ajut de les institucions (és més: sovint amb l'opugnació de les institucions i els seus pamflets propagandístics), una consulta popular que ha acabat mobilitzant milers i milers de persones més.

Sembla mentida que al segle XXI encara haguem de lluitar contra vent i marea per a poder exercir un dret tan bàsic com és l'expressió popular. Diumenge n'érem conscients, i és per això, també, que en acabar la jornada electoral estàvem (a banda d'exhausts) eufòrics: per primer cop a la vida ens havíem sentit ciutadans d'un país que havíem fet nostre. Vam partir, ara ja fa més d'un any, amb la idea de trobar Catalunya, però pel camí ens vam adonar també que ens havíem de retrobar amb la nostra condició ciutadana: que ens neguen el fet de ser catalans és una cosa que ja sabem (i patim) des de fa molt de temps, però durant el procés de formació i consolidació de Barcelona Decideix vam apercebre'ns també de la falsedat de la nostra democràcia (quod erat demonstrandum) i la pobresa del nostre jo-elector, que passa ràpidament de model a enemic de la "democràcia" quan vol sortir-se dels camins marcats pels qui tenen el poder.

Diumenge, però, milers de persones vam poder retrobar-nos tant amb el país com amb la democràcia. Evidentment, és una cosa (bé, com ja dic, en són dues, i no sabria dir quina odien més que conquerim) que segueix fent segregar la bilis a molts aprenents de feixista (quan ja no mestres o oficials). Parafrasejant el gran Ovidi, podem dir que "aquells que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi sobre referèndums són els mateixos que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi". Però els controls de l'establishment no són perfectes, i feia mesos que molta gent (cada vegada més gent) en parlava, n'escrivia, en pensava i, finalment, aquest cap de setmana s'hi va manifestar.

L'ambient va ser, principalment, festiu. Però per a algunes persones va ser, més encara, emotiu: fins al nostre col·legi electoral es va acostar gent gran que havia viscut la República, per als qui el simple fet d'introduir en una papereta la seva voluntat (que la nació catalana esdevingui un Estat independent) suposava tot un gest carregat d'història i simbolisme. Un d'ells va voler que fos el seu nét —de no més de 10 anys— qui introduís el sobre a l'urna, "perquè serà ell i no jo qui podrà viure la independència". En moments com aquests senties el pes de la història damunt les espatlles, maleïes profundament els comentaris despectius de tanta gent (i tants periodistes!) ridiculitzant la consulta, i el fet de percebre la veritable importància del moment (és a dir, la de l'avi republicà, no la del periodista ressentit) et feia venir un nus a la gola. O tanta d'altra gent que, un cop havien introduït el vot, simplement et donaven la mà, et miraven als ulls i et donaven les gràcies. I nosaltres, des de la mesa, que els hi retornàvem amb tota la sinceritat.

També va servir per a tombar tòpics (és a dir: prejudicis): va venir a votar gent que jo no hauria pensat mai que s'atansarien fins a una urna a votar sobre la independència de Catalunya en unes consultes ni oficials ni vinculants i en una jornada en què el solet i el bon temps primaveral convidaven lascivament a gaudir del camp o de la platja. O tampoc no hauria dit mai que tanta gent, després que els haguéssim comunicat que no podíem acceptar-los el vot perquè no complien els requeriments (p.ex. el carnet era fotocopiat, o com a residència no hi comptava Barcelona i no duien el padró al damunt —¿qui dimonis el porta?—), se'n tornaven cap a casa i reapareixien al cap d'uns minuts (o hores) amb els documents en regla per a poder votar.

I ja he d'acabar [el temps m'urgeix a haver de dedicar-me a un imprevist laboral de dimensions imprevistes... no patiu, en breu us en faré cinc cèntims]. Però no voldria —ni podria— acabar sense donar també el meu sincer agraïment a la gent, a la munió de voluntaris, que durant els darrers mesos han donat tantes hores (alguns, fins a gairebé cremar-se) per a què aquesta festa fos possible. Ho faig extensible, evidentment, a tots els voluntaris de tots els municipis que, des d'Arenys de Munt, hi han participat. Però em centro especialment en la gent de Sant Antoni Decideix, en els meus nous amics del barri: l'Ignasi, el Marc (que encara em deuen estar maleint pel dia aquell, ara ja fa molts mesos, en què en una taula del bar Ordesa ens vam reunir i es van convèncer d'implicar-se en la consulta), la Marta, la Maria Antònia, el David, la Isabel, el Roger, el Jordi (bé, els Jordis), la Montse, l'Eloïsa, l'Oriol, la gent de l'Ateneu Layret (l'Eulàlia, l'Arnau, na Glòria, la Núria, el[s] Roger[s], el Gerard, el Toni, l'Adrià, la Roser, en Lluís)  i tants d'altres —disculpeu-me que no us citi a tots—que han fet possible aquest somni. Han estat sobretot ells (com tots els coordinadors de barri i de districte que hi han hagut d'esmerçar moltes hores i esforços) i no pas jo qui ho han fet possible. Ha estat una festa multitudinària, però no hi hauria hagut ni col·legis ni votants sense la vostra feina. Moltes gràcies.

El 10A vota a l'Ateneu Layret!

Finalment, i després de no poques traves i pals a les rodes —com per exemple la negació de la publicitat municipal (en l'últim moment i quan ja havia estat aprovada) o la vergonyosa edició d'avui d'El Periódico carregant rabiosament contra un dels moviments civils més importants que s'han dut a terme mai al nostre país, o la intenció de Falange de fer-hi acte de presència—, aquest diumenge se celebrarà a Barcelona la consulta popular per la independència.

Esteu tots convidats a exercir lliurement el vostre dret a qualsevol dels més de 300 punts de consulta que hi haurà a tota la ciutat. A mi, personalment, em trobareu durant tota la jornada (de 9 a 20h) a la mesa que hi haurà a l'Ateneu Layret, al carrer Villarroel 49, entre la Gran Via i el carrer Sepúlveda.

Les noves formes de l'art com a negoci: una escriptora ven 100 mil còpies al mes amb el 70% del benefici

Aquesta nova milionària que s'ha estalviat la desagnada que li hauria suposat una editorial tradicional (perquè ho ha fet a través d'Amazon, es veu) es diu Amanda Hocking (aquest és el seu blog, i aquest l'article a Wikipedia), té 26 anys i és de Minnesota, EUA. Com que la seva obra és l'hòstia d'original (vampirs que s'enamoren, oh sorpresa!) el públic culte americà l'ha premiada comprant-li uns 100 mil exemplars cada mes. Com bé diuen en aquest article de La Vanguardia (he de canviar de bar dels matins, ja ho sé): o la indústria editorial es posa les piles o els autors poden escollir altres canals de publicació. Que tal i com veig jo la indústria cultural vol dir que, efectivament, els autors s'acabaran buscant altres canals de publicació (excepte els becats, els endollats i les poques excepcions que s'enduen algun premi per la qualitat de la seva obra), perquè no em veig, ni de bon tros, com pot ser viable econòmicament una editorial fora dels patrons de funcionament actuals (és a dir, que l'autor s'endugui només una ínfima part del preu final del llibre que ha escrit, i no el 70% [!!] que s'endú la paia aquesta).

Però bé, com que a mi, en general, no m'agrada la idea de què algú es guanyi la vida amb la cultura (sigui penosament o en la més apostoflant de les riqueses, i encara a menys si és a costa dels més pobres), perquè considero que les creacions culturals són l'expressió més refinada del luxe, és a dir, d'allò que es crea a partir de (o més enllà) del treball i l'assoliment de les necessitats bàsiques i que, per tant, hauria de ser una cosa fet per pur plaer (o per amor a l'art) i no per a guanyar-se les garrofes, per tot això —volia dir— ara em netejo la consciència pel fet d'haver parlat d'aquesta nova variant d'espavilats que s'aprofiten de l'art com a negoci i parlo també —ara amb sincera il·lusió— de la publicació (en PDF i Creative Commons, com hauria de ser) de l'obra Argentina Copyleft: la crisis del modelo de derecho de autor y las prácticas para democratizar la cultura [us la podeu descarregar clicant aquí]. Us en reprodueixo l´índex per a què aneu fent boca:

  * PRIMERA PARTE

Beatriz Busaniche: La regulación argentina: comentarios sobre la Ley de Propiedad Intelectual 11.723

Lila Pagola: Efecto copyleft avant la lettre: o cómo explicar el copyleft donde todos lo practicamos.

Horacio Potel: Las miserias contra la filosofía.

Ana María Sanllorenti y Lucía Pelaya:  Las amenazas a la misión de las Bibliotecas y la legislación de derecho de autor en Argentina.

Beatriz Busaniche: La privatización del dominio público.

Alejandro Mizzoni, Daniel Cantarín y Evelin Heidel: Los esbirros del copyright y la comunidad académica. El Caso BiblioFyL.

Federico Heinz: Software vs. Copyright.

Patricio Lorente: Copyright y redes P2P: ¿El cielo o el infierno de los creadores?

Juan Pablo Suárez: Instituto Nacional del Libro: velar por las restricciones.

Federico Heinz: De libros electrónicos, agua seca y otras quimeras.

Evelin Heidel: ¿Cuánto cuesta tu educación gratuita?

   * SEGUNDA PARTE

Federico Heinz: Software Libre: la revolución constructiva.

María Eugenia Nuñez, Javier Castrillo, Beatriz Busaniche: Aprender en libertad.

Pablo Vannini: Software Social.

Roberto Fiadone: Comunidades que construyen conocimiento libre.

Gabriel Acquistapace: Turbulencias en la nube.

Nicolás Echániz: BuenosAiresLibre: Libertad, capa 1.

MarilinaWinik: Ediciones Copyleft.

Paula Castello y Santiago Marino: La osadía de pensar distinto.

Sebastián Vázquez: Traficando Futuro: Cultura Libre y Comunicación Alternativa.

Beatriz Busaniche y Evelin Heidel: A modo de epílogo: propuestas de cara al futuro.

Els Manel i el tamany de la cosa

I quan dic "cosa" no m'estic referint a la cigala (o titola) sinó a la situació, ja denunciada en aquest mateix blog, de conflicte lingüístic permanent (enriu-te'n de la doctrina del xoc capitalista) amb què els catalans vivim la tensió existent entra la nostra parla assalvatjada i la llengua que atresorem als diccionaris.

Porto dies sense escriure i la realitat mereixeria apunts molt més interessants, però aquest matí se m'ha encès la sang, mentre esmorzava, quan he llegit l'article Los Manel no habían muerto, firmat per Magí Camps a La Vanguardia. Com que quan llegiu el meu blog és possible que l'enllaç ja no mostri l'article sencer (meravelles de l'avenç científic i la seva mania de posar-li portes al camp, què hi farem) us en reprodueixo el començament del penúltim paràgraf, que al capdavall és el que m'ha regirat l'estómac [i ara sóc jo que m'avanço a una de les altres meravelles que l'avenç científic ens té reservades i us en faig la google-traducció al català]:

Una de les cançons que ja sonen, Aniversari, és un deliciós conte màgic —malgrat que se'ls ha colat un 'tamany' que segur que corregiran a temps—.

Perdó?? ¿¿M'estan dient que aquests 4 nois de Barcelona, que no fa ni 2 anys van parir un dels millors discos en català de la història, han comès un terrible pecat pel simple fet d'usar la paraula "tamany" (perdona'ns, Fabra!) en una de les seves cançons i que —el que encara és pitjor— cal que ho corregeixin i que quan el disc surti a la venda finalment el proper dia 15 de març ja no hi apareixi aparegui aital barbarisme —mons avis ja hi barbarajaven, he de dir— sinó la nostrada i vella "mida"??

Quin serà el proper pas? ¿Construir un Ministeri de la Veritat orwellià per tal de reconstruir la nostra història musical i corregir-ne totes les expressions i paraules que no s'avenen a la novaparla de l'IEC? Marededéusenyor....

PD: la cançó dels Manel en qüestió la podeu escoltar al youtube (si no ho heu fet encara, perquè aquests dies fins i tot els pets llufen al so del nou disc dels Manel), per exemple en aquest enllaç on apareix subtitulada al castellà. Perquè sí, senyors, mentre els uns s'esgarrifen escoltant el disc perquè una paraula ultratja la llengua de Josep Carner, n'hi ha d'altres que ens n'alegrem de veure que gràcies als Manel hi ha gent que escolta música en català, malgrat no entendre-la. Potser no trobaria un exemple millor per a il·lustrar la meva tesi sobre els efectes perniciosos d'una política lingüística que durant tants anys ha donat preeminència a un purisme excessiu (i la consegüent repressió que suposa) per davant d'una invitació modesta i atractiva a l'allau de nouvinguts que tenim. I així ens va, que cada dia —sí— hi ha més català a les universitats però —i també— n'hi ha menys al carrer.

PD2: els funcionaris del Ministeri de la Veritat tindrien molta feina: Joan Manuel Serrat —per exemple—, a la seva cançó "Pare" canta els següents versos en perfecte barceloní (fabrians, tapeu-vos les orelles): "pare, digueu-me què li han fet al bosc, que no hi han arbres; a l'hivern, no tindrem foc ni a l'istiu lloc on atura'n-se", que un cop traduït a una llengua que no fereixi les oïdes tendres de la canalla quedaria més o menys així: "pare, digueu-me què li han fet al bosc, que no hi ha arbres; a l'hivern, no tindrem foc ni a l'estiu lloc on aturar-nos". I la feina seria doble: no només perquè és difícil canviar "atura'n-se" per "aturar-nos" i que segueixi rimant amb "arbres", sinó perquè el malparit del Serrat ho ha estat cantant malament tota la seva vida: ja ho feia en el disc original ("Per al meu amic") l'any 1973 [so al youtube], però ho va seguir fent, per exemple, l'any orwellià de 1984 [vídeo], i també el 1987 [vídeo], el 1994 [vídeo] o a finals del 2002 després del desastre del petroler Prestige davant de Galícia [vídeo].

PD3: ja que parlem de les paranoies de la llengua normativa i dels Manel, no queda gaire fora de lloc l'anunci famós d'Estrella Damm ("que què tenim?") que protagonitzen l'altre gran grup barceloní de moda: els Amics de les Arts.  Bé, no l'anunci real [aquest] sinó la paròdia (espaterrant, val a dir) que en van fer a l'APM [aquesta], en concret a partir del segon 0:47, quan un diu: "ja veieu: costa de trobar algo que tinguem", i l'altre respon: "es diu quelcom, no?". L'esquizofrènia típica del catalanoparlant! 

PD4: la polèmica és al carrer. Bé, com a mínim als carrers d'internet.