ETA ja som (gairebé) tots

La paranoia dels peperos assoleix límits ridículs. Primer vam ser els bascos i catalans els que havíem de sentir-nos anomenar terroristes pel simple fet de desitjar la independència de l'Estat espanyol (per allò de què "compartim els mateixos fins"), després van sumar-hi el PSOE i tots els seus votants (per allò de què la seva política li fa el joc a ETA), i ja per a rematar-ho va el Carlos Iturgaiz i, en el marc de les lluites intestines dins del PP, es despenja dient que "aquell qui no està amb la San Gil li està fent un favor a ETA" (o això és el que afirmen des de la Cadena Ser, que també li atrbueix la frase "o s'està amb la San Gil o s'està amb ETA", més curta, més directa, més impactant). És a dir, que a hores d'ara aproximadament un 75% dels ciutadans espanyols som etarres. Així les coses, tanmateix, els representants de l'ACB tenen la valentia de prohibir a Barcelona (feu terrorista, no cal dir-ho) que els capitans dels equips finalistes, tots dos catalans (els capitans, no els equips) s'adrecin en català en la roda de premsa prèvia a l'inici de la final de la lliga. En teniu una notícia i un petit vídeo. Segons sembla, l'ABC ja ha rectficat i ara deixarà parlar en català. Gràcies, senyors, gràcies. No entenc com és que tenint uns ocupants tan condescendents nosaltres els responem amb violència. Maleducats, és el que som. Finalment, i només com a cirereta de la fauna que habita aquestes contrades, remarcar que en el seu article d'ahir a l'Avui, el Salvador Sostres va sortir en defensa de Jiménez Losantos i del seu abandonament davant de la Justícia. Podeu llegir-lo també al seu blog (vigileu que és encara més nociu que el de la Rahola!).

Conferències a Gràcia

Aquest cap de setmana assistiré a dos actes que se celebren al barri de Gràcia i en què participen tres autors que llegeixo i recomano: en Pascual Serrano (un dels fundadors de Rebelión), en Carlos Fernández Liria (co-autor del llibre Comprender Venezuela, Pensar la democracia, que ja vaig ressenyar en aquest blog) i el meu admirat Santiago Alba Rico: (1) El primer és la presentació del llibre de Pascual Serrano "Medios Violentos: palabras e imágenes para el odio y la guerra". Serà divendres 30 de maig a les 19h a l'Infoespai (Plaça del Sol 19-20, al barri de Gràcia). També hi participaran Dardo Gómez (president del “Sindicat de periodistes”), un representant de Kaos en la Red i en Xavier Giró, assagista i professor de la UAB. (2) El segon són les Jornades sobre Democràcia i Socialisme, que se celebraran dissabte 31 de maig de 10h a 14:30h del matí a l'Ateneu La Torna (carrer Sant Pere Màrtir 37, també a Gràcia) amb la participació de Carlos Fernández Liria, Joaquín Arriola, Santiago Alba Rico y Joaquín Miras. Per a una millor descripció de l'esdeveniment, cliqueu damunt d'aquest enllaç.

El llatí i els estudis clàssics

Durant molt de temps, el llatí va ser la meva gran passió, i dedicava la major part de les meves hores a llegir o escriure textos llatins (preferentment actuals), a confeccionar un diccionari català-llatí i a perfeccionar la meva competència oral. Sempre el vaig considerar, i encara el considero, una llengua viva (amb el gran avantatge de què el seu esquelet, és a dir, la seva sintaxi, sí que està ja morta, codificada i solidificada in tempus aeternum). Mai vaig assolir-hi tanta fluència com la que tinc amb el català i el castellà (perquè són les meves llengües maternes), però tenia molta més facilitat per escriure i parlar en llatí que en anglès. Vam arribar a fundar una associació per a practicar-lo i promoure'l com a llengua viva, el Circulus Latinus Barcinonensis, que després d'una vida força precària va acabar morint, per un seguit de causes que ara mateix no vull comentar perquè implicaria haver de remenar entre els meus records (i també amb els lligams amb aquells altres records i motius que em van fer deixar la carrera, Filologia Clàssica, sense llicenciar-me). I no en tinc ganes, ara mateix. No me'n vull fer sang i prefereixo mantenir-me en aquest estat d'stand-by en què m'he reclòs des de fa ja un lustre. Tanmateix, sé que la passió segueix covant-se ben endins del meu jo, i que qualsevol dia podria reprendre la meva dedicació al llatí, si no fos perquè ara mateix el seny pot més que el cor i sé massa bé que amb les inèrcies i persones que el rodegen el llatí està condemnat a ser un martiri per als estudiants, una medalla de distinció per als seus estudiosos i una llengua morta per a la resta de gent. Segueixo somiant en una llengua comuna, auxiliar i universal per a agermanar tots els pobles, però la simbiosi entre llatí i elitisme sembla impossible de trencar. Els meus petits tasts amb l'Esperanto em van mostrar un món totalment diferent, molt millor organitzat i defensat, amb gent que feia les coses per amor a l'art i no per a fer currículum, però com que no m'hi acompanyava tanta passió l'he deixat de cultivar (tot i que qui sap si mai...). Amb el temps, i ja que la idea d'una llengua auxiliar comuna no se m'ha esborrat el més mínim del meu caparró, m'he de resignar a l'anglès i a tots els seus desavantatges. Però prou d'aquest rotllo. Per què en parlo avui? Per dos motius: (1) Publiquen a Rebelión un article titulat "Lenguas clásicas y educación libertaria", escrit per Carlos Martínez Aguirre, un professor de secundària que enfoca els estudis de llatí i de grec d'una manera similar a la meva en alguns aspectes. És a dir, condemnat al fracàs, al descrèdit i a la frustració. Li desitjo tota la sort del món. (2) La Fundació Bernat Metge ha decidit modernitzar-se (home, ja tocava, senyors!). I ho fa de tres maneres diferents: a través de la pàgina de l'Institut Cambó, amb una col·lecció per als quioscos i amb una col·lecció de butxaca per a les llibreries. És una bona notícia, perquè sempre s'ha trobat a faltar una edició assequible en català de textos clàssics. La dolenta, però, és que només l'edició dels quioscos serà tal i com són característics els llibres de la Bernat Metge, és a dir, bilingües i amb anotacions crítiques. Als qui ens agraden les llengües clàssiques haurem de seguir posant-nos-hi fulles, i gastar-nos una pasta ben llarga. Com sempre, aquell mal regust d'haver avançat mig passet quan se'n podrien haver fet un parell...

Aberracions artístiques

Mai m'han agradat els toros (no els pobres animalons, sinó la tauromàquia), sempre els he trobat una barbaritat indigna i repulsiva, per molta explicació antropològica i simbòlica que hi hagi al darrere. La meva sed infantil de justícia poètica em feia estar alguna estona davant del televisor aviam si un dels toros enganxava un torero, i recordo que essent jo molt petitet, l'any 1984, va morir el famós Paquirri, i entre tant de dol per aquell salvatge ric i famós em va sorprendre gratament veure un noi pel carrer amb una samarreta en homenatge al Avispado, el toro que el va matar, amb una llista d'altres toros que s'havien desempallegat del seu torturador, imitant les samarretes dels grups de música i la llista de ciutats per on passen de gira. També em va fer molta gràcia la pintada, a les taquilles del carrer Muntaner amb Diputació, de "si la tauromàquia és un art, el canibalisme és gastronomia".

Tot i això, no li desitjaria ni al meu pitjor enemic la cornada que ha patit avui un torero conegut com "el Ruso" (vegeu-ne la foto a l'esquerra). Segons el parte (o comunicat) mèdic: "ferida en la regió anal amb trencament total de l'esfínter, esquinçament del recte de 15 centímetres i lesió isquiorrectal de 20 centímetres, fractura de còccix, contusió a la regió parietal esquerra, el pronòstic és molt greu".

Si no fos perquè seria col·laborar en el joc de les aberracions artístiques, em permetria una ocurrència poètica i diria que avui a la tauromàquia li han donat pel cul. Però seria vulgar i de mal gust, i per això ja tenim els toros, oi?

Ómar Lorenzo Devanni, heroi del nostre temps

Robant amb tot el descaro del món el post del blog d'una amiga, feia dies que volia fer extensives les paraules d'Eduardo Galeano sobre l'heroisme del nostre temps, que ja posats també robarem: "Els grans herois no són els que estan immortalitzats en bronze o en marbre, sinó que són les persones anònimes, desconeguts que practiquen l'heroisme de la vida quotidiana i que són capaços de no sacrificar les seves idees, les seves conviccions, els seus principis, en funció de les seves conveniències. Un gran heroi és un home que es lleva a les sis del matí, que treballa dotze, catorze, quinze hores i que tanmateix segueix sent lleial a certs principis, a certs valors, i que no s'ha deixat convèncer de què només es viu per a treballar i prova de treballar per a viure, és a dir, que no ha perdut de vista que la finalitat de la vida humana no és convertir-se en formiga". I segueix: "Hi ha una anècdota que va succeir a Bogotá una tarda de futbol que reflecteix l'actitud d'un jugador que considero heroica perquè va assumir una postura honesta en fer el que segons el seu parer calia fer, el que era digne de fer en lloc del que convenia fer. Aquesta és la actitud d'un heroi per a mi. En aquest cas la història no és d'un heroi anònim sinó que té nom propi". I a qui es refereix? A Ómar Lorenzo Devanni, un jugador del Santa Fe de Bogotá. L'anècdota es remunta al 1967 (!), quan el seu equip es jugava el campionat en un partit contra el Millonarios. Tota la ciutat omplia les graderies de l'estadi, i el matx semblava abocat a un empat quan, a dos minuts del final, el davanter Devanni va caure a l'àrea i l'àrbitre va xiular penal. El nostre jugador, no obstant, es va aixecar perplex i es va dirigir a l'àrbitre per a dir-li que es tractava d'un error, que ningú no l'havia tocat i que s'havia ensopegat tot sol. La resta de companys, astorats, se'l van endur ràpidament cap als onze metres, i el nostre heroi va haver de col·locar la pilota sobre el punt de penal. L'estadi era un brogit eixordador, i els seguidors del Santa Fe, abandonat tot sentit de l'honor i de l'esportivitat, se les prometien molt felices. Però el nostre Ómar Lorenzo Devanni va agafar embranzida per a enviar la bola a fer punyetes, ben lluny de la porteria. He buscat per internet i no he sabut trobar si el nostre heroi encara viu o si ni tan sols va sobreviure aquella nit. Les masses no acostumen a voler saber res, si no és venjança o càstig, dels aixafaguitarres que posen en perill la festa perpètua del consum i la indiferència moral. De fet, l'amiga de qui abans parlava, que és professora d'institut, em deia que ha explicat aquesta història als seus alumnes, pensant que tractant-se de futbol els seria més fàcil d'entendre un exemple de persona íntegra i virtuosa. Però la resposta va ser, inequívoca, de menyspreu: "quin imbècil!" [Esmena posterior de l'autor en honor a la veritat: la resposta va ser inequívoca, sí, però per part d'un sol dels alumnes]. Pobre Devanni... les elits intel·lectuals no l'admiraran perquè res poden admirar d'una activitat plebea i denigrant com el futbol ; però tampoc no ho faran les noves fornades de joves consumidors poc donats als gestos que no siguin pur entreteniment i acció. Futbolista i honest. Futbol i honestedat. Això és heroisme!

Receptes

Aprofitant els avantatges de tenir un blog penjat a internet, hi deixo (és a dir, em deixo i us deixo) les poques receptes que havia recollit en un arxiu, per tal de tenir-les a l'abast sempre que m'interessi (i hi hagi un ordinador a la vora, és clar), perquè ara mateix prepararé novament unes madalenes (les darreres van triomfar) i m'ha costat déu i ajuda de trobar-ne la recepta que havia seguit la setmana passada. Li'n (oju!) vull portar a la Laura, malalta de varicel·la, demà quan pugi a Solsona. L'autocar surt a quarts de set del matí (oh, déu meu), però prefereixo matinar tant que no pas afrontar un risc ben alt de llamps i trons per aquest vespre-nit. A més, aquest de setmana se celebra el Corpus, i a Solsona això és sinònim d'orgia trabucaire. Amb tot plegat, i sobretot perquè les meves dues vides paral·leles s'interferiran a nivells insuportables, hi ha una probabilitat ben alta de què tant de sucre i farina se'm facin un nus a l'estómac...

PASTÍS DE FORMATGE

--Batre 4 ous en un bol gros. --Afegir-hi 4 iogurts (opcional 1 de llimona) --2 cullerades soperes de Maizena --2 cullerades soperes de farina --10 cullerades de sucre --1 terrina de Philadelphia --Remoure-ho tot i passar-ho per la batedora --Abocar-ho en un motlle --Posar-hi les panses enfarinades --Coure al forn (175 / 200º) uns 40 minuts amb el foc des de baix. --Coure amb el foc des de dalt 10 minuts.

CREMA CATALANA

--Posar a bullir (a l'OLLA1) 1 litre de llet, 50g de sucre, la pell d'una llimona i un parell de branques de canyella. --Posar (a l'OLLA2) 200g de sucre, 30g de Maizena i 8 rovells d'ou. Barrejar-ho amb la varilla (=vareta?). --Quan la llet bulli, abocar a poc a poc la meitat de l'OLLA 1 a l'OLLA2, tot barrejant. --Abocar el resultat del l'OLLA2 a l'OLLA1 (que ha d'estar bullint), sense deixar de barrejar perquè no s'agafi, i deixar bullir uns 10 segons (vaig estar-m'hi més estona). --[[Mentre feia aquesta darrera barreja, hi he abocat més Maizena, perquè em semblava massa líquid]]. --Abocar en platets de terrissa i o bé afegir-hi canyella mòlta o bé sucre i cremar-lo.

GASPATXO

--Agafar pa dur (una mica més d'un crostó), fer-ne trossets i posar-los al fons de la batedora. Ofegar-los en aigua fins que s'estovin. --Afegir-hi mitja ceba picada i 2-3 dents d'all picats. Batre-ho una mica. --Trossejar i afegir a la batedora: -1 cogombre (pelat) -1 pebrot verd (net de llavors) -1 pebrot vermell (net de llavors) -4 o 5 tomàquets --[[Si els ingredients no hi caben, batre un mica per a disminuir el volum dins de la batedora]] --[[Ara es pot passar per un colador, per a treure'n la pell dels tomàquets i pebrots]] --Un raig generós d'oli d'oliva, una rajolinet de vinagre i sal. Anar barrejant i retocant les proporcions d'oli, vinagre i sal segons agradi. Fins i tot s'hi pot afegir una micatona de pebre negre mòlt.

ESPAGUETI A LA PUTANESCA

-4 tomàquets -2 dents d'all -2 guindilles vermelles -12 olives sense os -8 anxoves trossejades -alcaparres (=tàperes), julivert i alfàbrega picats -350 grams d'espaguetis Pelar, buidar i trossejar els tomàquets. Fregir l'all i les guindilles (= bitxos) picades en una cassola i abocar-hi el tomàquet. Tapar la cassola i deixar-ho a foc lent 10 minuts. Afegir-hi aigua si cal. Quan el tomàquet s'hagi estovat afegir-hi el picat de julivert, alfàbrega, anxoves, olives i tàperes. Deixar bullir 3 minuts. Mentrestant, haurem bullit els espaguetis, que escurrirem (= escorrerem) i afegirem a la cassola mig minutet perquè s'amari de la salsa. Servir amb parmesà ratllat.

TABULE

-1 tassa de cus-cus -2 tasses d'aigua bullint -1/2 tassa de ceba picada -6 cullerades de menta tallada fina -2 tomàquets mitjans tallats a daus -1 tassa de julivert picat -5 cullerades d'oli d'oliva -1/3 got de suc de llimona -1/2 cullerada de sal -1/3 cullerada de pebre Es renta el cus-cus i es deixa durant 30m en una font amb dos gots d'aigua bullint (el foc s'ha apagat quan l'aigua ha començat a bullir). Es premsa el cus-cus amb les mans, es passa a una altra font i es remena amb la resta d'ingredients.

LECHE FRITA

-1/2 litre de llet -1 pell de llimona (o menys) -1 palet canyella en branca -3 cullerades de mantega (o més) -200g de farina -5 ous -250g sucre -canyella en pols En una cassola s'escalfa la llet amb la pell de llimona i la canyella en branca. Es retira quan comença a bullir. En una altra cassola, es fon la mantega a foc lent. S'hi afegeix la farina a poc a poc, sense deixar de remoure i evitant que s'hi facin grumolls. Quan estigui ben barrejat s'hi aboca la llet calenta, removent sense parar amb una cullera de fusta. [[A mi em va quedar una pasta plena de grumolls, que vaig desfer en afegir-hi la llet i batent amb força amb la batedora manual (àlies 'minipimer', a poder ser a la velocitat aquella per a fer “punt de neu”]] S'hi aboquen 3 rovells d'ou batuts, encara removent sense parar. S'hi aboca el sucre, i se segueix removent mentre la barreja es va espessint. Quan ja es prou espessa, s'aboca la massa en un motlle quadrat no massa fons, que haurem untat amb oli. Es deixa reposar en un lloc fresc fins que se solidifiqui. Partim la massa a quadrats d'uns 10cm. La passem per ou batut (2 ous), farina i per una paella generosa d'oli (només una estoneta, lo just per a què es dauri). Col·loquem les peces resultants en una safata amb paper de cuina, que n'absorbirà l'oli. Espolsem per damunt amb una barreja de sucre y canyella. Es deixen refredar i a la nevera!

MADALENES ( = magdalenes)

-4 ous -1 iugurt de llimona -1/4 litre llet -1/4 litre d'oli d'oliva -1/4 quilo sucre -300g de farina -2 culleradetes de llevat (=mig sobre) -canyella mòlta -mel -pastilla de xocolata (trossejada molt petita) Es baten els 4 ous i s'hi afegeix el iogurt de llimona i el ¼ de litre de llet freda. Es barreja, s'hi afegeix la canyella mòlta, la mel, el ¼ de litre d'oli d'oliva, el ¼ de quilo de sucre, el mig sobre de llevat i els 300 grams de farina. Amb cada ingredient afegit, es remena primer amb la forquilla i després amb el minipimer. S'aboca la massa dins dels motllos (fins la meitat) i s'hi tiren els trossets de xocolata trossejats. Es recobreix amb sucre (el just per a què formi una petita pel·lícula ben xopa) i es foten al forn entre 175º i 200º durant 15 o 20 minuts, fins que hagin pujat i agafat una miqueta de color. .

Em dius que el nostre amor (Joan Vergés)

Ahir vaig conèixer el poeta Joan Vergés, que és, i jo sense saber-ho (oh incultura!), l'autor del poema que dóna lletra a la cançó del Toti Soler "Em dius que el nostre amor", que amb poc marge de dubte (segons si plou, fa sol, o llampegueja) és la meva cançó preferida d'aquest món i part de l'altra. Com que no sóc capaç de tocar-la a la guitarra (sóc analfabet musical i no sé treure'n els acords) m'he de conformar amb cantar-la mentre em dutxo (tinc tendència a cantar-hi cançons tristes, què hi farem) i rendir-li petits homenatges com ara tenir-ne la lletra (és a dir, el poema d'en Vergés) impresa i penjada al tros de paret que m'acompanya cada matí al magatzem de la llibreria. N'he trobat aquesta versió al GoEar, amb veu i guitarra del mestre (a qui també vaig poder saludar ahir): ¿I on és que els vaig veure, al Vergés i al Toti? Doncs al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que es va celebrar anit al Palau de la Música i va comptar amb la participació de l'Amat Baró (d'Almacelles, al Segrià, Catalunya, molt ben recitat però excessivament deutor de les formes de l'Enric Casasses), la Sigurbjorg Thrastardóttir (islandesa, de presència angelical, vers àgil però temàtica freda i dura), el Brane Mozetic (eslovè, amb referències contínues i força explícites a la seva homosexualitat), el Durs Grünbein (alemany i, amb bona lògica alemanya, de vers i expressió clàssica), la Maria Josep Escrivà (de Grau de Gandia, la Safor, al País Valencià, emocionada i retratadora de costumisme familiar), el Don Paterson (escocés, alegre i amb versos curts i rimats però de remors profundes i problemàtiques), el Vicente Gallego (de València, veu de tro per a uns versos de marcat romanticisme, llàstima que sembla més que sermonegi més que no pas reciti), la Tatjana Gromaca (croata, duríssima, desencantada, molt agra, però tant més fràgil), el Jüri Talvet (estonià, una ametralladora de disparar versos), el Bernat Noël (francès, molta classe i escola, però també patia d'un recitat amb tendències ensopidores) i el Joan Vergés (de Barcelona, senyor gran i ben mudat dels de tota la vida). Entre poeta i poeta, la guitarra del Toti, que al final de tot va interpretar "Em dius que el nostre amor" en homenatge al seu autor, que enguany fa 80 anys, i que va rebre un llarg i càlid homenatge dels assistents, més encara quan ens havia delectat amb uns poemets dels seus, tan senzills i tradicionals que sovint estàs temptat de dir que són una mica quecos, però terriblement emotius quan els llegeix amb les seves mans tremoloses ; uns poemets de rima simpàtica però amb el sabor agredolç dels versos dedicats a sons pares (ja morts, evidentment), al seu fill (també ja mort) i a la seva pròpia mort futura que ell ja es veu avenir, com en el darrer poema que ens va llegir:

Núria, jo em moro, ja ho sé, ja ho sé però tu sigues aquell roser i aquella aroma de romaní que ajuda els homes a ben morir. Núria jo em moro, t'ho dic a tu perquè t'estima com a ningú aquell poeta que anava amb mi, que em feia viure i em fa morir.