Un Eixample violent

La fotografia del damunt no és cap nova porqueria artística del Tàpies dedicada al Barça o a Catalunya (només cal veure, si entreu a l'enllaç, la foto de la que va perpetrar per l' Expo de Sevilla!), ni la de més avall un Jackson Pollock, sinó una de les diverses taques de sang que hi ha a la porteria de casa mons pares. Tot va succeir diumenge per la tarda, mentre jo era al pis de Còrsega jugant als Heroclix (un joc de combat estratègic per torns) amb el Carlos, el Guillermo i el Dani "the Semental Cop". Als volt de les vuit em truca ma mare esverada, dient-me que, si tenia pensat anar-hi ja per a sopar, m'esperés una mica, perquè l'edifici està ple de sang i ocupat per la policia. Després d'aquest titular espectacular (ja li agraden, ja, a ma mare, i l'ha perfeccionat a cada trucada que ha anat fent aquests darrers dies), m'ha anat explicant que els del pis de sota (el tercer segona) s'han barallat, i que un d'ells ha anat baixant picant porta per porta mentre es desagnava, demanant auxili de manera histèrica. Resultat: que en cinc minuts hi teníem tota una exposició al llarg de 4 replans de manotades sanguinolentes, i els Mossos a la porta. Encara no en sabem els motius, però feia dies que els nous inquilins del tercer segona despertaven sospites. Res especial, senzillament que només som 8 veïns i ningú dels nous no es va venir a presentar. A sobre (i potser per això mateix no se'ns havien presentat) havíem vist un fotimer de gent diferent entrant-hi (majoritàriament brasilers i caribenys), amb lo que van començar les sospites de si allò era algun centre de reunió, un bordell o un apartament il·legal d'aquests que tan poca gràcia li fan a l'Ajuntament. A nivell de convivència, tot s'ha de dir, silenciosos i gens molestos. Però vaja, que en menys d'un més ja ens han decorat la porteria a mig camí entre un museu d'art contemporani i la casa del Freddy Krueger! I aquest incident ve a sumar-se a d'altres que han omplert de sang el barri en pocs dies: fa una setmana, al carrer Aragó amb Casanova, hi va haver una russa de 28 anys que es va matar en caure des del balcó de casa (notícia que va sortir a la premsa perquè primer semblava un nou cas de violència domèstica) ; la setmana anterior, una altra dona es va matar llençant-se per la finestra, i es va desventrar a 2 pams d'una amiga de ma mare, que estava asseguda a la terrassa del Bracafè del carrer Urgell amb Aragó (i aquest cas no va sortir a la premsa, perquè els motius no eren tan rendibles com els de la violència de sexe, sinó una simple depressió, i hi ha qui diu que era deguda pels deutes que havia contret per l'augment de la hipoteca... i tampoc no es tracta d'acusar públicament els bancs, oi?). Fa uns dies també va aparèixer un home esquarterat dins d'un contenidor al carrer València amb Marina (bé, això queda una mica més lluny, però jo havia viscut allà i és com si fos casa). I, molt menys greu però igualment significatiu, des de la finestra del pis del carrer Còrsega vam veure també com un senyor d'uns 70 anys anava fent esses i se la fotia de lloros contra l'acera, borratxo com una cuba. Què li està passant al barri?

El Caucas: uns nous Balcans?

El conflicte armat a Ossètia del Sud entre russos i georgians [recomano aquest article a Rebelión i aquest altre d'en Carlos Taibo] ens pot fer reviure totes les desgràcies del conflicte iugoslau. I no només des d'un punt de vista de vides humanes, sinó també del tractament polític, mediàtic i d'adhesió personal. Vull dir que en només un parell de dies ja s'han bastit dos bàndols ben diferenciats: d'una banda els que acusen el russos (la "bèstia roja comunista" encara és ben viva en la mentalitat contemporània, per molt que Rússia sigui avui un monstre de caire oposat: el del capitalisme desbocat) i de l'altra els que acusen l'imperialisme yankee i el seus gossets falders (OTAN i UE). Allò important sembla ser demonitzar algú, trobar un boc expiatori que pagui amb tots els plats trencats i difumini la consciència dels crims propis. La justícia i l'objectivitat quedaran novament impotents davant dels esforços per justificar els crims propis (tornar a bastir Hiroshima) i per criminalitzar els de l'altre. Geòrgia ataca la seva pròpia població, concretament aquells que volen deixar de ser-ho (són els nacionalistes-independentistes, un clàssic en aquesta mena de conflictes i una moneda molt emprada per tota mena de falsificadors i demagogs), i hi ha qui ho troba justificat. Rússia respon envaint i atacant un territori sobirà (volen evitar, diuen, un "genocidi", una altra moneda molt ben valorada en el mercat internacional de la guerra), i també hi ha qui ho justifica. Els qui defensaven la independència de Kosovo, ara neguen la d'Ossètia. Els qui criticaven la independència de Kosovo, ara en canvi demanen la d'Ossètia. Els grans mitjans occidentals semblen decantar-se pel bàndol georgià (de fet, llegint algunes notícies semblaria que el conflicte l'ha provocat la invasió russa, com si abans no hagués existit l'atac georgià contra els independentistes ossetes) ; els mitjans anti-sistema semblen decantar-se pel bàndol rus (és que la "bèstia roja comunista" projecta dues ombres oposades). Costa de trobar informació justa i objectiva, i has de mirar tots dos bàndols per a fer-te una idea equilibrada de les atrocitats del uns i dels altres. L'oleoducte que travessa el sud de la frontera d'Ossètia és el que menys importa, malgrat ser el pinyol d'aquesta fruita amarga. I entremig, els habitants ossetes i georgians es dessagnen. Però això encara importa menys, si no és per a aconseguir un titular impactant i generar un posicionament emotiu en favor d'algun dels dos bàndols. Pot ser interessant anar seguint el tractament informatiu del conflicte. La guerra dels Balcans va deixar el llistó molt alt (és a dir, molt baix), però aquests dies, esperonats per l'esperit olímpic, es podrien superar totes les marques de desinformació i manipulació. Al Tribunal Internacional de La Haia li ha sortit un competidor molt seriós en el joc de desacreditar i condemnar els ideals i principis de la nostra civilització. Potser serà el copet definitiu per a què els poderosos s'acabin de convèncer de què ens poden fer passar ase per bèstia segons convingui (cosa que, al meu entendre, ja fa temps que és evident), i de que poden començar accions més bèsties i contundents en favor dels seus interessos. I la gent que no tenim poder (allò que abans en deien la classe obrera) encantats de la vida.

Els Simpson, El País i la coherència informativa

Revelador l'article del Pascual Serrano "El País, los Simpson y Padre de familia", en què es posa de manifest com un mateix tema (l'emissió, en horari infantil, de dibuixos per a adults) és tractat de manera diferent pel diari El País, sacrificant la coherència periodística en benefici (mai millor dit) d'interessos empresarials, en aquest cas els del grup Prisa: (1) Com que Chávez no concedeix llicències televisives ni privilegis als mitjans de Polanco, doncs se'l critica per retirar Els Simpsons de l'horari infantil. (2) Com que La Sexta és la competència televisiva, se la critica també, però en aquest cas per precisament el contrari: per no retirar Padre de Familia de l'horari infantil. I accions d'aquesta mena són cada cop més habituals i descarades, com el silenciament d'en Carlos Fernández Liria per part de la Gemma Nierga (¿que no era un exemple de periodista d'esquerres i compromesa, aquesta?) durant un debat sobre Veneçuela que es duïa a terme en el seu programa de la Cadena Ser La Ventana. quan va criticar el suport del grup Prisa al cop d'Estat contra Chávez de l'any 2002.

Naser Oric, criminal absolt pel TPI

Astorat, llegeixo en aquest article publicat avui a Rebelión, Srebrenica julio de 1995: la historia ocultada (de lectura molt recomenable) que el passat 3 de juliol la Cambra d'Apel·lació del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia (vaja, el mateix que ha de jutjar el Karadzic) va absoldre Naser Oric, comandant de les forces musulmanes d'Srebrenica, de les acusacions de crims de guerra. Malgrat que veig que la notícia va ser publicada en el seu moment (p.ex. a El País o a El Mundo), llavors se'm va passar per alt, i com que no la repeteixen tant com la del Karadzic, t'has de fotre si aquell dia no et llegies els diaris (a sobre, crec deduir que al diari Avui només ho van publicar en format paper i no a internet, que és el que jo consulto). Desconec les proves i el desenvolupament judicial, però molt em temo que és un exemple més de què es tracta no d'un judici just sinó d'un ajustíciament venjatiu, amb els culpables i els innocents ja decidits abans d'iniciar-se el procés. Segons sembla, han faltat proves convincents per a culpar Naser Oric, però no sembla que siguin gaire menys proves que les que tenien contra Milosevic o les que ara tenen contra Karadzic: en la seva majoria, testimonis oculars directes. En fi, haurem de seguir atents aviam com es desenvolupa ara la trama contra el líder serbi, i si el Tribunal es pronuncia amb equanimitat i amb el mateix sentit de la justícia.

Fonts (de desinformació)

(1) Francesc-Marc Álvaro publicava l'altre dia a La Vanguardia l'article "Esa Yugoslavia de algunos catalanes", en què criticava la postura mantinguda per Francesc de Carreras (sense citar-lo pel nom) en una tertúlia a Catalunya Ràdio ara ja fa uns anys (durant el bombardeig de l'OTAN sobre Belgrad), ja que va posar en dubte que els dirigents Serbis haguessin començat una campanya de neteja ètnica i, fins i tot, va arribar a qüestionar la validesa del Tribunal de Nüremberg contra els nazis (suposo que en comparar-lo amb l'actual Tribunal Internacional de La Haia). Vaja, ja sabeu que això segon ho subscric totalment, i respecte d'allò primer no tinc la informació necessària com per a dir si carn o peix, però tinc molts seriosos dubtes de la versió oficial.

Però no era d'això del que volia parlar avui (ni molt menys sortir a defensar cap anticatalanista del Foro Babel i de Ciudadanos com el senyor de Carreras), sinó del fet que el senyor de Carreras va publicar al cap de dos dies, en resposta, una carta al director (que no he pogut trobar però que recordo força escueta i poc precisa) en la que negava el que havia dit el Francesc-Marc Álvaro. De fet, la carta gairebé es limitava només a remetre's a la gravació original d'aquella tertúlia, que demostraria les calúmnies que havia patit. Doncs bé, segons Desclot (que s'ha pres la molèstia de recórrer a les fonts citades), la gravació confirma el que ja s'havia dit a l'article, i deixa en evidència el de Carreras. [D'altra banda, per què hauria canviat d'opinió al llarg d'aquest temps? Potser ha sabut de coses que li han confirmat que estava equivocat? O seguiria pensant com abans però són coses que no pot dir públicament per a no molestar els seus companys de militància anticatalanista?].

Si això fos veritat (el de Carreras no m'agrada gens, però tampoc el Marc Álvaro ni el Desclot, ni m'acabo de refiar del que diguin), tindríem un altre exemple d'ús il·lícit del recurs d'autoritat en les fonts d'informació. Una pràctica que va en augment, en part suposo perquè saben que fot una mandra terrible confimar les fonts citades, i a sobre recobreix l'article amb una capa ben lluent de seriositat i academicisme. Segons tinc entès, l'extrema dreta és capdavantera en aquesta enganyifa, particularment el neofranquista Pío Moa, que és un enamorat de farcir els seus llibres amb incomptables peus de pàgina amb què disfressar de rigor i estudi les seves proclames pamfletàries, però hi ha un seguit de crítics que s'han dedicat a investigar-les i la majoria són falses, tergiversades o senzillament no queda clar que confirmin allò pel qual les cita.

(2) El taxista de la COPE de què parlava al meu post anterior tenia raó: no està sol i cada cop són més els que estan farts de la tovor de la justícia contra els terroristes i nacionalistes. Així ho ha expressat Falange en els fulls volants que ha repartit aquest matí pel centre Barcelona.

-[PS 22:08]: Parlant de taxistes, de vegades sembla que la culpa sí que és dels videojocs. Com a mínim a Tailàndia!

La Justícia un dia com avui

Aixeco una mica el cap de La Haia (tampoc no voldria obsessionar-me amb la venjança balcànica), per a observar si a la resta del món la Justícia encara té els ulls embenats i una balança amb els dos plats en equilibri. Però a la ronda de Doha les negociacions han fracassat i la (des)Organització Mundial de Comerç segueix condemnant els pobres a morir de fam per tal de no ensorrar les economies americana i europea (Leonardo Boff ja reclama una economia de la revolució).

I mentre cada cop més pobres tenen cada cop menys matèria bàsica per a sobreviure, els rics occidentals ens veiem atacats també en el món immaterial de l'internet: segons no se sap ben bé quines lleis, Gary McKinnon, un ciutadà britànic, serà extraditat als EEUU per a ser jutjat per intrusisme informàtic en institucions americanes, en un precedent molt greu i perillós (¡qui sap si ara a la CIA no li agradarà algun dels meus apunts i em regalaran un bitllet per un dels seus "vols secrets" directes de la ruta Palma - Guantánamo!).

Sort que, com ja dèiem l'altre dia parlant de Harry el Brut, hi ha gent que té molt assumit que la justícia té uns límits, i que és paper mullat si es tracta del Mal en majúscules (ETA, nacionalisme, Sèrbia, per exemple). I si no, que li preguntin al taxista que va haver de patir el periodista Javier Ortiz!

PS: per cert, he trobat el PDF amb els famosos 4 folis de la declaració que va voler llegir el Karadzic davant del jutge. El que no sé és com penjar-los aquí!  

PS2 [03/08/08, 21:35h]: Ara ja sé com penjar arxius! Cal fer servir un altre programa gratuït, com ara l'Scribd. Per a descarregar-vos el PDF amb les declaracions del Karadzic, cliqueu aquí!

Article contra la versió oficial anti-Sèrbia

Avui penjo alguns apunts sobre el llarg article que vaig descobrir ahir:

--La primera part de l'article fa incís en el contrast entre, d'una banda, la unanimitat, força i convenciment dels qui acusen Milosevic de genocida i, de l'altra, de la falta clara d'evidències al respecte. S'hi denuncia que la premsa hauria de posar el mateix èmfasi en aportar dades i proves que en repetir sempre les mateixes acusacions.

--Associated Press fa notar que totes les declaracions dels testimonis han estat publicades (¿¿on les puc trobar??), però que l'informe de 1500 paraules sobre els crims de Milosevic no fa referència directa a cap d'aquestes declaracions, i que només unes poques de la majoria d'històries sobre Milosevic que circulen per la premsa es refereixen als centenars d'hores de declaracions dels testimonis. -

-Neil Clark, que cobria el judici pel diari The Guardian el 2003, va escriure que “no només l'acusació ha fallat significativament a l'hora de provar la responsabilitat personal de Milosevic en les atrocitats comeses, sinó que la natura i abast de les atrocitats mateixes han quedat en entredit: respecte de la pitjor massacre de què se l'ha acusat (Srebrenica el 1995), l'acusació no ha aconseguit desafiar el veredicte de la investigació encarregada pel govern holandès, és a dir, que no hi ha cap prova de què les ordres de cometre la massacre vinguessin de cap líder serbi a Belgrad”. Per la seva banda, John Laughland va escriure al British Spectator: “el tribunal ha escoltat més de 100 testimonis de l'acusació, i cap d'ells no ha testificat que Milosevic ordenés crims de guerra”.

--Alguns musulmans que són comptabilitzats com a víctimes de la “neteja ètnica” sèrbia de fet van morir per les bombes llançades per l'OTAN sobre edificis governamentals, on es trobaven refugiats.

--S'ha usat repetidament el discurs pronunciat per Milosevic el 28 de juny de l'any 1989 (en ocasió del 6è centenari de la Batalla de Kosovo contra l'imperi otomà) com a exemple de les seves aspiracions imperialistes i genocides, però gairebé ningú no s'ha molestat a llegir què va dir en aquell discurs. Es pot consultar tot sencer segons la versió de la BBC i segons la versió del Departament de Comerç dels EEUU, però en reprodueixo un fragment força estrany per a algú que se suposa que està incitant les masses en l'odi contra l'altre: “Sèrbia mai no ha tingut només serbis vivint-hi. Avui, més que en el passat, membres d'altres pobles i nacionalitats també hi viuen. Això no és un desavantatge per a Sèrbia. Estic totalment convençut de què és el seu avantatge. La composició nacional de gairebé tots els països al món avui dia, particularment els desenvolupats, també ha estat canviant en aquesta direcció. Ciutadans de diferents nacionalitats, religions i races estan vivint juntes cada cop amb més freqüència i cada cop amb més èxit”.

* * *

--Segons la segona part de l'article, allò que va trencar l'harmonia (social, econòmica, ètnica i lingüística) de l'estat Iugoslau no va ser un suposat totpoderós imperialisme serbi, sinó les reestructuracions econòmiques a què va ser sotmesa a finals dels anys 80 per part del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial, que les va imposar davant del deute que Iugoslàvia havia contret després d'haver demanat un préstec durant els anys 70 (i que va anar poder pagant amb les exportacions fins que el mercat occidental es va veure afectat per una recessió i es van adoptar postures proteccionistes, amb lo que els productes iugoslaus ja no trobaven comprador). Les mesures de l'FMI incloïen congelació de salaris, augment de l'atur (600.000 acomiadats només el 1989-90) i tall en la despesa pública. A sobre, s'evitaven les transferències de diners del Govern federal cap a les repúbliques, a les que a més a més se'ls va assignar part del deute. Tot plegat va provocar una rivalitat entre regions, per intentar aconseguir els escassos diners disponibles. Sèrbia va ser la república que més va protestar per les mesures de l'FMI, arribant a convocar-s'hi manifestacions amb més de 650.000 treballadors.

--Evidentment, hi havia una campanya deliberada per a desestabilitzar i dividir l'últim feu socialista a l'Europa de l'est. El 1990, els EEUU van amenaçar de tallar l'ajuda econòmica si no s'hi convocaven eleccions, que a sobre havien de celebrar-se no a nivell federal sinó independentment en cadascuna de les repúbliques. També hi va ficar cullerada la National Endowment for Democracy (NED), una poderosa fundació sense ànim de lucre que rep diners directament del govern federal dels EEUU per tal de repartir-los “per a promoure la democràcia”, és a dir, per a finançar cops d'estat com els d'Haití o Veneçuela (de fet, un dels seus fundadors, Allan Weinstein, va declarar que es dedicaven a finançar allò que la CIA havia hagut d'estar fent encobertament feia 25 anys).

--Segons una investigació de William Blum, la NED havia descrit el seu programa amb l'objectiu “d'identificar les barreres al desenvolupament del sector privat al nivell local i federal de la República de Iugoslàvia [...] impulsar-hi un canvi legislatiu [...] i desenvolupar estratègies per al creixement del sector privat”. Així, a partir del 1998, la NED va proveir milions de dòlars als “mitjans independents”, “els partits polítics de l'oposició” i “les organitzacions pro-democràcia no-governamentals”, “grups d'estudiants”, “sindicats” i “think tanks” al llarg de l'antiga Iugoslàvia. Durant els dos anys abans de la crisi de Kosovo, el govern dels EEUU va donar només a Sèrbia 16,5 milions d'euros per a promoure la democràcia, principalment a través del NED. [PENDENTS ENCARA 3 PARTS]