James Harff, Ruder Finn i la visió de Sèrbia

(1) Ruder Finn Global Public Affair és una important companyia americana dedicada a les "relacions públiques", és a dir, a manipular l'opinió de la gent. James Harff n'és un alt directiu, i durant la guerra dels Balcans va dirigir la campanya en favor de les regions que demanaven la independència de l'Estat Iugoslau (Croàcia, Bòsnia i Kosova). El Canal 2 francès el va entrevistar una vegada (aquí en podeu llegir una bona part), i entre d'altres perles va assegurar que "vam ser capaços d'oferir una història simple de bons i dolents" i que la demonització de Sèrbia es va aconseguir a base de difondre rumors infundats i relats d'atrocitats i crims de guerra sense verificar. Aquesta campanya va ser encarregada pels EEUU, i anava encaminada principalment [seguidors de la Rahola, tapeu-vos les orelles] a fer canviar l'opinió del poderós lobby jueu, que no veia amb gaire simpaties ni la Croàcia de Franjo Tudjman (un president amb tendències antisemites en un país d'herència ustaixa) ni la Bòsnia de l'islamista Alija Izetbegovic.

James Harff està orgullós de la seva feina, i celebra haver aconseguit el seu objectiu i el fet que els jueus ara associïn 'nazis' i 'perill' només amb 'serbis'. Podeu llegir més coses en anglès sobre aquesta manipulació tan lamentable en aquesta pàgina i també en aquesta altra (que encara no he llegit del tot, però sembla un llarg article, dividit en 5 parts, molt interessant sobre "l'altra història de la guerra").

(2) Ja que encara no he penjat els fragments del llibre "Medios Violentos" del Pascual Serrano (i em fa mal la consciència), com a mínim en reprodueixo un de la pàgina 139 sobre la guerra dels Balcans: En el documental Els condemnats de Kosovo (de Michel Collon, 2000) serbis, turcs, gitanos, musulmans, egipcis, goranis i tota una llista de grups nacionals i ètnics minoritaris donen fe de la persecució i neteja ètnica que s'està vivint avui a Kosovo. Només així podrem conèixer fets qua mai no s'expliquen als mitjans, com la desaparició de 1200 serbis a mans de la UCK, davant de 45000 soldats internacionals que no han trobat cap d'aquests desapareguts. O l'assassinat de 3000 gitanos després de l'ocupació i que van ser comptabilitzats com a musulmans pels seus cognoms. La neteja ètnica a Kosovo després de l'ocupació de l'OTAN ha estat atroç, i només els egipcis van passar de ser 100.000 a 35.000 que ara viuen en ghettos.

(3) Curiosament, en el mateix llibre, pàgines 70 i 71, Pascual Serrano ens parla d'un altre cas sagnant de manipulació mediàtica per part d'una empresa: El documental Vendre la guerra explica com es crea la campanya "Free Kuwait", finançada per una ONG anomenada "Ciutadans per a un Kuwait Lliure", que aporta 10 milions de dòlars a una empresa de publicitat anomenada Hill&Nowton. Apareix l'executiu de l'empresa i diu davant la càmera que com que la ciutadania nord-americana no reaccionava es van plantejar: “¿què podíem fer per a convèncer els nord-americans de la necessitat d'una intervenció? Calia convèncer-los de què Saddam era un boig perillós que calia aturar”. Reconeixen que van organitzar el conte de les incubadores (soldats iraquians haurien matat 312 nadons kuwaitians), i que el testimoni estrella va resultar ser la filla de l'ambaixador de Kuwait als EEUU.

(4) Això sí, a La Haia només hi ha el Karadzic i ens ho venen com un triomf de la justícia...

Què ha dit el Karadzic?

¿Hi ha manera humana de saber quina ha estat la declaració íntegra i exacta que ha fet avui el Radovan Karadzic davant del Tribunal de La Haia? Porto una estona navegant per internet i no hi ha manera... La majoria de portals, després de recordar-nos per enèsima vegada lo dolent que ell és i lo fantàstic que és el nostre sistema judicial, només apunten que ha denunciat irregularitats durant la seva detenció (i què esperaves, tros de tanoca? com bé saben els bascos i Harry el Brut, els procediments legals són paper mullat si es tracta de lluitar contra El Mal, i ningú no només no ho denunciarà, sinó que ho trobarà totalment justificat).

Algun altre portal, com el d'El Mundo, ha anat una mica més enllà i ens permet saber que ha declarat que si va fugir de la vida pública va ser segons un acord a què havia arribat amb els EEUU (exactament amb el negociador Richard Holbrooke) l'any 1996 per a firmar els acords de Dayton (els que l'any 1995 havien posat fi a la guerra de Bòsnia). Però com que no tenim el text, no podem acabar de saber què vol dir exactament la frase "la insistència de l'acusat en llançar acusacions contra alts càrrecs nordamericans". També diu que ara tem per la seva vida (¿serà perquè Milosevic va morir sospitosament durant un judici similar?).

Addenda 1 [com a exemple de quin grau de coneixement té la gent normal sobre el conflicte dels Balcans]: he vist la notícia en un bar a les 16:00h, al canal 3/24, mentre dinava un entrepà. Cap al final de la notícia ha aparegut una imatge de la ciutat d'Srebrenica, mentre de fons sonava la música de crida d'una mesquita, la torre de la qual s'identificava clarament a l'skyline. Comentari d'un noi de la taula del costat (en castellà): "¡ostres, aprofitant la matança els moros s'han instal·lat a la ciutat!"). No deu saber que als Balcans hi ha molts "moros" (bé, són eslaus de religió musulmana) des de fa segles, i que les víctimes d'Srebrenica van ser musulmans en la seva majoria. En part és normal, perquè deu ser xocant acceptar que els dolents de la peli (serbis i moros, perquè amb els conflictes de l'Orient Mitjà ens havien convençut que els moros eren els dolents, oi?) es peguin entre ells...

Addenda 2: Era evident que el tractament de la notícia (sobretot tal i com l'he vist a la tele) havia de ser més emotiu que informatiu. Poc sabem del que ha dit Karadzic, però hem vist imatges del cementiri d'Srebrenica i hem sabut que un grup de dones (els marits i fills de les quals hi van ser assassinats) seguiran el judici en directe. Suposo que els de la tele creuen els dits resant per a què aquestes mares no es polititzin com van fer les famoses "Madres de la Plaza de Mayo" argentines. Perquè una cosa es que plorin i ens facin plorar, i una altra ben diferent és que reclamin mesures i apuntin vies d'actuació ciutadana.

PS: si algú troba la transcripció del text, que m'ho faci saber.

PS2 [19:45h]: passada una estona, veig que la majoria de portals ja destaquen el possible pacte amb els EEUU, com ara l'Avui o El Periódico o Público. Però qui se'n recordarà d'això, d'aquí a uns anys?

La banalitat del mal: Karadzic i nosaltres

L'entrada d'avui me la motiva la lectura de l'article del Carlos Nadal publicat a La Vanguardia ("Karadzic i la banalitat del mal", però l'haureu de llegir complet aquí perquè la Vanguardia és de pagament). Article que m'ha fet ràbia principalment per dos motius: (1) Els mitjans de comunicació no paren de demonitzar Radovan Karadzic, de tal manera que els seus crims horribles queden vernissats amb una aureola que els distingeix de la resta de crims horribles comesos durant les guerres dels Balcans. Com deiem fa uns dies, Karadzic ha esdevingut sinònim de maldat, mentre que Thaçi ho és de demòcrata (malgrat que la fiscal que va portar el cas contra Milosevic hagi escrit fa no gaire un llibre en què denuncia les implicacions de l'actual líder kosovar en el tràfic d'òrgans). D'altra banda, però, el concepte encunyat per Hannah Arendt de banalitat del mal fa referència a què la gran majoria de criminals són persones normals i no pas sàdics o pertorbats mentals ("banality", en anglès, significa més aviat "normalitat" que no pas "trivialitat", com se l'acostuma a interpretar). En què quedem, doncs? Karadzic representa la banalitat del mal o just el contrari? No serien millors representants d'aquesta banalitat tots els criminals que a dia d'avui segueixen vivint amb normalitat i amb el carnet de demòcrates a la butxaca? I, d'altra banda, ¿que potser no va col·laborar el mateix Carlos Nadal a "banalitzar" el franquisme, ja que va decidir viure "en normalitat" sota un dictadura en lloc d'enfrontar-s'hi? ¿Que potser no va decidir exercir de periodista a La Vanguardia mentre Franco encara vivia, sense criticar-lo ni oposar-s'hi? Així és com es banalitza el mal, i no quan uns quants serbis mostren la seva indignació per la detenció del seu antic líder. (2) A sobre, i sense proposar-s'ho, Carlos Nadal ens demostra quin és el veritable mal banalitzat dels nostres temps: el capitalisme. Així, per exemple, afirma que "a Sarajevo l'any 1914 va començar el drama sense precedents de les més desalmades venjances identitàries i ideològiques en dues guerres d'abast total". És a dir, s'ometen totalment (es banalitzen) les causes econòmiques que van provocar el conflicte, com si no hi hagués tingut res a veure l'interès de les grans potències capitalistes d'assegurar-se els nous mercats i l'abastiment des de les colònies. Més tard, escriu a propòsit dels Balcans que "resulta encara més inexplicable que la gent acceptés per identificació patriòtica, i fins i tot amb eufòria, que reivindicar el ser serbi, croata, bosni-croata o bosni-musulmà justifiqués tota mena de d'abusos, assassinats, tortures, evacuacions forçades i destrucció de béns". És a dir, per al senyor Nadal, els excessos i injustícies del món es produeixen encara avui "per causes de raça, de religió, per obsessions fanàtiques de tipus nacionalista o en raó de l'obtenció o l'exercici del poder". Cap menció a l'economia, tot i que la majoria d'abusos, assassinats, tortures i etc. s'hagin comès i se segueixen cometent sota els seus designis. Malgrat que mai en la història ha mort tanta gent com s'està morint avui dia a causa de la fam (fruit de les polítiques neoliberals de l'FMI i l'OMC), a Occident seguim vivint amb tota normalitat. Tots tenim les nostres nòmines en grans corporacions financeres, tots col·laborem en el manteniment d'aquest mercat mundial de l'horror, però tots vivim tranquil·lament i amb la consciència ben tranquil·la. Mai s'havia banalitzat tant el mal. [PS (21:20h): Acabo d'enterar-me que aquesta setmana ha mort el croat Dinko Sakic, cap del camp de concentració de Jasenovic durant la Segona Guerra Mundial. En uns dies en què els mitjans de comunicació s'entesten en seguir demonitzant només els serbis, l'atzar sembla voler-los-hi posar una mica més difícil traient a la llum noms de criminals croats. A Croàcia, aliada de Hitler, hi va haver fins a 40 camps de concentració, però el de Jasenovic va ser conegut com "l'Auschwitz dels Balcans", ja que hi van morir entre 100 mil i 700 mil persones (la majoria serbis, jueus, gitanos i croats antifeixistes). Se'l va considerar com el tercer camp de concentració més important, i va ser famós per la seva excessiva crueltat a l'hora de torturar i assassinar. El tal Sakic va viure tranquil·lament a l'Argentina (sense ni tan sols ocultar el seu nom!) fins l'any 1998, quan se'l va extraditar a Croàcia després de què en una entrevista confirmés que ell havia dirigit el camp de Jasenovic].

Serbis dolentots (i d'altres articles)

(1) Dos articles sobre la relatividad judicial a l'hora de jutjar a Karadzic i no fer-ho amb d'altres criminals de guerra: un del Javier Ortiz (que fa la comparació amb en Henry Kissinger, acusat per crims de guerra però a qui van tenir els sants collons de donar-li el Nobel de la Pau!!) i un altre de Gontzal Martínez. Mentre se segueix culpant a tot el poble Serbi per les salvatjades d'alguns dirigents, un antic nazi croat (dels Ustaixes a què ahir em referia) va poder passejar-se per Àustria durant la passada Eurocopa sense que se l'extradités a la justícia. (2) És evident, i trist, que totes les guerres tenen un molt alt component econòmic al darrere (quan no són directament els beneficis estratègics de mercat el seu desencadenant). Però hem arribat a l'extrem ridícul d'un poc dissimulat intercanvi de cromos de l'estil "ens entregueu un criminal (Karadzic) i us premiem amb un acord comercial (i també aquest altre article)". Abans s'entenia com a economia de guerra aquella gestió excepcional que calia dur a terme durant un conflicte bèl·lic, però ara els economistes ja s'ocupen de tot: preparen les guerres, les dirigeixen i n'administren els resultats. (3) Vilaweb ja ha rebut formalment la querella Escarp pel cas Vilaró. En parla el seu director en aquest article.

Sobre la llibertat d'expressió

Un parell d'articles sobre la llibertat d'expressió: (1) En el primer article, Carlos Fernández Liria critica la situació actual dels mitjans de comunicació. Principalment, perquè malgrat que han esdevingut un "quart poder" molt influent, no compten amb un contrapès que els controli (com sí passa, ni que només sigui en teoria, amb els duets patronal-sindicats i govern-oposició, i amb el trio de poders judicial-executiu-legistlatiu, que s'equilibren mútuament), fet que provocaque moltes notícies no es difonguin com caldria perquè perjudiquen els interessos de les grans corporacions. Ho exemplifica amb el famós cas de les "bombes de destrucció massiva" que van justificar la invasió de l'Iraq, una mentida que ja fins i tot ha reconegut Scott McClellan, l'ex-secretari de premsa de la Casa Blanca (¡¿i a aquest no l'haurien de jutjar també, com al Karadzic, per la responsabilitat pels milers de morts que va provocar?!). Fernández Liria proposa, per contra, l'existència, al costat de la premsa privada ja existent, d'una premsa sota control estatal. I per a no despertar fantasmes estalinistes i totalitaris, matisa que cal diferenciar entre 'estatal' i 'governamental', i ho exemplifica amb l'actual sistema educatiu, que està controlat per l'estat però no adoctrina segons les tesis del govern de torn (bé, això que li ho preguntin al Jiménez Losantos i la seva tropa, aviam què en pensen sobre 'Educació per a la ciutadania'...). (2) En el segon, Vicenç Navarro entrevista llargament Chomsky. N'extrec algunes perles: --L'any 1968, el govern dels EEUU tenia pensat d'enviar encara 200 mil soldats més al Vietnam, però en part no ho va fer davant de la possibilitat que esclatés el descontentament de la població nordamericana (recordem que estem parlant de l'any 1968, ple de revoltes populars). És a dir, era preferible que atonyinessin co-ciutadans queixosos que 'Charlies' comunistes al Vietnam. --El Wall Street Journal va dedicar la seva portada del famós "superdimarts" electoral entre Clinton i Obama amb aquest titular: "els temes polítics retrocedeixen, ja que els votants se centren en el caràcter dels candidats". Poc després es va publicar una gran enquesta (de la que, evidentmentment, se'n va fer poc ressó) que mostrava tot just el contrari: 2/3 parts de l'electorat volia que els candidats opinessin més sobre els temes importants. I és que, segons Chomsky, des dels anys 1920 el món empresarial ha reconegut que si no s'atomitza la gent, si no se'ls condueix cap a "les coses superficials de la vida, com el consum de moda", la població se'ls pot girar en contra. --Els votants no estan enganyats, simplement no veuen que se'ls ofereixi cap opció política real (dels candidats, com dels cotxes dels anuncis, no en saps les característiques, només en tens una imatge desitjable i consumible). --L'administració Kennedy va entendre el poder de la televisió i va crear la imatge idílica de Camelot, un lloc meravellós amb un gran president. Però la realitat és que va ser amb Kennedy que es va envair Vietnam, es va llançar un atac terrorista contra Cuba i es va ajudar i finançar l'establiment d'una dictadura neonazi al Brasil. Però la gent segueix veient Camelot. --Els nazis van adoptar de manera explícita, conscient i obertament, les tècniques publicitàries americanes dels anys 20, i així ho van manifestar. --Probablement els EEUU destinen 1/6 part del PIB al màrketing i a la publicitat. És evident que representen un element clau. --El primer intent de justificació legal per a la invasió de l'Iraq va consistir en apel·lar a la Resolució de Seguretat de l'ONU 687 de 1991, ja que segons aquesta havia d'eliminar les seves armes de destrucció massiva. Això és cert, però mai es comenta l'altra part de la mateixa Resolució, que comprometia els firmants a establir una zona lliure d'armes nuclears a l'Orient Mitjà (article 14), és a dir, que també Israel i els EEUU havien d'eliminar les seves armes de destrucció massiva de la zona. --La denominació "antiglobalització" és ridícula, i caldria substituir-la per la de "moviment de justícia global". --Després de la II Guerra Mundial, la primera tasca dels EEUU i la Gran Bretanya, els conqueridors, va ser ofegar els intents de democràcia radical, resistència i mobilització obrera que havien sorgit en oposició al feixisme, i reinstaurar l'ordre tradicional. A Itàlia, la CIA va controlar la democràcia italiana i va debilitar el moviment obrer fins com a mínim els anys 70. En cas contrari, l'ordre econòmic que dominaven podria ensorrar-se. --Els liberals proclamen que tenim un mercat lliure, però a la pràctica el seu sistema econòmic encara es basa en l'estat quan els interessa. Per exemple, les dues grans companyies aeronàutiques, Airbus i Boeing, s'enfronten constantment dins l'Organització Mundial del Comerç per a veure quina aconsegueix més subsidis estatals. A sobre, totes dues són filials d'Air Force i d'Aerospace, que són empreses del govern federal, i no podrien existir sense els seus diners. --A Xile, les condicions dels miners eren duríssimes, i l'any 1907 famílies senceres es van desplaçar a la ciutat d'Iquique per a demanar un augment dels salaris. Els propietaris britànics de les mines els van rebre, els van fer entrar al pati d'una escola i els van permetre de començar la reunió. Poc després, també van fer entrar els soldats, que van disparar a tothom: els miners, les seves dones i nens. És la massacre de Santa Maria de Iquique, que va provocar més de 2000 morts.

Gràcies, Karadzic!

Ets un assassí miserable, un criminal de guerra immisericorde, i hauràs de rendir comptes davant de la justícia per la teva responsabilitat en fets tan vergonyosos com el setge de Sarajevo o la matança d'Srebrenica. Però som una societat tan podrida, sectària i condicionada pels obscurs corrents de les mans invisibles del capital que només fem caure el pes de la llei damunt de Sèrbia. Bons contra dolents. Nazis contra nordamericans.

El TPI (Tribunal Penal Internacional) que et jutjarà ens recordarà el bo i també el pitjor dels judicis de Nüremberg. El bo perquè ens mostrarà que hi ha crims terribles que no poden quedar impunes ; el pitjor perquè ens mostrarà que hi ha crims terribles (com ho van ser Hiroshima, Nagasaki, els bombardejos sobre Dresde, Friburg, etc.) que no només queden impudens sinó també excusats o, fins i tot, justificats. Maniqueisme pervers que, quan el veus aplicat des dels àmbits que se suposa han de vetllar pel bon funcionament de la Humanitat, t'omple d'una impotència que desanima i desespera.

Impotència que augmenta en veure com la gran majoria de mitjans de comunicació col·laboren activament en la creació i consolidació d'aquest maniqueisme reconfortant. Impotència que es reafirma en si mateixa quan veus que el més normal és creure-hi a ulls clucs; quan, per exemple, ens resulta el més normal del mon que el primer ministre de Kosove sigui Hashim Thaçi, un "pressumpte" criminal de guerra de qui els diaris han oblidat els crims que fa uns anys no dubtaven en denunciar (com per exemple el New York Times).

En un món en què els serbis són la Foscor i la barbàrie, no hi ha espai per a les seves gestes ni nobleses que també van dur a terme durant la guerra (i en resulta una excepció la menció que fa en Vicent Partal al seu Mail Obert d'avui de la figura del general Divjak, serbi que va dirigir en primera línia la defensa de Sarajevo). En un món en què els croats són la Llum i la civilització, no hi ha lloc per a recordar o a il·luminar les profundes relacions entre l'UCK (la guerrilla albanesa de Kosove, que per cert va dirigir el Hashim Thaçi) i l'antic moviment feixista croat dels Ustaixa, que va donar suport a Hitler.

I és només per culpa d'aquest silenci còmplice, d'aquest maniqueisme pervers, que et dono les gràcies, Radovan Karadzic. I te les dono perquè serà la teva veu l'única que davant d'un tribunal internacional denunciarà les atrocitats que van dur a terme croats, musulmans, bosnis, nordamericans i soldats internacionals durant el conflicte dels Balcans. I ho has de fer tu, botxí, i no pas cap "demòcrata". Patètic.

PS: per a més llum sobre el ca(o)s iugoslau, torno a remetre'm a un article de l'Abel Caldera (aquest, però també aquest), o a aquest de Rebelión. O a aquest altre sobre "l'altra Srebrenica" (una matança dos anys abans, aquest cas dels musulmans contra els serbis, però que "només" va provocar 400 morts).

No els matem (de fam), es moren (de SIDA)

Gràcies a l'Ana(bel), la reportera freelance per terres andines, ens assabentem de què "l'OMS ha alertat sobre les dificultats que estan enfrontant les persones afectades pel VIH/SIDA a causa de la falta d'aliments generada per l'augment dels preus en el mercat internacional (concretament, a Lesotho i Swazilàndia). La carestia està obligant-los a interrompre els tractaments amb antiretrovirals que no poden subministrar-se sense menjar". Jugada rodona: d'una banda es redueix encara més la participació que tenen els negres indesitjables en l'augment de població mundial; i de l'altra ens rentem la nostra consciència homicida en carregar a les víctimes el pes de la seva destrucció: ja no moren perquè les nostres polítiques neoliberals del Banc Mundial i l'FMI hagin provocat una catàstrofe alimentària amb la crisi dels cereals, sinó perquè aquests negrates de merda cada vegada són més porcs i degenerats i augmenten els casos de SIDA. [Nota de l'autor: l'estil és indirecte, eh? vull dir que els epítets no són meus sinó que els atribueixo a aquells que denuncio: la gent de mentalitat prototípicament masculina, blanca, catòlica, capitalista i colonial]. Però les relacions entre fam i SIDA no són noves, sinó que en certa manera responen al model neoliberal, com ja explicava aquest contundent article de l'any 2005: el modelo neoliberal en los tiempos del SIDA.