dimarts, 13 de juliol del 2010

Catalanisme i CNT, un enllaç impossible

Com que l'altre dia vam rebre la gran notícia de què l'Aurora ha tornat i que ja tornem a poder gaudir del seu blog Diferència i Repetició, he pensat que una bona manera de celebrar-ho seria posant-me jo també un parell de piles (aviam quant duren!) i donar-li un poc de vidilla al Diari d'Avort.

Portava ja un parell de dies donant-li tombs al cap sobre quina seria la millor manera de tornar, quan una petita discussió en els comentaris d'una notícia de Kaosenlared me n'ha donat l'oportunitat. La notícia en qüestió es titulava “Reflexiones intempestivas sobre la mani del 10, el patrioterismo futbolero del 11 y la asamblea del Metro de Madrid” (llegiu-la a Kaosenlared), i la signava l'historiador anarquista Agustín Guillamón, amb qui llavors em vaig discutir en els comentaris i amb qui ara m'agradaria prosseguir la discussió, si és que té la possibilitat de saber que la faig seguir per aquí. I si és que en té ganes, és clar. Abans de respondre, reproduiré l'article i els comentaris.


*

L'ARTICLE

En un mitin electoral de enero de 1936 un militante anarcosindicalista tocó el tema del nacionalismo catalán, cosa no demasiado frecuente, porque era un asunto que no solía interesar, ni poco ni mucho, a los cenetistas.

Argumentaba el orador del mitin que no se trataba de crear más fronteras, sino de suprimirlas todas. No se trataba tampoco de crear un nuevo Estado, en este caso el Estado catalán, ni tampoco se intentaba fortalecer el Estado centralista español. Lo que querían los anarcosindicalistas era suprimir todos los Estados. Esa era la posición teórica y práctica de la CNT en los años treinta. La solidaridad de los obreros era la solidaridad internacional de todos los trabajadores, que pasaba por supuesto por la solidaridad local de toda la clase obrera, fuera cual fuese la lengua y cultura de cada cual. Y la lucha obrera era la lucha de clases de todos los trabajadores contra la patronal y sus Estados.

El orador, muy aplaudido, concluyó que los cenetistas debían suprimir todas las fronteras, todos los Estados, toda policía, todo ejército y toda opresión. No se trataba, pues, de levantar otra frontera y fundar otro Estado, sino de construir un nuevo mundo solidario, sin paro ni explotación del hombre por el hombre, que “ya estaba creciendo en nuestros corazones”.

La CNT de los años treinta tenía una férrea posición de clase sobre la cuestión nacional. La clase obrera era internacional e internacionalista y no debía desfilar nunca tras ninguna bandera nacional. La bandera rojinegra combinaba la antibandera negra, negación de todo color y toda patria, así como antítesis rebelde de la bandera blanca de rendición, con la bandera roja de la revolución social.

La historia se repite, ahora como farsa. Y el 10 de julio de 2010 se programa, en Barcelona, una manifestación por la defensa de un Estatut, que sólo importa a unos profesionales de la política, absolutamente desprestigiados por su incompetencia y la corrupción generalizada, su torpeza natural y sus embrollos personales. Mientras tanto, los medios de comunicación exaltan el nacionalismo barato de la selección española de fútbol, y gobierno e instituciones manipulan un fácil patrioterismo y un huero triunfalismo, que compite desde la jarana futbolera con el victimista nacionalismo catalanista. En fin, una caricatura ridícula de la pugna entre dos nacionalismos, que a pocos importa realmente y que no conduce a ninguna parte. La mani del sábado 10 puede ser ensordecida por la triunfal fiesta del domingo 11.

Pero ¿qué más da? El lunes 12, la asamblea de los trabajadores del metro de Madrid ha de enfrentarse a las dos grandes centrales sindicales del país, y a las presiones y amenazas de despido, que disparan desde las instituciones estatales sobre quienes no respeten los servicios mínimos. Ahí si que nos la jugamos. Esa sí que es nuestra batalla y nuestro partido, esa sí que es nuestra lucha y nuestro equipo. Ahí si que hay que desfilar y solidarizarse. Lo otro son sólo fuegos de artificio del fin de semana.

Mi selección es la clase obrera: ¡esa sí que es “la Roja”!

Agustín Guillamón. Barcelona, 9 de julio de 2010

*

(1) RESPOSTA D'EN JOAN (és a dir, meva).

Així li va a la CNT...

És a dir, que mai no els ha interessat de combatre el poder dominant, és a dir, la nació espanyola. No cal  anar gaire lluny  per a trobar-hi el primer argument: la N de CNT  vol dir "Nacional". De quina nació? Tic tac tic tac... Efectivament, ho heu encertat: de la nació espanyola!

Si fossin veritablement internacionalistes, quan hi hagués problemes de comprensió lingüística entre els seus membres parlarien en Esperanto. Pero no, parlen en espanyol,  perquè  són més  antinacionalistes que ningú.

Si lluitessin veritablement contra tota opressió, no només s'organitzarien contra la de clase (el capitalisme) i la de les dones (el patriarcat), sinó que també haurien d'ajudar els pobles oprimits.

I encara té els collons de dir que la manifestació de demà "sólo importa a unos profesionales de la política". Doncs no, senyor Guillamon, per molt que els polítics vulguin apropiar-se-la, la manifestació de demà m'importa a mi i l'importa a molta gent que no tenim res a veure ni amb els explotadors ni en els seus administradors.

*

RESPOSTA DE L'AGUSTÍ GUILLAMÓN [“AGI”]:

1.- La burgesia catalana sempre que ha estat amenaçada pel proletariat català no ha dubtat en demanar ajut a l´exércit espanyol. Sempre! Perque entre els interessos de classe i els interessos nacionals sempre ha escollit, per força, la repressió del proletariat català.

2.-Una llengua és un medi de comunicació per entendre´s. Res més. No té cap virtut espiritual o esotèrica. Als medis cenetistes la llengua no ha estat mai cap problema, perque no és cap problema parlar la llengua que ens permet lluitar units contra la burgesia.

3.-  La manifestació del 10 defensa els interessos i embolics del polítics i dels nacionalistes. Els problemes dels obrers són d´altres: l´atur, l´atac estatal i patronal a les condicions de vida de la classe obrera, la subordinació a les ordres del FMI, les pensions miserables, unes mesures impositives i económiques que augmenteran l´atur i la misèria, etc...

4.- Quin lideratge étic tenen uns polítics ineptes i corruptes com els que hi ha als governs autonómic i estatal?

5.- Les lluites nacionals no interessen ni han interessat mai a la classe obrera. Fora totes les fronteres i tots els Estats!

*

CONTRA-RESPOSTA MEVA:

1.- Com bé tu mateix dius, això és el que ha fet la BURGESIA catalana. I ho hem de pagar els PROLETARIS catalans?

2.- Aquesta afirmació és molt agosarada, i és molt difícil de demostrar científicament tan la teva afirmació com la meva, però en qualsevol cas hi ha molta gent que pensem (i moltes teories que hi donen suport) que la llengua és alguna més que un simple mitjà de comunicació. En qualsevol cas, i acceptant que sigui només el que tu dius, la llengua és com a mínim el mitjà amb què una COMUNITAT DETERMINADA tria comunicar-se. Així per exemple quan tu dius "no és cap problema parlar la llengua que ens permet lluitar units contra la burgesia", és evident que darrere d'aquest "ens" (el "nosaltres") només s'hi podran col·locar els castellanoparlants. És a dir, que prenent com a marc geogràfic el continent europeu, per a la CNT la "nostra" unió contra la burgesia es pot donar només entre castellanoparlants, és a dir, que coincideix amb els límits de l'Estat espanyol. ¿No és una mica ridícul seguir considerant-vos internacionalistes? Si fóssiu conseqüents, adoptaríeu l'anglès. I si fóssiu la rehòstia de l'internacionalisme proletari, l'esperanto. ¿Em pots argumentar, siusplau, com es pot reivindicar l'internacionalisme i alhora adoptar només el castellà per a comunicar-vos? És que em sembla que només hi ha una resposta: perquè considereu que "això" (la vostra nació, vaja, però mai ho diríeu amb aquestes paraules) és Espanya.

3a.- "La manifestació del 10 defensa els interessos i embolics del polítics i dels nacionalistes". No, no només, i que seguiu afirmant això només demostra o bé ignorància (i dependència dels mitjans de comunicació oficials que dieu combatre) o bé mala fe.

3b.- "Els problemes dels obrers són d´altres: l´atur, l´atac estatal i patronal a les condicions de vida de la classe obrera...". Un altre reduccionisme que em fa sentir vergonya d'escoltar-lo d'algú que es proclama llibertari. És evident que el que dius són els problemes ESSENCIALS i PRIORITARIS, però no veig perquè una cosa ha d'excloure l'altre: ¿cal ser superpurista i només avançar si ho fem amb els dos peus alhora? Malauradament hi ha molta gent de l'altra banda que també pensa com tu, i no estarien disposats a donar suport a cap revolució social si no els garanteix que serà únicament catalanista. Jo dono prioritat al factor social abans que al nacional, però si podem avançar en aquest sentit i conquerir més llibertats per als catalanoparlants, no veig perquè hi hem de posar pals a les rodes.

4.- "Quin lideratge étic tenen uns polítics ineptes i corruptes com els que hi ha als governs autonómic i estatal?" Per a mi, i per a molta gent, cap. Ara bé, és evident que mota gent hi anirà perquè creu en ells. Però torno a repetir: ¿això deslegitima els que hi anem i no hi creiem?

5.- "Les lluites nacionals no interessen ni han interessat mai a la classe obrera". T'agraden els reduccionismes i les afirmacions grandiloqüents, oi? És evident que no han estat mai una preocupació gaire estesa, però en el seu moment (fa uns 100 anys) es va discutir moltíssim el posicionament respecte de les aspiracions nacionals poloneses, per exemple. O a Barcelona hi van haver figures com Francesc Layret o el Noi del Sucre (assassinats tots dos, vés per o­n), i avui hi ha col·lectius com els Negres Tempestes.

*

RESPOSTA DE L'AGUSTÍ:

1.- No existe alianza de ningún tipo entre burguesía y proletariado, ni permanenete ni circinstancial. Entre burguesía y proletariado no puede existir más relación que la lucha de clases. A los asalariados no se nos ha perdido nada en la mani independentista del 10.

2.- Las lenguas son sólo instrumentos de comunicación social. Y punto.

3.-  Los trabajaores no tienen que apoyar  nunca y en nada a unos políticos ineptos y/o corruptos ( de Barcelona o de Madrid) que han congelado las pensiones, reducido el sueldo de los funcionarios un cinco por ciento, y que están preparando un ataque total a las condiciones de vida y de trabajo de la clase obrera, conseguidas tras ciento cincuenta años de lucha de clases. Parte de ese dinero se entregará a las fusiones financieras en curso o a sufragar un déficit que ha provocado la especulación inmobiliaria. El catalanista  Millet no durará nunca demasiado tiempo  en la cárcel, mientras pueda amenazar con tirar de la manta. Ese mundo de los políticos no es nuestro mundo. NO marcharemos tras banderas de la burguesía, ni de la catalana ni de la española.

4.- Que vaya quien quiera a la mani del 10. Pero no es una mani que interese a los asalariados ni a los jubilados ni a los parados.  No les interesa para nada.

5.- Hasta el gorro de los debates de identidad y de los debates constitucionales.
No nos interesan. La clase obrera ya sabe quién es y cuáles son sus intereses. Y nunca coincidirán con los intereses nacionalistas de ninguna burguesía. La opción es siempre ésta: ¿nación o clase? Marchar tras las banderas nacionalistas ha conducido siempre a la masacre y la derrota de la clase obrera.

Ni la mani del 10, ni el triunfalismo huero y patriotero del 11 interesan a los asalariados, parados y jubilados.  La asamblea del metro de Madrid del 12: ése es nuestro partido, ahí se juegan nuestros intereses de clase.

*

RESPOSTA MEVA:

Així dóna gust discutir, Agustín!

1.-  Preguntes  naps i et responen cols.

2.- Y punto! Sí senyor, porque lo digo yo! Nivelazo.  Doncs si realment considereu les llengües com a mers  instruments de comunicació social, a Catalunya teniu dues opcions: (a) comunicar-vos amb la llengua històrica del territori: el català ; o sinó (b) comunicar-vos amb la llengua que permeti una major comunicació entre els oprimits del món: l'anglès o l'esperanto.  A no, me n'oblidava, hi ha l'opció (c), que és fer servir l'espanyol perquè... ¿per què?

3.- Hi estem d'acord. El que no veig és perquè consideres que jo ho faig senzillament per anar a la mani. Precisament són posicions excloents com les vostres les que fan que una bandera s'acabi havent d'identificar amb la burgesia: si els "treballadors"  (els teus, els purs)  no hi aneu mai, la senyera acaba sent només propietat dels burgesos. I la senyera no ha de representar més a algú de CIU o del PSOE que a algun pensionista o treballador anarquista en l'atur. Les senyeres no exploten ningú, tot i que hi hagi molta gent que les usi per a perpetuar el domini de classe.

4.- Tens raó, aniré a parlar amb mons pares (jubilats) i amics (assalariats) a dir-los que s'estan enganyant i que en el fons no els interessa anar a la manifestació, malgrat que porten dies pensant el contrari. "¡Ho diu l'Agustín Guillamón!", els diré per a acabar-los de convèncer del seu error. Això, o potser és que us agrada massa apropiar-vos de l'opinió d'uns col·lectius que no sempre pensen com vosaltres.

5.- I jo fins al gorro de què "deixar de banda debats identitaris" impliqui actuar de facto com a espanyol. Au, aneu a Grècia a solidaritzar-vos amb els revolucionaris, i si us parlen en grec els calleu la boca i els etzibeu també que deixin de banda debats estèrils, que en castellà us entendríeu millor. ¿Perquè a la CNT haureu après idiomes, oi, i estareu preparats per a acudir en ajut d'altres companys de lluita?

*

RESPOSTA DE l'AGUSTÍ:

Que poquito hay que rascar para que al catalanista le salga el autoritario que esconde bajo mil disfraces de concordia y banderitas, y que poco basta para que pase de los argumentos a las exclusiones,  falsificaciones, ridiculizaciones y exabruptos, como hace JOAN en el punto 4.

Nunca he pretendido convencer a nadie  de nada. Me trae sin cuidado quien vaya  o deje de ir a la mani independentista del 10, o salga a celebrar el triunfo de España, del 11. Simplemente he manifestado mi opinión de que para mí lo importante es lo que suceda el 12 en el metro de Madrid. Y luego  he argumentado mis posiciones, que sigo sosteniendo, firme pero muy educadamente, sin ridiculizar a nadie, sin falsificar nunca los arguemntos.

Sobran afirmaciones falsas y alusiones personales, sobre todo con alguien que no ha dado su nombre completo, como la  hace JOAN  en el punto 4. Esas falsificaciones rompen culaquier posibilidad de PROSEGUIR  una polémica seria, con argumentos racionales y sin descalificaciones o falsificaciones.

Por otra parte, no creo que el debate dé  más de sí, ni interese ya a los lectores.
Resumo ahora mis posiciones, que son éstas:

1.- El nacionalismo es una ideología burguesa que desvía a la clase obrera de sus objetivos e intereses de clase, sometiéndolos a los de su burguesía. Esa ideología es la que promueve la mani del 10 en Barcelona.

2.- No hay que crear nuevas fronteras y nuevos Estados, sino suprimirlos todos. 

3.- La lengua es un medio de comunicación social. Y nada más.

4.- La solidaridad con los trabajadores de Grecia es no sólo fundamental, sino el único camino realista para la clase obrera internacional, del mismo modo que lo es no mantener ninguna solidaridad, ni alianza política, con la burguesía, ya  sea catalana, griega, española, o de donde fuere.

5.- Hay un mundo nuevo, sin Estados, ni fronteras, ni policías, ni ejércitos, sin explotación del hombre por el hombre por el que sí que  vale la pena luchar.

*

"INTENCIÓ" DE RESPOSTA MEVA:

Agustín,

em perdonaràs la broma fàcil, però... ¿parlem el mateix idioma? No entenc què diantres hi diu al punt 4 per a què em mereixi les etiquetes d'autoritari, excloent, falsificador, ridiculitzador i groller.

En fi, quan tingui una mica de temps (espero que avui dilluns a la tarda) respondré els teus últims comentaris al meu blog (oh, déu meu, tinc nom i cognoms!):

www.diaridavort.blogspot.com

Espero que no sigui massa tard i que encara llegeixis aquest comentari. No havia pogut tornar a connectar-me fins ara.

* * * * * *

RESPOSTA D'AVUI DIMARTS

Vist tot això, prossegueixo amb la discussió breument i ja des del meu blog (tot i que també ho penjaré a Kaos, per si tingués l'avís de resposta activat):

Agustín,

perdona que ara l'ofès sigui jo, però em podries indicar on he mostrat “l'autoritari que tot catalanista porta dins”? I on he pecat de fer exclusions? I quan t'he ridiculitzat? I quin exabrupte he comès? Perquè de totes les floretes que em dediques només et concedeixo la de “falsificador”, si és en el sentit de què he estat escrivint els comentaris sense deixar el meu nom i, per tant, no es podia demostrar que fos cert que els meus pares jubilats i amics assalariats assistirien a la manifestació. Però perdona que consideri que, si era aquesta la falsificació, era de les més estúpides i innecessàries que he vist mai: ¿calien noms i cognoms per a demostrar que a la manifestació hi anirien jubilats i assalariats? ¿si no parles amb mons pares et quedarà el dubte de què algun dels milers d'avis que hi van anar estan jubilats i preocupats pel seu futur?

I permet-me també que dubti que em responguis alguna de les preguntes que t'acabo de fer, perquè el més probable és que corrin la mateixa sort que les preguntes que ja t'he fet, és a dir, que es quedin sense resposta. Dius que has argumentat, però no és veritat. Vas començar mostrant la teva posició, això sí (p.ex. que estàs contra totes les nacions i que consideres que les llengües són només eines per a comunicar-se), però quan jo t'he preguntat per què a la CNT seguiu usant el castellà i no l'anglès o l'esperanto, tot el que has fet ha estat tornar a repetir el mateix: que estàs contra les nacions i que consideres que les llengües són només eines per a comunicar-se. ¿Això és argumentar? És més aviat dialogar amb una paret que sempre et torna la mateixa pilota. Per si te n'havies oblidat, i per a estalviar-te d'haver de tornar a rellegir els missatges, t'aplego aquí les meves qüestions, que no pretenen ser retòriques sinó que busquen resposta, perquè realment no puc acabar d'entendre el posicionament d'una CNT  (no espanyolista, cal presumir) que no vol que les llengües separin els treballadors:

1.- Hem de pagar els proletaris catalans (renunciant a la nostra llengua) per les accions dèspotes i criminals dels burgesos catalans?

2.- ¿Em pots argumentar, siusplau, com es pot reivindicar l'internacionalisme i alhora adoptar només el castellà per a comunicar-se?

3.- ¿Amb quina llengua manteniu comunicació amb els revolucionaris grecs?

* * *

PostData: Aquests dies, a propòsit de la manifestació de dissabte, les discussions (i esbatussades) sobre l'encaix entre catalanisme i anarquisme han estat força nombroses (i no sempre agradables ni constructives) a internet, per exemple a Kaosenalred o a Indymedia Barcelona. Alguns exemples:

http://www.kaosenlared.net/noticia/anarquismo-basico

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/399236/index.php

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/399285/index.php

http://www.kaosenlared.net/noticia/primera-ait-per-independencia-polonia

http://www.kaosenlared.net/noticia/los-anarco-fachas

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/398255

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/398498

5 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Joan! Me n'alegra molt que tornes al "debat permanent" i que Aurora haja fet el mateix. Si em permets uns comentaris et diré que la "N" de la CNT va ser una imposició del funcionari que va inscriure el sindicat en el registre de sindicats o com fos això (segons va contar una vegada Federica Monseny). De fet el nom original haguera degut de ser Confederació General del Treball (com la central que es va escindir de la històrica CNT-AIT) Disculpa'm la pedanteria però no m'he pogut estar (és que de molt jovenet em vaig quedar bocabadat amb el miting confederal que va fer la CNT a València -1977!- i durant la meua adolèscencia vaig arribar a militar en el sindicat... després vaig descobrir a Marx i... Però eixa és una altra història) Pel que fa a la mani del dia 10, psxsss, no sé. Estic intentant preparar una entrada per al meu bloc. La veritat és que el tema em preocupa molt però des d'una vessant que segurament no t'agradarà massa. Espere que no em retiraràs el salut... En qualsevol cas, en una cosa tens tota la raó: l'anarquisme "ibèric" sempre ha tingut preferència pel castellà. No té molt a vore però et recomane la lectura de "El rumor de los desarraigados" de Ángel López García a qui, com a lingüista, segur que coneixes.

"La lengua es un sistema de comunicación social. Nada más" ¡Joder, nada menos!

Joan Vecord ha dit...

Hola Jesús! Jo també me n'alegro de seguir comptant amb parroquians com tu en els meus sermons. ;-) Els teus comentaris sempre són benvinguts, ja ho saps, i no tinc res contra la pedanteria si, com és el cas (i en el cas que sigui pedanteria), és més il·lustrativa que pedant: no en sabia res de l'origen de la "N" de la CNT. Important matís, sens dubte.

Jo no hi he arribat a militar (ni, vist el panorama, en tinc gaires ganes), però sempre hi he sentit molta simpatia i admiració. De fet, considero que durant la Guerra Civil van actuar millor i de manera més conseqüent que els marxistes (en general). En fi, que les meves crítiques cal considerar-les des del dolor de sentir-se rebutjat pel fet de voler reivindicar també, a part de l'alliberament sexual i de classe, la fi de l'opressió del meu poble; i des de la perplexitat d'una postura que, reivindicant-se com antinacional, actua com a membre d'una nació determinada (i, per a més inri, l'opressora).

Personalment, no sabria com etiquetar-me: em considero marxista, sí, i també llibertari, però alhora no m'identifico amb el que generalment és un marxista o un anarquista. Bec d'aquí i d'allà, i com que la meva vida quotidiana és completament alienada i sota coordenades capitalistes, no puc acabar d'extreure'n cap síntesi personal. Potser la trobi quan faci el pas decidit de la teoria a la praxi, i llavors m'acabi decantant més cap a una d'elles, sense destruir els ponts (com acostuma a passar entre els moviments d'esquerra) que m'uniran amb els que hauran triat d'altres opcions.

Salut!

aurora ha dit...

Ivan! Quina alegria de rellegir-te. La veritat és que quan entrava i veia que açò no tirava... feia peneta. I ara de nou puc trobar-me amb les teues discussions virtuals! A més, no sabia d'eixos poders que tinc per animar al personal! ;)

Respecte a esta discussió en concret... la veritat, amic, és que t'has clavat en camisa d'onze vares. Si et dic la veritat, m'he quedat a la meitat, doncs veig que no hi anava a cap lloc. Amb dogmàtics no es pot discutir, siguen de la CNT, indepes o votants del PP. Jo m'he trobat uns quants durant la meua vida i creu-me: és inútil parlar de política. No paga la pena.
El millor és que són fàcilment identificables. Per exemple, aquest Agustí: només fa que enllaçar consignes de la CNT del 36 i quan algú li porta la contrària, en compte de rebatre arguments amb d'altres arguments acaba en la desqualificació.
Jo passaria. Ara, com que tu tens un esperit provocador... (que ens fa gaudir, eh!) continuaràs ad infinitum (i nosaltres que et llegirem).

Una abraçada!

aurora ha dit...

I a mi no em dius res? Jesús, esto, Jesús, lo otro... i a mi que em donen, eh?!!? Si és que... amb "okupes" no se pot parlar! ;P

Joan Vecord ha dit...

Hola Aurora!

Perdona per no haver respost abans, però no m'havia pogut tornar a connectar amb el temps suficient per a escriure res al blog ni, quan vaig respondre a en Jesús, vaig veure l'avís que tu també hi havies respost (¡entre la meva resposta al Jesús i la teva hi ha tot just un minutet, o sigui que vam estar escrivint alhora!).

Tens raó respecte dels dogmàtics, però a mi m'agrada forçar la situació una mica per a veure si el meu interlocutor es confirma com a dogmàtic o bé baixa del burro. ;-) A banda, és clar, que intel·lectualment m'apassionen aquestes "incongruències" (més que res perquè jo també en sóc, i molt, d'incongruent, i veient les dels altres de vegades em resulta més fàcil adonar-me'n de les pròpies).

I, és clar, el que més m'agrada és discutir-me amb dogmàtics que són propers a les meves formes de pensar, perquè m'ajuden a posicionar-me respecte de les meves creences. I com que em sento una mica anarquista, i sóc conscient que el temps se'ns acaba (ens queden només dues o tres generacions per a acabar amb els recursos de la Terra o bé haver aniquilat un 90% dels nostres conciutadans per poder tirar endavant), em posen dels nervis postures com les de l'Agustín Guillamón.

La ironia de tot plegat és que, mentre es dolen perquè els nacionalismes separen les classes treballadores i les distreuen de la revolució (tesi, que, en el fons considero certa), ells són un dels màxims exponents en l'atiament d'aquesta separació, i es queden tan amples i satisfets amb la puresa de les seves tesis.

En fi, que després de 4 dies encara no m'ha respost. De bona fe, consideraré que no ha pogut saber que la discussió continuava...