diumenge, 11 de febrer del 2007

Inèrcia

Com que aquests darrer mes els diaris han anat farcits de coses tan depriments, de fets tan descoratjadors i que em fan encara més difícil de confiar una mica en el món en què visc, no m'he vist amb cor d'escriure res. D'altres ho han fet molt millor del que jo podria, però tampoc he entrat al bloc per a donar els enllaços a aquestes anàlisis. I ara me'n penedeixo. Com sempre, com amb tot, en el fons no tinc cap excusa per a la meva inactivitat, però tanmateix diré que és perquè estic tocat. I diria que no han estat aquells fets depriments els que m'han tocat, sinó que ja venia tocat i per això mateix me'ls he pres massa seriosament. Tot i que, tan objectivament com puc, trobo realment decebedor que s'anunciï oficialment un canvi climàtic devastador però la nostra realitat, costums i expectatives segueixen endavant com si no hagués passat res ; o que es fa palesa la manca d'independència d'un dels pilars bàsics dels estats de dret (la justícia), i seguim endavant queixant-nos una miqueta però aquí tampoc ha passat res. Però bé, ja tenia Palestina, i Guantánamo, i els immigrants ofegats a l'Estret o corrent esparverats per Plaça Catalunya, i no passava res. Potser res m'ha fet mai tanta por com aquesta inèrcia destructiva, i mai m'he sentit tan malament com sentint-me'n part integrant. I difícilment em puc sentir mai més ridícul que quan penso en què se suposa que vull deslligar-me'n, que vull oposar-m'hi. Però no faig res. I no fer res és, precisament, la base de tota inèrcia.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Potser no és el temps, sinó l'espai. O potser fins i tot no és ni això, sinó només la posició.

Però clar, si es tractés d'un lloc o una postura, i no d'un moment, podries canviar-ho; i aleshores ja no tindríem aquests posts tan deliciosos.

PS inncessari:
Gràcies per deixar-te llegir.

Joan Vecord ha dit...

Ops, gràcies a tu per llegir-me! I sàpigues que m'acabes d'alegrar el dia, i que és reconfortant entrar al meu bloc i poder escriure aquestes línies d'agraïment, perquè ahir vaig tenir un dia pèssim (i avui un mal de cap de cal déu, val a dir que gens etílic) i tot apuntava a una nova sessió de flagel·lació emocional. Que la tindré igualment, però millor amb el comfort del teu comentari que només amb la tristor del repicar de la pluja al pati de llums de casa mons pares. Gràcies!