Forques, bombes i censures

No estan sent uns dies gaire favorables per a tenir una visió optimista de les coses. La imatge del dia (amb el permís de l'aparcament de Barajas destrossat per ETA) ha estat l'assassinat de Saddam Hussein a la forca (be, els diaris deien més aviat que "havia mort"). No sóc precisament algú que s'oposi a la pena de mort, però, no fotem, aquí o tots moros o tots cristians (mai millor dit), i posats a condemnar a culpables d'haver assassinat grapats de persones, podríem seguir amb en Bush, o amb els directius d'alguna gran multinacional farmacèutica. De fet, sempre he pensat que el més alt exercici de maduresa (a nivell personal, però també col·lectiu) és el de decidir a qui s'estaria disposat a matar i en quines circumstàncies. Però d'entre les moltes coses de què manca la nostra civilització també hi ha la maduresa i, a sobre, la mort pateix un tractament perillosament extrem: mentre que és algo bandejat de les reflexions quotidianes de la gent, aquells que detenten el poder l'apliquen de forma sistemàtica i reflexiva. Bé, aquesta és una de les característiques definitòries del naufragi de la nostra civilització: la col·lectivitat delega tota responsabilitat i decisió a una casta reduïda d'experts. La política (com l'art, la religió i tantes altres coses essencials per a l'home) s'escindeix de la quotidianitat i es conformen en una esfera separada i professional. Retornant al que deia, la mort del dictador iraquià ve acompanyada d'una sèries de factors que accentuen el meu desànim i desconfiança. Per començar, el morbo detallista a tots els mitjans sobre la cara o els gestos del Saddam mentre l'executaven, per a no dir res del fet que la majoria es feien ressó de la possibilitat de trobar-ne el vídeo a la xarxa. Però també algun comentari que he sentit (ahir al Telenotícies) i llegit (a un parell de diaris, diria que La Vanguardia entre ells) a propòsit de la sorpresa que els suposava el fet de què la condemna a mort no havia fet disminuir els atacs contra l'ocupació americana (bé, evidentment la paraula 'ocupació' no l'han emprada). Ai cony, i què esperaven? És un pensament a l'estela d'aquell segons el qual la intervenció a l'Iraq n'aturaria la violència, un dels arguments que es van emprar per a justificar la guerra. I és curiós que ara sorgeixi un pensament similar, quan aquests darrers dies alguns dels seus més entusiastes defensors accepten haver-se equivocat amb aquella predicció. Bé, em sembla que en el fons també hi ha el prejudici sobre la poca capacitat que tenen aquestes societats 'mig primitives' de fer-se-les sense la mà ferma d'algun dirigent. La mateixa acusació d'infantilisme que sovint cau sobre Cuba i la seva suposada Castro-dependència. Sort que, per a tenir una altra visió d'aquests dos països (Cuba i Iraq) hi ha el llibre que acaben de publicar de Santiago Alba Rico: “Vendrá la realidad y nos encontrará dormidos”, un recull de molts dels seus articles més brillants dels darrers anys. Però avui també ens ha tocat menjar merda (política, periodística i humana) amb el cotxe bomba d'ETA a Barajas. I no ho dic només per les diferents teories sobre els perquès de l'acció d'avui, sinó sobretot perquè tot plegat ha servir per a recopilar i amplificar les opinions que fa temps que es vénen donant sobre l'alto al foc i el procés de pau. Bé, precisament lo trist és comprovar com la gran majoria d'aquestes opinions no parlen de 'procés de pau', sinó de 'fi del terrorisme' (d'ETA, se sobrentén), un matís significatiu del tractament que se'n dóna, en el que la possibilitat de decidir el futur d'Euskal Herria és un fet residual sinó directament ignorat. A sobre, i com ja venia sent habitual, l'atemptat afavoreix principalment al PP. Sospitós? I aquí també hi trobem la tendència la detall morbós (grans parrafades per a explicar-te que a la nòvia d'un dels desapareguts li havia donat un atac d'ansietat), i alguna altra floreta, com el fet que el president de la Asociación de Víctimas del Terrorismo hagués predit aquest atemptat, com s'explica en un dels comentaris d'aquesta notícia de l'Indymedia. I ja per a acabar (collons, es noten tots els cafès que m'he pres avui per a suportar el meu quart dia seguit de 12 hores de feina estressant a una cèntrica llibreria durant la campanya de Nadal i Reis), la merda també esquitxa novament la meva ciutat. Amb la suspensió de la reemissió del darrer programa del “Saló de Lectura” (a la tele pública BTV) tenim un nou exemple que a la nostra societat tan guai, moderna i democràtica hi ha lloc per a la censura, una de les activitats que els més ximples creuen ja desterrada de les nostres contrades i que només atribueixen a règims dictatorials d'èpoques passades. Com la tortura i l'excés policial, vaja. En aquest enllaç hi ha la notícia de Vilaweb, des de la que es pot accedir també a la carta de denúncia de l'Emili Manzano (l'antic presentador del programa) i a un vídeo penjat al Youtube on la Marina Espasa (la presentadora i directora) feia les declaracions que han provocat la 'desaparició' del programa de la programació de dissabte. Com bé diu el títol del gran llibre del Robert Fisk, és ben cert que avui estem duent a terme la gran batalla per la civilització. A l'Iraq, sí, i a Euskal Herria. Però també a Barcelona. ***** Addenda: a propòsit de l'infantilisme i incapacitat que atribuïm orgullosament als “països subdesenvolupats”, fa uns pocs dies vaig flipar amb el tractament que va fer la tele (concretament, miràvem TV3) sobre l'aniversari del tsunami al sudest asiàtic. En cap moment van comentar el fet que la major part de les ajudes del nostre món tan ric, modern i solidari no els han arribat (denúncia de la que, a sobre, els mateixos grans mitjans de comunicació se n'havien fet ressó no feia ni tres dies), però no van dubtar en acusar-los a ells de no haver reconstruït encara ni la meitat de cases, tot plegat en un to superb i despreciatiu que em va deixar astorat.