Per a entendre la Reforma Laboral

Com que s'acosta la data de la vaga general (29 de setembre, eh?) i jo segueixo una mica mosca amb el tema nominal (de nòmina, no de nom, tot i que posats a buscar-ne un seria "putada"), he decidit compartir amb vosaltres el meu kit en castellà de comprensió de la nova Reforma Laboral, que consta de:

(1) Un arxiu .DOC amb una anàlisi detallada de la Reforma. És una reproducció fidel del Decret, on les novetats hi apareixen destacades en vermell i les parts eliminades estan tatxades. Gairebé 50 pàgines.

(2) Un altre arxiu .DOC amb una anàlisi resumida de la Reforma. Quatre paginetes.

(3) La pàgina web que la Pirenaica Digital ha dedicat exclusivament a la Reforma Laboral. És d'on he tret els dos arxius anteriors, però com veureu és ple de molts altres articles sobre el tema.

(4) Un seguit d'articles que han publicat des de la pàgina de LABORO ("assessorament jurídic laboralista per a treballadors d'Espanya", on també hi tenen d'altres articles interessants com aquest), sota l'epígraf de Traducció de la Reforma Laboral i que han dividit en 6 parts:

a) Sobre com afecta els contractes temporals.

b) Sobre com afecta els acomiadaments.

c) Sobre els nous contractes i el FOGASA (fons de cobertura salarial).

d) Sobre els canvis d'horari, congelació de sous i acomiadament parcial.

e) Sobre l'atur.

f) Sobre l'administració pública.

[Actualització]: Vicenç Navarro publica avui mateix aquest article al seu blog (i que ha aparegut també al diari Público).

Com que m'han apujat el sou, ara cobro menys

El conveni de Comerç i Arts Gràfiques (del que depenem les llibreries) portava gairebé dos anys sense actualitzar-se i, en conseqüència, els nostres sous tampoc no s'havien apujat a l'ombra taaaaan allargada de l'IPC. Finalment, aquest passat més de juliol va sortir publicat al DOC (o era al BOE?) i els treballadors vam cobrar tots els endarreriments acumulats. I ara, amb la nòmina d'agost, m'he trobat el regalet: m'han apujat la retenció de l'11% fins al 13,5%. 

És a dir, que mentre per una banda m'han apujat el sou 14€ (uuuaaaauu!), per l'altra me'n retenen 27€ més. En definitiva, que gràcies a l'augment de sou he passat a cobrar 13€ menys cada mes. Visca la Pepa!

Sí, d'acord, que estem parlant de quantitats petites, però és que quan un es mou en el món de l'infra-mileurisme (tret que compartim el 65% de tots els assalariats) la simbologia de les xifres té un pes més important que el que li correspondria, i jo estava mínimament satisfet perquè, després d'un parell d'augments i les antiguitats acumulades en 7 anys a la mateixa empresa, havia assolit un sou tan terrorífic com de 912€ al mes. I ara, amb l'augment, torno a quedar per sota de la barrera psicològica dels 900 i m'he d'acontentar amb uns misèrrims 899€...

PD: Ara al matí, mentre buscava per internet ofertes per a quantitats industrials de trilita o dinamita, he trobat que l'Alba Rico ha publicat un nou article, i he decidit posar la meva creativitat no al servei de la venjança de classe sinó de la seva formació, i li he traduït l'article. Diners que m'estalvio!

Ligirofòbia, o fòbia als sorolls sobtats.

Algun cop ja us he parlat del meu pànic envers tot allò que explota (petards, globus, trons i taps de cava), i si la vostra relació amb mi va més enllà d'internet llavors probablement m'haureu vist reaccionar de molt mala manera davant de qualsevol d'aquests imprevistos.

Reaccionar amb ansietats, suors fredes, desbocaments del cor i tenir ganes de desaparèixer de la faç de la terra no és una situació gens agradable, però la compartim tots els fòbics. A qui no en pateix cap (o potser no sap que la té perquè mai l'ha hagut d'encarar) li costa d'entendre la desmesura entre el la causa de la fòbia i la seva víctima. ¿Com és que no gosa baixar a la piscina, si l'aigua no fa res? ¿Per què s'enfila dalt d'una cadira, si total és una ratota de dos pams i mig? ¿Per què no pot dormir amb la porta tancada, si els monstres no existeixen (i que em perdonin els Mossos)?

Aquestes pors que acabo de descriure són pors que, si bé la gent no les pot acabar de comprendre, sí que sol arribar a poder entendre-les una mica i, per tant, respectar. Serà perquè són les més esteses, i qui més qui menys tothom coneix algun adult sensat i sense antecedents penals a qui li fa por l'aigua, la foscor o alguna bestiola. En canvi, teni'ls-hi por als petards o als trons és una cosa de nens i d'altres criatures immadures. Tothom, sí, coneix algú a qui no li agraden, però no solen tenir més de 6 anys.

I els mateixos ligirofòbics (collons amb la parauleta, que de tan estranya que és no ens posem d'acord ni en com l'escrivim: hi ha qui prefereix liguirofòbia) som els primers en pensar que la nostra fòbia és diferent a la resta, i encara ens n'avergonyim més que la resta de fòbics, evitem d'enfrontar-nos-hi per a no ser assenyalats com a nens immadurs i l'anem reforçant amb cada fugida. Com qui té morenes, sofrim en silenci i privadesa. ¡Com que no són poques les situacions en què la patim! Deu ser una de les fòbies més invasives de la vida de l'afectat: festes majors, partits de futbol, excursions a la muntanya, etc... contínuament ens hi hem d'enfrontar, i contínuament hem de fugir-ne humiliats. Així, com que no sabem de ningú més que la pateixi i solem ser jutjats amb una barreja de sornegueria i paternalisme, acabem per acceptar que lo nostre realment no és sinó un cas molt particular d'immaduresa infantil esdevinguda covardia.

Per això em va resultar tan important trobar l'altre dia dos fòrums en castellà on hi escriu gent que pateix el mateix problema, i descobrir-hi que fins i tot n'hi ha que tenen més de trenta anys com jo. La sensació d'alleujament que resulta de comprovar que no s'és un cas estrany és una de les coses que gairebé tothom comenta. Si hi voleu donar-hi una ullada, no deixa de ser curiós. Hi ha aquest fòrum en un portal més ampli que és diu Hipnosi, i aquesta altra pàgina feta expressament per a la ligirofòbia: APARTE (Asociación de Personas Afectadas por los Ruidos como Truenos o Estallidos). Collons també amb aquest nom, no trobeu? Tindrem fòbia a tot allò que sona fort, però si el que sona és malament el que tenim és molt mal criteri! ;-)

En qualsevol cas, aquí us deixo una selecció dels comentaris, que per qüestió de temps encara no he ordenat (ni encara menys traduït). Però penso "estudiar-los" aquesta mateixa setmana, perquè fa quinze dies que he començat a anar a un psicòleg (que em xucla 50€ per visita; fa uns 10 anys ho vaig intentar per la Seguretat Social, i no va anar bé), i part dels deures que m'ha demanat per a aquesta setmana és que racionalitzi algunes de les meves conductes per a associar-les amb la fòbia, i en els comentaris següents apareixen alguns comportaments que comparteixo.

Un torero ataca el local d'ERC del carrer Villarroel

* * *

[Actualització 19:30h]: El torero en qüestió, lluny de penedir-se pel que va fer ahir, s'ha despenjat amb unes declaracions al seu Facebook, que reprodueixo textualment: ""Señores la dictadura del nacionalismo catalán dictó sentencia, ahora las represarias [sic] al pueblo catalán llegaran [sic] y yo me quito la careta votaré al PP el unico partido que está con nosotros". Extret d'aquesta pàgina de Nació Digital.

* * *

Malgrat que cap dels grans diaris se n'ha fet ressò (tret d'El País amb aquest article i l'Avui amb un breu), la històrica decisió d'ahir al Parlament va tenir la cirereta amb l'atac que un torero (de nom Enrique Guillén) va cometre contra el local que les JERC (Joventuts d'ERC) tenen al costat de casa meva, al carrer Villarroel.

Una exposició més detallada dels esdeveniments la podeu trobar en aquest enllaç de RadioCatalunya, i també es comenta en aquest fòrum de Raco Català.

PD: no em costa gaire d'imaginar-me com hauria estat el tractament periodístic si algú hagués atacat una seu del PP per dir que recorrerà la sentència: ens haurien titllat de nazis en amunt.

Santiago Alba Rico: "Espanya no és Corea del Nord"

Després de mig any sense fer els deures, he tornat a traduir un article del Santiago Alba Rico. Com sempre, el podeu trobar també en aquest altre blog, que vaig crear expressament per a recollir-hi les traduccions.  La novetat és que a partir d'ara també apareixeran a la nova pàgina de Tlaxcala [l'idioma dels menús depèn de l'idioma que tingueu configurat el navegador]. Demà espero poder-vos-en parlar més a bastament, però de moment dir-vos que he entrat a formar-ne part encarregant-me de la versió catalana. Necessitem més voluntaris (en català ara mateix només hi sóc jo) o sigui que si algú està interessat a participar-hi, que m'ho digui. 

De moment, l'article:

ESPANYA NO ÉS COREA DEL NORD

Heus aquí el que diu el programa del PSOE: "Us oferim justícia i igualtat davant la llei. Pau i amor entre els espanyols. Llibertat i fraternitat exemptes de tirania. Feina per a tothom. Justícia social, duta a terme sense rancúnies ni violències, i una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia espanyola ".

És un programa amb què és difícil no estar-hi d'acord, llevat perquè ─me n'adono ara de l'error─ no es tracta del programa del PSOE sinó d'un discurs de Mariano Rajoy, màxim dirigent del PP, davant milers de simpatitzants enfervorits que en les pròximes eleccions l'ajudaran a assolir la presidència del govern.

Però no, un moment. He tornat a equivocar-me. Les línies citades més amunt no pertanyen al programa del PSOE ni a un discurs de Rajoy; formen part del manifest signat a Santa Cruz de Tenerife a les 5.15 hores del dia 18 de juliol de 1936 per... Francisco Franco. Hores després, a cavall d'aquests principis, el generalíssim desencadenava una guerra civil que es cobraria la vida d'un milió d'espanyols, i en seguirien afusellaments, tortures, empresonaments i represàlies durant quaranta anys de dictadura.

Vull que se m'entengui: que Zapatero, Rajoy i Franco utilitzin els mateixos conceptes ─justícia social, igualtat, llibertat i pau, tots ells patrimoni de l'esquerra─ no dissol les diferències de fet que els separen. No són iguals, però aquesta coincidència il·lumina dos fenòmens, un de bo i un altre de dolent, sense els quals no és possible entendre la gestió política del capitalisme. El bo és que a tots ens agrada ser justos i raonables. Que calgui mentir en nom de la veritat, guerrejar en nom de la pau, matar en nom de la civilització i il·legalitzar partits en nom de la democràcia vol dir que l'esquerra ha aconseguit imposar els seus valors com a font natural de legitimitat: es pot governar contra el poble, però no sense ell. Fins i tot Neró va haver de renunciar a vantar-se del seu incendi, fins i tot Franco va haver de manllevar ─com Zapatero i Rajoy─ el seu llenguatge a l'enemic.

El dolent és que la font de legitimitat i la font de decisió són línies asímptotes i que, a força de nomenar la pau, la democràcia, la igualtat, la llibertat ─mentre es menteix, es fa la guerra i es silencia aquells a qui es roben les paraules─, aquests mateixos valors d'abast universal pateixen un universal desprestigi. La hipocresia no rendeix homenatge a la virtut, la declara simplement útil; és a dir, innoble. Però la hipocresia dels polítics ─el llenguatge "políticament correcte", encunyat pels pobles─ indica que encara no s'ha tocat fons. Franco va començar a matar en nom de la mort, i no de la vida, tan bon punt va trobar suficient resistència i va tenir suficient suport. El feixisme només és possible quan ens deixa d'agradar ser justos i raonables, quan ─val a dir─ la font de legitimitat i la font de decisió troben un punt d'intersecció en la barbàrie.

Franco, Rajoy i Zapatero tenen diferents conceptes de la igualtat i de la llibertat. No és el seu llenguatge esquerrà el que els fon en un mateix motlle. El que veritablement els uneix és l'única frase de la cita franquista que cap esquerrà no pot rubricar: "una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia". Terrible, insultant, macabre oxímoron on el terme "economia", que significa justament, o hauria de significar, "una equitativa distribució de la riquesa", passa a definir en exclusiva els beneficis dels bancs, les financeres i les empreses. Aquesta frase podria ser de Friedman, de Strauss-Kahn, de Díaz Ferrán, de Solbes, mai de Chomsky o de Galeano. Hi ha moltes formes, ho sabem, de gestionar el capitalisme: amb partits o sense partits, amb revistes pornogràfiques o sense, amb reis, amb camps de concentració, amb camps de futbol, amb Moviment o amb "Movida". Ningú no pot dir que "amb Franco vivíem millor", però sí que allò que agermana el dictador, Rajoy i Zapatero ─i desacredita l'anomenada "transició"─ és la seva presa de partit pels rics, és a dir, el capitalisme.

El passat 17 de març Corea del Nord va afusellar Park Nam-gi, ex-director de Finances del Partit dels Treballadors, per "haver portat el país a la ruïna" com a responsable del fracàs de la reforma monetària. El passat mes de juny, també per haver portat el país a la ruïna, el govern d'Espanya va premiar una vegada més els seus banquers i empresaris amb una "reforma laboral" que protegeix i augmenta els seus beneficis. ¿Afusellar o recompensar? Afusellar. No, segur que hi ha una manera més justa de fer justícia. Recompensar. No, segur que hi ha una manera menys ofensiva de ser injustos

Un desallotjament, una okupació (i sense sortir del barri!)

La manifestació convocada ahir dimecres al vespre en solidaritat amb La Rimaia ha acabat amb l'okupació d'un nou edifici, a la mateixa Gran Via i només a 5 carrers de l'anterior ubicació. ¡Si el centre de Barcelona és plena d'edificis buits víctimes de l'especulació! Ara són al número 454, entre Calàbria i Rocafort, a l'edifici del costat de la pastisseria Serra, on fan uns bracets de crema molt bons.

Des d'aquest enllaç de BTV podeu veure un vídeo amb la manifestació d'avui on, a part d'una traca dissuasiva, hi apareix donant-los suport en Lluís Ravell, president de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample (i membre de Barcelona Decideix).

Malauradament, avui també han aprofitat per a desallotjar 3 cases a Vallcarca i el CSO Banka Rota a Kny (és a dir, Cornellà), durant el qual 4 Mossos de paisà han mantingut segrestada (retinguda, diran ells) una noia del col·lectiu per a què no donés la veu d'alarma.

Visk a Barcelona!

Estan desallotjant La Rimaia!

MANIFESTACIÓ EN SUPORT DE LA RIMAIA

Hora: 20:30h d'avui dimecres 14

Lloc: davant d'Els Tres Tombs (Ronda de Sant Antoni / Urgell / Mercat de Sant Antoni)

*

Mentre venia en bici cap a la feina, he vist com hi havia unes 15 furgones dels Mossos aparcades a la Gran Via, per a desallotjar la universitat lliure La Rimaia. Com que l'ambient era relativament tranquil i hi havia un camió dels mossos muntant una escala per a enfilar-se per la façana, he pensat que l'assalt feia poc que havia començat, però veient la primera notícia penjada a Indymeda (5:36h), la cosa ja porta una estoneta. Probablement els okupes siguin a dins organitzant la resistència.

Tota la meva solidaritat i suport!

Incís històric: ¿el 14 de juliol no es tractava de celebrar l'assalt revolucionari de La Bastilla més que no pas un d'involucionari a una universitat popular?

Incís sociopolèmic: seguint amb el debat d'ahir, és força simptomàtic el comentari que algú ha deixat a Indymedia: "Ha fet la Rimaia alguna cosa per la defensa dels interesos del poble catala i de la seva lluita de construccio nacional? No, oi? Doncs, apa! Bon vent!" [...] "El meu comentari potser es una provocacio, pero el que vol provocar es la reflexio.Vaig estar a la Rimaia per Sant Joan, i despres, a la foguera de Sant Antoni, li vaig comentar a algu d'alla que tenien pancartes en castella, i que trobava que com a "universitat" lliure, tenien la responsabilitat de cuidar la llengua impedint que es pengesin pancartes amb la llengua del imperi. La seva resposta va ser d'una indiferencia ofensiva. Quan vaig insistir de bon rotllo, practicament em va enviar a la merda. Aleshores, aquesta es la meva percepcio i evidentment amb aquesta actitut devant de la situacio greu que viu el nostre poble i la nostra cultura, no espereu gaire solidaritat quan algu us aixafa la guitarra i us fa terminar la festa.Salut, i una mica de responsabilitat".

Al meu entendre, un comentari fora de lloc (o millor dit, fora de moment). El que cal ara és unitat i solidaritat. És clar que molts anarquistas tampoc no les van oferir als catalanistes dissabte, que també la necessitaven. I així ens van les coses a tots plegats... Una pena.

Solidaritat amb La Rimaia!