Atrapats en la discòrdia: converses sobre el conflicte Israel-Palestina

ATRAPADOS EN LA DISCORDIA: Conversaciones sobre el conflicto Israel-Palestina Tomás Alcoverro Pilar Rahola Editorial Destino Barcelona, juny de 2009 130 pàgines ISBN: 9788423341696 Preu: 15,50€

* * *

L'únic mèrit que li he trobat a aquest llibre és que és molt curt i es llegeix d'una tirada. Tot i això, no es val els 15€ que costa, perquè un es pot fer una idea molt més clara i profunda del conflicte llegint els articles que li dedica la Viquipèdia, que és gratuïta. A sobre, tinc la impressió que el llibre no serveix per a formar-se cap nova impressió sobre el conflicte, sinó que cadascun dels bàndols es refermarà en el seu, i els indecisos encara romandran més confosos, perquè s'anuncien moltes coses però gairebé no se n'explica cap. Com passa amb la majoria de diaris, que et donen diferents versions sobre un mateix tema sense aclarir-te quin és el més versemblant, el llibre no sembla tenir tampoc gaire intenció d'informar-nos sobre la realitat, i només ens exposa la visió que en tenen el bàndol crític amb Israel i el bàndol que el defensa, en detriment de la veritat: per exemple, el Tomás Alcoverro ens diu que la creació de l'Estat d'Israel va suposar l'expulsió de 800.000 palestins de les seves terres [pàgina 18], i tot seguit la Pilar Rahola contesta que no hi va haver tal expulsió. Llavors, què va passar realment? No espereu trobar la resposta en aquest llibre.

Per als qui no suportem la Rahola, el llibre és, també, indigest. Com sempre, és agressiva, victimista, prepotent, acapara la paraula i desvia el tema a conveniència: l'obra està dividida en petits capítols temàtics, però la nostra diva es posa a parlar de naps quan li demanen cols, i tota bona intenció expositiva se'n va a fer punyetes. El seu interlocutor no té cap problema de donar-li la raó quan la té [p.ex. pàg 24], però ella no es digna en cap moment a baixar del seu pedestal [a la mateixa pàg 24].

Com també sol fer, no té cap problema en atribuir als àrabs allò que l'antisemitisme ha atribuït tradicionalment als jueus. Uns exemples: (1) "[Els palestins] li van posar aquest nom [Nakba] després, durant el procés de creació del mite victimista" [p.17] (2) "Si us plau, Tomás... Aquest és un altre clàssic: els jueus es maten a si mateixos, s'expulsen a si mateixos..." [p.18]. Però després no té empatx en afirmar: "els qui més palestins han matat han estat els àrabs" [p.43] o "si no existeix un Estat palestí és perquè els àrabs no han volgut" [p.30]. (3) "La premsa europea es passa la vida parlant del lobby jueu, que són quatre gats" [p.78], però alhora: "el paper i la importància dels lobbies saudites estatunidencs no es contempla gairebé mai, però és infinitament més important".

També és ple de les provocacions i els cinismes típicament raholians, que et podrien fer riure de valent si no fos perquè el tema tractat és molt greu:

(a) "En aquell nou mapa, l'únic que té un dret moral a existir és Israel" [p.23].

(b) --Rahola: "Sens dubte tu deus pensar que els israelians són un gent perversa". --Alcoverro: "¿Tu creus que jo penso que els israelians són perversos?"
--Rahola: "Potser no, però tens una mirada molt més dura sobre Israel [p.25]".

(c) "Palestina no dóna res, però ho exigeix tot" [p.71].

(d) --Alcoverro: "En el seu moment Israel ja va bombardejar l'Irak"
--Rahola: "no, el que va fer Israel va ser destruir la possibilitat de què Sadam Hussein tingués la bomba atòmica" [p.86].

(e) "¿Resolucions de l'ONU? Jo mateixa no ratificaria cap de les seves resolucions" [p.91]

(f) "El primer enemic d'aquest tràgic i durador conflicte és la propaganda, i la primera víctima la veritat" [p.111, a l'epíleg].

Bona part del llibre, la Rahola se'l passa justificant els atacs (bé, ella en diu "defenses") d'Israel contra Gaza (Hamàs) i contra el Líban (Hezbol·là), tot adduint que aquestes dues formacions són radicalment antidemocràtiques i amb una concepció medieval de l'Islam. I té bona part de raó, això no ho negaré, però ni la Rahola ni el llibre semblen tenir cap interès en aclarir com s'ha arribat fins a Hamàs i Hezbol·là. El Tomàs Alcoverro ho intenta: "En un moment determinat es va especular sobre si Hamàs era ajudat per Israel per a contrarestar l'OLP" [p.40]. "Molts palestins diuen que Hamàs li fa el joc a Israel. Jo ho crec" [p.88]. "Israel, en un moment determinat, ha tingut que aliar-se amb els enemics dels àrabs, és a dir, Turquia i l'Iran de la revolució islàmica" [p.84]. I mira per on que és la mateixa Rahola qui li dóna part de la resposta, quan reconeix que "Al Fatah en el seu moment tenia a veure amb un moviment ideològic internacional lligat a la idea de l'Estat-Nació laic, un concepte vinculat a col·lectius i grups d'esquerra internacionals" [p.34]. "[A Gaza] ja no llegeixen els teòrics marxistes europeus; ara llegeixen els islamistes" [p.35]. "La Síria que estava vinculada a l'Estat nació, al marxisme-leninisme i al gran món àrab s'ha acabat" [p.83]. És a dir: que a Palestina, a Síria, al Líban i a bona part dels països àrabs fa 30 i 40 anys hi havia una generació revolucionària, marxista, laica i d'esquerres. ¿On és, ara? ¿S'han exiliat a Mart? No, van ser assassinats per Israel, la CIA i els seguidors dels aiatol·làs islamistes que avui dia governen la majoria de països per a major glòria de l'Occident capitalista. Però això tampoc no t'ho diu, el llibre.

En definitiva, que el llibre no et diu gairebé res, i que si en vols extreure alguna conclusió te l'has de trobar tu solet, amb tot el risc que comporta de deixar-te guiar pels propis prejudicis. Malgrat que la publicació ha coincidit amb la polèmica actuació i boicot a la cantant israeliana Noa durant la Diada, defensors i detractors no cal que se'l llegeixin, perquè seguiran pensant el mateix. Els uns, per exemple, seguiran pensant que "els qui boicotegen Noa estan a favor de Hamàs, de la jihad, del fonamentalisme islàmic i del terrorisme", tal i com va declarar el portaveu de l'ambaixada d'Israel a l'Estat espanyol, Lior Haiat, sense la més mínima vergonya, tornant a confondre interessadament antisionisme amb antisemitisme (és clar que, com bé explica Javier Adler en aquest article, això és part de la propaganda israeliana, i fins i tot els diaris suposadament progres com El Periódico també hi participen). Però és que amb el conflicte palestí el que menys compten són els arguments. Es tracta, més aviat, de posicionar-se, de solidaritzar-se, d'admirar, d'emmirallar-se. Penso que, a ulls dels occidentals, és més una qüestió d'estètica que una qüestió política. En Santiago Alba ja en va parlar en aquest article, a propòsit precisament dels atacs a Gaza. La cantant Noa, tan elegant, tan bonica, ens fascina amb la bellesa de les seves faccions jueves, amb com de bé li queden els seus vestits tan mediterranis. ¿Com seria possible, doncs, que aquesta fada de veu melosa que lluita per la pau pogués merèixer un boicot, i a sobre per part d'uns progres lletjos que defensen aquella purrialla palestina que només saben que vestir-se amb draps i llançar pedres? Al cap i a la fi, "els israelians jan han guanyat uns quants premis Nobel, els àrabs cap ni un", com diu la Rahola al llibre. I l'Alcoverro potser que respondria: "Imagina't què implicaria que l'exèrcit espanyol, acatant una ordre del govern de Madrid, bombardegés la població basca per a acabar amb ETA" [p.61]. Perquè això és el que va fer, ni més ni menys, Israel quan va atacar Gaza el desembre passat, en l'acció que va merèixer el suport de la cantant Noa i que va desencadenar el boicot. [Ahir dimarts mateix l'ONU va publicar l'informe Goldstone sobre l'atac a Gaza, on es denuncien crims de guerra per part de Hamàs i per part d'Israel]. Però no es el mateix que ho digui una fada de veu melosa que ho faci un ogre de mostatxo prominent que es digués, posem per cas, José María Aznar. I aquí rau la pobresa essencial d'aquest llibre: no els trencarà l'encanteri a aquells que encara creguin en les fades.

* * *

--[Actualització 16:00h]: David Karvala, membre d'En Lluita, de la Plataforma Aturem la Guerra, ha escrit aquest text a propòsit del polèmic boicot.

--[Actualització #2 18:00h]: Israel ja ha començat una campanya diplomàtica per a contrarestar l'informe de l'ONU. Llegiu-ne la notícia a Público. --[Nota mental]: aprofundir en els següents temes: --La massacre de Hama (veure Wikipedia). --Els fets del Setembre Negre (veure Wikipedia). --Els Germans Musulmans (veure Wikipedia). --Els Nous Historiadors israelians (veure Wikipedia). --Els Acords de Camp David (veure Wikipedia). --El filòsof Régis Debray (veure Wikipedia).

La corrupció com a propaganda electoral

Després d'un estiu sense publicar res, ahir tornava a aparèixer a Rebelión un article de Santiago Alba Rico. Com és costum, n'he penjat la traducció al blog Alba Rico en Català. Però avui també el reproduirem aquí:

LA CORRUPCIÓ COM A PROPAGANDA ELECTORAL

En una pel lícula de Comencini dels anys setanta, Bona nit, senyores i senyors, un periodista de televisió aborda un polític corrupte, amb qui manté —cito de memòria— el següent diàleg: "¿Pensa vostè dimitir?", "De cap manera, sense el meu càrrec no podria comprar els jutges", "I els votants?", "Dimitir seria trair-los; m'han votat per a mentir, prevaricar, malversar fons i no tinc intenció de desil·lusionar-los". La sàtira de Comencini resumeix molt bé el que el jutge Scarpinato, deixeble de Falcone i Borsellino i autor d'un llibre titulat "El retorn del Príncep", ha anomenat l' "anomalia italiana": una societat fins a tal punt estructurada en l'ombra que, pels seus procediments polítics i les seves conseqüències morals, pels seus mitjans i les seves víctimes, només es pot comparar a les dictadures llatinoamericanes dels anys 80. L'Argentina d'Europa, la Colòmbia de la UE, a Itàlia no cal ser comunista per a ser perseguit, silenciat o assassinat: n'hi ha prou amb ser honest. Ergo, l'honestedat esdevé un obstacle per a les ambicions polítiques, però també per a la més simple i nua supervivència, de manera que tothom —des de les institucions fins als mitjans de comunicació, dels dels petits funcionaris fins als petits comerciants— acaben tancant els ulls —o col.laborant— amb la corrupció general.

L'anomalia italiana, tal i com la descriu Scarpinato, no és cap altra cosa que "l'absència d'Estat" que ha caracteritzat Itàlia des de la seva fundació i que evidencia, en realitat, el comportament del capitalisme en la seva versió més pura. La corrupció i la màfia, com demostren en l'actualitat Rússia i la Xina, són instruments fonamentals de "l'acumulació originària", sense oblidar que han constituït des de sempre la normalitat financera i empresarial dels països de la perifèria. Només a Europa i només durant unes poques dècades (i per això es pot parlar d'anomalia italiana) hi ha hagut Estat al mateix temps que capitalisme, i n'hi ha hagut per dos motius circumstancials: perquè només allí el capitalisme es podia permetre l'Estat i perquè, encara més, només allà, en el marc propagandístic de la Guerra Freda, l'Estat era funcional i necessari. Però com que l'acumulació originària no acaba mai, fins i tot en els millors anys de la postguerra i en els països més "estatalitzats" la corrupció va estar sempre present, i com que les crisis (de beneficis) comporten la desregularització de l'economia i la sobre-explotació del treball i activen nous processos d'acumulació originària, rebroten avui amb particular vigor, en tots els racons del món, la corrupció i la màfia. L'anomalia italiana és en realitat el laboratori local del capitalisme internacional.

L'adagi popular que diu que "el poder corromp" indueix a la despolitització i al fatalisme perquè crida l'atenció sobre "el poder" i no sobre els mitjans per a assolir-lo, que són els veritablement corruptors. No és veritat que el poder corrompi; el que és molt més cert és que la corrupció, sota certes condicions, proporciona poder, i que en conseqüència, sota aquestes condicions, de dretes o d'esquerres, Obama o Bush, Zapatero o Rajoy, només es pot assolir el poder si un s'ha corromput prèviament.

A l'espera d'inventar un quart procediment o d'aplicar de veritat el tercer, la humanitat només coneix tres mitjans d'assolir el poder: la conquesta, el dret diví i la democràcia. El que ens narren les tradicions populars dels contes infantils, elaborades a l'edat mitjana, són els perills d'un poder absolut adquirit mitjançant la guerra o el llinatge, i l'esperança —i l'excepcionalitat— d'un rei bo capaç de resistir la temptació. En la teoria democràtica, al contrari, un només arriba al poder perquè és el més bo o el més just o el més sensat. Però això és només la teoria. En realitat, sota el capitalisme (és a dir, sota un procés d'acumulació originària sempre incomplet) els procediments per accedir al poder combinen els mals de la conquesta i els de la reialesa: explotació econòmica, endogàmia de classe o de partit, avinences en la foscor. Quan un arriba a dalt, a sota s'han quedat, com els pòsits del cafè, els escrúpols, els principis i el compromís. El rei que heretava el tron encara podia ser bo precisament perquè el seu poder era absolut; el polític capitalista que s'ho treballa no pot ser-ho perquè el seu poder és només relatiu. Diguem que, sense veritable democràcia, és sempre menys corruptor un poder absolut que un poder relatiu. Per això, el veritable perill comença quan no és la classe política la que es corromp sinó també —com en la sàtira de Comencini— els seus votants. A Espanya, com a Itàlia, ja està passant: allò que penalitzen les lleis i castiguen els tribunals, ho absol a les urnes el poder sobirà. Enmig de tanta corrupció normalitzada, despolititzats i fatalistes, ¿no acabarem reclamant un poder absolut per a un rei just o un conqueridor bo? ¿No acabarem votant a Europa —no estem votant ja— precisament això?

Arenys: el Món vs. Espanya

Gràcies a la consulta d'Arenys, la metxa independentista ha aconseguit un ampli ressò internacional. En aquest article de Vilaweb trobareu força enllaços de la premsa estrangera, i en aquest altre d'El Punt podeu llegir la frase amb què el corresponsal de la BBC (ni més ni menys!) va començar el seu reportatge: «Què passa a Espanya, que es prohibeixen votacions i s'autoritzen alhora manifestacions feixistes?». És il·lusionant comprovar com a la resta del món pensen igual que nosaltres, encara que els mitjans espanyols segueixin entossudint-se en denigrar la proposta dels referèndums i fent jocs malabars per a defensar-ne la seva prohibició i alhora quedar com a més demòcrates que ningú. Com a exemple d'ambdues coses, aquest article de Libertad Digital, que acaba així: «tras ver el surrealista espectáculo, un cámara de la productora alemana "Deutsche Film" ha augurado que "Cataluña será independiente la próxima década"». El joc brut, evidentment, continua: ahir amb mons pares ens miràvem al migdia les notícies d'Antena 3 (perquè a TV3 encara retransmetien la Fòrmula 1), i la seva crònica es va centrar en el llançament de pedres contra l'autocar de Falange (o sigui, que els intolerants seguim sent naltros), sense posar gairebé cap imatge de l'ambient fesitu i pacífic que s'hi vivia. També em vaig fixar que en totes les imatges (tres, si no recordo malament) en què hi sortia algú votant, aquest portava un nen (el seu fill, cal suposar), en braços. "Quina ximpleria!", em direu. Potser sí, però cal tenir present que dins de la campanya manipuladora contra els catalans, els mitjans espanyolistes bombardegen dia sí i dia també amb què aquí parlem català i tenim sentiments propis perquè rentem el cervell de la canalla des de que són ben petits. Suposo que recordareu, perquè en va ser l'exemple més clar, la polèmica per l'anunci de les seleccions esportives catalanes que van acabar prohibint perquè hi sortien menors. Em temo, doncs, que no va ser un fet fortuït, i que es va voler seguir alimentant inconscientment aquesta relació entre catalanisme i rentat de cervell. A la majoria de mitjans espanyolistes que he consultat fins ara donen més importància (evidentment!) a què només hi va participar el 41% dels electors en lloc de destacar que el vot a favor va resultar aclaparador: 96%. [bé, n'hi ha que aquesta dada ni tan sols la donen, com l'esmentat article de Libertad Digital]. Ara de cop s'han adonat que un 41% és un percentatge baix democràticament parlant. A la resta de votacions, quan els índexs eren força similars, tot era legitimitat i democràcia de la bona. El que sempre hem tingut, ja ho veiem, ha estat periodisme del dolent. El súmum del joc brut, tanmateix, se l'endú Intereconomía. Mireu, si no, aquests dos vídeos: http://www.youtube.com/watch?v=fZlDxePIQ14 http://www.avui.cat/cat/avui-tv.php?video=141 Ja els està bé. Que rabiïn. Que es fotin. Que els donguin pel cul. Botifarra. Que s'hi vagin acostumant. I, d'aquí a uns anyets, bon vent i barca nova. Gràcies, arenyencs!

Conspiracions: de serioses i de més risibles

(1) És època de conspiracions. En parlava d'una de climàtica no fa ni 15 dies, i aquesta setmana se me n'han ajuntat unes quantes. Vaig de pet cap a la bogeria? És possible, perquè abans d'ahir se'm va espatllar el portàtil d'una manera molt estranya, i no vaig poder deixar de pensar si se m'havia mort tot sol o havia gaudit de l'ajuda d'alguna mà censuradora. En el nostre país, criticar al rei o el paper de les forces de seguretat té els seus riscos, o no? La qüestió és que, tot d'una, la connexió a internet va alentir-se de manera significativa, i al cap d'una estona l'ordinador va començar a fer-me coses estranyes, la més sospitosa de totes quan se'm va tancar i tornar a obrir la finestra del navegador sense que jo hagués pitjat cap tecla. Al cap de 2 minuts ja el tenia bloquejat del tot, i en tornar a reiniciar-lo em donava error i no em deixava arrencar l'Ubuntu. El lector de CD tampoc no em funcionava (quan fa dos mesos sí, que és quan me'l va donar ma germana), i en conseqüència l'he hagut de tornar a instal·lar a partir d'una còpia a un USB que em vaig fer ahir des de l'ordinador de casa mons pares. [Aprofitant l'avinentesa, m'he instal·lat la versió Xubuntu, que és l'Ubuntu per a ordinadors antics, ja que demana menys recursos al sistema. I de moment funciona bé. Total, el mes vinent surt la nova versió d'Ubuntu, i si és cert que millora el sistema d'arxius ext3 en ext4, tornaré a formatar-me el disc dur quan me l'instal·li, perquè prometen més velocitat].

(2) Sense deixar les conspiracions de tipus risible, La Vanguardia ens sorprenia ahir amb la Contraportada en què entrevistaven Alfred L. Webre, director de l'Institut per a la Cooperació a l'Espai (ICIS). Es titulava "Mart està habitada per humanoides", i encara es pot llegir sencera a la pàgina web de La Vanguardia. No té desperdici. Però encara que em crec ni la meitat del que s'hi diu, no deixo d'estar convençut de què uns dels mètodes de desinformació més habituals de què som víctimes consisteix en inundar un esdeveniment amb milers de notícies, les unes dient una cosa, les altres el seu contrari i aviam qui la diu més grossa, però que darrere sempre s'hi amaga una mica de veritat. És a dir, que respecte dels alienígenes, si bé no em crec que hi hagi ciutats subterrànies a Mart, em sembla força probable que ens amaguin alguna cosa. Que ens amaguin la Veritat, com es diu en dialecte conspironès.

(3) Més seriosament, dimarts passat el Canal 33 passava un documental de la BBC sobre l'atemptat a Nova York: La Conspiració de l'11-S, la Tercera Torre. No l'he trobat disponible a la web de TV3 (només aquest petit reportatge relacionat) però, si no m'erro, és aquest mateix que es troba trossejat (i en anglès) al Youtube: part 1, part 2, part 3, part 4, part 5 i part 6. I avui mateix Rebelión publica una entrevista que en Salvador López Arnal li fa al professor de Filosofia del Dret José Luis Gordillo [llegiu-la aquí]. Us en recomano la lectura: s'hi diuen coses molt interessants i dóna força enllaços per a documentar-se sobre el més que possible cop d'Estat que va realitzar el govern Bush.

(4) A Catalunya estem conspiranoics amb què l'Estat espanyol i els seus representants ens volen anorrear com a poble. I de vegades ens ho posen ben fàcil: si fa uns dies parlàvem de l'agressió de dos Guàrdies Civils a Palma, avui ens toca parlar d'un policia que ha acusat de desordre públic una senyora que li ha parlat en català en una comissaria de Barcelona: un altre policia que no entén el català. Es dóna la circumstància que aquestes dues víctimes del tarannà demòcrata espanyol no són catalans de naixement, sinó d'adopció. És a dir, immigrants que han après el nostre idioma. I això ens ensenya dues coses: una, que haurien de remodelar el disseny de la Queta, la dentadura mascota de la campanya "Dóna Corda al Català", i trencar-li un parell de dents; i dos, que als immigrants espanyols dels anys seixanta que no han volgut integrar-se els fa molta ràbia que alguns nous immigrants sí que provin de fer-ho.

(5) Per a acabar, la part més freakie de les conspiracions. Si voleu riure una estona, us recomano la pàgina Rafapal. Una pàgina que, per cert, no compta amb gaires simpaties: des de "El Nuevo Orden Mundial" (sic) la critiquen perquè deixa en ridícul els conspiradors "seriosos" com ells ; des de "Maresme Mystery" (re-sic) l'acusen d'estar al servei del contuberni jueu. Si podeu llegir tot l'article sense ofegar-vos amb el riure, veureu que dins d'aquest complot jueu també hi formen part en Bassat, en Laporta i el Florentino Pérez!

Sobe la Noa i la plataforma Aturem la Guerra

S'està parlant molt (i malament) aquests dies sobre la polèmica a l'entorn de l'actuació de la cantant israeliana Noa als actes de la Diada que se celebraran demà a Barcelona. Jo també voldria parlar-ne una mica, però com que no disposo de gaire temps (ara sóc a la feina, i a casa se m'ha mort el portàtil), em limitaré a convidar-vos a llegir les "fonts originals" del problema. I com que el problema és que la plataforma Aturem la Guerra va demanar a la Generalitat que retirés la invitació a la Noa perquè aquesta havia escrit una carta en què donava suport implícit als sagnants bombardejos sobre Gaza de l'any passat, aquí en teniu els textos:

(a) La carta d'Aturem la Guerra a la Generalitat: llegiu-la aquí.

(b) La carta de la Noa als ciutadans de Gaza: llegiu-la aquí [en anglès].

(c) Un escrit de fa un parell de dies de la mateixa Noa al seu blog: Reaction to Catalan Palestinian Activists [en anglès].

Casa de putes (o porques): Urdangarin i la Telma Ortiz

L'Ajuntament de Barcelona ha fitxat la Telma Ortiz (germaníssima de la Leticia, la princesa de sang plebea de la corona franquista de Madrid) per a "enfortir els vincles de la corporació municipal amb Àsia i el Pacífic". Per a tal menester, no hi ha hagut cap problema a l'hora de crear un nou càrrec ad hoc (total, si anem sobrats de diners): "subdirectora de Projectes del departament de Relacions Internacionals", i cap avall que fa baixada. El meu ajuntament convertit en la darrera casa de putes al servei dels Borbons. D'aquí a poc m'hi veig a la Bárbara Rey de regidora de Mobilitat, acollint-hi totes les prostitutes detingudes a la Rambla quan l'il·lustríssim matador d'ossos borratxos ens vingui de visita. Sense sortir de la Cort (cort de porcs, evidentment, perquè "urdanga" en basc vol dir "porca", ai pobret, aquest no és podrà espanyolitzar el cognom com van fer les germanes ministres i peperes Palacio, l'Ana i la Loyola, de família originalment dita Jauregi), ens trobem que l'Iñaki Urdangarin sembla estar ben empastifat amb les potineries del PP de Mallorca en l'afer del Velòdrom de les Arenes. ¿Serà per això que el van desterrar a Washington? I els nostres mitjans de comunicació, com sempre, en lloc d'informar-nos el que fan és despistar-nos i amagar-nos la veritat.

Agressió de la Guàrdia Civil a Palma per parlar en català

Després de l'atemptat d'ETA a Palma, la Guàrdia Civil tindria ganes de revenja, i va treure tot el seu odi envers allò que amenaça la sacrosanta unitat d'Espanya. Li va tocar el rebre a l'Iván Cortés, un noi que va cometre l'error d'adreçar-se'ls en català: en justa correpondència, se'l van endur a un quartet i li van fotre unes quantes hòsties. Reprodueixo la notícia, per la seva importància, tal i com apareix a la pàgina de l'Obra Cultural Balear:

* * * L'Oficina de Drets Lingüístics de l'Obra Cultural Balear ha fet avui una roda de premsa per denunciar un gravíssim cas de discriminació lingüística que va anar acompanyat d'una agressió física. L'incident, que es va produir el passat 7 d'agost a l'aeroport de Palma, està essent tramitat en aquests moments l'Oficina de Drets Lingüístics. La roda de premsa ha comptat amb la participació de l'agredit, Iván Cortés; d'Iraïs Seguí, responsable de l'Oficina de Drets Lingüístics; i del coordinador de l'Obra Cultural Balear, Tomeu Martí. En primer lloc, Iván Cortés ha explicat els fets, tot remarcant que procedeix d'una família castellanoparlant i que haver après i fer servir el català és la seva aportació a la societat mallorquina. Els fets varen passar el 7 d'agost, quan ell i la seva al•lota Laura estaven a punt d'agafar un avió cap a Londres. Uns agents de la Guàrdia Civil els varen aturar per demanar-los la documentació. En dues ocasions va respondre a les preguntes que li feien en català. Finalment, davant el to agressiu d'un dels agents ho va fer en castellà. No va servir de res: els tres agents el varen arrossegar dins un quartet on va ser víctima d'una agressió al cap, al llavi i a l'estómac (Podeu veure un relat detallat dels fets més avall). A la seva arribada a Londres Iván Cortés es va desplaçar a un centre mèdic, on varen fer un informe amb les lesions. A la seva tornada a Palma es varen desplaçar primer a una comissaria de la Policia Nacional i després a un jutjat per posar una denúncia. Tomeu Martí, coordinador de l'OCB, ha valorat els fets com a gravíssims i ha manifestat el seu suport a Iván Cortès. L'Oficina de Drets Lingüístics ha fet un seguiment del cas des del primer moment. El coordinador ha afirmat que els fets són comprovables, ja que hi havia càmeres que ho enregistraven tot. Martí considera, a més, que són injustificables: res en democràcia no justifica l'agressió a un ciutadà que simplement transitava per un aeroport. El coordinador ha assenyalat, a més, que no és la primera vegada, i ha recordat que l'OCB va fer una visita al Ministeri de l'Interior espanyol en els temps en que el responsable dels cossos de seguretat era Joan Mesquida. D'aquesta reunió en va sortir una ordre, que una altra vegada ha estat incomplerta pels mateixos agents, que obligava els cossos policials a respectar el dret dels ciutadans a parlar en català. Martí ha responsabilitzat de l'incident el delegat del Govern espanyol, Ramon Socies, que ha estat incapaç d'evitar que s'arribàs a l'extrem de l'agressió física. Aquest fet és conseqüència de la seva manca de resposta davant els actes discriminatoris anteriors. El coordinador ha afirmat que a la reunió de la junta directiva de l'OCB, que es farà avui vespre, es decidiran les següents passes a fer. Martí ha insistit que tots els ciutadans tenen el dret de parlar en català sempre i arreu, i que ningú pot ser discriminat per això. (a) Els fets narrats per n'Iván: El passat divendres 7 d'agost vàrem viatjar a Londres des de Palma. En passar el control de passatgers de l'aeroport de Palma, dos guàrdies civils uniformats de blau marí i amb boina del mateix color varen aturar-me, a mi i a la persona que m'acompanyava, i ens demanaren la documentació. Els entregàrem el DNI i el passaport, respectivament, i acte seguit ens demanaren el número d'identificació i l'adreça. Nosaltres els facilitàrem la informació sense vacil•lar, amb normalitat i en català. Ens la feren repetir i la donàrem un altre cop en català. El guàrdia civil que es va encarregar d'agafar-me la documentació va dir, amb to agressiu: "háblame en español". Vaig repetir les dades per tercer cop, ara en castellà. El guàrdia civil que s'encarregava de la documentació de na Laura es va dirigir a mi amenaçant-me de manera explícita. No vaig entendre la situació ni què era exactament el que m'estava dient l'agent i vaig demanar que m'ho repetís: "¿cómo dice?". En aquell moment, el guàrdia civil em va dir: "¿que cómo?, ¿que cómo?, vas a verlo". I a la força, entre tres agents, em dugueren a un quartet proper al lloc on esdevingueren els fets. Em van agafar entre tres guàrdies civils (els dos guàrdia civils que ens havien demanat la documentació i un altre que se'ls afegí) i, sense deixar-me dir res, em feren entrar dins un quartet mentre m'amenaçaven dient: "¡Ahora verás tú!". Encara no s'havia tancat la porta quan em pegaren enèrgicament al cap i, sense tenir temps per reaccionar, em varen pegar un cop a la boca, per on vaig començar a sagnar, i un altre a la panxa. Em vaig quedar doblegat pel mal i en alçar la mirada el guàrdia civil que m'havia agredit ja no hi era. En el quartet també s'hi trobava personal de seguretat de l'aeroport assegut davant d'ordinadors, el qual fugí del lloc just quan m'estaven copejant. Després de l'agressió, m'explicaren que havia estat una falta de respecte parlar-los en català, que ells eren allà per protegir-nos. Estaven visiblement ofesos perquè els vàrem parlar en català. En aquells moments entraren dos guàrdies civils més demanant què havia passat. Un d'ells els respongué: "Que el chaval le ha hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano". Em demanaren si tenia antecedents, no en tenc, i així els ho vaig fer saber. Un guàrdia civil més major que pareixia la màxima autoritat del grup de persones que em retingueren em va interrogar sobre la meva feina, la destinació del meu vol, els motius del viatge... Mentre m'interrogava ordenà que m'escorcollassin la bossa de mà que duia, la qual ja havia passat els controls adients. Després d'això, em feren esperar aproximadament quinze minuts sense donar-me cap informació, sense saber què n'havia estat de na Laura, ni què farien amb mi. El guàrdia civil major que se n'havia dut el meu DNI, me'l va tornar i s'encarregà de notificar-me que m'havien denunciat per alteració de l'ordre públic. Davant la meva pregunta de què significava aquella denúncia, què em suposaria, em va respondre: "Te citarán en el juzgado y cuando estés allí, declara lo que te de la gana" (b) Declaració de na Laura: De cop, en qüestió de tres segons, tenien el meu company amb els braços immobilitzats, direcció a una porta. Abans que es tancàs, vaig veure amb claredat com l'agredien al cap. Vaig esclatar a plorar i a cridar: "Li estan pegant". Tothom mirava, els passatgers, el personal de seguretat de l'aeroport, però ningú no va fer res. Un guàrdia civil em va agafar del braç i em va retirar cap a un costat. Jo no feia més que demanar-li què havíem fet, què havia passat i demanar-li per favor que no peguessin més a n'Iván. Alguns minuts després se'm va acostar un altre guàrdia civil visiblement més major que la resta i em va parlar de la falta d'educació que suposava haver-nos dirigit a ells en català. Jo estava intimidada, no vaig ser capaç d'obrir la boca, només escoltava el que deia. Aquest guàrdia civil va entrar de nou al quartet i li vaig dir al guàrdia civil que va quedar amb mi que si tot havia estat per una qüestió lingüística, la llei garantia el meu dret de parlar català en qualsevol àmbit, almenys a Mallorca. No li degué agradar perquè tot seguit em va tallar dient-me que si continuava així a mi també em ficarien al quartet. Jo li vaig respondre que no era legal i em digué amb un to xulesc i amenaçant: "¿Quieres que hablemos de leyes?, pues si a mí me da la gana lo puedo tener siete horas retenido allí dentro". Vaig optar per intentar suavitzar les coses i, òbviament en castellà, dir-li que érem gent normal i corrent que viatjava a Londres de vacances, que no havíem fet res, que n'Iván era una persona molt pacífica, que per favor no li pegassin... Els altres guàrdies civils s'apropaven per torns per escoltar què li deia i em clavaven, un altre cop, la mirada intentant intimidar-me. N'Iván sortí del quartet passats vint minuts eterns, amb la boca sagnant. El vaig abraçar i mentre ens abraçàvem em digué: "Anem d'aquí". Jo li vaig demanar què li havien fet i ell em va dir que li havien pegat i a sobre l'havien denunciat. L'endemà d'arribar a Londres, anàrem a l'hospital perquè li pegassin un cop d'ull a n'Ivan. Adjuntam l'informe mèdic de les lesions.

* * *

Post Scriptum anecdòtic: un dels Guàrdies Civils assassinats a Palma per ETA, a part de ciutadà exemplar, persona d'allò més honesta i amb un cor d'alta sensibilitat per l'amor i la justícia (com no s'han cansat de repetir els mitjans de comunicació) era també (com no s'han cansat els mateixos mitjans d'impedir que ho sabéssim) membre del grup ultra del Saragossa: els Ligallo Fondo Norte. Els seus companys de cants feixistes a les graderies de La Romareda se n'acomiaden a la seva pàgina web.